dissabte, 26 de desembre de 2020

HISTÒRIES QUE UNEIXEN

 



Mentre els temps van canviant i les persones creixen, les estimades tradicions familiars es converteixen en records memorables, que passen de generació en generació i ens mantenen units, especialment durant aquesta època tan festiva.


dimarts, 15 de desembre de 2020

LA GAVINA

 


És un ocell pescador

valent i un xic traïdor,

astuta com un pirata

en el seu mar de plata.

 

Quan el mar està en calma

planeja majestuosa,

cercant peixos per menjar

i  l’estomac emplenar.


Si la veieu passejar per la sorra

amb un posat arrogant,

no cal que us amoïneu,

només d’acostar-vos,  l’espantareu.


Marta Vilà



30 dades fascinants de les gavines

Algunes espècies migren i d'altres resideixen tot l'any al nostre país



dijous, 10 de desembre de 2020

L'ESQUIROLETA LINA




La  Lina era una esquiroleta preciosa, tenia la cara molt bonica, unes dents molt ben cuidades i  la seva frondosa cua tenia el pèl de dos colors, cosa poc freqüent i que li donava un aire encantador. Ella se sentia molt orgullosa de la seva aparença i, es passava moltes hores tenint cura del seu pelatge per estar impecable davant dels seus amics. A vegades, jugaven a fer concursos de bellesa i la Lina molts de cops havia quedat la primera. L'esquiroleta li donava molta importància a l'aspecte exterior i se sentia afortunada de ser tan bonica. La Lina no entenia com era possible, que a la natura hi haguessin animals tan lletjos i repulsius com les aranyes, els cucs i d'altres bestioles. Ella pensava que sense tots aquests animalons que l'espantaven tant, la vida al bosc seria més tranquil·la i agradable.



<a href="https://www.freepik.es/fotos-vectores-gratis/fondo">Vector de Fondo creado por upklyak - www.freepik.es</a>

Un dia al vespre, quan tots els animalons eren a dormir, una espessa boira de fum es va escampar per tot el bosc, la visibilitat gairebé era nul·la i l'aire era irrespirable per la forta olor que desprenia el fum. Hi havia un incendi al bosc i tots els animals fugien espavorits intentant salvar la vida. La Lina, com la resta d'animals, es va posar a saltar de branca en branca a tota velocitat en direcció on corrien tots els altres animals. Tenia molta por, mai no havia experimentat una sensació tan estressant. Mentre saltava d'arbre en arbre va tenir la mala sort, que una branqueta fina on s'havia enfilat no va suportar el fort impuls del salt i  es va trencar, i  la Lina va caure al terra. L'esquiroleta va quedar inconscient durant uns minuts, però tot i això, sentia com el terra es movia dels cops que feien els animals al trepitjar-lo, mentre fugien del foc. Quan va obrir els ulls, es va adonar que no podia caminar, ni pujar als arbres, perquè s'havia fet mal al peu i el fet de moure'l li provocava un dolor immens. La Lina es va posar a cridar demanant ajuda, però cap animal no l'escoltava, doncs estaven massa amoïnats en salvar-se. De cop, es va posar a plorar desconsoladament i va pensar que cap animal no l'ajudaria; però la Lina estava equivocada, perquè un gripau  l'havia sentit plorar i li va preguntar que li passava. L'esquiroleta va contestar que no podia moure el peu, i llavors, el gripau li va dir que puges a la seva esquena, que ell la portaria a un lloc segur. L'esquiroleta va dubtar uns segons, aquell gripau era molt lleig i li feia molta angúnia. Finalment, va decidir pujar  sobre l'esquena del gripau, aquest li va dir que s'agafés ben fort per no caure. El gripau saltava a tota velocitat, intentant esquivar les potes dels altres animals més grans i aleshores, va apreciar un petit rierol que travessava a l'altra riba del bosc i el va creuar. Totalment esgotat, es va adonar que havien de aconseguit deixar el perill enrere i que s'havien salvat. L'esquiroleta, molt agraïda li va fer una forta abraçada i li va donar les gràcies, perquè havia aconseguit sobreviure gràcies a ell.




I a partir d'aquell dia, els perjudicis que s'havia creat sobre l'aspecte d'alguns animals varen canviar, es va adonar que certs animals que no eren bonics per fora, tenien una bellesa interior que els feia extraordinaris, com el gripau que l'havia ajudat a salvar-se, que posseïa un cor d'or. I es va prometre, no jutjar mai més cap animal per la seva aparença, primer de tot es fixaria en el caràcter de l'animal i en la seva manera de pensar, i després l'intentaria conèixer més a fons, per així  fer-se una imatge completa de la seva personalitat.


Autora del Conte:

Marta Vilà


dissabte, 5 de desembre de 2020

L'OS FORMIGUER



Os formiguer gegant

Hi ha 4 espècies d'ossos formiguers, l’os formiguer gegant que és el més conegut, els tamàndues  i, el més petit,  l'os formiguer pigmeu.

                                                                                                                                                                                                                                                         Tamàndua del sud: 
                                                                                                        Autor birdphotos.com
  Tamàndua del nord : Autor imatge  DirkvdM             

De tamàndues o ossos formiguers de collar, els científics en reconeixen dues especies: la del nord (Tamandua mexicana) i  la del sud (Tamandua tetradactyla). La seva mida és menys de la meitat que la dels seus cosins els ossos formiguers gegants.

El seu color varia, del marró al voltant del coll, les espatlles i la part central del cos, en el cas dels tamàndues del nord, fins al daurat, marró i blanc, els del sud.

Els tamàndues són animals que viuen majoritàriament als arbres i tenen la cua parcialment prènsil  Es poden trobar des del sud de Mèxic fins a l’Uruguai. 


Os formiguer pigmeu. Autor imatge: Quinten Questel

L'os formiguer pigmeu és l’espècie menys coneguda de totes. Els seus exemplars adults no mesuren més de 40 cm i pesen uns 6 kg. Aquests animalets sí que viuen exclusivament als arbres gairebé mai baixen a terra. Es troben des del sud de Mèxic fins a Bolívia i sempre en llocs amb espessa vegetació per protegir-se dels seus depredadors, com l’àguila harpia i els mussols. 


L'os formiguer gegant (Myrmecophaga tridactyla), és un mamífer insectívor de Centreamèrica i Sud-amèrica. Es tracta del representant més gros de la seva família, amb una llargada de 182–217 cm (contant la cua) i un pes de 33–41 kg (mascles) o 27–39 kg (femelles). Les seves característiques més distintives són el musell llarg, la cua gruixuda, les urpes anteriors llargues i la coloració del pelatge.


Aquesta estranya criatura d’Amèrica del Sud sembla que no tingui boca; el seu morro té forma de tub i no conté ni dents ni mandíbules. Per menjar utilitza una llengua molt llarga d'uns 60cm i que és molt enganxosa.


Viuen en diferents hàbitats, incloent-hi els herbassars i les selves pluvials. Busquen aliment en zones obertes, però descansen en àrees poblades d'arbres. Mengen principalment formigues i tèrmits que extreuen del sòl amb les potents urpes davanteres i atrapen amb la seva llarga llengua. Tot i que els seus territoris estan molt junts, els ossos formiguers són animals solitaris a excepció de quan crien. 


La femella només té una sola cria, neix a la primavera o l’estiu, després d'uns 180-190 dies de gestació. A les poques hores de néixer és transportada sobre l’esquena de la seva mare, on s’agafa amb les potes i, així  la cria es camufla amb el pelatge de la mare. 


El formiguer gegant està a la llista vermella d’espècies vulnerables de la UICN. S'ha extingit localment en diversos llocs, incloent-hi gairebé tot Centreamèrica. Alguns factors que afecten a la seva supervivència són: la destrucció del seu hàbitat, el foc i la caça furtiva per a obtenir-ne la pell i la carn; tot i que alguns formiguers habiten en àrees protegides.

Amb l’aspecte tan dolç i pacífic que tenen els ossos formiguers, és curiós que siguin dels animals que fan més pudor. Quan se senten atacats per algun  depredador expulsen una substància pestilent que es pot flairar a metres de distància. I en el cas que l’enemic no marxi, rebrà una forta abraçada de l’os formiguer i sentirà com se li claven les seves llargues ungles








L'os formiguer gegant



Argentina recupera l'os formiguer



Què passa amb els ossos formiguers?
Mini-documental en clau d'humor



dilluns, 30 de novembre de 2020

EL GOSSET JOY I LA CARPA DE LA SORT

 


Diu una llegenda xinesa que: Qui aconsegueixi superar el salt d'aigua, 
anomenat la porta del drac, es convertirà en un drac celestial.



dimecres, 25 de novembre de 2020

LES DUES FORMIGUES

 


Una formiga vivia plàcidament en una muntanya de sucre, molt a prop d’allà vivia una altra formiga en una muntanya de sal. La formiga de la muntanya de sucre era feliç, perquè disfrutava d’un aliment molt dolç, mentre que la formiga de la muntanya de sal, sempre tenia una set terrible després de menjar.

Un dia, la formiga de la muntanya de sucre es va acostar a la muntanya de sal:

—Hola amiga! —li va dir.

—Hola! —va contestar estranyada la formiga del turó de sal—. Quina felicitat veure una altra formiga per aquí! Començava a sentir-me molt sola.

—Doncs visc molt a prop d’aquí, en una muntanya de sucre.

—Sucre? Què es això? —va preguntar encuriosida  la formiga de la sal.

—Mai has tastat el sucre? T’encantarà! Si vols, pots venir demà i et deixaré menjar sucre.

—Em sembla una idea fantàstica! —va contestar intrigada la formiga de la muntanya de sal.

L’endemà, la formiga del turó de sal va decidir acceptar la invitació de la seva veïna. Però abans de marxar, es va emplenar la boca amb una mica de sal, per si de cas el sucre no li agradava, així tindria alguna cosa per menjar.

I després de caminar una mica, de seguida va descobrir la brillant muntanya de sucre. A dalt de tot, estava la seva veïna.

—Que bé que has vingut amiga! Puja, que vull que tastis el gust del sucre.

—D’acord! –va contestar la formiga de la sal.

Un cop a dalt, la formiga veïna li va oferir una mica de sucre, però com que ella tenia sal a la boca,  li va semblar que el sucre era com la sal.

—Vaja que curiós!— va dir la formiga de la sal. Resulta que el teu sucre té el mateix gust que la meva sal. Deuen ser el mateix. Tu l’anomenes sucre i  jo sal.

—No pot ser —va dir estranyada l’altra formiga.— Jo he provat la sal i no s’assemblen en res. A veure, obre la boca.

Llavors, la formiga es va adonar que tenia una mica de  sal guardada a la boca.

—Es clar! Ara ho entenc! Vinga, escup la sal i tasta de nou el sucre.

L’altra formiga va obeir i aquesta vegada sí que va notar el gust del sucre.

—Mmmmmm! Deliciós! És una meravella! —va dir la formiga entusiasmada. 

I com que les dues es sentien molt soles  varen decidir viure juntes, gaudint del meravellós i dolç sucre.


Moralina:

Si  la por als  canvis, fa que no et puguis desfer d’aquelles comoditats a les que t’aferres sense que t’acabin de fer feliç, no podràs gaudir de les novetats que se’t presentin a la vida  i et perdràs l’oportunitat de millorar.

Autor: Prew Rawat


divendres, 20 de novembre de 2020

LA MALLERENGA BLAVA





Quin moixó tan bufonet,
el seu cos és ben rodonet,
té una ratlla als ulls com els orientals,
i els seus colors són fenomenals.

Blau cobalt per alguns llocs del cos,
groc a la panxona,
petits tocs de negre i verd,
i  blanca la carona.

Marta Vilà



Niuada de Mallerenga blava


diumenge, 15 de novembre de 2020

LA LLEGENDA DE LES MIL GRUES DE PAPER

 



Sadako Sasaki d'Hiroshima i la seva commovedora llegenda de les mil grues de paper viu en els cors de tots els japonesos i de tot el món. Cada 6 d'agost, "dia de la bomba atòmica", la ciutat d'Hiroshima celebra una cerimònia commemorativa de la pau, per recordar les víctimes de les bombes atòmiques i desitjar la pau mundial .



GRUA

 


Com fer una grua de paper



dimarts, 10 de novembre de 2020

LIN FU, L'OS PANDA





Lin-Fu era un cadell d’os panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 




La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no va poder resistir tornar a veure Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit os també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar  Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.


Autora del conte:

Marta Vilà


dijous, 5 de novembre de 2020

MOSTELES I ERMINIS



La mostela, és el representant més petit dels mamífers carnívors, pertany a la família dels mustèlids. El seu cos és petit, esvelt, allargat i flexible, molt similar a l'ermini (mustela erminea), tot i que la mostela és més petita i sense la punta de la cua negra.



 Les mosteles i els erminis semblen animals molt nerviosos, sempre buscant i  inspeccionant per tot arreu amb el seu fi olfacte i oïda, són molt curiosos i vius, pugen, baixen, corren d'un lloc cap a un altre, trepen pels arbres i fins i tot neden.


Són depredadors intel·ligents i versàtils, especialitzats en petits mamífers i aus. No tenen por d'atacar animals més grossos que ells i, son capaços d'adaptar-se i sobreviure en èpoques d'escassetat d'aliments, perquè emmagatzemem els excedents del què cacen.

Per matar a les seves preses, s'aferren a la zona del clatell i mosseguen repetides vegades fins que l’animal mort.


La principal base de la seva alimentació són els petits mamífers ( ratolins, talps, rates, lirons, musaranyes…), però també mengen esquirols, conills, ocells, perdius, coloms, aus de corral, ous d'ocells i en menor mesura grills, saltamartins, peixos, amfibis i rèptils.



 S'adapten a qualsevol tipus de paratges, preferiblement els camps de cultiu i terrenys amb matolls baixos, murs de pedra, matolls propers a camps, en especial en territoris no molt humits però amb aigua a la vora. Normalment viuen al voltant de zones rurals, freqüentat construccions humanes abandonades. A l'estiu,  solen instal·lar els seus caus enmig de pedres, murs, forats d'arbres… I durant l'hivern en construccions abandonades, grutes i cavitats naturals. No tenen un cau permanent.




Es mouen fent salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corren porten l'esquena arquejada, i quan s'aturen per observar els voltants es posen drets sobre les potes del darrere.



Els membres de la família mostela varien de longitud, entre 11 cm i 25 cm sense comptar la cua, en el cas de la mostela més petita (Mustela nivalis), fins a 45 cm les espècies més grans. Algunes espècies  com l’ermini (Mustela erminea) i la mostela nival canvien a l'hivern el pelatge a color blanc, en països freds on neva.



Es troben distribuïts àmpliament per Europa, Àsia i el Nord d'Amèrica, varen ser introduïts a Austràlia i en algunes illes mediterrànies.



El període de gestació dura de 34 a 37 dies. Entre abril i maig neixen entre 4 i 8 cries, que pesen d'1-3 grams. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb la seva mare a la vuitena setmana d'edat. La  seva esperança de vida és d' 1-2 anys, tot i que hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.










(Mustela nivalis) caça un ratolí




La dansa hipnotitzant i letal de l'ermini





 Ermini va a buscar la seva cria espantada.