A Zambia, en unes de les terres banyades pel riu Luangwa, hi vivia una femella de lleopard anomenada Kamuti; era molt jove quan va arribar a aquell territori, va observar que hi havia molts animals com ara: gaseles, impales, micos, aus...., i va pensar que era un lloc idíl·lic per viure, perquè hi havia molt de menjar i aigua en abundància, i ella ja estava cansada de que la fessin fora de totes les terres on es volia establir.
Per aconseguir ser la reina d’aquell lloc, primer es va tenir d’enfrontar amb una femellade lleopard vella que s’anomenava Akanni, que era la propietària d’aquell territori. Després d’un dur enfrontament Kamuti va deixar molt malferida a la seva rival i Akanni, finalment al cap d’uns dies va morir.
Com tots els lleopards, Kamuti no tenia una vida gens senzilla, perquè moltes vegades després d’haver aconseguit caçar un animal, un grup de hienes o lleons que l’havien estat observant, li prenienla presa, i ella no podia fer res més que fugir. L’únic lloc on es podia refugiar per menjar, era a la part més alta dels arbres i així podia evitar que li prenguessin l’aliment els seus enemics.
La femella de lleopard va tenir vàries camades de lleopards, però no tots varen aconseguir sobreviure. Ella els amagava molt bé en les cavitats de les roques i llocs ben ocults, on cap animal com els lleons, altres lleopards, o alguna gran serp els pogués trobar.
I va fer fora de les seves terres, nombroses femelles de lleopard, que de tant en tant rondaven per laseva zona per apropiar-se-la. A mida que passaven els anys, Kamuti es va anar fent vella, cada vegada li costava més caçar els animals que més li agradaven i ja no tenia la força i vitalitat d’anys anteriors. Tot i això posseïa la saviesa i l’aprenentatge aconseguits amb el pas del temps. Però ella sabia que només era qüestió de temps que perdés el seu regnat.
Un dia estava estirada dalt d’un arbre fent una becaina, quan vasomiar que ella era dins un cercle, i al seu voltant hi havia moltesfemelles de lleopard que ella havia aconseguit derrotar, una d’elles era Akanni. Totes anaven desapareixent a mida que Kamuti si enfrontava; finalment només quedava una jove femella, que ella desconeixia, no sabia qui era..., però que era més forta i àgil que ella i aquella femella, li provocava la mort iaconseguia prendre-li el seu regnat. De sobte, es va despertar molt espantada, havia estat només un malson; però aquest somni la va fer reflexionar i va pensar que algun dia no gaire llunyà, el somni es faria realitat i ella encara no havia previst que en aquell moment, la seva vida faria un tomb.
Al cap d’uns dies Kamuti, va olorar en uns matolls, l’olor d’ una jove femella de lleopard que desconeixia i el somni li va tornar a venir al cap. Quina decisió prendria? Enfrontar-se a la seva rival, que potser la feriria de mort, o fugir i abandonar les seves terres i així allargar un xic més la seva vida. Era una decisió molt important i aquella nit, li va estar donant moltes voltes al cap i després de reflexionar, va decidir que havia arribat el moment de marxar, qui sap on? Però s’estimava més perdre el seu regne que perdre la seva vida.
Kamuti, va marxar trista i va anar vagant d’un lloc a un altre, alimentant-se cada vegada d’animals més petits, però tot i les dificultats, no perdia l’il.lusió de gaudir dels últims instants de la seva llarga i intensa vida.
*Abans de prendre decisions importants devem reflexionar *
El
paó reial blau, és originari de la Índia, Sri Lanka i altres zones properes.
Com que és una au amb poca capacitat de vol, les enormes muntanyes d'aquesta regió,
varen ser un impediment perquè s'expandís
de forma natural més enllà d'aquestes terres. La serralada de l’Arakan, les muntanyes del Karakorum i la serralada
de l’Himàlaia, varen bloquejar la seva expansió. És l'animal nacional de la Índia.
No
són precisament aus que destaquin per la seva capacitat de volar, encara que
això no vol dir que no ho facin en ocasions, quan necessiten fugir dels seus
depredadors, com els tigres, o per pujar a grans arbres de la selva per dormir.
Tenint en compte que els mascles poden mesurar del cap a la cua més de 2 metres
i pesar més de 6 kg, això les converteix en una de les aus que volen més grans del món.
El
cant del paó reial és una de les característiques que més criden l'atenció d'aquesta
au, però no precisament per ser melodiós i agradable, sinó més aviat al contrari.
Encara
que al principi ens pugui semblar que és sempre igual, s'han arribat a
registrar fins a sis crits d'alerta emesos per tots dos sexes, i uns altres set
només pels mascles, que utilitzen en les seves baralles territorials.
Aquests
ocells són excel·lents controladors biològics de moltes espècies d'insectes,
cucs i altres animals, però per sobre de tot, de serps altament verinoses, com
per exemple les cobres. Una costum altament admirada des de l'antiguitat i que
ha fet que sigui una au sovint reverenciada per les cultures natives. S'alimenten també de: fruites, llavors, vegetals, aràcnids, amfibis, petits rèptils...
Encara
que l'albinisme està present en aquesta espècie com en moltes d'altres, existeixen
paons reials totalment blancs que no són albins, i que es caracteritzen per
tenir els ulls de color marró. Són els resultat d'encreuaments selectius que va realitzar l'home fa més d'un segle, de paons reials que tenien taques blanques, (una mutació genètica anomenada leucisme). Un paó reial blanc resulta un espectacle
impressionant a la vista.
És un dels animals més bonics i fascinants de la fauna terrestre. Gràcies,
en gran part, al extraordinari ventall policromat, que constitueix la cua dels
mascles. Aquesta pot contar fins a 150 plomes i mesurar una longitud de 1 metre
i mig. Muden les plomes de la cua cada any després de la temporada d'aparellament.
Els
paons reials salvatges es posen sovint a les branques dels arbres i s'ajunten
en grups. Són polígams i poden tenir harems amb varies femelles.
L'època reproductiva del
paó reial es correspon generalment amb l'arribada de la primavera a l'hemisferi
nord. S'aparellen un cop l'any, encara que poden tenir més de una niada a la
mateixa temporada. El mascle no participa en la incubació dels ous ni en la
cria dels pollets.
El mascle obre la seva magnífica cua quan intenta atraure
a una femella, i fa gala dels seus atributs. També pot utilitzar el seu
plomatge quan es vol mostrar hostil o territorial amb una altre mascle.
Una niada del paó reial
conté de 3 a 8 ous de color castany clar, la femella els cova durant 28 dies. Quan neixen no hi ha cap diferència entre els mascles i femelles. Al cap de dues setmanes els pollets comencen a desplaçar-se i intenten
fer petits vols per trepar a les branques dels arbres. A partir de llavors
passen la nit dalt dels arbres, sempre sota el resguard matern.
Quan compleixen el primer
any s'independitzen de la mare, que deixa de cuidar-los per tornar a niar.
L'oreneta que torna quan l'hivern se n'ha anat,
ve xisclant d'alegria al seu niu de cada any.
Ja fa temps que l'espero i que vetllo el seu niu.
- Déu te guard, oreneta, ja s'atansa l'estiu.
Ella baixa i s'atura sobre un jove ametller.
Mentre espolsa les ales em vol dir no sé què.
Jo m'hi atanso, l'escolto i ja entenc el que em diu:
Ha volat moltes hores: ve d'un altre país.
N'ha fugit perquè els dies ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa i ja els arbres són verds.
Oreneta estimada, xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer naixeran els teus fills.
És un conte molt antic i trist però molt bonic. On es transmeten alguns dels millors valors de les persones. En destaquen, la compassió i la generositat. L'escriptor del conte és Oscar Wilde.
Més
d’una vegada la gallineta d’aigua havia indicat a la llúdriga, a quin lloc de la llacuna, podia trobar amb tota seguretat algun peix gros. La llúdriga hi anava,
passejava, menjava i presumia amb les seves companyes, fent admirar la seva astúcia
i la seva sort, sense parlar ni un segon, per descomptat, de la gallineta i
dels seus avisos.
Un
dia va anar la gallineta cap a ella, nedant molt de presa i li va indicar un
punt de la llacuna on hi havia un magnífic peix joell. La llúdriga es va posar a nedar,
i moments després sortia de la vora del riu, estrenyent entre les seves
llargues de dents de corall el peix que, retorcant-se, feia lluir al sol les
seves escates de plata.
Se’l
va començar a menjar, amb tanta golafreria, que al cap d’un moment se li va clavar una espina, amb tanta mala
sort, que va estar a punt de morir.
Se
li va acostar llavors la gallineta, i sense poder fer-hi res, va pensar que si
més no, la podria consolar.
Però
quan la llúdria va tornar en si i va
poder parlar, el primer que va dir va ser que per culpa de la gallineta gairebé
havia mort asfixiada, ella li havia indicat on era maleït joell; i que si no li
hagués dit, res no li hauria succeït.
I la gallineta, humil i resignada, es va tornar
a amagar entre els joncs, pensant que si certes persones tenen tots el mèrits,
i d’altres tenen totes les culpes, és que així malauradament ha de ser.
Moralina:
Els
beneficis fets a qui no els mereix són correspostos amb desagraïment.
Viu únicament a la petita illa d'Indonèsia de Komodo i d'altres illes properes. El seu hàbitat natural són
les zones més aviat planes de sabana i el bosc obert que creix en aquestes illes
d'origen volcànic, de clima sec i calorós, amb uns 1577 mm de precipitació mitjana anual, però que cauen en tan sols durant tres o quatre mesos, de desembre a
març.
Autor: Raul 654
És un rèptil carnívor i carronyaire. En el seu crani s'han descobert unes glàndules que produeixen verí, que inoculen a les seves víctimes quan les mosseguen. És el depredador més poderós de les illes en les quals habita, ja que en
aquestes no es troben grans mamífers caçadors. Pot arribar a mesurar 3 metres
de longitud i pesar més de 150 quilograms, és el llangardaix més gran del món.
Es mou amb agilitat pel terra malgrat tenir un pes
considerable (pot córrer a 20 km/h en distàncies curtes), neda molt bé, i és
capaç fins i tot de desplaçar-se entre les illes properes quan els corrents marins
són favorables.
Autor: Midori
La seva llengua és bífida
i l’utilitzen per olorar, detectar sabors i percebre estímuls. Durant el
festeig, els permet saber si la femella està llesta per l’aparellament. Tenen
aproximadament 60 dents a la seva boca, regenerables al llarg de la seva vida.
Autor: Dmano
L'aparellament
comença entre el mes de maig i l’agost, i ponen els ous al setembre. Els ous eclosionen a
l'abril, quan hi ha una major abundància d'insectes. Les femelles també presenten partenogènesi, un fenomen pel qual
una femella pot pondre ous viables sense haver estat fecundada per un mascle.
Autor: Ltshears
Poden pondre fins a 30 ous. Un cop neixen les cries, aquestes han de
pujar dalt dels arbres per protegir-se, perquè son vulnerables a l’atac d’altres
depredadors inclosos els dragons de Komodo.
Autor: Own work (Neil)
Quan és gran baixa al terra i utilitza el seu verí per caçar mamífers
grans, aus i alguns invertebrats.
Tot i que pot rebre l’atac d’altres congèneres, és immune al verí tòxic.
Autor: Own work
Els
dragons de Komodo regulen la seva temperatura amagant-se en caus, que excaven
al terra, utilitzen les seves poderoses potes per construir-los. Durant la nit
els caus els serveixen per conservar l’escalfor corporal i durant el dia per mantenir-se
frescos quan fa més calor.
Autor: Phyzome
La seva pell plena d’escames és gruixuda i aspre, i varia del color cafè, al
gris vermellós. La seva llarga cua, pot ser de la mida del seu cos i és molt
forta i potent.