En un poble
perdut entre les muntanyes es trobava un cavall vell. El cavall consumit pels anys de vellesa, havia estat un gran corredor de curses i n'havia
pogut guanyar moltes.
El seu amo,
orgullós del cavall que tenia en aquells temps, presumia del magnífic exemplar el qual, entre altres privilegis, feia que el seu amo guanyés molts de diners en cada cursa de cavalls.
Tanmateix, aquells dies havien quedat sepultats ja feia molts anys, i ara el cavall es
trobava cansat i vell i, pràcticament es passava el dia dormint.
No obstant, el cavall mentre dormia, recordava aquella època d’esplendor. Una nit va
somiar amb la millor cursa que havia corregut: ell es trobava amb altres
cavalls i no deixava de presumir de la seva fortalesa i velocitat. Estava
convençut de que “ era el millor de tots i que aviat guanyaria aquella cursa i moltes més”. Fins i tot va somiar com comentava això amb altres cavalls. Un d’aquells
cavalls, d’avançada edat li va dir:
—No
presumeixis de la teva joventut, doncs algun dia la perdràs.
Però el
cavall pensava que “ això mai li succeiria” i que “ ell seria jove i exitós per sempre”.
Després d’això,
el cavall es va despertar sobresaltat i trist i ja no va poder tornar a dormir
aquella nit…
L’endemà, el seu amo va arribar al graner on es trobava i, el va portar a un molí
on el va vendre a un altre granger perquè el cavall mogués el moli amb la seva
força.
Ara oblidat també pel seu amo, no va poder evitar recordar el seu passat i el somni que havia tingut aquella nit…
Llavors, el cavall va exclamar:
—Que presumit que he sigut, per creure que la meva joventut seria eterna. Abans corria en les
millors curses. Ara tan sols dono voltes a aquest molí.
Moralina:
Mantingues
sempre la teva humilitat i mai presumeixis de la teva joventut ni de la teva
força, doncs els anys passen i la joventut s’esvaeix.
Les orenetes ens avisen que arriba el bon
temps: després d'un viatge de més de 8.000 quilòmetres tornen a les nostres terres per fer el niu perquè hi troben el clima idoni. Durant tot l'estiu ens faran companyia i,
mentre crien els seus polls, ens seran unes bones aliades contra els mosquits.
Oreneta vulgar
La llargada de l'oreneta vulgar és de 15 a 20 cm, l'envergadura: 32-34 cm i el pes: 17-21 g.
És una au delicada, gràcil i molt
aerodinàmica, de color negre, amb reflexos blaus metàl·lics per dalt i
blancs crema a les parts inferiors. Té el front i la gola vermelles i un
collaret negre. Les ales són llargues i apuntades, mostren tons blancs a
la part inferior davantera. La cua, molt llarga i forcada és de color
negre, amb petits ovals blancs quan l’estén, les potes són curtes i sense
plomes i la boca és molt ampla, amb un bec curt, pla i negre.
Els joves llueixen tons negres pàl·lids, tenen el
front i la gola taronges i una cua molt més curta.
Dimorfisme sexual: Encara que ambdós sexes
s’assemblen, la femella és menys brillant, més blanca per sota i amb la cua més
curta.
De vol àgil, ràpid i acrobàtic, l’oreneta vulgar ocupa
en l’espai aeri les capes baixes, per sota d’avions i falciots.
Es
pot observar volant a poca alçada per sobre dels prats i les gespes dels
jardins.
Mapa base de Roke
A Catalunya hi viuen cinc espècies d’orenetes,
que es poden trobar per tot el territori: l’oreneta vulgar, l’oreneta
cuablanca, l’oreneta de ribera, l’oreneta cua-rogenca i el roquerol.
L’oreneta vulgar: És un ocell nidificant estival, comú arreu del territori.
Migrador molt comú arreu del país. Hivernant regular, però molt escàs, en
algunes zones humides litorals.
El roquerol: És resident
en tota mena d'ambients rocosos des del nivell del mar fins a l'alta
muntanya, on pot ser estival només. Migrador i hivernant més localitzat,
lligat molt sovint a zones humides litorals, en àrees on no hi és a l'estiu.
L’oreneta de ribera
: És un ocell migrador regular i comú arreu del territori. Nidificant estival molt
localitzat. No
cria mai en cases i edificis.
Les orenetes s’alimenten exclusivament d’insectes. La dieta
d’insectes varia segons lloc i època. Les preses més consumides són mosques i
mosquits, també caça formigues voladores, vespes, xinxes i petits escarabats.
El mètode de captura consisteix en vols acrobàtics de persecució
amb la boca ben oberta, de vegades en petits grups, a poca alçada i no lluny
del niu. Una oreneta pot arribar a menjar 850 insectes al dia. El règim alimentari i els consegüents beneficis que ens aporten
han desembocat en la protecció legal de l’espècie, tant a nivell nacional com
internacional.
oreneta golablanca
El cant de l'oreneta consisteix en una xerrameca musical accelerada, formada per
refilets encadenats amb un final característic: Un "Prrr" aspre. Au
molt cantarina, emet reclams freqüents, sobretot un agut uit, uit.
Canta de manera contínua, ja sigui amb sons curts o un refilet llarguíssim.
Vola amb rapidesa, amb canvis constants de direcció. Li agrada
volar sobre basses d'aigua on captura insectes o beu aigua. Cap a finals d'estiu es reuneixen moltes orenetes i es fàcil veure-les parades
sobre els fils elèctrics; es preparen per emigrar cap a l'Àfrica on passen
l'hivern, tornant a inicis de primavera.
Oreneta cua-rogenca (Cecropis daurica)
Autor imatge: Agustín Povedano
L’oreneta cua rogenca: És un ocell nidificant
estival, localitzat i no gaire abundant, distribuït de forma irregular per
ambients de caire mediterrani. Migrador regular, però escàs, arreu del
territori, detectat més sovint al pas prenupcial.
Oreneta pit-roja
A les orenetes els agrada l’ambient urbà, i a
l’igual que amb altres espècies, compartim amb elles les ciutats i viles. La
seva proximitat ens permet gaudir d'una mica de natura en els entorns urbans.
És necessària una labor pedagògica i divulgativa per evitar que aquesta
convivència no generi alguns moments conflictius, com pot passar durant la
restauració de façanes, o amb l’acumulació d’excrements. D’altra banda, el
refranyer popular recorda que “Les orenetes porten sort, i qui les empaita és
bord”.
Oreneta cua blanca
L’oreneta cuablanca: És un ocell nidificant estival molt comú arreu de
Catalunya. Migrador regular i molt habitual per tot el territori. Es distribueix des de la franja litoral fins als 2000 m però el 80% de la població catalana es troba per sota dels 600 m.
També es troba àmpliament distribuïda arreu del
continent euroasiàtic. És una espècie migradora, que durant l'època de cria
(primavera-estiu) es troba des de Portugal fins al Japó i des de la península
Escandinava fins al nord d'Àfrica. A la tardor emprenen el viatge cap a les
dues grans regions d'hivernada: l'Àfrica subsahariana i la península de
Malàisia.
A Catalunya arriba a partir de la segona
quinzena de març i comença a marxar a les darreries d'agost, i els últims
exemplars s'observen a finals d'octubre.
El niu és de fang,
esfèric i totalment tancat llevat d'una petita obertura a la part superior
d'uns 2-3 cm de diàmetre. No es pot confondre amb el de cap altre espècie. Els
de l'oreneta vulgar i el roquerol són totalment oberts de dalt mentre que el de
l'oreneta cua-rogenca té un distintiu canal d'entrada.
El període de cria de l'oreneta vulgar és variable, s’inicia:
Al març al sud d’Espanya i a l’abril-maig al nord de Catalunya. Finalitza
al juliol i agost.
Cria a prop de l’home, l'oreneta adossa el niu en una paret, sota un balcó, sota un
porxo, a l’interior de les masies i de les cases velles. A cobert de la pluja i en un lloc arrecerat del vent.
Freqüentment utilitzen, prèvia reparació, el niu dels anys
anteriors.
El temps de fer un niu de nova construcció, variarà en funció de
la climatologia i de la disponibilitat de trobar fang. La parella trigarà uns
8-12 dies a fer-ho.
Construeixen un niu amb forma d’olla, totalment obert per la part
superior.
Els materials utilitzats són: fang, aigua, petits branquillons
i brins d’herba, que utilitzen per relligar les boletes de fang.
A la base del niu hi posen plomissol, molses i pèls.
Fidel al lloc de cria i a la parella, nidifica en solitari. No fa
colònies de cria, malgrat que a vegades es poden trobar varis nius junts.
És una au monògama, que viu en parella. Tanmateix de vegades s’han
observat mascles criant amb dues femelles simultàniament.
Els ous són de color crema i amb taquetes vermelloses.
Número de ous: 4-5. El número d’ous per niu decreix de la primera
posta a la segona o la tercera.
Incubació: Ho fa principalment la femella. Només surt del niu per
menjar.
Naixement: 15-16 dies. (i els ous eclosionen alhora).
Alimentació dels pollets: Els 2 pares.
Els pares van i tornen moltíssimes vegades al dia per portar menjar
als pollets.
Estada al niu: unes 3 setmanes. Els pares els continuen alimentant
durant uns dies més.
Si les condicions són optimes, per cada niu solen volar set o vuit
joves a l’any.
Nova posta: Un cop que els joves s’han independitzat i saben caçar
sols.
Número de postes: 2 o 3 (Segons condicions climatològiques i dels
recursos alimentaris).
Els joves nascuts de la primera posta poden ajudar els seus pares
a alimentar els pollets de la segona/tercera posta, comportament que es coneix
com a “cria cooperativa”.
La
mortaldat de les orenetes és molt elevada durant el primer any de vida. Tanmateix poden arribar a viure almenys 15 anys.
Destruir els seus nius no
només és una il·legalitat (són ocells protegits, i per tant ho estan també els
seus nius), sinó que constitueix un acte d’extrema crueltat i indiferència cap
a aquests fantàstics ocells.
Com podeu ajudar les orenetes?
En primer lloc, no destrosseu els nius
existents i sapigueu que les orenetes sempre tornen al mateix niu. I, en segon
lloc, una bona manera és col·locar nius artificials: els podeu trobar en
establiments especialitzats. Cal que tingueu present, però, de mantenir lliure
d'obstacles la trajectòria dels ocells a través de les obertures. I, per
evitar-vos les molèsties que us puguin generar els seus excrements, podeu
instal·lar una lleixa de fusta sota del niu per recollir-los i aprofitar-los
després com a adob per a les plantes.
Un dia, un petit mico passejava per la vora d’un rierol. Estava força avorrit, i així que aquell dia va decidir observar la natura.
De sobte, el mico va veure un peix petit sota l’aigua. De tant en tant feia un
petit saltiró, de manera que sortia un segon a l’exterior per tornar a
submergir-se dins l’aigua.
El petit mico, que mai abans no havia vist
un animal com aquell, va pensar que el pobre peix s’estava ofegant.
—Oh!, no! —va pensar—. Pobret! Que s’ofega!
L’haig d’ajudar!
Llavors, el mico va agafar el peix amb les
mans i, el peixet va començar a bellugar-se amb força, el mico es va pensar que el peix estava molt content perquè s’havia salvat.
Al cap d’un moment, el peix es va quedar
quiet i es va morir. El mico quan es va adonar de que era mort, va pensar:
—Quina llàstima no haver arribat abans!
Moralina:
A vegades, intentant ajudar i sense voler-ho, podem acabar empitjorant una situació. Sempre abans d'actuar, hem d'estar molt segurs de les necessitats de l’altre.