dijous, 23 de novembre del 2017

EL PIT-ROIG





El pit-roig és, segurament, la més coneguda i estimada de les aus d'Europa a causa de la proximitat i confiança amb la que es relaciona amb els humans.

És inconfusible per la seva coloració taronja a la cara i el pit, que contrasta amb la part superior marró oliva i el ventre blanc grisenc. La seva silueta és  rabassuda, amb el bec i  les potes fines, el cap gran, el coll curt, i  uns enormes ulls foscos. 



Originàriament se’l trobava en  els boscos de fulla caduca, però s’ha adaptat als habitats humans, ocupant tota mena d’espais: boscos, plantacions, parcs urbans, jardins  públics i privats. Els ocells adults acostumen a estar tot l’any en el mateix territori. 

Durant l’hivern arriben al nostre país pit-rojos que venen del centre i del nord d’Europa. 






 És un ocell principalment insectívor, s'alimenta de petits invertebrats: formigues, aranyes, cucs, escarabats, cargols, centpeus, erugues…, encara que també pot complementar la seva dieta amb: llavors, baies,  fruits silvestres,  olives,  restes de pa...


Sol aprofitar la  terra recentment remoguda per animals o agricultors per buscar les seves preses amb menor esforç.






Amb una mida d’ aproximadament uns 14 cm i un pes d'uns 20 grams, poden arribar a viure fins a onze anys, encara que la mitjana de vida és de poc més de dos anys




Tant els mascles com les femelles són molt territorials. Certament, veure dos pit-rojos junts fora de l’època de zel, només pot ser motiu d’ una baralla imminent. 




El seu període de nidificació va de març a agost, fent una o dues postes l'any, amb cinc o sis ous per posta. Fan el niu a prop del terra, en forats d’arbres o de murs, tant a jardins com al bosc. Construeix un niu a base de molsa, herbes i fulles seques, fent un coixí amb plomes  i pèls. 
Els ous poden ser de diverses tonalitats depenent de la regió on viuen. N’hi ha de: color blanc amb taques brunes, color blanc blavós amb taques, color blau intens..., la incubació dura 13 o 14 dies. 


Els pollets són marronosos i pigats, sense la característica  taca taronja. Els seus pares els alimenten uns 15 dies aproximadament. 
Abandonen el niu quan  ja poden volar, tot i que els seus progenitors encara els continuaran alimentant un dies més.




 Són uns ocells d'aparença inquieta. Contínuament mouen el cos i la cua, amunt i avall. Ambdós sexes són cantaires però, mentre que les femelles només canten durant l'hivern, per defensar el seu territori; els mascles ho fan durant tota l'època d'aparellament per buscar parella i expulsar els mascles competidors. El cant es repeteix des d'abans de l'alba fins a l'arribada de la nit



El pit-roig té un comportament sedentari o migrador, segons el territori on viu. Les poblacions del nord d’Europa ( Escandinàvia, Rússia i la meitat nord-oriental) són migradores totes. 

Les poblacions de les illes atlàntiques, Europa occidental i el nord d’Àfrica) són sedentàries, encara que també experimenten moviments migratoris; les instal·lades en boscos d’alta muntanya, marxen a cotes més baixes durant l’hivern.




Recentment, s'ha descobert que els pit-rojos tenen petites partícules magnètiques a la retina del seu ull dret, que els hi permeten veure els camps magnètics terrestres per poder orientar-se en les seves migracions.








Pit-roig menjant de la mà d'una persona  coneguda




El cant del pit-roig


diumenge, 19 de novembre del 2017

Cori el paó reial, i la gallina Tuca






Les aparences enganyen



En Cori era un jove paó reial que vivia en una granja. Va ser el regal que li varen fer a la Marta, la filla del granger quan va fer set anys. La Marta era una amant dels animals, i després de demanar-ho moltes vegades, els seus pares, finalment hi varen accedir. Al nouvingut,  li varen construir un corral molt confortable al costat del galliner.
Quan va arribar, hi ha haver una gran rebombori a la granja, tots els animals es varen quedar bocabadats  de  la  seva bellesa. En Cori era espectacular, les seves plomes llargues i acolorides, no es podien comparar amb les de cap altre ocell.
Els amos de la granja, moltes vegades, el deixaven passejar lliurement fora del corral perquè pogués estirar les cames i desplegar les seves plomes. En ocasions la granja rebia visites d’escoles, i  els nens quan veien el paó reial li feien un munt de fotografies. Aviat en Cori es va convertir en l’estrella de la granja. Això va generar molt malestar entre els altres animals, i sobretot amb les gallines, que li varen anar agafant mania. Les gallines, pensaven que en Cori era molt presumit i arrogant, i els feia enveja que fos l’admiració dels nens i nenes que visitaven la granja.
Però el que no sabien és que en Cori no era com elles s’imaginaven, tot  i la seva bellesa, no era gens arrogant, tot el contrari, era molt senzill i bo. I quan sentia comentaris ofensius sobre ell s’ho passava molt malament, no entenia perquè els altres animals li tenien mania, ell no els hi havia fet res. Varen anar passant els dies i en Cori cada vegada es sentia més sol i trist.
Moltes vegades ell també envejava les gallines, perquè convivien en una gran família, i tenien temes de conversa que ell trobava molt interessants. I al vespres, quan dormien totes ben juntetes  d’alt del pal de galliner, ell s’entristia perquè  al seu corral no hi havia cap amic que li fes companyia.
Un dia una gallina vella que dormia a terra perquè era coixa d’una pota, la Tuca, va sentir plorar en Cori i va voler saber que li succeïa. L’endemà quan les altres gallines eren fora del galliner, es va posar a parlar amb ell a través de la tanca metàl·lica, i li va dir:

—Ahir a la nit et vaig sentir plorar? Que et passa alguna cosa maco?

—No res... —va dir en Cori abaixant el cap.

—Explica m’ho. No tinguis vergonya, i ja veuràs com et sentiràs més bé. A vegades, el millor que pots fer, és fer sortir del teu interior totes les coses que et fan sentir malament.

—Doncs... —va murmurar en Cori—. És que a vegades em sento sol, no tinc ningú amb qui parlar. Abans de venir aquí, vivia amb la meva gran família, i em sentia molt feliç. Fins que un dia, em varen portar a aquesta granja, i no els he tornat a veure més. I els trobo tant a faltar.

—És per això que ploraves —va contestar la Tuca—. No t’amoïnis, jo també estic  trista a vegades. No sé si t’hi has fixat?, però sóc coixa d’una pota i això m’impedeix poder pujar al pal del galliner a les nits, tampoc puc córrer tant com les meves companyes, i quan porten menjar, sempre arribo l’última perquè vaig tant a poc a poc. Si vols podem ser amics. T’agradaria ser el meu amic?

—I tant que sí! —li va respondre en Cori amb llàgrimes als ulls —. M’encantaria!

—Doncs no se’n parli més! —li va dir la Tuca.

L’endemà quan les gallines ja dormien, la Tuca i en Cori varen tenir una llarga conversa fins que se’ls varen aclucar els ulls. I els dies posteriors van començar a anar a passejar junts, ells eren molt feliços, i tant els  hi feia el que poguessin pensar els altres animals de la granja. Es varen fer uns amics inseparables,  i la Tuca també es va fer popular, perquè com que sempre era al costat d'en Cori quan passejava,  els nens i nenes també li feien fotos.
Els amos de la granja es varen estranyar del fort vincle que havien creat la Tuca i en Cori però els hi va fer molta gràcia, i un vespre els varen  posar a dormir en el mateix corral, que contents que es varen posar.
D’ençà d’aquell dia, cap dels dos va tornar a passar la nit sol, perquè dormien ben acurrucadets un al costat de l'altre, i es donaven escalfor mútuament.
Amb el temps en Cori va anar fent més amics, i  els animals es varen adonar, que l’havien jutjat abans de conèixe'l. En Cori no era com ells s'imaginaven... Era sociable, encantador i sempre es podia comptar amb ell.
I tot i que va fer nous amics, en Cori no va deixar mai de ser amic de la Tuca, que va ser la seva primera amiga, i li havia donat  suport i comprensió en el moment  que més ho necessitava.
 Marta Vilà

 *No es pot jutjar les persones, només pel seu aspecte*

dissabte, 11 de novembre del 2017

EL TRESOR DE L'AMISTAT





Quan estàs amb un bon amic,
es crea una màgia especial,
l’aire porta  felicitat,
i notes la seva complicitat.

És un vincle tan fort,
que t’arriba fins al cor,
i  t’aporta seguretat
quan el tens al teu costat.

Ens ho passem tan bé junts,
tot ens ho expliquem,
i els nostres secrets,
sempre guardem.

Ens respectem i estimem,
com si fóssim germans,
i  tot i que no som perfectes,
 acceptem els nostres defectes.

I si algun dia estic trist,
el meu amic sempre para l’orella,
escolta sense jutjar
i  també  m'aconsella.

Amb afecte, sinceritat,
paciència i lleialtat,
continuarem essent companys,
una bona colla d’anys.

I tingues sempre present:

Que tenir un bon amic,
és tan valuós com l’or,
conserva'l  i cuida’l,
 com un gran tresor.
Marta Vilà

Avui CONTES D'ANIMALS té...



Visites


 Gràcies a tots/es !!!

   
Viiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiisca!!!

dijous, 2 de novembre del 2017

L'ORCA




Autor imatge: M.Lewan


L'orca és un mamífer marí de l'ordre dels Cetacis, l'animal de majors dimensions de la família dels dofins oceànics. Se l'anomena balena per la seva gran mida, però és un dofí. 
Són animals molt intel·ligents i sociables.






És el segon mamífer (després de l'home) pel que fa a la distribució mundial, ja que viu des dels oceans tropicals a l'àrtic. Les orques es desplacen contínuament en grups familiars. Mentre uns grups són migratoris, altres poblacions són estables.



Autor imatge: Minette Layne


Són animals carnívors que s'alimenten principalment de peixos: salmó, tauró, tonyina..., però també mengen altres animals com tortugues marines, mamífers com els lleons marins, morses i  altres cetacis. D'aquí se n'hagi dit històricament balena assassina.





Com els dofins, les orques tenen un espiracle a la part superior del cap, i respiren l’aire de sobre  la superfície de l’aigua a través d’aquest forat. És comuniquen amb sons, i també utilitzen els  sons (ecolocalització) per navegar o localitzar les seves preses.






És el mamífer marí més ràpid del món, amb una velocitat màxima de 55 Km/h. 
Els mascles poden mesurar 9,8 m i pesar 10.000 kg, i les femelles 8,5 m i pesar 7.500 kg. Les orques s’aparellen amb diversos exemplars.

Tenen una vida molt llarga, en llibertat poden viure fins als 70 anys.






El període de gestació varia d'entre 15-18 mesos. Donen a llum una cria, amb un període entre cada naixement de 3 a 5 anys de mitjana.
Els parts ocorren durant tot l'any, amb major freqüència durant l'hivern. Les cries mesuren entre 2,2 i 2,7 m de longitud i pesen al voltant de 200 kg. El deslletament comença a l'any d'edat, completant-lo als dos anys. Les femelles que no han assolit l'edat fèrtil, i de vegades els mascles, participen en la cura de les cries.






D'acord als estudis realitzats a la població d'orques residents del nord-est del Pacífic, la mortalitat és extremadament alta durant els primers 6 mesos de vida, interval durant el qual moren entre el 37 i 50% de les cries. A mesura que creixen els joves la mortalitat disminueix ràpidament.



Autor imatge: Robert L.Pitman

Hi ha tres tipus d’orques depenent del seu comportament i alimentació: Residents, transeünts i marítimes.

Residents
Les orques residents viuen en zones concretes properes a la costa, les seves migracions són de curt recorregut. L’aleta dorsal té forma de corba i la punta arrodonida. Viuen grups nombrosos de fins a 60 individus i s’alimenten bàsicament de peixos i calamars.




Transeünts
Aquest tipus d’orca, generalment, viatge en grups de 7 a 10 individus i no sempre resten juntes com una unitat familiar. 
Són vistes navegant durant grans distàncies al llarg de la línia costa, caçant preses que, normalment, inclouen foques, marsopes i lleons marins.  Viatgen sovint i cacen en solitari.  


Marítimes

Passa la major part del temps a mar obert. També es sap que viatgen en grans grups de fins a 70 individus, són una mica més petites que les altres orques i tenen les aletes dorsals en forma de corba. Pel que fa a la seva dieta, s’alimenten de taurons i rajades. Viuen molt lluny de la costa a uns 20 km del litoral. Aquestes orques emigren milers de kilòmetres.










Rescat d'una orca




Orques assassines, intel.ligència sense límits


MAMÍFER MARÍ MÉS RÀPID: L'ORCA





Autor imatge: M.Lewan