dimecres, 28 de març del 2018

En Tolu, la tortuga mediterrània






A la tercera va la vençuda


En Tolu era una tortuga mediterrània i vivia en un bosc de grans alzines sureres i pins. La seva vida era molt tranquil·la, però en el fons del seu cor el que més desitjava era  ser un gran aventurer. Moltes vegades escoltava embadalit les aventures que els succeïen als altres animals del bosc. El seu amic, el conill Remill, havia viatjat a molts de llocs, i fins i tot  dalt d’un turó havia aconseguit veure el mar. La sargantana Tana també li havia explicat que a la part alta del bosc hi havia unes pedres enormes i que els homes anaven a veure aquell lloc  i l’anomenaven el dolmen del Cau de la Guilla.
Un bon dia, en Tolu va decidir fer la seva primera sortida lluny del seu territori. Tots els seus amics estaven molt espantats, perquè en Tolu caminava tan a poc a poc que patien perquè li succeís qualsevol cosa, i varen intentar de totes les maneres possibles que canvies d’opinió:
— Però ja t’ho has pensat bé? —va preguntar-li en Remill per darrera vegada. 
— L’exterior és ple de perills, algun home et pot agafar i se’t pot emportar a casa seva,  i no et tornaríem a veure mai més!  —li va dir la Tana, amb llàgrimes als ulls.

— És un experiència que haig de viure! Em fa molta  il·lusió i jo també vull anar a veure el Cau de la Guilla — els va explicar en Tolu.

L’endemà al matí, la tortuga va dir adeu als seus amics, els va demanar que no patissin i que confiessin amb ell, que no els decebria i tornaria sa i estalvi, ho prometia.
La Tana li va explicar com arribar fins el Cau de la Guilla i li va dir que anés amb molt de compte. I en Tolu,  seguint les indicacions de la Tana, es va dirigir cap al Cau de la Guilla. Feia poques hores que caminava quan varen començar a caure les primeres gotes de pluja, seguidament el cel es va posar de color negre i una forta tempesta va fer que en Tolu hagués de buscar un amagatall per protegir-se de l'abundant pluja.
— Sí que he començat bé!  —va rondinar, estava molt enfurismat.
Tot el dia i tota la nit va estar plovent i la tortuga no va poder sortir del cau d’un conill on s’havia refugiat.
L’endemà va sortir el sol i en  Tolu va prosseguir el seu viatge, estava ben feliç i eufòric. Però la felicitat li va durar poc, perquè el camí s’ anà estrenyent i el terreny es va tornar escarpat i rocós.
— Mare meva, on m’he ficat!  I quina calor que fa!  Tot són pedrotes...
Que a poc a poc avançava en Tolu! I el sol picava de valent, però ell tot i les dificultats no es deixava vèncer. Quan va aconseguir arribar al cim del turó, en Tolu plorava d’emoció, el seu somni s’estava fent realitat. Va passar pel costat d’una vinya, els ceps eren plens de raïms madurs i deliciosos. La tortuga, que estava morta de set, es va acostar per veure els raïms de prop, perquè no n’havia vist mai. I com que eren del mateix color que les mores va decidir tastar-ne un.
— Quina cosa més deliciosa! —va exclamar.
I va començar a menjar raïm sense cap mesura, fins que la panxa semblava que li tenia d’explotar. Estava tan tip que va decidir quedar-se a dormir a la vinya, perquè no es veia amb cor  ni de fer un pas més.
I  quina nit que va passar... Un mal de panxa i un moviment de budells! Però la sorpresa va aparèixer a primera hora: una forta diarrea el va sorprendre.
— Oh no! Només em faltava això: caguetes!
Va reprendre el camí amb moltes dificultats, no es podia quedar més temps a la vinya, temia que algun home arribés i fos descobert. També va pensar que, amb la pudor que feia, cap animal no gosaria cruspir-se’l, estava fet una pena. Quan ja no podia més, va veure a la llunyania les pedres que li havia dit la Tana i el cor se li va accelerar, era tan a prop  d’aconseguir el seu repte! I en el últim tram del recorregut, va aconseguir reunir les forces per arribar al Cau de la Guilla.
— Ho he aconseguit! —va cridar entusiasmat quan era davant del dolmen.
Aquell lloc era magnífic, les pedres eren molt més grans del que s’havia imaginat. Es va sentir invencible, com un superheroi, i va pensar en la gesta que havia aconseguit realitzar ell sol.
I quina sorpresa es va emportar quan va veure en Remill i la Tana amagats a sota el dolmen.

— Què hi feu aquí? —els va preguntar en Tolu.
— Perdona’ns!, és que patíem per tu —va contestar en Remill—. Com que feia tres dies que havies marxat, no estàvem tranquils i pensàvem que t’havia passat alguna cosa.

La Tana també i va voler dir la seva:
— Tolu, ens has demostrat que ets més fort i valent del que ens pensàvem. I et demano que ens perdonis perquè no hem confiat prou en tu.  Vull dir-te  que el motiu per què t’hem sortit a buscar és que t’estimem molt!

— Esteu perdonats —va dir en Tolu—. I estic molt content de veure-us! Jo també us estimo molt i m’heu fet molt feliç.
I aquella tercera nit, la varen passar tots tres ben juntets,  sota el Cau de la Guilla. Va ser el millor regal que en Tolu podia haver aconseguit. Un somni realitzat i la companyia dels seus millors amics.

*No defalleixis en els teus objectius i els podràs aconseguir*

Marta Vilà


diumenge, 25 de març del 2018

ELS OCELLS HAN ARRIBAT






Els ocells han arribat
amb la primavera,
i ara canten tot volant,
tot reviu amb el seu cant.
Ai! quin goig poder cantar,
és la primavera!

L'oreneta ve de lluny
amb la primavera,
amb el fang farà el seu niu,
xisclarà fins a ple estiu.
Ai, quin goig poder cantar,
és la primavera!

La puput també ha tornat
amb la primavera,
farà el niu sobre el teulat,
menjarà l'escarabat.
Ai, quin goig poder cantar,
és la primavera!

I tindrem el rossinyol
amb la primavera,
cantarà de sol a sol,
fins que al bosc surti el mussol.
Ai, quin goig poder cantar,

és la primavera!


COLOM






Crea...  Un colom de la pau


dimarts, 20 de març del 2018

En PINQUI i la PRIMAVERA






En Pinqui és un pingüí tropical,
i  on viu el temps  és sempre   igual!
Quin avorriment,
si tot l’any  fa bon temps!

Vine, que descobriràs la   PRIMAVERA:

La primavera és l’estació més espectacular,
on milers de flors podràs olorar.
Tot s’omple de cants  i  de  color,
i  en el bosc se sent molta remor.

Les abelles s’afanyen a buscar  flors,
 en troben de moltes mides  i  de vius colors.
Els arbres també broten i  floreixen,
i  els camps reverdeixen.

Els animals  i  els ocells estan molt contents,
ja  no  fa  fred, i  l’aigua baixa pels torrents.
És el despertar de la dolça primavera,
  que a tots els animals altera!

L’Amor s’escampa ràpidament pel bosc,
el sol escalfa  i  triga més a  fer-se  fosc.
Tot vessa de goig, amor i  alegries,
i  amb tant d'aliment es fan llargs els dies.

Canten els ocells  i  estan molt esverats,
busquen  una parella per viure plegats.
Un cop l’han trobada s’espavilen a fer el niu,
que d’aquí quatre dies ja arriba l’estiu.

És tan bonica  i  alegre  la  Primavera,
cap estació remou tants cors amb tanta fal·lera!
Marta Vilà


dissabte, 17 de març del 2018

GOSSOS



Es troben un gos i una gossa i un li pregunta a l’altre:
—Tu de quina raça ets?
— Jo soc un ROT -WEILER.  I tu?


— Jo soc una gossa PET -ANERA !

 Acudits registrats en el registre de la propietat Intel.lectual  Autora: Marta Vilà  

LA GATETA BLANCA





Hi havia una gateta  blanca, tan grassa, tan grassa...           
Que de nom li varen posar:


—Bola de neu!

 (Acudits registrats en el registre de la propietat Intel.lectual  Autora: Marta Vilà ) 

diumenge, 11 de març del 2018

EL REI I EL BURRO





Diuen que hi havia una vegada un rei que volia anar a pescar i va cridar al pronosticador del temps i, aquest li va dir:
-Vagi tranquil majestat, que no plourà!

Com que la promesa del rei vivia a prop del riu, la va convidar; i ja de camí, varen trobar un camperol dalt d'un burro que, en veure al rei li va dir:
—Senyor meu, és millor que torneu a palau, perquè plourà moltíssim!       

Per descomptat que el rei va seguir el seu camí, pensant:
«Què sabrà aquell pagesot, si jo tinc un especialista molt ben pagat i, em va dir tot el contrari. Hi anem i fora romanços».
I així ho va fer.

I sabeu què va passar?  Doncs, que va ploure a bots i barrals.
El rei i la seva promesa van quedar ben xops.

Molt enfurismat el rei va tornar a palau, va acomiadar el pronosticador del temps i va fer cridar el pagès.
Li va oferir el lloc que havia deixat el pronosticador, però el camperol li digué:
—Senyor meu, jo no en sé res d'això, el que passa és que el meu burro, quan té les orelles avall, plou.

Aleshores el rei va contractar el burro.

Moralina:
I vet aquí, que així va començar el costum de contractar burros com a assessors, que des d'aleshores tenen els llocs més ben pagats del govern.
Autor: desconegut


dimecres, 7 de març del 2018

LA ZEBRA




Les zebres  són mamífers quadrúpedes de la família dels èquids, grup que també inclou els ases i els cavalls. Com tots els èquids, les zebres són ungulats amb un nombre imparell de dits acabats en una peülla. Se'n distingeixen tres espècies, cadascuna amb un patró de ratlles específic: la zebra de Grévy, la zebra de muntanya i la zebra comuna.



Són un dels animals més coneguts d'Àfrica, on habiten en diferents tipus d'ecosistemes, incloent-hi planes d'herba, sabanes, regions boscoses o amb arbusts, muntanyes i turons costaners. Són especialment conegudes per les seves característiques ratlles negres i blanques, que varien entre espècies i també d'un individu a un altre, i per la seva crinera erecta. 



Tret d'algunes poblacions de zebra comuna que habiten el centre d'Etiòpia, les zebres viuen únicament a la meitat sud del continent africà. Encara que els àmbits de distribució de dues espècies diferents poden encavalcar-se, les diferències en el nombre de cromosomes impedeixen que s'encreuin: les zebres de Grévy en tenen 46, les zebres comunes 44 i les zebres de muntanya 32.


El nom zebra deriva del nom del zevro o cavall hidruntí (Equus hydruntinus). Quan a finals del segle XV els portuguesos començaren a explorar el litoral africà i arribaren al Cap de Bona Esperança, trobaren uns equins ratllats que, per la seva forma i mida, els resultaren notablement similars a les femelles dels cavalls hidruntins, per la qual cosa els donaren el nom de zevras.


Malgrat que tenen una morfologia similar a la dels cavalls, són més petites, amb una mida mitjana de 2,3 metres de longitud, 1,2-1,5 metres d'alçada a l'espatlla i un pes d'uns 300 quilograms, tot i que les zebres de Grévy poden arribar a pesar fins a 450 quilograms. En aquesta última espècie, els mascles i les femelles tenen una mida similar, però en les zebres comunes i les zebres de muntanya els mascles són lleugerament més grans.


Com en la majoria d'espècies animals, les femelles arriben a la maduresa sexual abans que els mascles, i les femelles poden tenir el seu primer poltre a l'edat de tres anys. Els mascles no poden criar fins que tenen cinc o sis anys. 
Les zebres poden donar a llum un poltre cada dotze mesos, que és el temps que dura la gestació. Cuiden de les cries durant un màxim d'un any. Gairebé sempre neix un únic poltre, però molt rarament poden néixer bessons.


Les zebres tenen un excel·lent sentit de la vista; es creu que poden veure-hi en color. Com molts ungulats, les zebres tenen els ulls als costats del cap, cosa que els proporciona un angle visual força ample.  També tenen visió nocturna, tot i que no és tan avançada com la de la majoria dels seus depredadors, però la seva bona oïda ho compensa.


La zebra de muntanya és una espècie que viu en grups petits i que, a diferència de la zebra comuna, no s'agrupa en ramats. Viu en zones àrides i muntanyoses.




Les ratlles de les zebres són absents en el fetus, que és totalment negre. Quan neixen ja tenen les ratlles, i aquestes són més amples com més gran és l'animal, i creixen conjuntament amb la mida del cos. 


Una teoria més recent, que té suport experimental, sosté que la coloració disruptiva també és un mitjà eficaç de confondre el sistema visual de la mosca tse-tse, xucladora de sang. Les ratlles també es configuren com un sistema d’adaptabilitat per evitar que els mosquits s’acarnissin amb aquests equins.








Zebra els cavalls pintats d'Àfrica






Pepita mitges llargues, filla d'una zebra i un ase.
Generalment aquests animals híbrids són estèrils.