L' home, l'abella i l'ovella

 

Certa vegada, quan un home recollia la mel d’un rusc, una orgullosa abella li va preguntar arrogant:

—Hi ha algun animal més benefactor que jo? 

—Doncs és clar que sí !  —va respondre l’home.

—Com? —es va escandalitzar l’abella —. Segur que t’has equivocat !  Si és així…, digue’m el seu nom.

—L’ovella és la nostra major benefactora —va respondre l’home —. Perquè la seva llana ens és molt necessària, mentre que la teva mel només és agradable.

—Aquesta és la teva opinió —va brunzir l’insecte —. I no té cap fonament.

—T’ho explicaré —va contestar ell: l’ovella ens cedeix la seva llana de bona gana i sense crear-nos problemes; tu, en canvi, en dones la mel, però gairebé sempre estàs disposada a picar-nos i  a  clavar-nos el teu fibló.

Moralina:

La bondat és la virtut que més s’ha de valorar.

Faula alemanya

Autor: Gotthold Ephraim Lessing 

Els 17 camells

 

Segons una antiga faula, un home va disposar en el seu testament que els seus camells devien repartir-se entre els seus fills de la següent manera:

El primogènit es quedaria amb la meitat dels animals, el segon amb un terç i, el tercer fill amb la novena part dels camells.

Doncs bé, quan va morir, l’home tenia en el seu patrimoni disset camells, número que evidentment no és divisible entre, dos, tres ni nou.

Els seus fills es varen passar una lluna negociant i discutint com repartir-se els animals sense despedaçar-ne cap en el procés i sense trencar els desitjos del seu estimat pare. Les negociacions sempre començaven amistosament, però en el transcurs del temps i la sensació d’estancament aviat es van provocar encesos enfrontaments entre els fills i, aquest fet va fer, que es comencés a malmetre l’amor que sempre s’havien mantingut entre si.

Finalment van acudir a un home savi perquè els ajudés a resoldre el complicat problema.

L’home savi els va demanar dos dies de reflexió.

Al tercer dia, els va convocar i el va dir el següent:

—Li he donat moltes voltes al repartiment de la vostra herència, però tinc una solució per vosaltres. El que sí que tinc es aquest camell.

I els hi va donar amb un somriure còmplice.

Amb el nou mamífer, els tres germans tenien ara un total de divuit animals.

El primer va prendre la meitat, es a dir nou.

El segon un terç dels camells, per tant sis.

I el tercer una novena part, així que només dos.

Va sobrar l’últim camell, que els tres germans varen tornar a l’home savi, desfent-se en elogis i prometent-li eterna gratitud per haver fet desaparèixer amb la seva generositat, el problema que semblava impossible de resoldre.

Moralina:

En ocasions en una negociació necessitem allunyar-nos de l’escenari inicial i introduir un element nou a la negociació, per tal de poder resoldre la controvèrsia i, així poder trobar una solució, aconseguint acords en què les dues parts quedin satisfetes.

Faula Àrab

Música per una vaca

 

Va existir a la Xina fa moltíssim temps un músic molt cèlebre, anomenat Gong Mingyi. Era realment magistral interpretant música clàssica amb un instrument de set cordes de seda i un dolç so, anomenat guqin.

Un dia, es trobava enmig d’una muntanya, practicant amb el seu instrument musical, quan va veure pasturant a una tranquil·la vaca.

—Tocaré per ella —es va dir a si mateix.

I llavors va començar a interpretar una de les melodies, de forma excepcional. Però la vaca no es va immutar i va seguir pasturant com si res.

—Vaja —va pensar Gong Mingyi—. No és que la vaca no ho escolti, és que no li interessa.

Aleshores, el músic va començar a imitar amb el seu instrument de corda el brunzit de las mosques i el mugit del vedells. La vaca es va girar, va caminar cap a ell balancejant la cua i llavors, va començar a escoltar-lo. Ara sí, la música semblava tenir significat per ella.

Moralina:

Per aconseguir l’interès dels altres, intenta expressar allò que puguin entendre.

La Xina

Autor: Mou Zi

El rossinyol i el paó reial

 

Un petit i bell rossinyol que tenia una meravellosa i dolça veu, no trobava amics entre els de la seva pròpia espècie. Els altres rossinyols l’envejaven i, sempre acabaven intentant competir amb ell.

Una mica trist, va decidir buscar un amic en altres famílies, fins que va arribar a un parc on va trobar un paó reial. I, enlluernat per la bellesa de les seves colorides plomes, es va acostar a ell.

—Ets molt bonic, paó reial —li va dir el rossinyol.

—Però, jo no tinc la meravellosa veu que tens tu. Admiro com cantes, rossinyol —li va contestar el paó reial.

Llavors, el rossinyol es va adonar de que el paó reial podia ser el seu amic:

—Si vols, podem ser amics —va dir el rossinyol —. Perquè ni tu voldràs competir pel meu cant ni jo per la teva bellesa.

I el paó reial i el rossinyol es varen fer grans amics.

Moralina:

En una amistat veritable  no hi pot haver espai per l’enveja i la competència.

Faula  Alemanya

Autor: Gotthold Ephraim Lessing

Els tres gats

 

Un samurai tenia problemes degut a un ratolí, que havia decidit compartir la seva habitació i li agafava el menjar.

Un altre samurai li va dir.

—Necessites un gat—. Et deixaré un bonic exemplar.

Era un gat impressionantment bonic. Però el ratolí era més llest que el gat i se’n reia d’ell.

El samurai veient que el gat no era gaire astut, va decidir demanar un segon gat al seu vei, aquest era molt fort.

Però…, el ratolí, desconfiat, només apareixia quan el gat dormia.

Veient que no hi havia manera de desfer-se del ratolí, un altre veí li va donar un altre gat.

Tenia un aspecte distret, vulgar i semblava que sempre tenia son.

El samurai va pensar:

“No serà aquest el que es desfaci del ratolí ! Però com que me l’han donat el tindré un temps i si no serveix per caçar ratolins li tornaré al meu veí”.

Aquell gat dormilega aviat va deixar d’inspirar les precaucions del ratolí, aquest passava a prop d’ell sense gairebé fer-li cas.

Un dia, que el ratolí passava per davant seu, de sobte, el gat va obrir un ull i d’una grapada, el va atrapar amb la seva pota.

 

Moralina:

La perseverança és una qualitat primordial. Aquest valor es potencia amb la paciència  i  l’esforç.

 

Faula del Japó

La mare de Wang

 

Conten que a la muntanya de Hefu, a la Xina, s’aixecava un temple on vivia la mare de Wang. Aquesta dona elaborava vi  i  cervesa per guanyar-se la vida.

La mare de Wang rebia molt sovint la visita d’un monjo taoista, que anava al temple i tenia la costum  de beure vi   i  cervesa sense que la mare de Wang  li demanés res a canvi.

Al cap d’un temps, el monjo es va adonar que tenia d’agrair a la dona aquelles begudes i, li va dir:

—Com que no tinc diners per pagar el vi  i  la cervesa, cavaré  un pou  per  a  tu.

El monjo va començar a cavar un pou, però en lloc d’aigua, el pou donava vi, un vi excel·lent. D’aquesta manera, la mare de Wang ja no va tenir que elaborar el vi. Només el tenia de treure del pou i amb ell, aconseguia diners quan el venia. De fet, va aconseguir una gran fortuna.

Al cap d’un temps, el monjo va tornar  i  va preguntar a la dona:

—Era bo el vi?

—Ui, és excel·lent —va respondre la dona—. El problema és que, com que ja no fabrico vi, no tinc peles de fruites amb les que alimentar els meus porcs.

El monjo no va dir res. Es va aixecar, va agafar un pinzell  i va escriure en un mur de la vivenda de la mare de Wang unes paraules que encara avui es poden llegir:

“L’aigua del pou es ven per vi   i  la dona es queixa de que no té aliment pels seus porcs”.

El monjo va marxar  i no va tornar mai més  i  des de llavors el pou va començar  a donar només aigua.

Moralina:

Res aconseguirà satisfer la set de l’avariciós.

Autor: Jiang Yingke

La Xina

Per què els hipopòtams viuen a l’aigua?

 

Fa molt de temps a l’Àfrica, quan tots els animals vivien junts a la selva amb el seu creador, la majoria d'animals s'estaven a la terra i només unes miques vivien a l’aigua.

El sol escalfava tremendament la terra tots els dies i els animals patien d’una manera o una altra, hi havia  animals que tenien fortes pells per protegir-se del sol, plomes o escates, però  la sensible pell de hipopòtam no era prou resistent.

Un dia, quan l’ hipopòtam no va poder resistir més, es va dirigir al seu creador i li va preguntar:

—Si us plau, puc anar a viure al riu?

El creador el va mirar amb un gest bondadós i li va dir:

—Sí, amic meu pots, però primer hauràs d'obtenir l’autorització dels animals del riu.

Així que l’ hipopòtam ho va demanar als animals del riu, al cocodril, la llúdriga...

—Si us plau, puc venir a viure al riu amb vosaltres? Com que la meva pell és molt fina, l’aigua freda seria un gran consol per mi.

Els animals del riu eren un xic egoistes i també estaven preocupats. Després de pensar-ho breument li varen dir a l’’hipopòtam.

—No, no t’ho podem permetre. Mira’t ! Ets molt gran i et menjaràs tots els peixos del riu. No hi haurà menjar per nosaltres.

Però l'hipopòtam els va dir:

—No us preocupeu que jo no menjaré peix, només menjaré l’herba del riu.

Els animals del riu, que eren molt escèptics no el varen creure.

Així que l’ hipopòtam els va dir:

—Cada dia obriré la meva gran boca, per tal que tots podeu veure que dins no hi ha espines de peix o escates i, escamparé la meva femta amb la cua, per tal que pugueu comprovar que tampoc hi ha restes d'ossos.

 Aquest raonament va convèncer els animals del riu.

I d’ençà d’aquell dia, els animals del riu li varen permetre a l’ hipopòtam que anés a viure amb ells i, l’ hipopòtam sempre obria la boca i escampava la femta amb la cua.

Moralina:

Si es demana un favor basat en una promesa, aquesta s’ha de mantenir.

Atenció:

La boca oberta  de un hipopòtam es una senyal d’advertència i d’agressió. I ell marca el seu territori mitjançant la difusió de femta amb la seva cua.

Faula Africana

L'amic ximple

 

Conten que fa molt de temps, un rei va anar al seu estable per buscar un animal que pogués fer-li companyia. De seguida es va fixar en els divertides piruetes del mico. Li va semblar, sens dubte, un animal molt intel·ligent, ja que era capaç d’imitar els humans. Des de llavors, el rei sempre anava acompanyat a tots els llocs pel mico. L’alimentava amb les seves pròpies mans i, l’inspirava tanta confiança, que fins i tot el deixava jugar amb la seva espasa.

El palau tenia un frondós jardí que a la primavera va reverdir tant, que un dia el rei va sentir desitjos de passar un dia entre els arbres. Allà hi va anar amb la seva esposa i el seu inseparable animal de companyia. La resta de servents, varen tenir d’esperar a l’entrada del jardí.

Després de caminar una estona, el rei es va cansar i li va proposar a la seva muller fer una becaina. Però abans, li va dir al mico:

—Estic cansat i vull dormir. Assegura’t que ningú destorbi el meu son.

El mico va assentir amb el cap i va decidir vetllar el son del rei.

Però un cop el monarca havia conciliat el son, una abella atreta pel dolç nèctar de les flors, va començar a voleiar sobre el cap del rei per acabar aturant-se sobre els seus cabells. El mico enfadat va dir:

—Què és això?  Puc permetre que una abella destorbi el son del meu rei?

I va començar a espantar amb les mans l’insecte. Però l’abella tossuda, tornava a l’instant i es tornava a posar sobre el cap del rei.

El mico cada vegada estava més enfadat i pres de l’ira, va agafar l’espada del monarca i li va donar un cop molt fort a l’abella, amb tanta punteria, que no només va matar l’insecte, sinó que sense voler  també va matar el rei.

La dona del monarca es va despertar quan va escoltar el soroll de l’espasa i, quan va veure el que havia passat, va dir espantada:

—Mico ximple! Per què li has fet això al rei? Ell confiava tant en tu.

I tot i que el mico va intentar explicar que només volia ajudar al monarca i espantar una abella, a partir d’aquell dia, els humans varen decidir allunyar-se dels micos i també varen recordar molt de temps que és molt perillós escollir “ a un amic ximple”, i  es va fer popular la següent moralina.

Moralina:

És millor tenir un enemic astut que un amic ximple.

Faula originària de l'Índia

(Faules del Panchatantra)

L'oca sentinella

 

Un grup d’oques que sempre viatjava en grup, tenia una eficaç forma de protegir-se dels seus depredadors: la més petita però també la més viva d’elles s’encarregava de vigilar les seves companyes mentre dormien. Davant de qualsevol moviment estrany avisava a la resta. D’aquesta manera, sabien quan estaven en perill i podien alçar el vol per canviar de lloc.

Però uns caçadors, que les havien estat observant durant un temps, van trobar la manera de desacreditar l’oca sentinella. Una nit, varen anar fins el lloc on descansava la bandada d’oques. Totes dormien menys la sentinella que sempre estava alerta.

Els caçadors varen encendre unes torxes i l’oca va cridar ben fort quan va veure les llums. Però ells es van espavilar a apagar-les ràpidament i, un cop les altres oques es varen despertar, no van veure res i no varen trigar gaire a tornar a dormir.

Una estona després, els caçadors van tornar a encendre les torxes. L’oca sentinella va tornar a cridar de nou, però una altra cop quan les oques es varen despertar no van veure res estrany, doncs els caçadors havien tornat a apagar les torxes. Molt enfadades per la segona falsa alarma de la seva companya, varen tornar a dormir.

Per tercera vegada, els caçadors van repetir la mateixa operació. Les oques enfadades amb la sentinella, la varen  picotejar sense pietat. Així, que un xic després, quan els homes  van tornar a encendre les torxes, l’oca sentinella no va dir res, per por a que la tornessin a picotejar les seves companyes. Els caçadors varen aprofitar l’ocasió per acostar-se i agafar vàries oques.

Moralina:

No hi ha pitjor enemic per un equip, que l’enfrontament, la desconfiança i la divisió dins de l’equip.

Faula Xinesa

El rei i la pesta

 

Un rei àrab travessava el desert quan de sobte es va trobar amb la pesta. El rei es estranyar de trobar-la en aquell lloc:

—Atura’t pesta! On vas amb tanta pressa?

—Vaig a Bagdad —va respondre llavors ella—. Penso emportar-me cinc mil vides amb la meva dalla.

Uns dies després, el rei va a tornar a trobar-se en el desert amb la pesta, que tornava de la ciutat. El rei estava molt enfadat i li va dir a la pesta:

—Em vares mentir! Vares dir que t’emportaries cinc mil persones i varen morir cinquanta mil!

—Jo no et vaig mentir —va dir llavors la pesta—. Jo em vaig emportar cinc mil vides… però va ser la por la que va matar a totes les altres.

 

Moralina:

La por pot ser més destructiva, fins i tot, que la causa que ens espanta.

Faula Àrab

El pescador pacient

En un humil poblat  africà hi vivia l’Ela, juntament amb el seu germà Ekoho i els seus pares.

Era diumenge i, després d’un matí esgotador tallant fusta al costat del seu pare, l’Ela va demanar alguna cosa per menjar.

—Ho sento fill, però no tenim res —va dir entristida la seva mare.

L’Ela tenia molta gana i se li va ocórrer sortir a pescar amb el seu germà per portar una mica de menjar a casa:

—No podem anar el diumenge al bosc, no és prudent —va protestar el seu germà—. Tot i així t’acompanyaré.

Van anar recollint petits cucs pel camí per fer-los servir d’esquer i, quan varen arribar al riu, van llançar els seus hams fets amb espines de porc espí. Els minuts i les hores anaven passant sota  l'asfixiant i calorosa tarda. L'Ekoho començava a posar-se nerviós i  ja estava molt cansat.

—Va marxem ja! Ela, no aconseguirem pescar res... Els diumenges són dies per descansar i no per treballar.

—No diguis tonteries Ekodo..., és qüestió d’esperar.

Però el temps seguia passant i l’única cosa que van aconseguir pescar va ser una granota.

—Prou! Me’n vaig —va dir enfadat l'Ekoho—. Tu fes el que vulguis, si tu no vols amb venir  i vols malgastar el teu temps.

El germà gran va marxar, i l’Ela que ja no tenia més cucs, va fer servir la granota d'esquer. Va tornar a llançar la granota i  va seure a la vora del riu a esperar. Al cap de dues hores va veure com s’acostava una enorme serp d’aigua que havia picat l’esquer. L’Ela va estirar ràpidament el fil i va decapitar amb agilitat la serp. Era enorme! Amb ella podrien sopar tots quatre. Molt content, va anar a casa seva per compartir la seva pesca amb tota la família.

Moralina:

La clau de l’èxit està en la constància.

Faula Africana

EL TIGRE I EL CONILL

 

Un conill estava molt tranquil descansant en un prat, quan de sobte, un tigre se li va acostar sigil·losament per darrera i quan estava a punt de cruspir-se'l, el conill li va dir:

—Si us plau tigre no em mengis! Soc molt petit i prim i, amb mi no et quedaràs tip.

Llavors el conill va veure unes grans pedres hi havia dalt de la muntanya i va tramar un pla.

—Allà dalt hi tinc unes vaques molt grosses i te'n puc regalar una.

El tigre es va quedar pensatiu i va contestar:

—Està bé. Si em dones una vaca ben grassoneta et perdono la vida.

El conill es va posar molt content i li va dir:

—Quan sigui dalt del cim de la muntanya et faré una senyal amb la pota, serà el moment en què t’hauràs de preparar perquè faré baixar la vaca que t'he promès. Llavors obra bé els braços per poder atrapar-la.

El conill va pujar a la muntanya va fer el senyal al tigre i aquest es va preparar, amb l’ajuda d’una branca que va trobar, el conill va fer palanca i va aconseguir fer rodolar una enorme pedra cap avall en la direcció del tigre, mentrestant el conill cridava:

—Ja ve la vacaaaaa! Ja ve la vacaaaa!

El tigre es va posar molt content i obria bé els braços i com que no tenia gaire bona vista, quan es va adonar que en comptes d’una vaca, era una enorme pedra el que baixava per la pendent ja va ser massa tard i, la pedrota li va passar pel damunt i el va deixar ben aixafat com una coca de blat de moro.

Mentrestant, el conill que ho estava observant tot, va aprofitar el moment per fugir del ferotge enemic i es va perdre fent saltets alegrement, content del seu triomf.

El tigre va sobreviure a l'incident, però durant forces dies va estar molt adolorit per l'impacte de gran  pedra i, decebut amb ell mateix per haver caigut en el parany del conill.

Moralina:

Les aparences enganyen. No jutgis a ningú per la seva mida, sinó per la seva astúcia i  intel.ligència.

Faula de Veneçuela

EL CEL I L' INFERN

 

Diu una antiga llegenda xinesa que un  dia un deixeble va preguntar al seu mestre:

—Quina és la diferència entre el cel i l’infern?  

El mestre li va respondre:

—És molt petita, però té grans conseqüències. Vine et mostraré l’infern.

Varen entrar en una habitació on un grup de gent estaven asseguts al voltant d’una gran caldera d’arròs, tots estaven famolencs i desesperats... No es podien acostar a la caldera per la gran escalfor que desprenia i per poder menjar cada un tenia una cullera que arribava fins la caldera, però la cullera tenia un mànec tan i tan llarg, que no podien emportar-se el menjar a la boca; la desesperació i el sofriment eren terribles.

—Vine, ara et mostraré el cel —va dir el mestre al cap d’una estona.

Varen entrar en una altra habitació, idèntica a la primera: la caldera d'arròs, el grup de persones, les llargues culleres..., però allà estaven totes felices i ben alimentades.

—No ho entenc —va dir el deixeble—. Per què aquí són feliços, mentre que a l’altra habitació on tot és igual són desgraciats?

El mestre va somriure i li va dir:

—Ah, no te’n has adonat? —va preguntar—. Com  que les culleres són tan i tan llargues, i no els permeten emportar-se el menjar a la seva pròpia boca, aquí han après a alimentar-se els uns als altres.

La Xina

LA GUINEU I EL LLEÓ

 

Autor: Milo Winter

Un dia els habitants de la vall es varen reunir en consell per prendre una decisió molt important. S’havia de solucionar un problema urgent.

—Us haureu adonat —va començar el voltor—, que hi ha freqüents baralles entre els habitants de la nostra vall i els nostres veïns. No seria millor que triéssim a alguns de nosaltres com a representants, per tal que ens donin suport en les nostres raons i defensin els nostres drets?

—Quina idea més bona has tingut! —va comentar el conill—. Així ens podrem dedicar a les nostres tasques quotidianes i viure en pau i tranquil·litat, sense tenir de cobrir-nos les espatlles.

En aquell moment varen començar les discussions. Un volia triar al gat, perquè caminant tan silenciosament es podia acostar a qualsevol passant desapercebut.

L’altre s’estimava més el ratolí, perquè  podia passar per les escletxes i prevenir les jugades de l’enemic. Una bona opció era l’elefant, perquè amb els seus brams s’imposaria de veritat sobre els altres.

Llavors la mona va dir:

—Us equivoqueu, jo penso que tenim de triar el més astut i el més fort. Tots hi varen estar d’acord, però quan tractaven de decidir qui era el més astut i el més fort, van començar de nou a barallar-se.

—Jo —va concloure finalment la gallina —, conec un animal com no n’hi ha cap a la jungla.

Però tothom la va ignorar i, ràpidament es va dissoldre l’assemblea.

 Durant la nit la guineu va anar a veure el lleó i varen tramar un pla.

—Mira, amic —li va dir—, tothom sap que jo sóc la més astuta de tots els animals i a tu no et supera ningú en força. Què et sembla si treballem junts? El que no es troba mai en un animal sol, en nosaltres dos es troba en abundància.

El pla  de la guineu i el lleó va sortir a la perfecció i els animals els varen triar com a representants, però encara no s’havien apagat els crits d’alegria davant de l’elecció dels dos com a delegats del poble, que la gallina ja va rebre un atac de la guineu.

—Però —deia la infeliç —t'hem triat per defensar-nos. Així ens ho pagues?

—Bé tinc tantes ocupacions que no tinc temps d’anar a caçar. A més, necessito un aliment abundant i substanciós. Tu, sigues valenta i sacrificat pel poble com em sacrifico jo.

—Deixa’m, si us plau!, que jo també soc el poble –es queixava la gallina —; no m’obliguis a cridar el lleó.

Però, encara que l'hagués cridat, aquest no hi hauria anat perquè estava ocupat  desfent-se del gat.

—Em sembla que els nostres representats es diverteixen a costa nostra —es va atrevir a dir una nit el conill.

—És veritat —va xiuxiuejar la gasela —, però callem, si us plau, si no acabarem com la gallina i el gat.

L’endemà la gasela i el conill varen morir, no se sap com, víctimes d’un accident i van acabar en el plat dels seus representants.

Aviat es va estendre el terror per tota la selva; fins i tot la crítica més petita al règim era escoltada per la guineu i castigada pel lleó. De manera que, un rere l’altre, els animals es varen veure obligats a marxar de la vall i demanar asil polític als seus amics dels voltants. I mentre els pobres exiliats marxaven silenciosament, el voltor des del cim d’una roca xiulava una cançó que començava així:

Si mil penúries

no vols patir,

A violents i astuts

procura de no unir.

EL SUDAN