dimecres, 25 d’octubre de 2017

LA GAVINA






La gavina, com tothom sap, mai es queda enrere per guanyar-se la vida. Té el ganyot força ample, amb una gana insaciable, poc delicada, posa el bec a qualsevol aliment, caigui del cel o siguin escombraries.

Dóna lliçons: i si deixa de menjar una estona, no pot deixar de tancar el bec, doncs també li serveix per xerrar. ¡Déu ens lliuri dels seus crits quan parla de política!

Malgrat el seu plomatge, és cosina germana, diuen, de l’au negra, que habita en els pobles rurals.

Per on va, busca als que caminen per discutir; afegeix llenya al foc; els envia el seu cosí que viu al poble, i aquest se les sap empescar perquè tots hi surtin perdent, menys ell, per descomptat.

Són dimonis molt vius, molt útils el dia d’eleccions, i molt amics del jutge.

Un dia, es queixaven tots els animals que vivien en el camp, de l’invasió de la llagosta. Els que més havien treballat, eren els que més afligits estaven.

Treballar tot l’any! -deien-. I no recollirà blat ni Déu! Ni un grà deixarà aquesta maleïda llagosta, ni un bri d’herba. Si el govern, tan sols, baixés els impostos!

-Tot al contrari -va dir un-. N’han fet fora un altre per matar llagosta.

I tots estaven callats, dolguts per la misèria. Només, la gavina semblava força riellera. Un li va preguntar per què.

-Amic –li va contestar-. El que sap viure, viu fins i tot de la llagosta.

Moralina:
Els oportunistes, s’aprofiten en benefici propi dels avantatges que se’ls presenten, o els creen, sense que els importi el més mínim les conseqüències dels seus actes, o les persones que en surtin perjudicades.

Autor: Godofredo Daireaux

dissabte, 21 d’octubre de 2017

EN BRAÇOS DE LA MARE






Dorm, dorm plàcidament, fillet,

que amb els meus braços et faré un llitet.



La mare suaument et gronxarà,


i  una dolça cançó et cantarà.



Esperaré amorosa  i  pacient


que els teus ullets es tanquin lentament.



Els teus somnis vigilaré,


i  al teu costat sempre estaré.



Marta Vilà


dimarts, 17 d’octubre de 2017

divendres, 13 d’octubre de 2017

LA SARGANTANA






La sargantana és una animal de sang freda, no pot estar molt de temps en la foscor del seu amagatall, necessita el sol. Per això habitualment viu en  murs assolellats.




 També viuen en terrenys pedregosos i rocosos, boscos i camps. Els agraden els llocs  on hi trobin petits amagatalls on amagar-se dels depredadors.




La cua d’algunes sargantanes es separa del seu cos quan l’atrapen. La  cua que s’ha desprès, continua movent-se ràpidament, confonent al depredador. Aquesta defensa li dona temps a la sargantana per fugir. Li tornarà a créixer una altra cua, però serà més curta i d' un color diferent.





La sargantana és molt espantadissa. Només que senti un so o vegi una ombra, de seguida s’amaga en qualsevol forat petit. Les sargantanes tenen molts enemics: serps, guineus, martes, aus rapinyaires, cigonyes …






Són animals insectívors. S’alimenten de: formigues, tèrmits, aranyes, mosques, cargols, grills, saltamartins, cucs, escarabats…




Estudis realitzats a sargantanes, han demostrat que un mascle té vàries femelles i que viuen vinculats a un arbre. Quan més gran sigui aquest, més femelles hi haurà a l’arbre, encara que és un sol mascle el que defensa el territori,  vigorosament amb moviments de cap enèrgics, i no dubte en mossegar altres mascles que intentin envair el seu territori.


Normalment a l’octubre, la sargantana s’instal·la sota les arrels d’un arbre o en altres forats terrestres i es posa a hivernar. Finalment a l’abril, quan el sol comença a escalfar el terra, abandona el seu cau. Des del maig fins al juny, les femelles ponen entre cinc i quinze ous, enterrats a poca profunditat. Després de dos mesos naixeran les petites sargantanes.






Existeixen a la vora de 4000 espècies diferents de sargantana a tot el món, força semblants però amb diferències notables; sobretot amb la mida, color de la pell, i hàbitat.



Les sargantanes viuen una mitjana de 5 a 10 anys, encara que hi ha exemplars que poden viure fins a 20 anys.







L' Origen de les espècies:   Sargantanes en un arbre evolutiu




Sargantanes buscant el camí de tornada a casa





La sargantana de les illes balears



dissabte, 7 d’octubre de 2017

EL PIRATA PAPANATES






No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré 

El pirata Papanates, era el capità d’un petit vaixell pirata. Era un home molt impulsiu i feia les coses sense pensar massa. El seu vaixell s’anomenava “La tonyina assassina”, era el primer nom que se li va passar pel cap. A bord del vaixell, l’acompanyaven un grup de set pirates forts, però amb un cervell molt petit, i un lloro anomenat Liró, en Papanates li va posar aquest nom perquè el lloro es passava tot el dia dormint, i només es despertava per dir alguna bajanada.

No hi havia vaixell que s’acostés a la tonyina assassina i no revés l’atac dels pirates. El vaixell només disposava d’un parell de canons vells i rovellats, petites armes de foc i espases, però tot i els pocs recursos,  els pirates eren molt valents i no tenien por de perdre la vida.

En Papanates, havia realitzat nombrosos abordatges a d’altres vaixells i sempre en sortia malparat. En les seves lluites havia perdut una cama, una mà i fins i tot en nombroses ocasions els seu vaixell havia acabat com un colador, però tot i aquests successos, ell  mai no s’havia plantejat deixar de ser pirata.

Però si hi havia una cosa que temia el capità eren les dones, ell deia que les dones feien perdre el seny als mariners i que mentre tingués el cap clar, cap dona no formaria part de la seva vida. La vida dalt del vaixell, ja li aportava l’acció necessària per no avorrir-se ni un moment.

Un dia després d'una terrible tempesta la tonyina assassina es va enfonsar i  els pirates van abandonar el vaixell en una petita embarcació. Navegaren un parell de  dies a la deriva, tots els pirates estaven esgotats, perquè no havien menjat ni begut res, i el sol els havia socarrimat la pell com un pebrot escalivat; dormien pel cansament quan de sobte en Liró va cridar “ Terra a la vista” i es varen despertar. Aconseguiren arribar a una illa i es varen posar molt contents. Però la il·lusió va durar poc, un grup d’indígenes els van començar a atacar llençant-los cocos. I quina punteria que tenien la meitat dels pirates van quedar estabornits per terra. Seguidament els varen capturar lligant-los amb cordes i els van portar davant del cap de la tribu. Quina sorpresa es va emportar en Papanates quan va veure que el cap de la tribu era una dona, per poc no li surten els ulls de les òrbites.

Els indígenes varen construir una enorme foguera, i tots els pirates tenien por perquè pensaven que se’ls cruspirien. I veritablement no estaven equivocats, era el que normalment feien quan s’acostaven invasors, però la Mamutxi la cap de la tribu, va fer aturar el ritual de sacrifici, el motiu era que li havia agradat  el capità i es volia casar amb ell. En canvi en Papanates no en volia saber res de dones, i menys de la Mamutxi que era enorme com un bidó de rom. Ella li expressava el seu efecte estrenyent-lo contra el seu pit i li pentinava els cabells, estava molt enamorada i fins i tot li va fer una dansa d’amor.

Tots els pirates reien i li suplicaven al capità Papanates que li seguís la corrent i es deixés anar. Quan va acabar la dansa d’ amor els varen portar una beguda de color verd i els varen obligar a beure aquell brebatge. El licor era fortíssim i com que els pirates tenien l’estómac buit varen acabar ben beguts. Un cop es varen despertar en Papanates es va trobar abraçat a la Mamutxi, no entenia que havia passat la nit anterior, i un company li va explicar que s’havia promès amb la Mamutxi. El càpita va rondinar i maleir el dia que havia arribat a l’illa.



Però amb els dies la situació va anar millorant, els indígenes van acceptar a tots els pirates a la seva tribu,  els cuidaven com si fossin part de la  família; i el capità i la Mamutxi varen ser coronats reis de  l’illa; en Papanates va trobar que la Mamutxi feia molt de goig amb el vestit de fulles de palmera, i tot i que sempre havia desconfiat de les  dones ara pensava com n’estava d’equivocat, la Mamutxi era tan carinyosa amb ell, i li agradava tant quan l’abraçava. A l’illa no es vivia tan malament, la seva tribu li portava menjar i beure en abundància. I a les nits es feia un tip de ballar i mirar la lluna abraçat a la Mamutxi, que més podia demanar.

Autora: Marta Vilà
*No pots estar mai segur, del que et passarà a la vida.*