La planta i el pal

 

Una planta, que creixia orgullosa aixecant el seu brot de fulles tendres cap al cel, em prou feines suportava que a la vora d’ella hi hagués un pal dret, sec i vell.

—Pal, estàs massa a prop meu. No podries separar-te un xic de mi?

El pal, fingint no escoltar-la, no li va respondre.

Llavors la planta es va dirigir a una romeguera que la rodejava.

—Romeguera, no podries anar a un altre lloc? Em molestes.

La romeguera va fingir no escoltar-la i no li va contestar.

—Bonica planta —li va dir llavors un llangardaix, aixecant el cap i mirant-la de dalt a baix, però no veus que el pal et fa mantenir dreta? I no penses que la romeguera et defensa de les males companyies?

Moralina:

Devem mostrar el nostre agraïment per l’ajuda que se’ns dona, perquè és un amarg consol reconèixer els mèrits i serveis que ens han prestat, quan no tenim al nostre costat, els que en alguns moments ens han auxiliat.

Autor: Leonardo da Vinci

El foc i la pedra

 

La pedra de sílex es va sorprendre enormement quan la  va colpejar l’acer i li va dir amb veu severa :

—Quina arrogància t’impulsa a molestar-me? No em molestis, perquè m’has triat a mi per error;  jo mai he fet mal a ningú.

Llavors l’acer li va respondre:

—Si vostè té un xic de paciència, veurà quin resultat tan magnífic obtindrà .

Amb aquestes paraules la pedra de foguera es va calmar i va suportar pacientment el seu martiri  i, va veure com naixia el meravellós element del foc que, per la seva potència, es va convertir en un factor imprescindible per realitzar innumerables coses .

Moralina:

Això podríem dir d’aquells que se senten consternats quan comencen els seus estudis i, de mica en mica van adquirint domini sobre si mateixos i amb paciència es van aplicant contínuament en els estudis, dels  quals  n'obtindran resultats que donaran explicacions a nombrosos  conceptes que estan relacionats entre si.

Autor: Leonardo da Vinci

La navalla d'afaitar

 

Hi havia una vegada, en una barberia, una bonica navalla d’afaitar.

Un dia, que no hi havia ningú, va pensar en fer un cop d’ull al seu voltant i, traient la fulla del mànec a on reposava com en una baina, es va dedicar a gaudir del bonic dia de primavera.

Quan va veure el sol reflexar-se en el seu cos, la navalla va quedar sorpresa i meravellada: la fulla d’acer llançava tals resplendors que de sobte, en un rampell  d’orgull, va dir:

—I he de tornar a aquella barberia d'on acabo de sortir? De cap manera. Els déus no volen que una bellesa com la meva es degradi així. Seria una bogeria romandre allà afaitant la barba ensabonada de tants rústics malvats, repetint fins a l’infinit la mateixa mecànica operació. El meu bonic cos està conforme amb similar exercici?" No, certament!

Així que me’n vaig corrents a amagar-me a qualsevol lloc secret, per poder gaudir tranquil·la la resta dels meus dies.

I així dient aquestes paraules, la navalla es va buscar un amagatall i es va ocultar.

Varen passar els mesos… Un dia, desitjant prendre l’aire, va deixar el seu refugi i, sortint cautelosament de la seva baina, es va contemplar.

—Ai de mi! Què m’ha passat?

La fulla s’havia oxidat i ja no reflexava el rajos del sol.

La navalla, amargada i penedida, es va lamentar dient:

—Oh! Hagués estat millor utilitzar la meva afilada fulla afaitant les barbes ensabonades! La meva superfície hauria continuat resplendent i, el meu tall sempre esmolat, subtil. En canvi, m’haig de veure així corroïda i picada pel rovell! I sense cap remei!

 

Moralina:

El mateix horrible final de la navalla està reservat a les persones d’ingeni que en lloc d’exercitar-se en la virtut prefereixen entregar-se a l’oci. I talment com la navalla d’afaitar, perden la finor  i la llum de la intel·ligència i ben aviat les corroeix la floridura de la ignorància.

Autor: Leonardo da Vinci

L'ostra i el cranc

 

Una ostra estava enamorada de la lluna. Quan en el cel resplendia la lluna plena, es passava les hores amb les valves obertes, mirant-la.

Un cranc, des del seu lloc d’observació, se’n va adonar de que l’ostra s’obria completament en el pleniluni, i  va pensar en menjar-se-la.

La nit següent, quan l’ostra es va obrir de nou, el cranc li va llançar dins una pedreta.

L’ostra, a l’instant, va intentar tancar-se, però la pedra li va impedir.

Moralina:

Així succeeix amb els que obren la boca per dir el seu secret: que sempre hi ha un oïda que l'atrapa.

Autor: Leonardo da Vinci

L' eruga

 

Immòbil sobre una fulla, l’eruga mirava al seu voltant: uns cantaven, altres corrien, aquells volaven; tots els insectes estaven en continu moviment. Només ella, pobreta, no tenia veu, ni corria, ni volava.

Amb gran fatiga aconseguia moure’s,  però tan a poc a poc, que quan passava d’una fulla a una altra li semblava que havia fet la volta al món.

Però, no envejava a ningú. Sabia que era una eruga i, que les erugues havien d’aprendre a filar una saliva finíssima per teixir amb un art meravellós la seva caseta.

Per això, amb molt d'afany, va començar el seu treball.

En poc temps l’eruga es va trobar envoltada en un tebi capoll de seda aïllada del món.

—I ara? —es va dir a si mateixa.

—Ara, espera —li va respondre una veu—. Tingues un xic de paciència  i  ja veuràs.

En el moment just l’eruga es va despertar i  ja no era una eruga.

Va sortir del capoll amb dues ales precioses, pintades de vius colors i, ràpidament va volar ben amunt  cap el cel.

Moralina:

No és bo jutjar als altres, ni a un mateix, per les aparences. Darrere d’un exterior vulgar o lleig pot amagar-se la virtut més bella. Aquesta faula també ens ensenya a tenir confiança en nosaltres mateixos i, a creure en l’efectivitat futura d'un treball continu, en aparença  inútil.

 Autor: Leonardo da Vinci

La figuera

Vet aquí que una vegada hi havia una figuera que no donava fruits. Tots passaven pel seu costat, però ningú la mirava.

A la primavera li brotaven les fulles, però a l’estiu, quan els altres arbres es carregaven de fruits, a les seves branques no n’hi apareixia cap.

—M’agradaria tant ser elogiada pels homes —sospirava la figuera—. N'hi hauria prou amb que donés fruits com els altres arbres.

Provant i tornat a provar, finalment, un estiu, es va trobar també ella plena de fruits. El sol els va fer créixer, els va emplenar  i els hi va donar un gust dolç.

Els homes se’n varen adonar de seguida. Mai havien vist una figuera tant carregada de fruits. I ben aviat  jugaven a veure qui n’agafava més. Pujaven pel tronc, amb pals doblegaven les branques més altes i, moltes es trencaven pel seu pes: tots volien provar aquelles figues tan delicioses, i així, la pobre figuera, ben aviat es va trobar trencada i sense forces.

Moralina:

L’ambició mesurada és una virtut apreciable, però quan no es fonamenta en realitats, sinó en alimentar la pròpia vanitat; sol ser nefasta i es pot tornar en contra de l’ambiciós fins i tot després d’haver aconseguit el seu propòsit.

Autor: Leonardo da Vinci

 

La pedra i el camí

imatge creada amb IA

Hi havia una vegada una pedra grossa i bonica, a la que durant un llarg temps l’aigua havia polit. Un cop acabades les pluges, la pedra es va quedar al descobert en un lloc força alt, just on acabava un petit bosc ombrívol. Des d’allà, la pedra observava  el camí pedregós que passava més avall.

A la seva vora, li feien companyia moltes herbes fresques i aromàtiques esquitxades de flors.

Un dia, veient que sobre el camí havien posat moltes pedres per endurir-lo, va tenir desitjos de deixar-se caure en ell.

—Què faig aquí d’alt, en aquesta herba? Jo vull viure amb les meves germanes: em sembla més just.

I amb aquest convenciment, la pedra es va moure, rodolant fins al camí i acabant enmig d’aquelles pedres.  Llavors, es va sentir feliç de tenir  la seva companyia per fi.

Però pel camí hi passava de tot: carros amb rodes recobertes de ferro, cavalls de passeig, caminants amb  botes clavetejades, ramats: així, la bonica pedra es va trobar de sobte en problemes: un la colpejava, l’atre la trepitjava, el següent li feia una esquerda; alguns cops estava bruta de fang, d’altres emporcada de fems d’animals.

Mirant cap a d’alt, del lloc on havia marxat, la pedra sospirava, plorant per aquella soledat i desitjant, però ja en va, la pau i tranquil·litat dels temps passats.

Moralina:

Aquesta faula va dirigida  a aquells que marxen del camp, on poden viure en pau, envoltats  de verdor i silenci  i, cegament se’n van a la ciutat, a barrejar-se amb algunes persones plenes de mals infinits.

Autor: Leonado da Vinci

LA PUÇA I LA PELL D'OVELLA

Una puça, que vivia en el pèl tronat d’un gos, va sentir un dia la bona olor de la llana.

—Què passa?

Va donar un salt i es va adonar que el gos s’havia adormit sobre la pell d’una ovella.

—Aquesta pellissa és justament el que necessito —va dir la puça—. És més gruixuda i flexible, i sobretot més segura. Aquí no hi ha perill de trobar les ungles i les dents del gos, que de tant en tant es posen a buscar-me. I la pell d’ovella segurament serà més dolça.

Així, sense pensar-ho massa, la puça va canviar de domicili, passant d’un salt del pèl del gos a la pell de l’ovella.

Però la llana era espessa, tan espessa i gruixuda, que no era fàcil arribar fins la pell.

Prova que prova, separant amb paciència un pèl darrera l’altre i obrint-se amb fatiga un caminet, la puça va arribar a les arrels dels pèls; però aquestes eren tan fines i estaven tan apretades, que no deixaven a la puça ni un petit forat per poder tastar la pell.

Esgotada, suant i desil·lusionada, la puça es va resignar a tornar al gos. Però el gos ja havia marxat.

Pobre puça! Trista per l’error comès, va plorar dies i dies i va morir de gana sobre la pell gruixuda de l’ovella.

Autor: Leonardo Da Vinci

Moralina:

Poques vegades podem tornar enrere de les nostres errades comeses. No aprofitar per falta de visió l’oportunitat que se’ns presenta pot tallar-nos per sempre les ales de la nostra superació, el camí que prenem irreflexivament pot portar-nos a un cim del que mai puguem escapar.