Les aparences enganyen
En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que
li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta
era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus
pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut, li varen construir un corral molt confortable
al costat del galliner.
Quan
va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen
quedar bocabadats de la seva bellesa. En Cori era espectacular,
les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap
altre ocell.
Els
amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral
perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la
granja rebia visites d’escoles, i els
nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es
va convertir en l’estrella de la granja. Això
va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines,
que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt
presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l’admiració dels nens i nenes
que visitaven la granja.
Però
el que no sabien és que en Cori no era com elles s’imaginaven, tot i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot
el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s’ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania,
ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.
Moltes
vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família,
i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres,
quan dormien totes ben juntetes d’alt
del pal de galliner, ell s’entristia perquè al seu
corral no hi havia cap amic que li fes companyia.
Un
dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d’una pota, la Tuca, va
sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L’endemà quan les
altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través
de la tanca metàl·lica, i li va dir:
—Ahir
a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?
—No
res... —va dir en Cori abaixant el cap.
—Explica
m’ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs
com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer
sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.
—Doncs... —va murmurar en Cori—. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui
parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins
que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.
—És
per això que ploraves —va contestar la Tuca—. No t’amoïnis, jo també estic trista a vegades. No sé si t’hi has fixat?, però sóc coixa d’una pota i
això m’impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer
tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l’última perquè vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T’agradaria ser el meu amic?
—I
tant que sí! —li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls —. M’encantaria!
—Doncs
no se’n parli més! —li va dir la Tuca.
L’endemà
quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa
fins que se’ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a
anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els hi feia el que poguessin pensar els altres
animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables, i la Tuca també es va fer popular, perquè com
que sempre era al costat d'en Cori quan passejava, els nens i nenes també li feien fotos.
Els
amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i
en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen posar a dormir en el mateix corral, que
contents que es varen posar.
D’ençà
d’aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor
mútuament.
Amb
el temps en Cori va anar fent més amics, i els animals es varen adonar,
que l’havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.
I tot i que va fer nous
amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera
amiga, i li havia donat suport i comprensió en el moment que més ho necessitava.
Marta Vilà
*No es pot jutjar les persones, només pel seu
aspecte*
