Els
odonats són el grup d’insectes format per les libèl·lules (anisòpters) i els espiadimonis (zigòpters). La vida dels odonats està lligada al cicle de l’aigua, per
la qual cosa els trobarem en hàbitats de zones humides, rius, rieres
i cursos d’aigües amb corrent i, zones d’aigües quietes com llacs, llacunes,
estanys o basses.
Els espiadimonis són fàcilment
identificables, acostumen a ser de color verd i blau metal·lic, tenen l’abdomen més llarg i
estilitzat, mantenen les ales arreplegades cap enrere en repòs i, presenten una morfologia del
cap en forma de martellet, molt eixamplat lateralment amb els dos ulls situats
als extrems.
Les libèl·lules i espiadimonis són insectes molt lligats
als medis aquàtics i presenten dues etapes clarament diferenciades: la fase
larvaria, etapa exclusivament de creixement i de vida totalment aquàtica, i
quan són adults, etapa reproductiva, quan tenen vida aèria però necessiten
medis aquàtics per reproduir-se.
Una de les principals característiques de les libèl·lules
son els seus grans ulls compostos, que són molt grossos en comparació amb el
seu cos. Els ulls consten de nombroses unitats visuals
anomenades ommatidis ( cada ommatidi és una unitat proveïda de còrnia, con cristal·lí i retícula
sensitiva i té el seu propi camp visual, completament diferent als dels altres
ommatidis). En el cas de les libèl·lules els seu nombre és molt alt i pot
arribar als 30.000 ommatidis. Els seus ulls funcionen com si milers d’ells
estiguessin concentrats en un, proporcionant una visió de mosaic, amb aspecte
de rusc. Això fa que posseeixin una excel·lent visió panoràmica, que fins i tot els permet caçar mosquits al
vespre pràcticament en la foscor, on nosaltres només percebríem el brunzit del
mosquit.
Són
grans depredadors en tot el seu cicle de vida i tenen una dieta inespecífica.
Les larves s’alimenten principalment de puces
d’aigua, larves de mosquit, cucs i altres invertebrats. Les larves d’odontats
més grans poden capturar capgrossos, peixetsi vertebrats petits.
Els
adults s’alimenten a les zones boscoses on cacen altres insectes com ara:
mosquits, mosques, vespes, formigues... i, fins i tot papallones i
libèl.lules de mida més petita.
Són
fàcils d’observar en la seva forma adulta, tant en vol com en repòs, a causa de
la seva grandària i pels colors vistosos. Molts d’ells són territorials i ho
defensen agressivament vers els altres. Són curiosos i es deixen apropar si no
se’ls molesta. Contràriament a la creença popular, els odonats no piquen ni
tenen substàncies tòxiques ni irritants.
Els trobarem volant
d’abril a juliol en el cas de les espècies primerenques, de juny a agost per a
les estiuenques i de setembre a novembre per les tardanes, si la temperatura
ho permet.
Els odonats han estat
considerats indicadors de confiança de la qualitat ecològica dels medis
aquàtics, donades les exigències que presenten certes espècies durant la fase
larvària.
La pèrdua de zones de medi
aquàtic o la degradació o dessecació d’altres, per a la ramaderia, pesticides i
el canvi climàtic fan que a Catalunya tinguem diverses espècies amenaçades.
L’aparellament :
Realitzen dos tipus de vol: la parada nupcial que fa
només el mascle i el vol nupcial que el fan junts.
El mascle subjecta a la femella per la regió del coll
mitjançant uns apèndixs abdominals semblants a tenalles.
La posta:
Els ous són introduïts en les tiges de les plantes o dins
l’aigua. Són esfèrics amb un revestiment gelatinós
Aparellament d'espiadimonis
Des
de que eclosiona de l’ou, habitualment dipositat directament al medi aquàtic,
el seu desenvolupament pot durar tres o quatre mesos i fins i tot, dos o tres anys depenent de l'espècie. En aquest període la larva va augmentant de mida a
través de successives metamorfosis graduals. Al final de la seva etapa larvària
pateix la metamorfosis final, on la larva surt de l’aigua, busca un
lloc idoni per fixar-se i n’emergeix l’adult
aeri.
Les
papallones són una peça clau per la natura, ja que són part del procés de pol·linització
de les plantes, sense el qual, les llavors i els fruits no es produirien.
Són molt sensibles als pesticides i toxines, per tant la seva presència és indicativa del bon
estat de l’ecosistema.
Coneixem per papallones al grup dels lepidòpters. Les
papallones nocturnes anomenades arnes també pertanyen a aquest grup.
Aproximadament hi ha unes 158.000 espècies de papallones.
De les quals 18.000 són diürnes i 132.000 són nocturnes. Les papallones
nocturnes representen gairebé el 90% dels lepidòpters. Tot i això, cada any es
descobreixen noves espècies.
Papallona ales de vidre
Es caracteritzen per tenir unes ales cobertes d'escates,
que poden ser de molts colors. Cal dir, però, que no totes són de colors bonics
i llampants. Per exemple, les papallones nocturnes solen ser de colors apagats
i discrets.
També hi ha una papallona que s’anomena papallona de
vidre ( Greta oto )perquè les seves ales no tenen escates i són transparents,
es troba a Amèrica Central.
Papallona paó de dia
Les papallones adultes de la majoria d'espècies
s'alimenten bàsicament del nèctar de les flors, però complementen la dieta amb
altres substàncies també líquides. Per exemple, forces espècies xuclen els sucs
de la fruita madura en descomposició, també prenen aigua
i fang de les basses. Per fer-ho
utilitzen l'espiritrompa, un conducte llarg que s'enrotlla en espiral i que es
pot desenrotllar per succionar el nèctar.
Anant de flor en flor, les papallones barregen els
diferents pol·lens, i així fecunden les
flors.
Les seves antenes tenen receptors olfactius
que poden ser molt sensibles, sobretot en el cas de les papallones nocturnes,
els mascles de les quals a vegades localitzen les femelles a quilòmetres de
distància per les feromones que aquestes emeten. Les diürnes utilitzen les
antenes per detectar les substàncies que emeten les plantes, sobre les quals
han d’efectuar la posta dels ous. Així, són capaces de diferenciar les plantes i
seleccionar aquella sobre la qual les erugues es podran desenvolupar. A les
potes també tenen receptors amb una funció similar.
L’hàbitat
més propici per aquests animals són principalment les regions tropicals de clima càlid
durant gairebé tot l’any. En els tròpics és on es poden trobar el nombre més
gran d’espècies.
A les
regions temperades, el nombre d’espècies disminueix segons augmenta la latitud,
essent molt poques les que aguanten temperatures fredes. No obstant, les
papallones estan tant diversificades geogràficament, que l’ Antàrtida és l’únic
continent on no es poden trobar.
Les
papallones per sobreviure necessiten unes
temperatures que rondin els 30 graus, com que tenen la sang freda, el seu organisme regula la temperatura i el clima extrem té un gran impacte sobre
elles. Per poder volar necessiten que la temperatura sigui d'entre 28 i 38 graus.
Els
colors cridaners i iridescents de les
seves ales es deuen a la difracció i refracció que la llum produeix sobre les
seves escates, que són plenes de pigments. Desafortunadament, quan les papallones
es fan velles perden color.
Papallona monarca
Un dels fenomens migratoris més espectaculars que es dona
a la natura és: La migració de la
papallona monarca. Aquests petits insectes realitzen un viatge des
dels Estats Units i Canadà fins a les muntanyes del centre de
Mèxic, on es desplacen per passar l’hivern. La sorprenent generació emprèn un
viatge d'uns 4000 km.
Les papallones monarca a finals d'estiu o a principis de
la tardor, entre els mesos de Setembre i Octubre, fugen del fred hivern dels
Estats Units. Un cop arriben Mèxic els milers de papallones s’apinyen a les branques
dels arbres per hibernar.
Aquestes mateixes papallones, un cop es despertin de
la hibernació amb l'arribada de la primavera,
s'aparellaran i realitzaran la primera
part del viatge de tornada. Abans de morir, pondran els ous a sobre de les
plantes del gènere: asclepias. Les tres
generacions de papallones següents
tindran una vida més curta de 1 a 2 mesos i realitzaran el viatge de
tornada cap els Estats Units i Canadà que durarà uns 5 mesos. Llavors, la quarta
generació nascuda als Estats Units i anomenada Matusalem per la seva llongevitat, ja que té una vida
de 8 a 9 mesos, quan comenci a fer fred realitzarà el llarg viatge a Mèxic per hibernar. Aquest fenomen migratori es produeix cada any i és tot un espectacle.
Els colors i dibuixos
que presenten a les ales algunes papallones són útils per protegir-les dels
depredadors. Per exemple, en moltes especies el color de les ales pot ser confós
amb el color del terra o de les fulles, d’aquesta manera els serveixen de
camuflatge.
La
vida de les papallones passa per quatre fases diferents: ou, eruga, crisàlide i
papallona. La papallona, com últim estat adult, no creix de mida i té un vida molt curta. La majoria de papallones viuen
entre 2 i 4 setmanes, tot i que hi excepcions.
Un cop s’han reproduït, les papallones
poden posar fins a 500 ous en una posta. Però no tots aquests ous esdevindran
adults, forces ous i erugues serviran d’aliment per altres animals. I en la fase adulta les papallones també tenen depredadors, com ara : ocells, rosegadors, amfibis, rèptils....
Les crisàlides poden tenir forma cilíndrica, cònica i
ovoïdal i se solen situar en llocs protegits, algunes a l’interior de la tija,
envoltades d’una fulla seca, dins la càpsula d’una llavor, esquerdes de roques…
En alguns casos l’eruga forma un capoll de seda, altres espècies com l'eruga processionària del pi s’enterren per transformar-se en crisàlide.
Les papallones recent nascudes no volen immediatament
quan surten de la crisàlide, necessiten primer posar en moviment els seus
fluids corporals perquè les ales s’estenguin i s’assequin.
Alguns exemplars de papallones nocturnes
Arna de l'atles
La papallona nocturna atles (Attacus atlas) és la representant
més gran de l'ordre lepidòpter tenint en compte la superfície de les seves ales
( uns 400 cm²). L’envergadura de les seves ales és de 25 a 30 cm, també es troba a dins de les més
grans. Les femelles de papallona atles són més grosses que els mascles.
L'arna de l'atles: És enorme en comparació amb un exemplar d'una altra espècie.
Les 10 papallones més espectaculars del món
La migració de la papallona monarca, de Mèxic als Estats Units.
