dimarts, 27 de novembre de 2018

L'ELEFANT AFRICÀ



L'elefant africà, pot arribar a pesar 7 tones de pes, això el converteix en el mamífer terrestre més gran i pesat. Poden mesurar 5 metres d'alçada i tenir una longitud de 6,5 a 7 metres. 



La trompa llarga i musculosa formada per la fusió del nas i el llavi superior, té diverses  funcions: olfactiva, tàctil i prènsil. És una eina que poden utilitzar per recol·lectar menjar, agafar aigua per beure, banyar-se, explorar, cavar, defensar-se, llençar objectes... És un òrgan molt flexible i sensible que utilitzen amb delicadesa quan es relacionen o juguen amb altres membres del grup.





Els incisius superiors es prolonguen extraordinàriament i constitueixen les típiques defenses, denominades ullals, molt més desenvolupades en el cas dels mascles. En alguns exemplars arriben a mesurar més de 3 m de llargària i a pesar més de 100 kg.




Les grans orelles tenen una funció termoreguladora, degut a que es troben plenes de vasos sanguinis, el moviment de les orelles afavoreix la disminució de la temperatura del cos de l'elefant.




Viuen en sabanes arbrades, sabanes obertes, planes herbàcies, grans deltes, valls fluvials, regions semi-desèrtiques i fins i tot deserts.






La seva alimentació és herbívora, consumeixen tota mena d'herbes, fulles d'arbres i arbusts, arrels, tubercles, llavors, fruits o escorça d'arbres segons la disponibilitat. Poden ingerir més de 200 kg de matèria vegetal en un dia i beure també més de 100 litres diaris d'aigua.





Els elefants són molt sociables, viuen en ramats matriarcals de 20 a 50 individus, sota la direcció d'una femella adulta. Els mascles quan arriben a la pubertat, a la vora dels 12 anys, deixen el grup original i  fan petits grups de 2 o 3 individus. Els mascles vells acostumen a ser solitaris i només s'aproximen als grups matriarcals durant l'època de reproducció.




Són animals que es desplacen a la recerca d'aliment i aigua,  caminen normalment a uns 4-6 km/h, encara que poden mantenir el doble d'aquesta velocitat durant hores si cal. Tanmateix, quan fugen o carreguen contra un enemic poden assolir més de 40 km/h.



La pota de l'elefant està formada com si estigues caminant de puntetes, i té un coixí gras i fibrós sota la planta del peu. Aquest teixit esponjós de la pota, amorteix el peu i l'ajuda a moure's sigil·losament. La planta del peu és plana i rugosa, això contribueix a tenir una petjada segura en tot tipus de terrenys.
La seva pell és gruixuda, però en realitat és molt sensible, per això prenen banys de fang, per protegir-se dels raigs del solars i de les picades dels insectes.



La gestació dels elefants dura 22 mesos, i normalment neix una sola cria, d'un metre d'alçada i uns 100 kg de pes. La cria és vigilada i cuidada per tots els membres del grup. Els petits mamen durant més de dos anys. 
Normalment viuen entre 60 i 70 anys.









Documental elefants fugitius





Naixement d'un elefant





Elefants s'uneixen per salvar una cria


EL MAMÍFER TERRESTRE MÉS GRAN I PESAT: L'ELEFANT








divendres, 23 de novembre de 2018

LA CUERETA BLANCA

Autor imatge :Artur Mikołajewski




Té la cara, la panxa, i sota la cua, blanques,
la gola, el pit  i  la coroneta, són negres.
Nerviosa i esvelta és  la cuereta
i  no deixa  mai  la cua quieta.

Sembla que se li acabi el temps
perquè sempre va corrents,
per camps, parcs i  ciutats,
aiguamolls, pobles i descampats.
Marta Vilà






Divertit vídeo d'una niuada de cuereta.



Alguns exemplars són residents  i d'altres migren.



dilluns, 19 de novembre de 2018

dijous, 15 de novembre de 2018

EL PATRÓ RIC




Un cavall tenia per ell sol un lloc per pasturar ben tancat, de deliciosos cultius, amb un bon tros d'alfals sempre verd i un racó amb varies bales de farratge. A la quadra on dormia, tenia a més a més, a la seva disposició un pila de bosses de blat de moro.
Era solter, i per suposat vivia enmig d'una extrema abundància, no per cobdícia, sinó perquè així era, per un favor de la Fortuna. Era bo i servicial el senyor cavall, i un dia que un ratolí li va anar a demanar una mica de blat de moro per la seva senyora que estava malalta, li va donar permís per agafar tot el que necessités, pensant que un animal tan petit no podia menjar molt; i no va voler acceptar la promesa de pagament que li volia signar el ratolí.
Aquest, quan va tornar a casa seva, va trobar un cuis, que era un amic seu íntim, i entre agraït i irònic li va explicar com havia anat tot, dient-li: “ I tu perquè no hi vas? Demana-li permís per estar en el camp i te'l donarà. No li costa gaire: És tan ric!”
Hi va anar el cuis; li va oferir pagar un lloguer; però el cavall no ho va acceptar i li va donar el seu consentiment, res més.
I el cuis va aconsellar a la viscatxa que hi anés també, doncs era tan ric el patró que segurament no li negaria el camp. La viscatxa va pensar que sense demanar res, es podia establir allí, i així ho va fer, sense que el cavall, bonàs i ric, li poses cap obstacle.
La cabra es va colar un dia entre el filat metàl·lic i va anar a visitar el cavall, volent-li comprar un trosset verd per pasturar; el cavall la va invitar a menjar i va posar a la seva disposició un tros d'alfals.
Aviat la cabra va avisar a les ovelles, les seves companyes, i a força d'anar passant pel filat varen obrir un forat pel qual va poder entrar la vaca; el seu vedell no es podia quedar a fora, i també va trobar la manera d'entrar i sortir.
I tota la gent menjava, destrossava, aixecava la veu, embrutava, i arranaven el camp, volcaven el blat de moro, desfeien les bales, sempre molt afalagadors tots amb el cavall, a qui anomenaven patró, alabant la seva riquesa. “És molt ric el patró!”
Però quan va arribar l'hivern, el cavall es va trobar amb que s'havia acabat el blat de moro, que quasi bé no li quedava farratge sec, que l'alfals havia desaparegut i tot el camp estava pelat, i quan a un dels intrusos li va venir al cap la santa paraula: “ Bah, és vostè tan ric, patró!” ell, que ja es veia pobre, es va enfadar de veritat, i el va posar de potetes a l'altre costat del filat, i es va espavilar a fer el mateix amb tots,  va tenir molta feina, i va tancar les portes, sentint haver-los deixat entrar.


Moralina:
No hi ha riquesa que valgui, on hi ha malbaratament. 

Autor: Godofredo Daireaux









Cuis
Autor imatge: Alcide Dessalines d'Orbigny 

Viscatxa
Autor imatge:Alexandre Buisse (Nattfodd)



diumenge, 11 de novembre de 2018

EL SENGLAR





El senglar és un mamífer de mida mitjana, amb un cap allargat i gros, i uns ulls molt petits. El coll és ample i les potes molt curtes, això accentua la forma arrodonida de l'animal. El senglar compensa la seva poca visió amb un important desenvolupament de l'olfacte, que li permet detectar aliments, com ara tòfones, vegetals i animals sota terra. Els ullals, li permeten furgar i solcar el sòl  i fins i tot moure rocs sorprenentment grossos.
L'oïda està també molt desenvolupada i pot captar sons imperceptibles per a nosaltres.
Els mascles no solen passar dels 100 Kg, tot i que excepcionalment poden arribar als 150 Kg i les femelles oscil·len entre 40 i 65 Kg.


El podem trobar en tot tipus d'hàbitats on existeixi vegetació per poder camuflar-se.
També necessita trobar-se a prop d'un lloc amb abundant aigua. Preferiblement habita en alzinars i boscos caducifolis o mixtes. Suporta bé les baixes temperatures de l'hivern.
Es manté actiu des de que comença el capvespre i descansa durant el dia refugiant-se en àrees de dens bosc i matoll.

És omnívor, principalment s'alimenta de vegetals, arriba a consumir: llavors, fruits, bulbs, fongs, arrels, gramínies, cucs, insectes, amfibis, talps, ratolins, ous d'ocells que fan el niu a terra, i de vegades carronya de mamífers grossos.



El senglar és de comportament sociable, no és molt territorial, i es desplaça en grups matriarcals, normalment de tres a cinc animals formats per femelles i les seves cries que tenen ratlles al pelatge, encara que de tant en tant es poden veure grups superiors als vint individus. La femella del senglar dominant és la de major edat i grandària. Els joves mascles d'un any, de color rogenc, viuen a la perifèria del grup. 
Exceptuant el període de zel, els mascles en edat reproductora són més aviat solitaris, tot i que els individus més grossos solen anar acompanyats per un mascle més jove.


La primera reacció del porc senglar quan se sent en perill, és fugir, però en ocasions pot atacar a les persones quan  se sent acorralat, està ferit, o per protegir les seves cries.
El senglar està dotat d'una gran resistència, pot córrer molts quilòmetres sense parar si és perseguit. A més, és un nedador excel·lent.


Els banys de fang que prenen tenen diverses funcions. Així asseguren la seva regulació tèrmica, en tant que el senglar no sua en tenir les glàndules sudorípares atrofiades. Tenen un important paper en les relacions socials de l'espècie , fins i tot els serveix perquè els gossos de caça perdin el rastre, sense oblidar les funcions de marcar territori, i sobretot sanitàries per eliminar els paràsits del seu espès pelatge. 



El període de zel és entre novembre i gener. La gestació dura 120 dies, i el nombre de garrins que poden tenir dependrà de l'edat de la mare i de l'abundor d'aliment de la tardor anterior, tot i que la mitjana de cries és de 5 per part. Els petits mamen durant 3 o 4 mesos.


Les cries neixen amb unes característiques ratlles longitudinals al llarg del cos, el que els ha donat el nom de ratllades, llistons o raions. Posteriorment aquestes desapareixen al llarg dels primers mesos de vida i el seu pelatge s'enfosqueix, passant al vermell a l'any d'edat i al marró o negre en els exemplars adults.



La mortalitat del senglar per causes naturals és important els 2 primers anys de vida.  Quan és adult, amb els seus depredadors pràcticament extingits, l'únic depredador que s'enfronta a un senglar és l'home. Rarament trobarem senglars de més de 6 anys, per l'efecte de la cacera. La seva esperança de vida és d'uns 10 anys. 
La cacera serveix per controlar el nombre de senglars, quan aquests han de conviure amb el pagès, doncs poden malmetre de manera considerable algunes collites.


Les potes del senglar tenen 4 dits, els dos del mig es recolzen a terra mentre que els altres dos laterals són vestigials, com si fossin esperons. Els vestigials s’utilitzaran i quedaran a les petjades només quan es desplaci per un substrat tou, com fang o neu, i profund.








Un senglar adoptat com a mascota


  

Els senglars els senyors del bosc