dimecres, 31 de gener del 2018

EL FLAMENC





Els flamencs necessiten grans extensions d'aigua dolça o salada de poca profunditat, per exemple: aiguamolls, manglars, estanys, desembocadures de rius, salines... Es troben a tots els continents a excepció d'Austràlia, des del nivell del mar fins als 4.000 metres d'altitud. 



Són uns ocells molt esvelts, de 80 - 140 cm de llarg, amb llarguíssimes potes i coll. El bec és molt característic, i perfectament adaptat per a furgar en el fang. La mandíbula superior, menor que la inferior és l'única mòbil. El bec té una pronunciada curvatura cap avall i està dotat d'unes laminetes internes per retenir les substàncies alimentàries al filtrar el llim. Els peus tenen quatre dits, els tres davanters units per una membrana i el posterior molt menut.


Gairebé totes les espècies són de color rosa més o menys fort, des del rosa clar gairebé blanc del flamenc rosat, fins al color salmó del flamenc del Carib.



Les cries de flamenc surten de l'ou amb el plomatge blanc o gris, però les plomes de l'adult són de color rosa lluminós a vermell, a causa dels carotenoides obtinguts del seu aliment. 




La seva dieta és compon de petits mol·luscs, plàncton, crustacis, algues, peixets, insectes aquàtics... Els crustacis són els causants de la seva coloració.


El flamencs són maldestres en terra, però fantàstics volant, poden arribar a agafar velocitats de 50 km/h.

Autor: 4028mdk09


Aquestes aus toleren molt bé els canvis de temperatura, freqüentant llocs on arriben a temperatures de 60 graus. Es solen aguantar amb una pota força estona, fins i tot quan dormen, mentre que l’altra està amagada sota l’abdomen. Aquesta postura evita la pèrdua de calor.



Són unes aus molt sociables, les seves colònies poden ser de 50 a 20.000 exemplars. En el continent Africà  és on es troben els grups més nombrosos.
Poden viure entre 20 i 30 anys. 




El mascle i la femella es mantenen units per fer el niu, per mantenir l’ou calent i cuidar el pollet.




Fan els  nius acumulant pilots de fang, amb el cim còncau, on ponen un únic ou blanc (de vegades dos) que coven durant uns 30 dies. 
Els flamencs alimenten les seves cries amb una mena de "llet", que és produïda per unes glàndules ubicades a la zona superior del tracte digestiuEls pollets romanen prop del niu durant 2 setmanes. Després es reuneixen en grups vigilats pels adults.




Quan descansa enrosca el coll i amaga el cap sota les plomes.
Vola amb el coll i les potes estirades.











El flamenc rosa del Carib




Dansa dels flamencs




Flamencs al delta de l'Ebre



dimecres, 24 de gener del 2018

EN PANXO, EL COCODRIL FELIÇ





Mira’t a tu, i no diràs mal de ningú.


En Panxo era un cocodril que vivia en un llac de Mèxic i, era molt peculiar. I és que en Panxo era l'animal més feliç de la selva i gaudia de la vida com cap altre animal. Li agradava molt viure en el llac, per ell era un veritable paradís i li encantava observar la bellesa de les plantes i animals que l'envoltaven. Es passava moltes estones panxa enlaire sobre l'aigua observant el cel; era una plaer fixar-se en els núvols, alguns tenien formes i colors extraordinaris i d'altres, li recordaven a alguns animals, això feia que de vegades es relaxés tant, que  es quedava dormit somiant amb alguna fantàstica aventura. També li agradava veure els guacamais com volaven amb bandada, les seves plomes de colors: vermell, blau, verd, groc..., donaven vida al cel amb els seus colors tan llampants.

Aquests fets, el feien vulnerable a tota mena de crítiques dels cocodrils i d'altres animals del llac. L'anomenaven Panxo "somiatruites", però ell ignorava aquests comentaris i continuava fent la seva.  


Com que era un cocodril tan sensible i agradable tenia molts amics. Una de les seves millors amigues era la Dodi, una enorme serp anaconda que vivia al llac i  que tenia una pila d’anys. El primer cop que la va veure es va espantar moltíssim; el seu aspecte tan ferotge i la seva gran mida el varen intimidar. Però amb els anys, en Panxo es va adonar que era molt diferent de com s'havia imaginat, era una serp molt tranquil.la i llesta i amb ella passava estones molt agradables parlant de la vida. La Dodi no tenia cap més amic que fos un cocodril, els altres la menyspreaven i només buscaven tenir-hi un enfrontament. En canvi, en Panxo l'escoltava atentament i mai tenia cap mala paraula per ella, era una delícia de cocodril.

Un dia, la Dodi va escoltar una  conversa que mantenien els cocodrils, se’n reien d’en Panxo, perquè deien que era un cocodril molt estrany i que no era com ells... i la Dodi no va poder evitar ficar-se en la conversa i dir-hi la seva:

—Quin problema teniu amb en Panxo? —els va preguntar.
—Doncs, que sempre sembla que està als núvols —li va respondre el més gros dels cocodrils.
—Que et molesta? —va dir la Dodi.

—Doncs la veritat és que sí, ridiculitza la nostra espècie. Nosaltres som uns animals ferotges, fixa't quina dentadura que tenim, en un tres i no res et podríem devorar, tenim una força descomunal, en canvi en Panxo sembla una bleda. Nosaltres no ens relacionem amb els altres animals perquè estem a la part més alta de la cadena alimentària, som depredadors.

—És tan senzill, com que si us molesta en Panxo no li feu cas! —va contestar la Dodi defensant el seu millor amic—. Hauríeu de mirar-lo amb uns altres ulls, perquè ell posseeix moltes qualitats  que vosaltres no teniu.

—Què vols dir? —varen preguntar els altres cocodrils intrigats.

—En Panxo és especial! Té una bona relació amb els animals de la selva, aquest fet fa que tingui molts amics que l'estimen i l'aprecien. Sempre està content, és amable i transmet una felicitat contagiosa amb qui està al seu costat i això el fa ser únic. N'hauríeu d'aprendre d'ell i potser us canviaria aquesta cara que feu sempre de pomes agres i, us agafaríeu la vida amb més tranquil·litat i menys agressivitat.

Després d'aquestes paraules els cocodrils varen quedar amb un pam de nas.

La vella serp anaconda els havia donat una lliçó, que els va fer pensar que:"Abans de criticar algú es tenien de fixar en com eren ells mateixos."

I es varen adonar que el que tenia de canviar no era en Panxo, sinó que eren ells, que sempre estaven enfadats i de mal humor.


*Abans de criticar algú, hem de mirar els nostres defectes*

Marta Vilà



diumenge, 21 de gener del 2018

L'ANIMAL AMB LA DENT MÉS GRAN: EL NARVAL






Autor: A. Thorburn



Autor imatge: Dr. Kristin Laidre, Polar Science Center

 Autor: William Scoresby






El narval, l'unicorn de mar



dijous, 18 de gener del 2018

PETONS






¡Quina sensació s’experimenta
quan es rep un petó!

El cor s’omple d’emoció,
la cara et llueix més bella,
i encara més, si estàs amb parella,
i mostres un  somriure d’orella a orella.

Són fantàstics el petons,
tendres com algunes cançons,
curen els mals de la soledat,
i  et sents molt més  acompanyat.

El petons milloren l’autoestima,
de la persona que t’estima,
als pares, als avis, o un amic,
no els  hi estalviïs ni un xic.

I  és que els petons uneixen,
i  les ferides del cor guareixen,
calmen qualsevol por,
i  esvaeixen la tristor.

Són el millors dels regals,
econòmics  i genials,
 dolços i divertits
tant si són grans com petits.

 Marta Vilà

dijous, 11 de gener del 2018

EL CAMP DE BLAT





Apuntava el sol primaveral, i sota les seves carícies anava inundant  l’immens camp de blat. Els grans inflats, gruixuts, pesats i ajustats, formaven una espiga  ben plena, que feia inclinar les tiges, dèbils de tanta riquesa, i el camp de blat celebrava  amb una dolça remor la seva recent prosperitat.

Als seus peus, va contestar una veueta plena d’admiració pels  seus mèrits, elogiant les espigues amb entusiasme. Era l’eruga, que per demostrar  la seva sinceritat, atacava amb golafreria les seves tiges.

Va arribar un esbart de coloms i, tots varen exclamar: “ Que bonic que està el blat! ” i el camp no podia fer res més que oferir-los un esplèndid festí, com a recompensa per la seva excel·lent opinió.

I es varen acostar nombrosos ratolins, mal educats i bruts, però força afalagadors, i el camp de blat no va poder evitar proporcionar-los la seva part.

Després varen venir milers d’ocells barrejats, graciosos i cridaners, que anaven d’un costat a l’altre, tastant el gra i donant la seva apreciació encomiàstica.

I no varen faltar els pardals que amb el pretext de lliurar al camp de blat dels seus paràsits, l’anaven saquejant.

I quan el blat va veure de lluny que   s’acostava un espès núvol de llagosta que el venia també a felicitar,  es va espavilar a madurar  i amagar el blat.

Moralina:
La prosperitat, a vegades, porta amb ella tantes amistats que es tornen una plaga.
Autor: Godofredo Daireaux

diumenge, 7 de gener del 2018

EL CONILL







És un mamífer lagomorf de la família dels lepòrids, més petit que la llebre i amb les orelles i les potes més curtes.
Fa uns 35-40 cm de llarg i pesa al voltant de 1’2 - 2,5 kg. Té les potes de darrera  més llargues que les de davant.




Viuen en caus excavats per ells mateixos que s'anomenen llorigueres.
Ocupen àmplies zones del territori, amb preferència pels llocs secs que facilitin l'excavació. Els agrada sortir a menjar al vespre  i  en fer-se de dia. 



Els conills són animals temorosos. Al seu àmbit natural, aquest comportament el determina la necessitat de supervivència, és a dir, aquests mamífers són el principal objectiu de molts depredadors, com llops, àguiles, guineus, fures..., per la qual cosa  estar sempre alerta és la seva millor arma. Així, davant qualsevol amenaça, aquest animal té dues úniques opcions: fugir o ajupir-se simulant estar mort. Poden córrer a una velocitat de 44 km per hora.




Són exclusivament herbívors. La seva dieta es compon:     d’herba, brots, fulles, escorces, fruits… Mengen molt farratge i poc gra. Utilitzen l'olfacte i els bigotis per buscar aliment.
També mengen les seves pròpies femtes. És un comportament normal i considerat útil per la digestió.




Les dents els creixen contínuament (de 10 a 12 centímetres al llarg de la vida). Els conills presenten 2 parells de dents incisives. El parell més petit d'incisius són darrere dels grossos i no posseeixen una vora filosa.




Existeix moltes races de conills, i hi ha una gran varietat de colors en el seu pelatge. Fins i tot hi ha una raça de conill, els de Flandes, que són gegants i poden pesar més de 8 kg.




Sense girar el cap tenen un angle de visió de quasi bé 360 graus. Però el seu camp visual té un punt cec, just davant de la cara. Per això supleixen aquesta carència amb els bigotis que tenen al morro que són capaços de detectar qualsevol cosa.



Arriben a la maduresa sexual molt ràpidament, en el cas dels mascles entre  els 3 i 4 mesos, i  les femelles entre els 4 i  8 mesos.



La femella gesta durant 28 dies i pareix de 4-8 cries que en néixer no tenen pèl i tenen els ulls tancats. Els conillets s'alimenten de llet unes 3 setmanes fins que ja poden menjar. La mare pot parir més de 2 o 3 cops cada any.






Llorigueres de conills




Conills gengants



Diferències entre la llebre i el conill