dimarts, 30 de juny de 2020

QUE PASSEU UN BON ESTIU!





Ara és moment de recuperar forces, ens veiem a finals de Setembre!

Molts petons i Fins Aviat



dijous, 25 de juny de 2020

NICOLAU EL GRIPAU EGOCÈNTRIC





Vora del riu, hi havia un gripau que es deia Nicolau i vivia en un palau. No us penseu pas que era un palau com els que hi ha en els contes de prínceps i princeses, era un palauet fet de fulles  i branquillons d’arbres. Nicolau es creia un gripau de l’alta reialesa, per això s’havia construït un palau. No menjava mosques, ni mosquits, creia que  eren massa vulgars pel seu paladar, ell era un gran gourmet i només menjava caviar dels peixos més selectes del riu.
El riu on vivia era molt tranquil i poc cabalós. Estava ubicat en una plana a la vora d’un poblet molt antic i conegut pel pont que travessava el riu.
Nicolau no tenia amics, perquè només pensava en ell i no li preocupava gens la vida dels altres animals que vivien al riu. Un dia, la senyora salamandra estava prenent sol sobre una roca i el va veure.
—Bon dia!  —li va dir.
Ell, va fer com qui no la sentia.
—Bah, què s’ha cregut aquesta, no tractar-me de senyor, a mi!, que sóc tan important!
—pensava.
La tortuga de rierol estava nedant una tarda quan, de sobte, es va veure sorpresa per un tronc que baixava pel riu. Tot d’una, va rebre una forta patacada al cap. Nicolau en comptes d’ajudar-la, es va fer un tip de riure.

—És ben tanoca aquesta tortuga —va pensar.




Nicolau creia que tenia la millor veu del món, per això a les nits es posava a cantar:

“Tararí, Tararà, sóc el millor gripau que hi ha,
d’aquest riu el més bonic, fixa’t bé  en qui t’ho ha dit,
sóc el més llest i cultivat, de la riba fins el llac”.                                                                                                                                  
La serp d’aigua l’escoltava mentre sortia de l’aigua.
—Que n’és de presumit —pensava.
El senyor gripau era el centre de totes les converses del animals del riu.
La senyora salamandra li comentà al tritó. -Que el sents, aquest pocasolta, que diu que és millor que nosaltres.
La truita i la carpa també es varen ajuntar a la conversa.
—Arrogant!  quan menys s’ho esperi li donarem un bon escarment.
L’estiu va passar i va arribar la tardor i, com tots sabeu,  la tardor és època de pluges. Un dia plovia a bots i barrals i tots els animalons del riu no havien vist mai caure tanta aigua del cel.                                                                   
La salamandra, el tritó, la tortuga, la llúdriga i d’altres animals, estaven tan espantats que es varen refugiar en un cau per tal de guarir-se de la forta tempesta.                                                                                                               
Nicolau es va tancar al seu palau de fulles.
—Quin mal temps que fa, potser que dormi una miqueta...
I tot despreocupat es va posar a dormir... Dormia i dormia plàcidament quan de sobte:
—Aire mare!, què passa?, sembla que tot es mou.
El riu havia crescut molt i s'enduia el palau riu avall .
Nicolau va perdre el seu palau i va tenir molts treballs per sortir del riu.
Varen venir molts dies de pluja. Cap any havia plogut tant i Nicolau no podia sortir a buscar el caviar que tant li agradava, perquè el riu anava molt ràpid. Amb els dies, es va anar aprimant,  ja no era el gripau formós i lluent que havia sigut i ara anava brut i estava tan prim que feia angúnia de veure.
—Oh, quina gana tinc!  Si trobés algun mosquit o qualsevol cosa, de bona gana me la menjaria, no faria tants escarafalls com abans —pensava.             



Alguns animalets es reunien en un cau, per tal de estar més protegits de la pluja i del fred. Compartien els seus aliments i es feien companyia.
Nicolau va passar per davant del cau i els va veure. Es va fer un silenci enorme, ningú no li va dir res. Ell es va quedar tot moix i no va dir ni piu. Es va adonar que a la vora d'aquest cau hi havia un petit refugi i s'hi va instal·lar. No era com el seu palau, era un cau de fang, però li serviria de casa. Dins el cau, sentia els comentaris dels altres animalons.
—Heu vist, qui ha vingut? —va dir la salamandra.
—Sí, el senyor gripau, —va respondre el tritó -sembla que ara no canta!
De sobte la tortuga va comença a cantar una cançó:

“Tararí, Tararà, sóc el gripau més tibat que hi ha,
escarransit i presumit, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,
estic sol , com un mussol, no m’amoïna ni em dol.”

Tots els animalets reien i reien.
—Quines idees que tens, tortuga!  És molt bona, aquesta cançó.
—Que hi torni!, que hi torni!, —cridaven tots.
I ja tens la senyora tortuga  canta que cantaràs i tots riu que riu, altra vegada.                                                       
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.
—Ostres, quina vergonya —pensava—.No tornaré a cantar mai més.
Les pluges varen cessar i la pau va tornar al riu. El sol lluïa de valent i tots els animalets varen sortir a veure'l. Tots, menys Nicolau, que es moria de vergonya.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.
 Aleshores, va sentir: 
—Escolta tortuga —va dir la salamandra—. Fa dies que no veiem el senyor gripau?
—És estrany —va dir la tortuga—.Potser se l'ha emportat el riu?
La llúdriga va proposar:
—Escolteu, i si el sortim a buscar?
—Amb mi, no hi comptis —va dir la tortuga—. Es va ben burlar de mi.
—I tu, salamandra?
—Jo ara no puc, tinc molta feina, a més, a mi no em saluda mai, deu trobar que  sóc poca cosa.
Nicolau, en sentir tot això, es va disposar a marxar a un altre lloc a viure.
—Mai no em perdonaran, com els he tractat...
Va agafar les seves coses i quan ningú no el veia,  va marxar. Anava caminant per la vora del riu quan de sobte, va veure que l'empaitava  la serp d'aigua.
—Socors! ajudeu-me! —cridava el gripau.
—Heu sentit algú que demana ajuda? —va dir el tritó.
—Sí, sí que se senten uns crits —va contestar la tortuga. Tots els animalets hi van anar corrents a veure què passava.
I es van trobar en Nicolau, esbufegant i a punt de ser cruspit per la serp.
—Ajudeu-me! —els cridava.




 —Va, som-hi! —va dir el  tritó—. L'hem d'ajudar! 
La llúdriga va sentir pena del gripau i va ventar una bona queixalada a la serp.                                                
—Ai mare, quin mal! —va fer la serp que va marxar corrents. 
Nicolau va quedar  amb la boca ben oberta, es va posar vermell com una tomata i, tot avergonyit, els va donar les gràcies.                                              
Disculpeu m'he portat molt malament amb vosaltres, en canvi vosaltres m'heu salvat la vida. Estic tan decebut amb mi mateix. Em podreu perdonar? Us prometo que a partir d'ara no seré tan orgullós i egoista. Us ajudaré en tot el que em demaneu. Us dec la vida.
Els altres animals varen decidir donar-li una segona oportunitat i varen prometre ser els seus amics si canviava la seva conducta. Ell els ho va agrair molt i va fer tot el possible per millorar el seu caràcter. I d'ençà  d'aquell dia, va ser un gripau més simpàtic i generós  i, tots els animals del riu el varen respectar i estimar molt.

I  als vespres, tots els animalets sortien junts a cantar.

Conte i dibuixos Marta Vilà

divendres, 19 de juny de 2020

EL MUSSOL





Té els ulls rodons
com dos botons,
mirada impactant,
com un sol  brillant.

Li agrada la foscor,
 caça  de nit,
 i quan és de dia
es queda adormit.

I encara que fa Uh, uhhh!
com un fantasma,
amb el seu udol,
pocs animals espanta.

Marta Vilà


Documental sobre el duc, el mussol més gran.




EL MUSSOL






Un savi que mira amb ulls ben oberts.
S'hi fixa, medita  i  mai no diu res.
Mussol despistat,
la nit ja s'acaba  i  el sol ha arribat!

No el truquis de dia, que fa l´adormit.

Li agrada la fosca, l'encís de la nit.
Mussol despistat,
la nit ja s'acaba i el sol ha arribat!



EL MUSSOL ( Música: Ireneu Segarra. Text: Francesc Bofill) (harmonització: Josep Vergés)



diumenge, 14 de juny de 2020

LLIMONA




Aquest curt, intenta conscienciar a les persones, 
sobre el greus problemes que ocasionen els plàstics en el medi ambient.


LA BATALLA CONTRA EL PLÀSTIC




Europa ha declarat la guerra al plàstic.
Prou plàstics al mar!


dimarts, 9 de juny de 2020

EL CAVALL






El cavall (Equus caballus) és un mamífer ungulat de la família dels èquids. Els éssers humans començaren a domesticar els cavalls cap al 4000 aC i es creu que la seva domesticació ja era estesa el 3000 aC.
Els cavalls són animals herbívors, s'alimenten d'herba, plantes, llavors i cereals.



 Han estat molt emprats en temps de guerra, i actualment ho són en equitació, en la caça, en curses, com a animal de tir (lleuger i pesant), per a arrossegar carruatges (cavall de càrrega, de cotxe, de tir), com a animal de sella (equitació, caça, curses, concursos hípics, polo, etc.)


Cavalls Mustangs
Els Mustangs, són unes de les poques races salvatges d’Àmerica del Nord, i estan relacionats amb els cavalls portats al Nou Món pels colonitzadors espanyols, fa 500 anys. Aquests cavalls domèstics, es varen convertir en salvatges perquè es van escapar dels humans. Els indis els varen fer servir per muntar. Són animals molt apreciats, perquè estan dotats de gran resistència i fortalesa, producte d'un enorme desenvolupament muscular.



Els poltres són capaços de córrer a les poques hores d'haver nascut. La velocitat mitja del galop d'un cavall adult és d’uns 50 km/h, però el rècord Guinness de velocitat és de 70’76 km/h, el va aconseguir una euga de competició de 2 anys Winning Brew, va fer un recorregut de 402 metres en 20,57 segons, a Pennsilvanià, el maig del 2008.



Els cavalls amb una massa corporal d’entre 400 i 600 quilos saben nedar i ho fan molt bé. En estat salvatge, la natació és un recurs de supervivència innat. Els mustangs creuaven el rius en busca d’aliment o per fugir dels depredadors i, els cavalls domesticats ho fan per regenerar teixits musculars i articulacions lesionades, augmentar la resistència física o relaxar-se de l’estrès esportiu diari.


Cavalls  Przewalski
El cavall de Przewalski, cavall salvatge mongol o Takhi és una subespècie de cavall salvatge, tot i que alguns autors suggereixen elevar-lo a la categoria d'espècie, (Equus ferus przewalskii), que és el parent vivent més proper als cavalls domèstics. En el passat va quedar extint en estat salvatge però a la dècada del 2000 els esforços de conservació van permetre alliberar-ne una població salvatge d'uns 200 exemplars. És l'única subespècie salvatge de cavall (no assilvestrada a partir d'animals domèstics, com els mustangs) que hi ha en l'actualitat. Gairebé s'extingí a mitjans del segle XX, però fou salvat de la desaparició per alguns naturalistes. El seu estat actual és crític, reduït a uns pocs arments que viuen al Parc Nacional Hustai del sud-oest de Mongòlia i diversos exemplars més en parcs zoològics d'altres països. La població total és d'uns 1.000 exemplars a tot el món.



Després de l'elefant, el cavall de tir es considera un del animals terrestres més forts del món. Pot exercir una força proporcional al seu pes. Un cavall de 1000 quilos pot arrossegar un pes similar.



Els cavalls nans, reben el nom de poni, són revinguts i petits (alçada de menys d’1 m a 1,45 m), però molt resistents i soferts.


Cavalls d'Islàndia
Els cavalls d'Islàndia, varen ser portats pels víkings amb els seus vaixells. Per la seva baixa alçada es poden considerar ponis,  135 cm i un pes d'entre 300 i 400 quilos, tenen el cos molt musculat, fort i compacte, i una espesa capa de pèl i grassa que els aïlla del fred durant l'hivern. Aquests cavalls, han evolucionat per sobreviure en unes condicions extremes. A Islàndia, durant l'hivern a les parts baixes la temperatura ronda els 0º i, a les terres altes -10º, per aquest motiu sempre hi ha neu.
Tradicionalment, els cavalls islandesos han estat utilitzats en tasques agrícoles o per muntar. Tot i les seves curtes extremitats caminen amb agilitat amb un pas que pot arribar als 25 km/h.



 Arriben a la maduresa sexual als 4 anys. La gestació dura uns 11 mesos i l'euga dona a llum una sola cria, en rares ocasions en tenen dues.
Un pollí,-na (és un cavall petit que mama) i un poltre,-a (és un cavall o una euga fins els 2 anys).









Mustangs guerrers





Els cavalls salvatges Przewalski salvats de l'extinció





Vídeo amb imatges dels cavalls més petits





El cavall salvatge Islandès




dijous, 4 de juny de 2020

L'ÒLIBA





La seva cara té forma de cor,
els ulls semblen olives negres.
El seu  aspecte és  misteriós
i el seu cant  és espantós.
  
 Les  potes les té  emplomades,
i  les  ungles esmolades.
Li agrada viure  en zones habitades,
campanars d'esglésies  o masies aïllades.
Marta Vilà




Niuada d'òliba