Era un bonic dia de primavera i la Cleta dormia plàcidament, quan de sobte el soroll de les gotes de pluja caient-li sobre la closca la varen despertar. Va treure el cap encara mig adormida i seguidament es va posar molt contenta perquè feia molts dies que no havia plogut.
La Cleta i un munt de cargolsvarendecidir sortir a passejar aquell dia, i és que als cargols els agrada molt la pluja. La cargoleta es va enfilar dalt d’una planta per menjar una de les seves fulles tendres. Sobre la fulla contemplava feliç com les gotes d’aigua queien sobre la planta, era una imatge espectacular. De sobte va notar com una mà l’agafava i se l’emportava, una por li va recórrer per tot cos, i es va amagar de seguida dins la closca.La cargoleta només notava uns moviments molt bruscs i patia perquè la closca se li trenqués, perquè els cargols no poden viure sense. Finalment tot va quedar en silenci i la cargoleta va treure el cap uns segons i va quedar sorpresa a l'observar que estava tancada dins d’una capseta. Quina por que tenia,potser no podria sortir mai més d’allà. Al cap d’una estona,la capsa es va obrir i altra vegada aquella mà la va agafar. Ella estava ben amagadeta quan de nou va sentir el soroll d’unes gotes de pluja sobre la closca, la Cleta no volia sortir, però quan notar les gotes d’aigua no ho va poder evitar.Va treure el seu cos lentament i va estendre les antenes. A continuació va notar una forta pressióa l'antena dreta, que es va encongir per protegir-se.I, després va rebre un copet però aquest cop sobre l’altra antena.
Què està succeint? Qui està jugant amb mi? —va pensar la Cleta.
I és que la cargoleta no aconseguia veure qui era el trapella que jugava amb les seves antenes. Farta de la situació, la Cleta es va amagar dins la closca i es va prometre no tornar a sortir-ne. Però l’endemà i els dies següents es va repetir la mateixa experiència, la Cleta tenia els ulls ben vermells i, tot i que a la capseta hi havia unes quantes fulles d’enciam, el que volia de veritat la cargoleta era marxar d’aquell lloc tan horrible!
Un dia, quan passejava per la capseta, es va adonarque hi havia un forat petit per on podia sortir, va estar dubtant uns moments sobre què fer. No sabia què hi havia a l’exterior de la capsa, potser es trobaria en una situació difícil i la seva vida estaria en perill. Però per altra banda sentia la necessitat de fugir, d’intentar tornar a casa seva i retrobar-se amb la seva família. Ella es sentia tan indefensa, tan poqueta cosa. Llavors va recordar aquella mà que l’atemoria cada dia. No tenia cap altra sortida que fugir d’aquell lloc com més aviat possible, o potser se’n penediria tota la vida... I a poc a poquet va aconseguir escapar de la capsa, tot el cos li tremolava de la por que tenia que algú la descobrís, va notar que el seu cos lliscava per sobre d’una superfície llisa i freda que desconeixia, llavors li va semblar reconèixer una cosa de color verd, semblava una granplanta de fulles amples, s'hi va acostar tan ràpid com va poder, va pujar pel test i va aconseguir amagar-se sota una gran fulla de la part baixa de la planta. Va poder emplenar l’estómac, i els dies següents es va anar alimentant de la planta. La Cleta temia que algú la descobrís i la tornés a tancar a la capseta, per això sempre procurava amagar-se molt bé.
Un matí, va notar com transportaven la planta, era un dia plujós, la mestressa de la casa, al observar que la planta tenia algunes fulles grogues, l' havia tret a l’exterior perquè és regués amb l’aigua de pluja. Quina sort havia tingut la Cleta! Ara finalment podria escapar. Va baixar de la planta i va percebre la frescor de l’herba al seu cos, va continuar arrossegant-se fins a trobar un lloc segur, tot el que li havia succeït només havia estat un turment per ella i ara, per fi, havia aconseguit tornar a ser lliure.
Marta Vilà
*Per aconseguir coses bones, sovint cal arriscar-se*
L’esturió,
científicament conegut com Acipenser, és un
gènere que inclou al voltant de 20 espècies, totes amb característiques força similars, entre les que hi ha l'esturió comú (Acipenser sturio).
Autor imatge: Eric Engbretson
Aquest
peix ja existia fa 250 milions d’anys. El seu hàbitat està associat als grans
sistemes fluvials de l’hemisferi nord, al mar Negre, Caspi, també a Amèrica del Nord i Europa.
Autor imatge: Own work
Tenen
el seu cos guarnit de cinc rengleres longitudinals d'escuts ossis. El seu cap
està envoltat per un sòlid escut d'óssos dèrmics. La boca (petita, inferior i
desproveïda de dents) té una forma de trompa que els permet escorcollar el llot
per alimentar-se principalment d’ invertebrats: petits crustacis, mol·luscs, cucs…
Autor imatge: Own work
Tenen
un desenvolupament molt lent, però poden mesurar fins 5 m de longitud i pesar
480 kg.
Poden
viure fins a 100 anys. Els seu esquelet està format principalment per cartílags
i no tenen escates.
Els
esturions no es reprodueixen abans dels 10 anys en el cas dels mascles, i cap
als 15 anys en el cas de les femelles.
Autor imatge: Daniel Döhne
L’esturió comú habita al mar a força profunditat; a
l’estiu puja pels rius, per pondré els ous. El nombre d’ous pot oscil·lar entre
300.000 i 2 milions, un cop feta la posta, torna a la mar. Les cries romandran al
riu fins els 2 anys i després marxaran al mar.
L’autèntic
caviar s’obté de l’esturió. Cada vegada
més piscifactories es dediquen a la producció de caviar, les espècies d’esturió
que més s’utilitzen són: Beluga, Osetra, Sevruga... Els
ous són de color negre, gris clar o fosc.
En estat salvatge, l’espècie està greument amenaçada per la destrucció
del seu hàbitat, la contaminació i la sobrepesca. La creació de barreres en les
seves rutes migratòries, redueixen el seu èxit reproductiu i fragmenten les
poblacions, particularment per les preses d’energia hidroelèctrica.
Cria d'Esturions per l'obtenció de caviar a Argentina
Un dia, una granota va arribar coixejant des de casa seva, que
estava a l’aiguamoll, i va instal·lar un negoci al mercat.
Allà, venia ampolles de color: blau, verd, marró, transparents... Tenia
ampolles de moltes formes i de diverses mides.
Un cop ho va tenir tot a punt, es va enfilar sobre una caixa amb l’intenció
que tothom la pogués veure i va començar a dir en veu alta:
—Acosteu-vos! Acosteu-vos! —cridava la granota—. Veniu i consulteu
al més prestigiós doctor. Veniu i sereu guarits!
—Què pot curar vostè? —va preguntar una guineu
—Qualsevol mal que vostè pateixi jo el curaré —deia la granota—.
He estat alumna dels millors especialistes. Sé tot el que es pot saber de
medicina. Digui’m quins són els símptomes de la seva malaltia. I jo li
garanteixo que el contingut d’alguna d’aquestes ampolles té el remei que el guarirà.
En poc temps, va fer una gran negoci. Tothom volia ser curat d’alguna
dolència.
Després d’una estona, la guineu que havia estat observant-t’ho
tot, va exclamar:
—Si vostè és un doctor tan llest, ¿com s’explica que vostè mateix
sigui coix? ¿Quina és la raó de que la seva pròpia pell estigui plena de berrugues
i arrugada?
Després d’aquestes singulars preguntes, els altres animals varen
quedar sorpresos i ningú va comprar-l’hi ampolles mai més. Ni tant sols
es varen acostar a flairar el seu contingut.
Llavors, a la granota no li va quedar més remei que recollir la
seva mercaderia i tornar a la seva llar, l’aiguamoll!
Moralina:
Metge, primerament: tingues cura de la teva pròpia salut, abans de tractar amb els pacients.
