dimecres, 24 de febrer de 2021

LA MOSCA I L'ARNA

 


Una nit, una mosca es va aturar en un pot ple de mel, va començar a menjar-se-la per la vora del pot, però de mica es va anar separant de la vora i va entrar desprevinguda a dins el pot, fins que va quedar atrapada. Les potes i les ales se li havien enganxat a la mel  i  no podia sortir.

Just en aquell moment, una  papallona de nit va passar volant i, va veure com la mosca forcejava per alliberar-se, llavors li va dir:

—Oh mosca insensata! Era tanta la teva gana que mira com has acabat! Si no fossis tan llaminera no et trobaries en aquesta situació.

La pobra mosca no sabia com contestar a les veritats que li deia l’arna i va seguir lluitant. Al cap d’unes hores, va veure l’arna a la vora d’una foguera, captivada per les flames; la papallona volava cada vegada més a prop de les flames, fins que es va cremar les ales i no va poder tornar a volar.

—Què! —va dir la mosca—. També ets una insensata? Em vares criticar per menjar mel, però  la teva saviesa tampoc  t’ha impedit jugar amb el foc.


Moralina:

Pensa en els teus propis errors abans de criticar els altres.


Autor: Isop


divendres, 19 de febrer de 2021

EL GAIG






Pertany a la família dels còrvids;
té dos taques negres al costat de la boca,
i  al lateral de les ales,
unes franges blaves i barrades.

És intrèpid  i  viu en grup,
també és golafre  i  molt astut,
i si està relaxat o es posa en alerta,
se li aixeca damunt del cap una petita cresta.

Marta Vilà



Una parella de gaigs al bosc

diumenge, 14 de febrer de 2021

EL BUFAFORATS





El bufaforats, borinot carter, papallona colibrí, barrinol ros o mosca boja, és una papallona diürna de la família dels esfíngids.




 És relativament petit, fa només 3,5 cm de llarg. El cos i la part anterior de ales  és de color gris. La part posterior de les ales és d' un color taronja viu que contrasta amb els altres tons del cos. La cua és peluda amb taques blanques i negres. Aquests colors vius no es veuen quan el borinot està en repòs.



Té la trompa llarga, amb la que xucla el nèctar de les flors. És freqüent en països de clima temperat. La seva distribució és molt àmplia a Europa i Àsia.




Es pot trobar dins de les zones urbanes a jardins, parcs i fins i tot xuclant les flors dels balcons. Així i tot, prefereix els prats florits i les zones de matoll durant la floració. El seu vol és molt brogidós, podem sentir el soroll que fa el ràpid aleteig de les seves ales.






El bufaforats no necessita posar-se a les flors; es manté suspès a l’aire o bé avança en línia recta endavant o endarrere pel batec rapidíssim de les ales. Mentre s’aguanta immòbil a l’aire desenrotlla l’espiritrompa i xucla el nèctar del fons de les flors tubulars. És un gran pol·linitzador.

Aquest insecte mou les ales a una velocitat de 80 vegades per segon, gairebé imperceptible per l'ull humà. El vol i els moviments del bufaforats són molt similars als del colibrí.



Durant el mes de juny podem observar fàcilment algun bufaforats. Tot i el seu aspecte tan estrambòtic, no hem de tenir por d’aquest insecte perquè és inofensiu.


Les seves capacitats visuals s’han estudiat, i s’ha demostrat que tenen l’habilitat de diferenciar els colors. Tornen als mateixos camps de flors aproximadament a la mateixa hora tots els dies i pol·linitzen moltes flors, especialment les que tenen una gran quantitat de nèctar, com el xuclamel  i la Buddleia. El seu requisit d’hidrats de carboni per impulsar el moviment ràpid i constant de les ales és tan fort, que es segueix alimentant fins i tot durant l’aparellament.


Els bufaforats  passen l’hivern com arnes adultes s'amaguen en esquerdes, entre les roques, arbres o edificis i migren amb els vents que bufen del sud, des del Mediterrani i el Nord d’Àfrica  per passar els mesos més càlids al nord d’Europa i Àsia.



Reproducció:

Després de l'aparellament, la femella pon els ous sobre les fulles de les plantes del gènere Galium (espunyidelles o espunyideres) i també mostra preferència amb la rogeta (Rubia peregrina). Els ous són de color verd pàl·lid, camuflant-se bé a la planta. Les erugues són de coloració groc pàl·lid amb dues franges grises i es tornen verdes a mesura que creixen. Són relativament grans i tenen una banya en el segment posterior, igual que les erugues d'altres esfíngids, i es mouen molt lentament.

La crisàlide és marró i es troba enganxada a les fulles de la planta hoste o a terra entre les fulles seques d'aquesta mateixa planta.


El seu cicle de vida complet és de 4 mesos. És llarg en comparació amb el que tenen altres espècies de papallones que és molt menor.






El fals colibrí






Com vola?



dimarts, 9 de febrer de 2021

EL GUACAMAI COMPRENSIU

 



En Picu era un guacamai que vivia a la selva tropical del Perú, la seva família era molt nombrosa, convivien moltes generacions en el mateix grup, els seus pares, tiets, avis, rebesavis, oncles, germans i moltíssims cosinets.  Amb ells so passava molt bé, era molt divertit tenir una família tan gran, però a estones trobava a faltar estar en silenci. En el seu grup sempre hi havia molt de xivarri, les converses es feien interminables i a vegades, també es produïen discussions entre alguns familiars, que pujaven de to  i  acabaven amb forts crits. Quan hi havia alguna baralla, en Picu, que no suportava els enfrontaments, marxava del grup per estar sol una estona i tranquil·litzar-se.

Un dia  que s’havia produït un malentès entre la seva mare i la tieta Lali, en Picu va marxar cap a la part alta del bosc, a fer un tomb fins que es calmessin els ànims. Ja feia estona que volava, quan va decidir parar-se a la branca d’un arbre a descansar, de sobte es va sorprendre, al veure un animaló que no havia vist mai en el tronc d'un arbre. En Picu el mirava i no li treia l’ull de sobre, aquell animal tenia el cos ple de pèl  i unes llarguíssimes ungles, semblava que tenia la intenció de baixar del tronc, però ho feia d’una manera tan i tan lenta, que en Picu es va quedar adormit. Quan es va despertar, va veure que l’animaló per fi havia aconseguit arribar a terra. Llavors es va dirigir cap a ell per parlar una estona.

—Hola em podries dir quin animal ets? —va preguntar en Picu encuriosit.

—Sóc una femella d’os peresós i em dic Noni. I tu com et dius?

—Jo em dic Picu. He vist que has baixat del tronc, però per què ho fas tan lentament?

—No puc fer-ho més ràpid! —va respondre la Noni—. El meu organisme no m’ho permet, prou que voldria anar més ràpid, però el meu cos és lent i pesat  i  no pot córrer més.

—Renoi! —va dir en Picu—. Deu ser molt avorrit fer les coses tan a poc a poc?

—No t’ho pensis! —va contestar la Noni—. La meva vida és molt tranquil.la. Dels arbres obtinc el necessari per viure, no tinc gaires maldecaps, només m’haig d’amoïnar per les àguiles harpies i els felins, quan  veig algun depredador, m’haig de quedar immòbil com una roca perquè no em vegi.

—Carai! Nosaltres quan estem en perill, sortim volant ràpidament! —va riure en Picu—. Veig que tenim vides molt diferents, però es molt enriquidor conèixer algú com tu, sempre s’aprenen coses que et sorprenen.



En Picu i la Noni varen tenir una llarga conversa fins ben entrat el vespre. Quan va arribar al seu grup, la seva mare el va renyar, perquè havia estat massa estona voltant sol pel bosc i tot el grup estava molt amoïnat. Tots patien per si li havia passat alguna cosa. Llavors, en Picu els va explicar molt emocionat que havia conegut un animal molt especial, un os peresós anomenat Noni i que s’ho havia passat genial!

Seguidament, en Picu va tenir d’escoltar les rialles i les critiques d’alguns membres de la seva família sobre la Noni. Alguns criticaven que era molt gandula, els altres que tenia el pèl ple de brutícia. També feien comentaris com que no tenia família… En Picu no entenia res, només deien coses dolentes de la Noni, com era possible si cap d’ells mai havia parlat amb ella. Així que en Picu en comptes d’enfadar-se, va decidir comprovar per ell mateix com era la Noni de veritat. Cada dia l’anava a veure una estona i aviat va descobrir un munt de coses interessants sobre els ossos peresosos com: que només baixen de l’arbre un cop al mes per fer caca i que l’enterren a terra, que les seves ungles tan llargues i fortes actuen com ganxos… I va descobrir que la Noni era una excel·lent narradora d’històries i que en sabia un munt!, cada cop que l'anava a veure n’hi explicava una. A la seva família no els agradava que anés a veure la Noni  i tenien curiositat per saber el motiu de que en Picu i anés tan sovint. Però en Picu no deia ni piu del què feia amb la Noni i això provocava molta desconfiança i malestar en el grup. La mare d’en Picu i les seves germanes varen anar a parlar amb en Xato, que era un tuca amic de la família per parlar del problema que tenien.

—Bon dia Xato —va dir la mare d’en Picu. Et vinc a veure, perquè m’amoïna el meu fill, ja fa molts de dies que no em fa cas i s’ajunta amb males companyies.

—A què et refereixes amb males companyies? —va contestar en Xato.

—Estic parlant de l’os peresós, la Noni, no crec que sigui una bona influència pel meu fill, tota la família està escandalitzada de que en Picu es relacioni amb ella, és molt gandula i molt deixada, això influirà negativament en el caràcter del meu fill.

—Si tant us amoïna, per què en comptes d’estar parlotejant sense parar sobre el tema no li busqueu una solució? —va preguntar en Xato—. Per què algun de vosaltres no segueix en Picu quan marxa i vigila d’amagat que fa amb la Noni? I un cop ho sàpiga, podreu saber veritablement el que passa.



I així ho varen fer, un dia rere l’altre, sense que en Picu se'n adonés, un membre de la família el seguia d’amagat per escoltar la conversa i l'endemà després de que en Picu marxés, el grup parlava amb un membre de la família del que havia succeït el dia anterior. I cada dia es repetia la mateixa resposta: “Només parlaven d’històries”. Però va passar que com les històries que explicava la Noni eren molt interessants, es varen començar a produir baralles per triar qui aniria a escoltar la conversa entre en Picu i la Noni. En Picu que era molt espavilat, ja s’havia adonat en diverses ocasions com alguns membres de la família el seguien, però havia fet com si res. Un dia va escoltar una baralla que tenien els seus cosins, perquè tots volien anar a escoltar les històries de la Noni  i, en Picu per tal de solucionar la situació, va parlar amb la seva família i els va demanar que  els seus cosins poguessin anar amb ell, després li va preguntar a la Noni, i ella li va dir que cap cosa li faria més il·lusió que tenir més companyia. I així, gradualment, la Noni va veure com el nombre d’espectadors es va anar fent més gran. Tots, petits i grans, es varen adonar que la Noni era molt bona, simpàtica, agradable...,  i que les històries que explicava eren molt divertides.  Qualitats, que en principi, només havia descobert en Picu, perquè era molt més observador i tolerant que els altres guacamais.

 Marta Vilà