diumenge, 28 de maig de 2017

EL MAMÍFER AMB LA LLENGUA MÉS LLARGA: EL RATPENAT ANOURA FISTULATA
















Autor de la imatge: Murray Cooper


EL RATPENAT




Autor: PD-US Gov - ratpenat insectívor


Els ratpenats utilitzen l’ecolocalització, o sigui s’orienten mitjançant els sons que emeten ells mateixos. Els ecos dels qual els informen amb precisió d’on es troben els obstacles i les preses. Es podria dir que són capaços de “veure-hi” per les orelles. 

Els ratpenats no són cecs, tenen els ulls força petits, que els hi permeten veure-hi quan hi ha llum suficient.


Autor: Nick Hristov




La majoria d’espècies emeten els crits d’ecolocalització (també anomenats ultrasons), a freqüències tan altes que resulten totalment inaudibles per l’home. D’altres però, els emeten per sota el nostre llindar  d’audició, i els seus crits ens resulten   perfectament audibles.




La majoria de les espècies de ratpenats s’alimenten d’insectes : arnes, grills, mosques, mosquits… Un ratpenat pot menjar fins a 3000 insectes  en una nit. Molts dels insectes dels que s’alimenten representen plagues pels cultius, com per exemple les arnes, o són transmissores de malalties als humans. És per aquest motiu, que els ratpenats són uns excel·lents controladors biològics de plagues.





Els ratpenats, dormen penjats cap per avall a les coves, penjats per les potes. Si no cauen quan estan dormint és per una qüestió anatòmica. De fet, els ossos i l'estructura dels ratpenats està adaptada, sobretot els peus i les cames, que tenen com un enclavat automàtic.
De manera que quan el ratpenat es penja, els peus queden travats sense cap esforç per part de l'animal. Ells no són conscients de fer cap esforç, és aquest mecanisme que els permet dormir durant el dia i estar en activitat per la nit.





 Tenen una o dues cries, un cop han nascut s’aferren al pèl de l’abdomen de la mare, on romandran el primers dies de vida, acompanyant-la on vagi. Quan els petits tenen la mida suficient es queden a la colònia mentre la mare surt a cercar aliment. Per tal de mantenir-se més calents s’ajunten formant atapeïdes pinyes, a l’espera que aquestes tornin les mares  a alletar-los. Sorprenentment la mare es capaç de reconèixer els seus fills, fins i tot enmig de centenars d’altres.



ratpenat frugívor


La seva alimentació depèn de l’espècie:
Troben  els  insectívors   (que  mengen  insectes);   frugívors ( mengen fruita), pol.linívors (mengen pol·len o nèctar de les plantes); carnívors (mengen petits animals), piscívors (mengen peixos), i per últim els hematòfags, (s’alimenten de sang dels animals).



Autor: Leyo - ratpenat frugívor


 Els frugívors s’alimenten d’una gran varietat de fruites, i contribueixen a la dispersió de les llavors, i per tant a la regeneració dels boscos.
A diferència de les aus, els ratpenats mengen lluny de la planta mare, evitant així la competència entre la planta mare  i les seves plàntules. Els fruits no són de colors vius  i desprenen una forta olor, els ratpenats utilitzen l’ecolocalització i l’olfacte per trobar-los. Els ratpenats introdueixen llavors al bosc a través de les seves defecacions que realitzen mentre estan volant.




ratpenat pol.linívor


Els pol.linívors són animals de mida petita, amb una gran habilitat pel vol maniobrable i sostingut, tenen el musell i la llengua molt llarga, són una mena de colibrís nocturns.
Els ratpenats detecten les flors amb l’ecolocalització i la vista. Contacten directament amb les anteres i els estigmes de les flors, convertint-se en uns excel·lents pol.linitzadors.


Autor: Wikedkentaur - ratpenat hematòfag


De les aproximadament 1000 espècies de ratpenats que existeixen, només tres s’alimenten de sang.  S’alimenten de la sang calenta de mamífers i aus.
Les preses són localitzades per l’olor, el so, i possiblement per termoreceptors. En general s’aproximen desde terra, essent molt àgils saltant. Realitzen un petit tall amb les dents incisives en una zona irrigada de la presa, i la sang flueix degut a un anticoagulant que conté la seva saliva, després llepen la sang poguent consumir gairebé el seu pes en un hora. Les preses dels ratpenats no s'adonen de res perquè en la majoria d'ocasions estan dormint.



Autor. Fritz Geller-Grimm - ratpenat frugívor


La guineu voladora és el ratpenat més gran del món, s’alimenta de fruita i sobretot li agraden les figues. Les seves ales desplegades tenen una envergadura de 1,5 -1,8 metres i pesa 1,2 kg, quan és adult. Està en perill d’extinció, degut a que la coberta forestal on habita ha estat destruïda en un percentatge altíssim, la caça  per la seva carn, i la construcció de mines a cel obert han minvat el nombre d’exemplars. 




Autor: Fritz Geller-Grimm


Careix d’ecolocalització, és una espècie nocturna, la vista i l’olfacte li serveixen per aconseguir aliment. No dorm en coves sinó que ho fa en els arbres. Filipines i Austràlia són països on el podem trobar.







La guineu voladora el ratpenat més gran del món





Ratpenats els amos de la nit


Documental sobre els diferents tipus d'alimentació dels ratpenats

( Inclou imatges del ratpenat vampir)


dijous, 25 de maig de 2017

diumenge, 21 de maig de 2017

PEIX A LA VISTA!








El pescador Manelí,
s'ha llevat de bon matí,
volia pescar una sardina,
i  ha pescat una gran tonyina.


En Manelí crida content,
i  la  tonyina estira de valent;
com  que és un pescador experimentat,
lluita  amb totes les forces en un gran combat.


Finalment  aconsegueix agafar la tonyina,
però ell no sap que és llesta i fina,
i  mentre intenta treure-li l’ham
la situació acaba canviant.


D'una forta estrebada,
la barqueta  ha quedat  tombada,
la tonyina se li ha escapat,
i  ell ha acabat ben mullat.

Marta Vilà

dimecres, 17 de maig de 2017

LES DUES MARIETES







Hi havia una vegada,  un jardí on vivien dues marietes molt boniques,  i que eren molt amigues. Una tenia tres punts negres a les ales i l’altra en tenia set. Les dues marietes discutien sovint sobre quina de les dues era maca.

-Es que no has vist que jo tinc les ales més boniques que tu? Els punts de les meves ales són més negres i perfectes-. Deia una.

-Però si només en tens tres! Ja t’agradaria tenir-ne set com jo, i tant ben posats i brillants      -va replicar l’altra.


Un dia mentre discutien, va aparèixer un gran abellot que sobrevolava el jardí amb l’ intenció d’omplir-se l’estómac. Quan el varen veure, les dues marietes espantades,  van decidir amagar-se  darrera un matoll, i amb les preses, no es varen adonar que el matoll tenia adherit un gran esbarzer,  i van quedar enganxades amb les  seves punxes. Tot i les lesions que havien patit a les seves ales, varen aconseguir salvar la vida. Aquest fet va fer que comprovessin que la bellesa és efímera, es pot perdre per alguna conseqüència inesperada, i els hi  va fer valorar la seva amistat, que era molt més important que la bellesa; i les dues varen comprendre que el millor que posseïen era, sens dubte, que es tenien l'una a l'altra com a amiga.

Moralina:  La bellesa física no es manté amb el temps, no se li ha de donar excessiu valor.

Autor: desconegut

diumenge, 14 de maig de 2017

EL PEIX ESCORPÍ O PEIX LLEÓ






El peix lleó presenta algunes de les seves aletes dividides en radis, amb aspecte de plomes. El seu cos té una coloració amb franges verticals marrons i blanques. Algunes de les seves aletes tenen espines amb glàndules verinoses. Aquestes aletes i la seva magnífica coloració ratllada avisen que no se'l  ha de tocar.






La picada d’aquest peix és extremadament dolorosa, i pot provocar nàusees i problemes respiratoris, no és mortal, però cal anar ràpidament a un centre mèdic. Les espines verinoses li serveixen per protegir-se dels depredadors, i es poden moure individualment per impedir el seu atac.





És originari de l’Indopacífic on viu en esculls llacunars, a prop de la costa, fins a 50 m de profunditat, encara que també pot viure en zones més profundes de fins a 140 m. 
Degut a la introducció accidental o irresponsable per part de l’home ha proliferat  la seva població a les costes dels Estats Units, sobretot a Florida, Carolina del Sur, el Golf de Mèxic i el Mar Carib, i sembla que la seva expansió no té aturador.








Són peixos territorials i solitaris. Cacen majoritàriament durant les primeres hores del dia, però també durant la nit. S’alimenten de petits peixos, crustacis, invertebrats, se'ls empassen amb la seva boca immensa. Usen les aletes pectorals per acorralar la presa. Són uns grans depredadors i causen greus problemes en els ecosistemes degut a la seva voracitat.






En les temporades d’aparellament, els mascles formen petits grups on hi ha diverses femelles, aquest fet provoca agressives baralles per determinar quins es podran aparellar.

Les femelles poden pondré de 2000 a 15.000 ous, dels que naixeran en dos dies les cries. Un gran nombre de cries seran consumides pels depredadors, però la seva població està augmentant alarmantment, i  es realitzen estratègies per reduir-ne el seu nombre.







Per sobre dels ulls tenen un únic tentacle, amb el que atrau les seves preses. 
El peix lleó mesura  entre 20 i 40 cm, i el seu pes és d’ aproximadament mig quilo. Poden viure fins a 15 anys i  quan tenen 1 any de vida ja es poden reproduir.










Per descansar i estar protegits dels depredadors, s’amaguen a les esquerdes de les roques . Són l’aliment de grans morenes, peixos ballesta, taurons, neros… Però a les noves zones on han estat introduïts com a l’Oceà Atlàntic, no tenen pràcticament depredadors pel seu aspecte ferotge i la seva agressivitat. 
Tot i el seu verí, el peix lleó és comestible per l’esser humà, però s’han de tenir coneixements específics de com netejar-lo perquè no quedin restes de verí. 






Els peixos lleó s’han fet molt coneguts per la seva venda com a peixos d’aquari per la seva bellesa i espectacularitat. Però aquest fet comporta també perills.
La seva introducció a l’Oceà Atlàntic, s’adjudica al trencament d’un aquari a la Badia Biscaïna a Miami, per part de l’Huracà Andrew.

També és molt  perillós que alguns propietaris que tingui algun  exemplar  com a mascota, cometin la irresponsabilitat d’alliberar-lo al mar un cop se n'hagin cansat. Fet per podria ocasionar terribles conseqüències per al medi ambient.












Els nostres mars el Peix Escorpí




El peix lleó l'amenaça silenciosa





El perillós peix lleó



diumenge, 7 de maig de 2017

EN POPI, EL POP






Tal faràs, tal trobaràs

En les aigües tropicals del mar del Corall, hi havia un pop molt llest que es deia Popi.  Com la majoria de pops vivia en una escletxa  d'una  gran roca, era un amagatall perfecte.

En Popi era un gran comediant i li agradava molt espantar els animals del mar.  Solia sorprendre els peixos introduint-se dins d'ampolles de vidre que trobava, perquè els pops tenen el cos molt elàstic i es poden ficar en llocs molt petits.  D'altres vegades s'amagava dins les closques buides d'alguna petxina i, quan algun animal s'acostava per cruspir-se la petxina, ell el sorprenia disparant-li a la cara un bon raig de tinta. S'ho passava genial i es feia un tip de riure.

Les aigües on vivia eren plenes de peixos de colors, coralls , ostres perleres, si ho heu sentit bé! Ostres que quan són atacades per algun paràsit que forada  la seva closca o un granet de sorra  penetra en el seu interior, es protegeixen de l'enemic recobrint-lo amb una substància que fabriquen; i amb els anys és converteix en una magnifica perla.

En Popi era feliç de viure en un lloc tan idíl·lic, però a vegades s'avorria una mica. Un dia mentre estava somiant, va pensar que els animals del mar eren molt ensopits. I que mai succeïa res d'especial. La senyora ostra tot el dia estava postrada sobre la roca amb la boca ben oberta, els peixos nedaven d'aquí cap allà amb un aspecte seriós, el cranc ermita de tant en tant buscava alguna closca nova perquè la seva casa s'havia fet petita. Aquella nit va imaginar com seria de divertit fer alguna de les seves trapelleries. L'endemà de bon matí va anar a veure la senyora ostra que dormia tan plàcidament amb la boca ben oberta, es va amagar i en un obrir i tancar d'ulls li va prendre la seva magnifica perla. “Quin ensurt s'emportaria quan es despertés” va pensar. Va amagar la perla dins els seu cau  i  llavors, va anar a veure el cranc ermita, va deixar anar un bon raig de tinta i va aprofitar el desconcert, per prendre-li la seva bonica closca nova. La closca la va portar ràpidament al seu amagatall.

Quan la senyora ostra es va despertar es va fer un tip de plorar pel robatori que havia patit, tants d'anys d'esforços i treball i algun brètol l'hi havia pres el què més s'estimava. El cranc ermita també estava molt furiós, de sobte es va trobar amb el cos ben nuet i a l'abast de qualsevol depredador, quin animal podia haver maquinat aquella trapelleria.  I com que en el fons del mar les notícies corren ràpid, aviat es varen assabentar de quin animal havia estat l'artífex d'aquelles dolenteries. I varen pensar en donar-li una lliçó perquè entengués com es sentien els animals que havien estat burlats per ell.

Entre tots els animals varen planejar que quan el Popi dormis posarien una pedra a l'escletxa de casa seva; i al matí entre tots farien força perquè no pogués sortir. Quan es va llevar  en Popi va veure que no entrava ni un raig de llum a la seva cova. ”Que carai havia succeït no havia sortit el sol aquell dia” va pensar,  es va acostar a les palpentes a l'escletxa de la roca i es va espantar molt, perquè no hi era. Un munt de coses li varen passar pel cap. “Potser hi havia hagut un terratrèmol mentre ell dormia?” va empentar amb totes les seves forces però no  podia sortir. 

L'exterior, era ple de peixets i d'altres animals fent força perquè no sortis. Davant la impotència de la situació en Popi es va posar a  cridar i plorar desconsoladament. 
Al cap d'una estoneta, quan els animals varen creure que la broma ja havia durat prou, el varen deixar sortir. En Popi va sortir tremolant de casa seva i molt trist, no li havia agradat aquella mala experiència. Els peixos li varen preguntar si li havia fet gràcia la seva broma i ell els va respondre que gens, que mai s'havia sentit tan indefens i espantat. 

Els va explicar el que el havia fet el dies anteriors a l'ostra i el cranc; pensava com es devien haver sentit la senyora ostra i el cranc ermita, segur que tampoc els va fer cap gràcia la seva dolenteria i va decidir tornar-los el què els havia pres; seguidament, els  va prometre no tenir més males idees, havia après la lliçó: 

" El que no vulguis que et facin a tu no ho facis als altres".

En acabat, tots varen fer les paus i en Popi  els va assegurar que per part seva no hi hauria cap més incident al fons del mar. 

"Tal faràs tal trobaràs

*Les males accions solen ser castigades.*



Autora: Marta Vilà