dimecres, 27 de desembre del 2017

ENAMORATS!


Som dues grantonetes,
que estem molt enamoradetes,
i  ara us explicarem,
totes les coses que experimentem:

Quan estàs enamorat,
és perquè algú,
et té el cor robat.

Estàs com en un núvol,
 et sents radiant i content,
i  no  pots treure't  la seva imatge
de dins la teva ment.

El cor et batega amb més alegria
i  et va omplint  el cos d’energia.
Els ulls et  brillen de felicitat
quan estàs al seu costat.
També notes papallones a dins la panxona;
quina sensació més  estranya i més bona!

La vida  junts  sembla un paradís,
i  desitges que mai, es trenqui  aquest encís.


Marta Vilà



diumenge, 17 de desembre del 2017

LA CLETA, LA CARGOLETA






Qui no s’arrisca, no pisca

Era un bonic dia de primavera i la Cleta dormia plàcidament, quan de sobte el soroll de les gotes de pluja caient-li sobre la  closca la varen despertar. Va treure el cap encara mig adormida i seguidament es va posar molt contenta  perquè feia molts dies que no havia plogut.

La Cleta i un munt de cargols  varen  decidir sortir a passejar aquell dia,  i és que als cargols els agrada molt la pluja.  La cargoleta es va enfilar dalt d’una planta per menjar una de les seves fulles tendres. Sobre la fulla contemplava feliç com les gotes d’aigua queien sobre la planta, era una imatge espectacular. De sobte va notar com una mà l’agafava i se l’emportava, una por li va recórrer per tot cos, i es va amagar de seguida dins la closca.  La cargoleta només notava uns moviments molt bruscs i patia perquè  la closca se li trenqués, perquè els cargols no poden viure sense.  Finalment tot va quedar en silenci i  la cargoleta va treure el cap uns segons i va quedar sorpresa a l'observar que estava tancada dins d’una capseta.  Quina por que tenia,  potser no podria sortir mai més d’allà. Al cap d’una estona,  la capsa es va obrir i altra vegada aquella mà la va agafar. Ella estava ben amagadeta quan de nou va sentir el soroll d’unes gotes de pluja sobre la closca, la Cleta no volia sortir, però quan notar les gotes d’aigua no ho va poder evitar.  Va treure el seu cos lentament i  va estendre les  antenes. A continuació va notar  una forta pressió  a l'antena dreta, que es va encongir per protegir-se.  I, després va rebre un copet  però aquest cop sobre l’altra antena.

Què està succeint? Qui està jugant amb mi? —va pensar la Cleta.

I és que la cargoleta no aconseguia veure qui era el trapella que  jugava amb les seves antenes. Farta de la situació, la Cleta es va amagar dins la closca i es va prometre no tornar a sortir-ne. Però l’endemà i els dies següents es va repetir la mateixa experiència, la Cleta tenia els ulls ben vermells i,  tot i que a la capseta hi havia unes quantes fulles d’enciam, el que volia de veritat la cargoleta era marxar d’aquell lloc tan horrible!

Un dia, quan passejava per la capseta, es va adonar que hi havia un forat petit per on podia sortir, va estar dubtant uns moments sobre què fer. No sabia què hi havia a l’exterior de la capsa, potser es trobaria en una situació difícil i la seva vida estaria en perill. Però per altra banda sentia la necessitat de fugir, d’intentar tornar a casa seva i retrobar-se amb la seva família. Ella es sentia tan indefensa, tan poqueta cosa.  Llavors va recordar aquella mà que l’atemoria cada dia. No tenia cap altra sortida que fugir d’aquell lloc com més aviat possible, o potser se’n penediria tota la vida... I a poc a poquet  va aconseguir escapar de la capsa, tot el cos li tremolava de la por que tenia que algú la descobrís, va notar que el seu cos lliscava per sobre d’una superfície llisa i freda que desconeixia, llavors li va semblar reconèixer una cosa de color verd, semblava una gran  planta de fulles amples, s'hi va acostar tan ràpid com va poder, va pujar pel test i va aconseguir amagar-se  sota una gran fulla de la part baixa de la planta. Va poder emplenar l’estómac, i els dies següents es va anar alimentant de la planta. La Cleta temia que algú la descobrís i la tornés a tancar a la capseta, per això sempre procurava amagar-se molt bé.

Un matí, va notar com transportaven  la planta, era un dia plujós, la mestressa de la casa, al observar que la planta tenia algunes fulles grogues, l' havia tret a l’exterior perquè és regués amb l’aigua de pluja. Quina sort havia tingut  la Cleta!  Ara finalment podria escapar. Va  baixar de la planta i va percebre la frescor de l’herba al seu cos, va continuar arrossegant-se fins a trobar un lloc segur, tot el que li havia succeït només havia estat un turment per ella i ara, per fi, havia aconseguit tornar a ser lliure.
Marta Vilà

*Per aconseguir coses bones, sovint cal arriscar-se*

dimecres, 13 de desembre del 2017

EL PEIX MÉS ANTIC: L' ESTURIÓ













Autor imatge: Muriel Gottrop



L'ESTURIÓ




esturió comú -Acipenser sturio


Lesturió, científicament conegut com  Acipenser, és un gènere que inclou al voltant de 20 espècies, totes amb característiques força  similars, entre les que hi ha l'esturió comú (Acipenser sturio).


Autor imatge: Eric Engbretson 

Aquest peix ja existia fa 250 milions d’anys. El seu hàbitat està associat als grans sistemes fluvials de l’hemisferi nord, al mar Negre,  Caspi, també a Amèrica del Nord i Europa.


Autor imatge: Own work


Tenen el seu cos guarnit de cinc rengleres longitudinals d'escuts ossis. El seu cap està envoltat per un sòlid escut d'óssos dèrmics. La boca (petita, inferior i desproveïda de dents) té una forma de trompa que els permet escorcollar el llot per alimentar-se principalment d’ invertebrats: petits crustacis, mol·luscs, cucs…


Autor imatge: Own work

Tenen un desenvolupament molt lent, però poden mesurar fins 5 m de longitud i pesar 480 kg.
Poden viure fins a 100 anys. Els seu esquelet està format principalment per cartílags i no tenen escates.
Els esturions no es reprodueixen abans dels 10 anys en el cas dels mascles, i cap als 15 anys en el cas de les femelles.


Autor imatge: Daniel Döhne

L’esturió comú habita al mar a força profunditat; a l’estiu puja pels rius, per pondré els ous. El nombre d’ous pot oscil·lar entre 300.000 i 2 milions, un cop feta la posta, torna a la mar. Les cries romandran al riu fins els 2 anys i  després marxaran al mar.


L’autèntic  caviar s’obté de l’esturió. Cada vegada més piscifactories es dediquen a la producció de caviar, les espècies d’esturió que més s’utilitzen són:  Beluga, Osetra, Sevruga...  Els ous són de color negre, gris clar o fosc.





En estat salvatge, l’espècie està greument amenaçada per la destrucció del seu hàbitat, la contaminació i la sobrepesca. La creació de barreres en les seves rutes migratòries, redueixen el seu èxit reproductiu i fragmenten les poblacions, particularment per les preses d’energia hidroelèctrica.







Cria d'Esturions per l'obtenció de caviar a Argentina






Un Esturió al Panamà





L'esturió un peix pràcticament extingit a l'Ebre



dissabte, 9 de desembre del 2017

LA GRANOTA XARLATANA






Un dia, una granota va arribar coixejant des de casa seva, que estava a l’aiguamoll, i va instal·lar un negoci al mercat.
Allà, venia ampolles de color: blau, verd, marró, transparents... Tenia ampolles de moltes formes i de diverses mides.

Un cop ho va tenir tot a punt, es va enfilar sobre una caixa amb l’intenció que tothom la pogués veure i va començar a dir en veu alta:

—Acosteu-vos! Acosteu-vos! —cridava la granota—. Veniu i consulteu al més prestigiós doctor. Veniu i sereu guarits!

—Què pot curar vostè? —va preguntar una guineu

—Qualsevol mal que vostè pateixi jo el curaré —deia la granota—. He estat alumna dels millors especialistes. Sé tot el que es pot saber de medicina. Digui’m quins són els símptomes de la seva malaltia. I jo li garanteixo que el contingut d’alguna d’aquestes ampolles té el remei que el guarirà.

En poc temps, va fer una gran negoci. Tothom volia ser curat d’alguna dolència.

Després d’una estona, la guineu que havia estat observant-t’ho tot, va exclamar:

—Si vostè és un doctor tan llest, ¿com s’explica que vostè mateix sigui coix? ¿Quina és la raó de que la seva pròpia pell estigui plena de berrugues i arrugada?

Després d’aquestes singulars preguntes, els altres animals varen quedar sorpresos i ningú va  comprar-l’hi ampolles mai més. Ni tant sols es varen acostar a flairar el seu contingut.

Llavors, a la granota no li va quedar més remei que recollir la seva mercaderia i tornar a la seva llar, l’aiguamoll!

Moralina:


Metge, primerament: tingues cura de la teva pròpia salut, abans de tractar amb els pacients.

Autor: Isop

divendres, 1 de desembre del 2017

ABRAÇADES





Que dolces són les abraçades,
de les persones estimades.
Les abraçades donen  escalfor al cor,
i  són una  expressió d’amor.

El que la rep queda sorprès,
i  no cal que diguis res.
Són senyal de confiança, i reconforten,
a tots els amics que   t’importen.

Una abraçada de benvinguda,
de ben segur, que és la millor rebuda!
Les abraçades són necessàries a qualsevol edat,
i  són una mostra d'afecte i  d'amistat.

I en els dies grisos,
difuminen  els moments tristos;
transmeten protecció i fortalesa,
i són un signe  de tendresa.

Marta Vilà

dijous, 23 de novembre del 2017

EL PIT-ROIG





El pit-roig és, segurament, la més coneguda i estimada de les aus d'Europa a causa de la proximitat i confiança amb la que es relaciona amb els humans.

És inconfusible per la seva coloració taronja a la cara i el pit, que contrasta amb la part superior marró oliva i el ventre blanc grisenc. La seva silueta és  rabassuda, amb el bec i  les potes fines, el cap gran, el coll curt, i  uns enormes ulls foscos. 



Originàriament se’l trobava en  els boscos de fulla caduca, però s’ha adaptat als habitats humans, ocupant tota mena d’espais: boscos, plantacions, parcs urbans, jardins  públics i privats. Els ocells adults acostumen a estar tot l’any en el mateix territori. 

Durant l’hivern arriben al nostre país pit-rojos que venen del centre i del nord d’Europa. 






 És un ocell principalment insectívor, s'alimenta de petits invertebrats: formigues, aranyes, cucs, escarabats, cargols, centpeus, erugues…, encara que també pot complementar la seva dieta amb: llavors, baies,  fruits silvestres,  olives,  restes de pa...


Sol aprofitar la  terra recentment remoguda per animals o agricultors per buscar les seves preses amb menor esforç.






Amb una mida d’ aproximadament uns 14 cm i un pes d'uns 20 grams, poden arribar a viure fins a onze anys, encara que la mitjana de vida és de poc més de dos anys




Tant els mascles com les femelles són molt territorials. Certament, veure dos pit-rojos junts fora de l’època de zel, només pot ser motiu d’ una baralla imminent. 




El seu període de nidificació va de març a agost, fent una o dues postes l'any, amb cinc o sis ous per posta. Fan el niu a prop del terra, en forats d’arbres o de murs, tant a jardins com al bosc. Construeix un niu a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes  i pèls. 
Els ous poden ser de diverses tonalitats depenent de la regió on viuen. N’hi ha de: color blanc amb taques brunes, color blanc blavós amb taques, color blau intens..., la incubació dura 13 o 14 dies. 


Els pollets són marronosos i pigats, sense la característica  taca taronja. Els seus pares els alimenten uns 15 dies aproximadament. 
Abandonen el niu quan  ja poden volar, tot i que els seus progenitors encara els continuaran alimentant un dies més.




 Són uns ocells d'aparença inquieta. Contínuament mouen el cos i la cua, amunt i avall. Ambdós sexes són cantaires però, mentre que les femelles només canten durant l'hivern, per defensar el seu territori; els mascles ho fan durant tota l'època d'aparellament per buscar parella i expulsar els mascles competidors. El cant es repeteix des d'abans de l'alba fins a l'arribada de la nit



El pit-roig té un comportament sedentari o migrador, segons el territori on viu. Les poblacions del nord d’Europa ( Escandinàvia, Rússia i la meitat nord-oriental) són migradores totes. 

Les poblacions de les illes atlàntiques, Europa occidental i el nord d’Àfrica) són sedentàries, encara que també experimenten moviments migratoris; les instal·lades en boscos d’alta muntanya, marxen a cotes més baixes durant l’hivern.




Recentment, s'ha descobert que els pit-rojos tenen petites partícules magnètiques a la retina del seu ull dret, que els hi permeten veure els camps magnètics terrestres per poder orientar-se en les seves migracions.








Pit-roig menjant de la mà d'una persona  coneguda




El cant del pit-roig


diumenge, 19 de novembre del 2017

Cori el paó reial, i la gallina Tuca






Les aparences enganyen



En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut,  li varen construir un corral molt confortable al costat del galliner.
Quan va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen quedar bocabadats  de  la  seva bellesa. En Cori era espectacular, les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap altre ocell.
Els amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la granja rebia visites d’escoles, i  els nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es va convertir en l’estrella de la granja. Això va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines, que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l’admiració dels nens i nenes que visitaven la granja.
Però el que no sabien és que en Cori no era com elles s’imaginaven, tot  i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s’ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania, ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.
Moltes vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família, i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres, quan dormien totes ben juntetes  d’alt del pal de galliner, ell s’entristia perquè  al seu corral no hi havia cap amic que li fes companyia.
Un dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d’una pota, la Tuca, va sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L’endemà quan les altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través de la tanca metàl·lica, i li va dir:

—Ahir a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?

—No res... —va dir en Cori abaixant el cap.

—Explica m’ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.

—Doncs... —va murmurar en Cori—. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.

—És per això que ploraves —va contestar la Tuca—. No t’amoïnis, jo també estic  trista a vegades. No sé si t’hi has fixat?, però sóc coixa d’una pota i això m’impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l’última perquè vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T’agradaria ser el meu amic?

—I tant que sí! —li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls —. M’encantaria!

—Doncs no se’n parli més! —li va dir la Tuca.

L’endemà quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa fins que se’ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els  hi feia el que poguessin pensar els altres animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables,  i la Tuca també es va fer popular, perquè com que sempre era al costat d'en Cori quan passejava,  els nens i nenes també li feien fotos.
Els amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen  posar a dormir en el mateix corral, que contents que es varen posar.
D’ençà d’aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor mútuament.
Amb el temps en Cori va anar fent més amics, i  els animals es varen adonar, que l’havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.
I tot i que va fer nous amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera amiga, i li havia donat  suport i comprensió en el moment  que més ho necessitava.
 Marta Vilà

 *No es pot jutjar les persones, només pel seu aspecte*