El regal generós

 

imatge creada amb IA

En un petit poble vivien dos amics, la Marta i en Pere. Un dia, la Marta va trobar una bonica flor en el bosc i va decidir regalar-li a en Pere. Quan va rebre la flor, en Pere va pensar en regalar-li una cosa especial per agrair-li el gest.

A la setmana següent, en Pere li va regalar a la Marta una caixeta de xocolatines que havia fet ell mateix. La Marta va quedar encantada i agraïda. Però en lloc de sentir-se alegre, en Pere es va començar a sentir trist.

Quan li varen preguntar per què, en Pere va explicar que mentre ell havia fet un regal, la Marta només li havia donat una flor que havia trobat. La Marta va somriure i li va dir: "La flor que et vaig regalar no és només una flor, és un trosset de natura que vaig voler compartir amb tu".

En Pere va comprendre que el valor del regal  no està en el seu preu, sinó en el sentiment i la intenció que hi ha darrere d'ell. Va aprendre que donar amor i generositat és el que realment importa.

Moralina:

El valor del regal no està en el seu preu, sinó en l’amor i la intenció amb la què es dona.

Font: www.elprofe20.com

Mil peixos

imatge creada amb IA

Un home molt ric va encarregar a un artista molt conegut una pintura:

 

—M’agradaria que em fessis un quadre d’un peix.

 

—Està bé —va dir l’artista—. Dona’m un any i el podràs venir a buscar.

 

Al cap d’un any, l’home ric va anar a casa del pintor.

 

—Has acabat la meva obra? —li va preguntar.

 

Llavors, l’artista li va demanar que s’assegués i esperés un moment. Va anar a buscar un llenç en blanc i unes pintures i, davant d’ell, va començar a pintar el peix. L’home ric el va mirar amb estupefacció i va esperar pacientment a que l’artista acabés de pintar. El pintor quan va acabar li va ensenyar el quadre amb el peix  i  li va preguntar  si li agradava.

 

—M’agrada. És preciós! Però diga’m: per què m'has fet esperar un any per pintar-lo?

L’artista no va dir res, va obrir la porta d’un armari que tenia a prop i  de sobte varen caure a terra mil pintures de peixos…

Moralina:

Perseguir la perfecció implica temps, perseverança, paciència i molts assajos fallits per tal d’aconseguir  l’obra perfecta.

 Autor: desconegut

El cant del grill

 

Hi havia una vegada, fa molt de temps, en un petit poblat de Guatemala, un grill solitari que vivia sota l’ombra d’un arbre. El grill era feliç cantant de dia i de nit, doncs sabia que amb el seu cant alegrava les vides dels camperols.

Les dones, els homes i els nens no necessitaven encendre el televisor o escoltar la ràdio per saber l’estat del temps; el variat repertori del grill era un missatge directe de la natura. Aquest  els anunciava els dies de sol i pluja, els vents huracanats  i  fins i tot els terratrèmols.

Els camperols estaven meravellats amb l’enginy del grill  i  el varen començar a alabar.

—Que bé que cantes ! Ets tan necessari ! Sense tu no seríem feliços ! —li deien tots alhora.

Va ser llavors quan el grill es va començar a sentir més important que els altres:

—El meu cant no només és bonic, sinó que també és necessari —va pensar—. Què faig en un lloc tan petit i aïllat com aquest poblat enmig del no res? Tinc de trobar una millor audiència ! Ja ho sé, li cantaré al mar,  a l’infinit  i  enorme mar.

El grill va recollir totes les seves coses i es va dirigir cap a mar, sense gairebé despedir-se dels camperols.

El viatge va ser molt llarg i va trigar moltíssims dies. Però va començar a cantar només d’acostar-se al mar. No obstant això, el mar cantava el seu propi cant  i  mai s’aturava.

El cant del mar era molt fort  i  minimitzava el so del petit insecte. El grill va insistir en el seu cant molt de temps, fins que va comprendre que el seu cant no superaria mai el cant del mar.

—Tornaré al meu poblet, no tindré una gran audiència, però el meu cant és apreciat per tots —es va dir.

Quan va tornar no ho va trobar com s'esperava: sense el seu cant les dones i els homes no sabien quan s’havia de sembrar i cultivar. En els temps de pluja els nens arribaven xops a les seves cases, doncs no agafaven els seus paraigües. I el poblat era un lloc ombrívol i trist.

En aquell moment el grill va començar a cantar. Les dones, els homes i els nens varen tornar a ser feliços. I també ho va ser el grill perquè sabia que el seu cant era en realitat important.

Moralina:

La seva audiència era petita, però el seu propòsit era enorme. 

 

Autor: Álvaro Aguilar

LA CAÇA

Un dia, un duc va sortir a caçar al bosc, acompanyat per un seguici de nombroses persones, entre soldats de cavalleria i servents. Llavors van trobar un arbre, en el seu tronc hi havia dibuixada una diana, amb cercles que s’estrenyien. En el centre, va veure clavada una fletxa. El duc es va sorprendre i va dir:

—Qui serà l'excel·lent arquer que ha aconseguit clavar aquesta fletxa d’una forma tan exacte? M’encantaria coneixe’l !

Varen seguir caminant alguns quilòmetres quan de sobte, es varen trobar un nen petit que portava un arc a la mà i unes fletxes. El duc va preguntar-li si havia estat ell el que havia clavat la fletxa i, el nen va dir-li que sí que l’havia clavat en el tronc d’un arbre.

—Quina meravella! —va exclama llavors el duc—. Tan petit com ets!  Però, espera… No serà que t’has acostat a la diana per clavar-la al centre?

—No senyor —va dir el nen—. La veritat és que vaig disparar de lluny. Ho juro!

—Increïble! —va dir el duc—. A partir d’ara formaràs part del meu seguici de caça. Però digue’m  una cosa…, com has aconseguit tenir aquesta espectacular punteria?

—Molt fàcil —va contestar el nen amb molta naturalitat—. Primer vaig disparar la fletxa i després vaig pintar la diana al seu voltant.

 

Moralina:

Les coses a vegades no són el que semblen. En ocasions traiem conclusions amb rapidesa sense adonar-nos que les aparences enganyen.

Autor desconegut

Font: tucuentofavorito.com

EL BOU I LA CIGARRA

 

Es trobava un bou llaurant la terra amb molt d’esforç en un dia calorós i a prop d’allí  l’observava una cigarra, tan cantadora i mandrosa com sempre. No feia més que observar el bou mentre inventava una cançó. De sobte, la cigarra es va fixar que un dels recs era una mica tort. D’entre tots els altres, tan rectes, cridava l’atenció, així que ràpidament li va dir al bou:

—Vaja quin rec tan tort que t’ha sortit, bou!  No sé com el teu amo no se n'ha adonat…

I el bou, molt tranquil i sense deixar de treballar, va respondre:

—Ai mira qui se  n'ha adonat d’un petit defecte entre mil virtuts… Algú que només es dedica a cantar i mai treballa. Si el meu amo no m’ha dit res, és perquè ha ignorat el petit error que he comès, enfront la quantitat de vegades que no m’equivoco.

Moralina:

Només els envejosos són capaços d'aferrar-se a un petit defecte d'entre moltes altres virtuts.

Adaptació del poema en vers

 de l'autor Tomás de Iriarte.

 

LES DUES FORMIGUES

 

Una formiga vivia plàcidament en una muntanya de sucre, molt a prop d’allà vivia una altra formiga en una muntanya de sal. La formiga de la muntanya de sucre era feliç, perquè disfrutava d’un aliment molt dolç, mentre que la formiga de la muntanya de sal, sempre tenia una set terrible després de menjar.

Un dia, la formiga de la muntanya de sucre es va acostar a la muntanya de sal:

—Hola amiga! —li va dir.

—Hola! —va contestar estranyada la formiga del turó de sal—. Quina felicitat veure una altra formiga per aquí! Començava a sentir-me molt sola.

—Doncs visc molt a prop d’aquí, en una muntanya de sucre.

—Sucre? Què es això? —va preguntar encuriosida  la formiga de la sal.

—Mai has tastat el sucre? T’encantarà! Si vols, pots venir demà i et deixaré menjar sucre.

—Em sembla una idea fantàstica! —va contestar intrigada la formiga de la muntanya de sal.

L’endemà, la formiga del turó de sal va decidir acceptar la invitació de la seva veïna. Però abans de marxar, es va emplenar la boca amb una mica de sal, per si de cas el sucre no li agradava, així tindria alguna cosa per menjar.

I després de caminar una mica, de seguida va descobrir la brillant muntanya de sucre. A dalt de tot, estava la seva veïna.

—Que bé que has vingut amiga! Puja, que vull que tastis el gust del sucre.

—D’acord! –va contestar la formiga de la sal.

Un cop a dalt, la formiga veïna li va oferir una mica de sucre, però com que ella tenia sal a la boca,  li va semblar que el sucre era com la sal.

—Vaja que curiós!— va dir la formiga de la sal. Resulta que el teu sucre té el mateix gust que la meva sal. Deuen ser el mateix. Tu l’anomenes sucre i  jo sal.

—No pot ser —va dir estranyada l’altra formiga.— Jo he provat la sal i no s’assemblen en res. A veure, obre la boca.

Llavors, la formiga es va adonar que tenia una mica de  sal guardada a la boca.

—Es clar! Ara ho entenc! Vinga, escup la sal i tasta de nou el sucre.

L’altra formiga va obeir i aquesta vegada sí que va notar el gust del sucre.

—Mmmmmm! Deliciós! És una meravella! —va dir la formiga entusiasmada. 

I com que les dues es sentien molt soles  varen decidir viure juntes, gaudint del meravellós i dolç sucre.

Moralina:

Si  la por als  canvis, fa que no et puguis desfer d’aquelles comoditats a les que t’aferres sense que t’acabin de fer feliç, no podràs gaudir de les novetats que se’t presentin a la vida  i et perdràs l’oportunitat de millorar.

Autor: Prew Rawat

LA GRANOTA I L'AIGUA BULLINT

Un dia una granota va saltar dins d'una olla amb aigua bullint.  Immediatament, el seu sistema nerviós va reaccionar i la granota va escapar de l'olla. El seu instint li va salvar la vida.

Un altre dia, una granota va saltar dins d'una olla que estava plena d'aigua freda  i va nedar tranquil·la per l'aigua, estava feliç en aquella petita piscina. El que no sabia la granota, és que l'aigua estava sobre un foc i l'aigua s'anava escalfant de mica en mica. Al cap d'una estona, l'aigua freda es va tornar tèbia, però la granota s'havia anat acostumant a l'escalfor i com que podia regular la temperatura del seu cos, seguia allà nedant plàcidament. Llavors l'aigua va anar pujant a poc a poquet  de temperatura fins que l'aigua cremava  i  va passar que,  quan la granota  va voler saltar, ja no va tenir prou forces per fer-ho  i  finalment va morir. 

Moralina:

El nostre sistema nerviós col·lectiu és molt similar al de la granota, a vegades necessitem una sacsejada sobtada per adonar-nos d'una situació de perill.

En canvi, si aquest perill el percebem de manera gradual   i no som conscients del que passa, som capaços que de quedar-nos allà,  quiets, sense respondre ni reaccionar.

Autor: Olivier Clerc

EL REI I EL BURRO

Diuen que hi havia una vegada un rei que volia anar a pescar i va cridar al pronosticador del temps i, aquest li va dir:

-Vagi tranquil majestat, que no plourà!

Com que la promesa del rei vivia a prop del riu, la va convidar; i ja de camí, varen trobar un camperol dalt d'un burro que, en veure al rei li va dir:

—Senyor meu, és millor que torneu a palau, perquè plourà moltíssim!       

Per descomptat que el rei va seguir el seu camí, pensant:

«Què sabrà aquell pagesot, si jo tinc un especialista molt ben pagat i, em va dir tot el contrari. Hi anem i fora romanços».

I així ho va fer.

I sabeu què va passar?  Doncs, que va ploure a bots i barrals.

El rei i la seva promesa van quedar ben xops.

Molt enfurismat el rei va tornar a palau, va acomiadar el pronosticador del temps i va fer cridar el pagès.

Li va oferir el lloc que havia deixat el pronosticador, però el camperol li digué:

—Senyor meu, jo no en sé res d'això, el que passa és que el meu burro, quan té les orelles avall, plou.

Aleshores el rei va contractar el burro.

Moralina:

I vet aquí, que així va començar el costum de contractar burros com a assessors, que des d'aleshores tenen els llocs més ben pagats del govern.

Autor: desconegut

LES DUES MARIETES

Hi havia una vegada,  un jardí on vivien dues marietes molt boniques,  i que eren molt amigues. Una tenia tres punts negres a les ales i l’altra en tenia set. Les dues marietes discutien sovint sobre quina de les dues era maca.

-Es que no has vist que jo tinc les ales més boniques que tu? Els punts de les meves ales són més negres i perfectes-. Deia una.

-Però si només en tens tres! Ja t’agradaria tenir-ne set com jo, i tant ben posats i brillants      -va replicar l’altra.

Un dia mentre discutien, va aparèixer un gran abellot que sobrevolava el jardí amb l’ intenció d’omplir-se l’estómac. Quan el varen veure, les dues marietes espantades,  van decidir amagar-se  darrera un matoll, i amb les preses, no es varen adonar que el matoll tenia adherit un gran esbarzer,  i van quedar enganxades amb les  seves punxes. Tot i les lesions que havien patit a les seves ales, varen aconseguir salvar la vida. Aquest fet va fer que comprovessin que la bellesa és efímera, es pot perdre per alguna conseqüència inesperada, i els hi  va fer valorar la seva amistat, que era molt més important que la bellesa; i les dues varen comprendre que el millor que posseïen era, sens dubte, que es tenien l'una a l'altra com a amiga.

Moralina:  La bellesa física no es manté amb el temps, no se li ha de donar excessiu valor.

Autor: desconegut

ELS ERIÇONS

Un dia molt fred d’hivern, el vent xiulava amb tota la seva força, uns eriçons s'apinyaven, en el seu cau, intentant estar el més junts possible. Però resultava que, al  apropar-se,  es clavaven mútuament les seves afilades pues. Llavors, es tornaven a separar; però el fred penetrant els obligava, de nou, a ajuntar-se. Tornaven a punxar-se amb les pues, i es tornaven a separar.  I així una i una altra vegada, separant-se, i ajuntant-se, i tornant-se a separar, varen estar fins que, per fi, varen trobar una distància que els permetia suportar el fred de l'hivern, sense arribar a estar tan junts els uns dels altres com per molestar-se amb les seves pues, ni tan separats com per passar fred.

Moralina:

A la vida, en la societat, entre un germà i una germana i fins i tot en una parella, és necessari mantenir certa distància. Ho anomenem educació o cortesia. Les persones necessiten els altres però, a la vegada també necessiten la seva pròpia independència. 

Autor : Arthur Shopenhauer

EL LLOP I EL CAVALL

Passava un llop per un sembrat de civada, però com que no era un menjar del seu gust va prosseguir el seu camí. Al cap d'una estona, va trobar un cavall i el va acompanyar al camp. El llop li va comentar la gran quantitat de civada que havia trobat, però que enlloc de menjar-se-la ell, s'estimava més que se la mengés el cavall, perquè li agradava molt  escoltar el soroll  que feien les seves  dents  quan se la menjava.

Però el  cavall li va contestar:

-Amic!, si els llops mengessin civada, no hauries preferit complaure les teves orelles sinó el teu estómac.

Moralina:

Encara que els malvats, actuïn com bones persones, no se’ls ha de creure.

Autor: Fedre

EL SAVI I L' ESCORPÍ

Un mestre oriental observà com un escopí s'estava ofegant i va decidir treure'l de l'aigua, però quan ho va fer, la bestiola el va picar.

Degut al fort dolor, el mestre va deixar anar l'animal, que caigué un altre cop  a l'aigua i continuà ofegant-se.  El mestre intentà  treure'l de nou. I una altra vegada la bestiola el va tornar a picar.

Una persona que ho havia observat tot, se li va acostar i li va dir:

-Perdoni, vostè és molt tossut! No entén que cada vegada que vostè intenti treure'l de l'aigua, l'escorpí el picarà?

-La naturalesa de l'escorpí es picar i això no ha de canviar la meva, que és ajudar –va respondre el mestre.

I aleshores, amb l'ajuda  d'una fulla, el mestre va treure l'animal de l'aigua i li va salvar la vida.

Moralina:

No canviïs la teva naturalesa si algú et fa mal; només pren precaucions.

Algunes persones persegueixen la felicitat, altres la creen.

Que la conducta de les altres persones no condicioni mai la teva.

Autor desconegut

Encara que la mona es vesteixi de seda, la mona, mona es queda.

Hi havia una vegada una mona que volia ser més admirada que totes les seves companyes.

Llavors, va decidir posar-se un vestit de coloraines de seda i un bonic barret per poder distingir-se de les altres.

Les mones del lloc, en veure-la, varen creure que es trobaven davant d’ algú molt important i en el mateix instant li varen començar a fer tota mena de reverències.

Enlluernades, les ignorants mones, feien tot el que la mona vestida els demanava, caient sense donar-se’n compte en moltes i variades tonteries.

Finalment, les mones varen observar que la roba que portava la mona, no entrega a qui la porta ciència ni saviesa, i encara que la mona es vesteixi de seda, la mona, mona es queda.

Moralina:

Les aparences són enganyoses; algunes vegades ens enlluernem amb l’aspecte d’un individu  ben arreglat  i elegant, que ens vol fer creure que és savi  i  és un  ignorant.

Autor:  Tomás de Iriarte

EL CAVALL I EL SENGLAR

Tots els dies un cavall salvatge saciava la seva set en un riu poc profund.

Allà també hi anava un senglar a beure, que al remoure el fang del fons amb el morro i les potes, enterbolia  l’aigua.

El cavall li va demanar  que anés més  en compte, però el senglar es va  ofendre i  el va tractar  de boig.

Es varen acabar mirant amb odi, com els pitjors enemics.

Llavors el cavall salvatge, ple d’ira, va anar a buscar l’home i li demanà ajuda.

-Jo m’enfrontaré a aquella bèstia –va dir l’home –però m’has de permetre muntar sobre el teu llom.

El cavall va estar-hi d’acord i varen anar a buscar l’enemic.

El varen trobar en el bosc i, abans que es pogués amagar  en  l’espessor, l’home va llençar-li una  javelina i el va matar.

Lliure del senglar, el cavall es dirigí al riu a veure aigua clara, de ben segur, que cap altre animal no el tornaria a molestar.

Però l’home no pensava desmuntar el cavall.

-Me’n alegro de haver-te ajudat -li va dir-. No només he matat aquella bèstia, sinó que he capturat un esplèndid cavall.

I, encara que l’animal es va resistir, el va obligar a que l’obeís  i li va posar regnes  i  una muntura.

Ell, que sempre havia estat lliure com el vent, per primera vegada a la seva vida va tenir d’obeir a un amo.

I encara que la seva sort ja estava tirada, d’ençà de llavors es va lamentar dia i nit :

-Tonto de mi! Les molèsties que m’ocasionava el senglar no eren res comparades amb això!

-Per exagerar un assumpte sense importància, he acabat sent esclau!

Moralina:

A vegades, amb l’afany de castigar als que ens fan mal, ens aliem amb qui només té  interès en dominar-nos.

Autor: FEDRE

L' OVELLA NEGRA

Hi havia una vegada una ovella que tenia un color  diferent a  les seves germanes, era de color negre.  Per aquest motiu, la despreciaven i li feien tota mena  de burles. Acostumaven a donar-li mossegades, coces i sempre la deixaven sola.

Quan sortien a pasturar, el ramat sencer la molestava i la pobre ovella no podia menjar tranquil·la. Era molt trista la seva existència.

Cansada de tan menyspreu, l’ovella negra se’n va anar. Va caminar molt de temps pel bosc, fins que va arribar a un molí. En la foscor de la nit, es va estirar sense saber-ho sobre una pila de farina, i l’endemà s’havia convertit en un ovella totalment blanca.

Sorpresa pel canvi, va decidir tornar al ramat, les altres ovelles la varen escollir reina, perquè la seva aparença era molt bonica.

Un dia es va anunciar la notícia que el príncep de les ovelles,  venia a cercar una esposa. El ramat el va rebre amb grans honors.

Mentre  el príncep observava les ovelles que el formaven, els va sorprendre una tempesta.

La pluja va dissoldre la capa de farina que envoltava  l’ ovelleta, i aquesta va tornar a ser negra.

El príncep sorprès pel seu color, la va escollir la seva promesa. Quan li varen preguntar el motiu de la seva elecció, aquest va respondre:

-És diferent a les altres, i amb això en tinc prou.

Aquesta vegada el destí havia estat just amb l’ ovella negra.

Moralina: 

Ser diferent no et fa ni millor ni  pitjor persona, però et fa ser especial.

Autor: Desconegut

Font: soniluna.wordpress.com

L'ARANYA I EL CUC DE SEDA

Sobre una fulla de morera, un cuc de seda fabricava un capoll i una aranya que el veia el va increpar:

-Com pots ser tan lent? Em poses nerviosa. En el temps que has trigat en fer la meitat del teu capoll, jo hauria teixit una teranyina sencera.

-És veritat -va contestar el cuc-. Però les teves teles es trenquen amb el vent i a ningú li agraden, en canvi els meus capolls, són alabats i apreciats i duren segles i segles.

Moralina:

Que sempre s’apreciï més la qualitat d’una obra i no la quantitat o el temps utilitzat per dur-la a terme.

Autor: Le Bailly