dilluns, 30 de novembre de 2020

EL GOSSET JOY I LA CARPA DE LA SORT

 


Diu una llegenda xinesa que: Qui aconsegueixi superar el salt d'aigua, 
anomenat la porta del drac, es convertirà en un drac celestial.



dimecres, 25 de novembre de 2020

LES DUES FORMIGUES

 


Una formiga vivia plàcidament en una muntanya de sucre, molt a prop d’allà vivia una altra formiga en una muntanya de sal. La formiga de la muntanya de sucre era feliç, perquè disfrutava d’un aliment molt dolç, mentre que la formiga de la muntanya de sal, sempre tenia una set terrible després de menjar.

Un dia, la formiga de la muntanya de sucre es va acostar a la muntanya de sal:

—Hola amiga! —li va dir.

—Hola! —va contestar estranyada la formiga del turó de sal—. Quina felicitat veure una altra formiga per aquí! Començava a sentir-me molt sola.

—Doncs visc molt a prop d’aquí, en una muntanya de sucre.

—Sucre? Què es això? —va preguntar encuriosida  la formiga de la sal.

—Mai has tastat el sucre? T’encantarà! Si vols, pots venir demà i et deixaré menjar sucre.

—Em sembla una idea fantàstica! —va contestar intrigada la formiga de la muntanya de sal.

L’endemà, la formiga del turó de sal va decidir acceptar la invitació de la seva veïna. Però abans de marxar, es va emplenar la boca amb una mica de sal, per si de cas el sucre no li agradava, així tindria alguna cosa per menjar.

I després de caminar una mica, de seguida va descobrir la brillant muntanya de sucre. A dalt de tot, estava la seva veïna.

—Que bé que has vingut amiga! Puja, que vull que tastis el gust del sucre.

—D’acord! –va contestar la formiga de la sal.

Un cop a dalt, la formiga veïna li va oferir una mica de sucre, però com que ella tenia sal a la boca,  li va semblar que el sucre era com la sal.

—Vaja que curiós!— va dir la formiga de la sal. Resulta que el teu sucre té el mateix gust que la meva sal. Deuen ser el mateix. Tu l’anomenes sucre i  jo sal.

—No pot ser —va dir estranyada l’altra formiga.— Jo he provat la sal i no s’assemblen en res. A veure, obre la boca.

Llavors, la formiga es va adonar que tenia una mica de  sal guardada a la boca.

—Es clar! Ara ho entenc! Vinga, escup la sal i tasta de nou el sucre.

L’altra formiga va obeir i aquesta vegada sí que va notar el gust del sucre.

—Mmmmmm! Deliciós! És una meravella! —va dir la formiga entusiasmada. 

I com que les dues es sentien molt soles  varen decidir viure juntes, gaudint del meravellós i dolç sucre.


Moralina:

Si  la por als  canvis, fa que no et puguis desfer d’aquelles comoditats a les que t’aferres sense que t’acabin de fer feliç, no podràs gaudir de les novetats que se’t presentin a la vida  i et perdràs l’oportunitat de millorar.

Autor: Prew Rawat


divendres, 20 de novembre de 2020

LA MALLERENGA BLAVA





Quin moixó tan bufonet,
el seu cos és ben rodonet,
té una ratlla als ulls com els orientals,
i els seus colors són fenomenals.

Blau cobalt per alguns llocs del cos,
groc a la panxona,
petits tocs de negre i verd,
i  blanca la carona.

Marta Vilà



Niuada de Mallerenga blava


diumenge, 15 de novembre de 2020

LA LLEGENDA DE LES MIL GRUES DE PAPER

 



Sadako Sasaki d'Hiroshima i la seva commovedora llegenda de les mil grues de paper viu en els cors de tots els japonesos i de tot el món. Cada 6 d'agost, "dia de la bomba atòmica", la ciutat d'Hiroshima celebra una cerimònia commemorativa de la pau, per recordar les víctimes de les bombes atòmiques i desitjar la pau mundial .



GRUA

 


Com fer una grua de paper



dimarts, 10 de novembre de 2020

LIN FU, L'ÓS PANDA





Lin-Fu era un cadell d’ós panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 




La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no va poder resistir tornar a veure Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit ós també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar  Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.


Autora del conte:

Marta Vilà


dijous, 5 de novembre de 2020

MOSTELES I ERMINIS



La mostela, és el representant més petit dels mamífers carnívors, pertany a la família dels mustèlids. El seu cos és petit, esvelt, allargat i flexible, molt similar a l'ermini (mustela erminea), tot i que la mostela és més petita i sense la punta de la cua negra.



 Les mosteles i els erminis semblen animals molt nerviosos, sempre buscant i  inspeccionant per tot arreu amb el seu fi olfacte i oïda, són molt curiosos i vius, pugen, baixen, corren d'un lloc cap a un altre, trepen pels arbres i fins i tot neden.


Són depredadors intel·ligents i versàtils, especialitzats en petits mamífers i aus. No tenen por d'atacar animals més grossos que ells i, son capaços d'adaptar-se i sobreviure en èpoques d'escassetat d'aliments, perquè emmagatzemem els excedents del què cacen.

Per matar a les seves preses, s'aferren a la zona del clatell i mosseguen repetides vegades fins que l’animal mort.


La principal base de la seva alimentació són els petits mamífers ( ratolins, talps, rates, lirons, musaranyes…), però també mengen esquirols, conills, ocells, perdius, coloms, aus de corral, ous d'ocells i en menor mesura grills, saltamartins, peixos, amfibis i rèptils.



 S'adapten a qualsevol tipus de paratges, preferiblement els camps de cultiu i terrenys amb matolls baixos, murs de pedra, matolls propers a camps, en especial en territoris no molt humits però amb aigua a la vora. Normalment viuen al voltant de zones rurals, freqüentat construccions humanes abandonades. A l'estiu,  solen instal·lar el seu caus enmig de pedres, murs, forats d'arbres… I durant l'hivern en construccions abandonades, grutes i cavitats naturals. No tenen un cau permanent.




Es mouen fent salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corren porten l'esquena arquejada, i quan s'aturen per observar els voltants es posen drets sobre les potes del darrere.



Els membres de la família mostela varien de longitud, entre 11 cm i 25 cm sense comptar la cua, en el cas de la mostela més petita (Mustela nivalis), fins a 45 cm les espècies més grans. Algunes espècies  com l’ermini (Mustela erminea) i la mostela nival canvien a l'hivern el pelatge a color blanc, en països freds on neva.



Es troben distribuïts àmpliament per Europa, Àsia i el Nord d'Amèrica, varen ser introduïts a Austràlia i en algunes illes mediterrànies.



El període de gestació dura de 34 a 37 dies. Entre abril i maig neixen entre 4 i 8 cries, que pesen d'1-3 grams. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb la seva mare a la vuitena setmana d'edat. La  seva esperança de vida és d' 1-2 anys, tot i que hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.










(Mustela nivalis) caça un ratolí




La dansa hipnotitzant i letal de l'ermini





 Ermini va a buscar la seva cria espantada.



dissabte, 31 d’octubre de 2020

LA CASTANYADA D'EN RIKUS

 



La Castanyada d'en Rikus

Cançons amb Barretina





L' ARANYA CASTANYA

 



En aquesta manualitat, la Montse i la Clàudia ens ensenyen com fer una aranya molt divertida amb una castanya molt eixerida.


dimarts, 27 d’octubre de 2020

LA MALLERENGA CARBONERA

 


La cara  de dos colors,

sobre de l’ull negre i les galtones blanques,

porta una armilla groga amb una llarga i negra corbata,

i  llueix  una esplèndida  jaqueta  de color plata.

Marta Vilà


AnuraMontseny:

Després de tres anys fent proves, hem aconseguit tractar nius de Vespa velutina, sense biocida. Per introduïr el producte hem fet servir el mètode AsiàticWaspBall. Un cop el niu ja no disposa d'activitat la Mallerenga carbonera fa neteja de les larves i pupes que queden dins.



Alguns exemplars són residents
 al territori d'altres migren.
 

dijous, 22 d’octubre de 2020

EL PARE, EL FILL I L'ASE

Un Moliner i el seu fill, portaven el seu ase a un mercat de la ciutat veïna per vendre'l. Mentre anaven caminant es varen trobar un grup de dones a la vora d'un pou, parlant i rient.

—Mireu això! —va dir una d'elles—. On s'és vist, que dues persones que caminen llastimosament per aquest llarg camí, vagin a peu, quan podrien anar sobre l'ase?

El pare, quan va escoltar el què deien, ràpidament va fer muntar el seu fill a l'ase  i va seguir caminant al seu costat. Poc després varen trobar uns avis que discutien entre ells.

—Veieu! —va dir un del grup—, demostra el que jo us deia. Quin respecte hi ha avui en dia per la gent gran! Fixeu-vos, mentre aquest jove està ben descansat, el seu vell pare ha de caminar. Baixa jovenet! i deixa que el teu pare reposi les cames.

Després d'aquelles paraules, el pare va fer baixar el seu fill i va pujar sobre l'ase. No eren molt lluny quan varen trobar un grup de dones i nens que li varen dir:

—Escolti, per què vostè pot muntar sobre l'ase i el seu pobre fill a d'anar a peu? No veu que li costa seguir el ritme al seu costat.

El Moliner bondadós immediatament va agafar el seu fill  i el va pujar darrere seu.

 


Ja gairebé havien arribat a la ciutat quan  varen veure dos homes i un els va dir:

—Déu meu! És vostre aquest ase?

—Sí —va contestar el pare.

—Veig que aneu molt ben asseguts! No es pot dir el mateix del pobre ase. Que  no veieu que està rebentat? El que hauríeu de fer, es portar entre tots dos aquest malmès animal i no que l’ase us porti a vosaltres!

—Ho podem intentar —va dir el pare.

D'aquesta manera, varen baixar tots dos de l'ase, li van lligar les potes juntes i, amb l'ajuda d'un pal se'l varen penjar a les espatlles. Mentre entraven per la ciutat varen passar per un pont estret. Aquesta divertida escena va atraure molta gent, que quan veien la imatge no paraven de riure. Llavors va passar que a l'ase, que no li agradava estar lligat, va trencar les cordes i tots tres varen anar a parar al riu.

Després del succés, el pare i el fill varen tornar a casa enfadats i avergonyits i, convençuts de que intentant complaure a tothom, havien perdut l'oportunitat de vendre el seu ase.

Moralina:

Si fas sempre el que et diuen els altres, sense pensar les coses per tu mateix, fracassaràs com el moliner.

 Autor: Isop


dissabte, 17 d’octubre de 2020

dilluns, 12 d’octubre de 2020

EL RUSC D'ABELLES





Era primavera i els camps mostraven la seva bellesa, l’herba era tendra i les flors guarnien el paisatge amb els seus espectaculars colors.  Com a molts llocs del món, en un prat d’Amèrica Central hi havia un eixam d’abelles, el seu rusc penjava de la branca d’un arbre i, les abelles estaven molt atrafegades buscant pol·len per mantenir la seva descendència.

Un sèrie de successos tràgics va trasbalsar la vida de la comunitat, i és que cada dia quan tornaven totes les abelles, s’adonaven que tristament, una d’elles havia desaparegut i no sabien què li havia pogut passar... Durant molts dies la situació no va canviar i eren moltes les abelles que no havien tornat a casa.

Un matí, una abella soldat es va adonar del motiu de que hi haguessin tantes baixes en el rusc, estava fent la guàrdia com cada dia, quan va veure que de la part de darrera del rusc apareixien  unes antenes molt llargues, seguidament, va apreciar un cap terrorífic amb uns ulls hipnòtics i el que li va fer més por, eren uns apèndixs gegants que li sortien de la boca. L’abella va entrar ràpidament dins els rusc i va anar a parlar amb la reina, li va descriure fil per randa el que havia vist, després de la descripció, la reina ho va veure clar, sense dubte es tractava d’un pregadéu i li va dir que el seu nom científic era (mantis religiosa). Un gran enrenou va córrer pel rusc, doncs totes les abelles tenien por de sortir a buscar nèctar de les flors, si hi havia aquella terrible bestiola rondant per allà. Amb molta cura, sortia cada dia l’abella soldat a veure si el pregadéu havia marxat, però desgraciadament ell no es movia del lloc i es fregava les mans esperant una presa. Després d’un parell de dies, les reserves al rusc havien  baixat, calia pensar una estratègia per foragitar l’enemic o amb els dies moriren totes les abelles de gana, el que les feia patir més, eren les cries d’abella,  perquè essent tan vulnerables no sobreviurien gaires dies.

Però el pregadéu no estava disposat a marxar, i les abelles varen decidir atacar-lo. Però com ho farien? Ell era molt més gran i fort que elles.

Un dia, varen traçar un pla, varen agafar una part de les reserves de mel que tenien i es varen dividir en grups per tal de facilitar la tasca, varen omplir nombrosos recipients amb mel per tal d’abocar-la sobre l’enemic i així, intentar obstaculitzar la seva visió, els seus moviments i poder fer-lo caure del rusc. Van pensar que potser en aquest intent també moririen algunes abelles..., però no els quedava cap altra opció, doncs el més important era el benestar de l’eixam.




De bon matí, va sonar l’alarma al rusc i totes les abelles varen sortir alhora per enfrontar-se al pregadéu, alguns grups d’abelles l’empentaven per fer-lo caure i d’altres li llançaven mel a sobre. En pocs minuts, el pregadéu va quedar convertit en un caramel, semblava una piruleta perquè només li quedaven sense mel  les potes del darrere, la resta del cos el tenia ben untat.  Al final varen aconseguir fer-lo caure del rusc. Totes les abelles estaven molt contentes i brunzien d’alegria, per fi havien aconseguit derrotar l’enemic. El pregadéu va quedar estès sobre l’herba, immòbil i esgotat, moments després la sort va fer, que un ós formiguer passés per allà,  en sentir aquella oloreta de mel, es va acostar al pregadéu, el va agafar amb les seves llargues urpes i es va estirar una estona sota l’arbre a assaborir aquella "delicatessen" que havia trobat, amb la seva llarga llengua, llepava i llepava el pregadéu, no el va deixar anar fins que no en va quedar ni una sola gota de mel. 




El pregadéu, després d’aquella mala experiència, mai més es va tornar a  acostar al rusc, i les abelles varen poder sortir a buscar mel tranquil·les, amb la satisfacció, d’haver resolt totes juntes el  gran problema que se’ls havia presentat i, que havien aconseguit solucionar, gràcies al seu enginy i al seu sentiment de pertinença a una comunitat.


Autora del Conte: Marta Vilà




dimecres, 7 d’octubre de 2020

LA MARIETA





Les marietes o poriols (Coccinellidae) són una família d'escarabats molt menuts, mesuren entre 5 i 8 mil·límetres; de colors brillants molt atractius  vermell, taronja, groc… i un nombre variable de taquetes negres. El seu cos és pla per sota i bombat per sobre. Tenen un aspecte inofensiu i per això no ens fa por tocar-les.




Són de colors vius, per advertir als seus possibles depredadors de que poden ser tòxiques o tenir mal gust. Als horts, jardins o camps no és difícil veure marietes a sobre les fulles de les plantes.



Les marietes tenen ales i poden volar, però per fer-ho,  fan servir unes ales transparents que tenen a sota de la cuirassa acolorida que veiem.




Existeixen unes 5000 espècies de marietes a tot el món. Tan sols  a Nord- amèrica hi han 450 espècies.




Les marietes són uns insectes molt útils en el control biològic de plagues, ja que s’alimenten principalment de pugons, però també mengen àcars, puces, cotxinilles..., que són plagues, molt nocives per a l’agricultura. 




A la primavera el mascle i la femella s’aparellen, i posteriorment la femella diposita uns 400 ous sota les fulles o a les esquerdes. Els ous acostumen a ser de color groc, i s'obren al cap d'una setmana.

Les larves acabades de néixer devoren els ous de la posta que encara no s'han obert. Acostumen a ser fosques amb taques ataronjades, tenen 6 potes i una gran capacitat de moviment.  



Autor imatges :Pudding4brains

Les larves fan tres mudes (canvien de pell) abans de convertir-se en pupes. Finalment en surt un adult, que durant les primeres hores és de color groc. Tot aquest cicle de metamorfosi, on la Marieta  neix d’un ou i passa a transformar-se en  adult dura uns 2 mesos.





Els seus depredadors més comuns són: els ocells, les granotes, les abelles, les aranyes i les libèl·lules. Per a defensar-se deixen anar per les articulacions de les potes un desagradable líquid que fa que els depredadors les deixin anar.



Quan arriba l'hivern, per protegir-se del fred , les marietes es reuneixen en grans grups busquen un indret tranquil, sota una fulla o una escorça i hivernen  fins a la primavera.  




La seva esperança de vida és d'aproximament  1 any, tot i que hi ha espècies que viuen fins a 3 anys.




Les marietes són vitals per l’equilibri ecològic, només un exemplar pot alimentar-se de més 1000 preses en un  estiu.










Descobrirem la importància de tenir marietes el nostre jardí.
I veurem com s'alimenten de pugons .




Mini documental en clau d'humor
 Què passa amb les marietes?





El meravellós cicle de vida de les marietes