Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABIES QUE...? Mamífers de la Sabana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris SABIES QUE...? Mamífers de la Sabana. Mostrar tots els missatges

divendres, 5 de maig del 2023

EL XACAL





Els xacals varien de mida i color depenent de l’espècie, però generalment mesuren de 38 a 50 cm d’alt fins a l’espatlla, tenen una longitut corporal de 70 a 86 cm i un  pes de 7 a 15 kg.

Existeixen 3 espècies de xacal: El xacal de llom negre, el xacal ratllat i el xacal comú o daurat.



Xacal de llom negre -Autor: Hans Hillewaert

El xacal de llom negre és de mida més petita, però alhora és el més agressiu, s’atreveix a atacar animals molt més grossos que ell. És oportunista i versàtil.

Habita en les regions desèrtiques i les praderes del sud i est d’Àfrica. Són d’hàbits nocturns encara que se’ls pot veure a la matinada i al vespre. Durant el dia descansen al seu cau, que sol ser una cavitat excavada en el terra. Sol aprofitar vells termiters o forats excavats per altres espècies. En ocasions és la mateixa femella la que excava un forat de 1 a 2 m amb una sola entrada.


Presenten un pelatge de color vermellós excepte en el dors, on tenen una franja molt definida i contrastada amb pèls negres i blancs, que li donen un aspecte platejat a certa distancia. La franja negra que els hi dona el nom, recorre el llom des del coll fins a la cua que també és de color fosc.



Xacal ratllat -Autor: Thomas A.Hermann

El xacals ratllats s’anomenen així perquè tenen unes ratlles de color blanc i negre als costats del cos. La regió del llom en aquesta espècie és de color grisós, la cua és més fosca amb la punta blanca. Aquest xacal té el morro més curt i ample i les dents són més grosses i potents.


Resideix principalment en àrees boscoses de l’Àfrica central, a diferència de les altres espècies. És el menys agressiu dels xacals i en poques ocasions ataca a grans mamífers. 


Xacal daurat - Autor: Davidvraju

El xacal daurat és més semblant en aparença a un llop, però de mida més petita. El color predominant és el gris, amb algunes zones vermelloses, groguenques o més pàl·lides. La zona del dors i el lateral són sempre més fosques i la regió abdominal i la part inferior del coll són més clares amb tonalitats que van del gris clar al daurat.



Xacal daurat - Autor: Steve Garvie


És el més pesat dels xacals i l’única espècie que subsisteix fora de l’Àfrica, habita el sud-est d’Europa, Àsia Occidental , el sud d’Àsia i  Àfrica del nord.


El xacal és omnívor, s’alimenta de fruita, aus, rèptils, insectes, invertebrats, mamífers ( des de petits rosegadors fins a gaseles) i també s’alimenta de carronya.

Però és particularment hàbil caçant rosegadors, que captura mitjançant el típic “salt de la guineu”. Avança fent salts verticals entre les altes herbes i  identificant a la presa per capturar-la.



Són monògams, i defensen el seu territori d'altres parelles perseguint enèrgicament als rivals intrusos i marcant punts de referència al voltant del territori amb orina i excrements. El territori pot ser prou gran per a acollir alguns adults joves, que es queden amb els seus pares fins que estableixen els seus propis territoris. Els xacals poden reunir-se de tant en tant en petits grups, per buscar carronya, però normalment cacen sols o en parella.



Depenent de l’hàbitat natural, la temporada de cria dels xacals comença el mes de gener i febrer i dura gairebé 1 mes. Aquest període es caracteritza pels llargs i freqüents udols dels individus de diferents sexes.

La gestació dura de 57 a 70 dies, transcorregut aquest temps la femella dona a llum de 2 a 4 cries, tot i que en poden néixer fins a 8. Al cap de dues setmanes els cadells comencen a veure i al cap d’un altre parell de setmanes  ja comencen a donar les seves primeres passes. La mare els alleta durant 4 mesos.  Tot i que a partir de l'any ja es poden independitzar, algunes cries solen conviure amb els pares fins els 2 anys i ajuden en la criança de la nova cadellada.



El promig de vida d’un xacal és de 8 a 12 anys.




A l’actualitat, la població de xacals no està amenaçada i el seu nombre no només s’ha recuperat, sinó que ha augmentat.








Curiositats i tipus de Xacals



La supervivència del Xacal en el desert




Xacals udolant  i  més informació



dilluns, 22 de novembre del 2021

EL LICAÓ

 



Autor imatge: Derek Keats

El seu nom científic és Lycaon Pictus, que significa llop pintat. Comparteix avantpassats comuns  amb el gos i el llop de fa milions d’anys, però és genèticament incompatible i no es pot creuar amb altres espècies de la família dels cànids.


Els licaons també s’anomenen gossos salvatges, a diferència dels gossos, tenen les potes més llargues, les orelles són molt  grosses i arrodonides i, només tenen 4 dits a les potes de davant, en comptes dels 5 que tenen els gossos. Estudis recents, han trobat vestigis de  que el licaó també tenia un cinquè dit.



Autor:Michael Gäbler

Normalment viuen en grups de 6  a 30 individus, aquests clans són molt socials i jeràrquics i, on només tenen dret a  reproduir-se la femella i el mascle alfa. 



Autor: Nrg800

Habiten principalment a l'Àfrica subsahariana, exceptuant-ne les selves tropicals i els deserts més àrids. Actualment, han desaparegut de moltes zones, però encara sobreviu a Botswana, el Camerun, la República Centreafricana, el Txad, Etiòpia, Kenya, Malawi, Moçambic, Namíbia, el Senegal, Sud-àfrica, el Sudan, el Sudan del Sud, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue.

Estan en perill d’extinció. N’hi ha una població d'uns 5000 exemplars en llibertat.



Autor: Bart Swanson

A diferència de molts altres animals que cacen en grup, els gossos salvatges en estranyes ocasions s’intimiden o es barallen entre ells per una millor posició, en canvi, exhibeixen comportaments de suport en benefici del grup per sobre de l'individual.

Per exemple, els membres més joves de la bandada que porten a terme la cacera portaran menjar als membres més vells. De la mateixa manera, els cadells són criats per tots els membres del grup, tant mascles com femelles.




L’any 2017 a Botswana, uns zoòlegs investigaven com els licaons marcaven i delimitaven el seu territori. Els va cridar l’atenció, que aquests animals esternudaven constantment. Després de descartar un constipat col·lectiu, varen observar que el nombre d’esternuts augmentava durant els rituals previs a la cacera.

També es varen adonar,  que la parella alfa no tenia el poder absolut en decidir si el grup sortia o no a caçar, això depenia d’una certa negociació amb la resta de membres del grup i es feia mitjançant una votació a base d’esternuts.

Quan varen acabar l’estudi, els resultats varen concloure que: “L’esternut actua com una senyal en la presa de decisions”. 




 Les conclusions més evidents varen ser, que quans més esternuts, més possibilitats tenia el grup d'acabar sortint a caçar. De tota manera, alguns vots semblava que tenien més pes que d’altres: si era un dels alfa el que començava la ronda, uns tres esternuts més de la resta garantien la sortida.

En canvi, si era un subordinat el que iniciava la ronda de votacions, serien necessaris uns deu esternuts per desencadenar el mateix efecte i posar el grup en acció. Si el subordinat no rebia el suport suficient, el grup es quedava reposant com si res hagués passat.


(Reena Walker - coautora de l’estudi)
Estudi publicat a la revista científica:  Procceedings of the Royal Society B 




Els licaons atrapen les preses perseguint-les fins a la completa extenuació. Es tracta d’un mètode de caça tremendament efectiu i que fa que 8 de cada 10 caceres tingui èxit. En una cacera poden córrer a 60 km/h.

Les preses que cacen consisteixen en  ungulats com: impales, kudus, gaseles, nyus...




Tenen un estil de vida nòmada, en el que poden recorrer uns 50 quilòmetres diaris, cobrint àrees d’entre 560 i 3200 quilomètres quadrats. 




Tenen un període de gestació molt similar als gossos d’uns 70 dies i es poden reproduir en qualsevol època de l’any, però normalment les cries solen néixer  entre el mes de març i el juny. Només es reprodueix la parella dominant i un cop a l’any neix una gossada de 2 fins a 20 cadells. Quan els petits tenen tres o quatre setmanes comencen a sortir del cau.  I entre 8 i 11 mesos ja poden matar petites preses. 

Si algun altre membre del clan vol formar una família, haurà de marxar del grup.




El licaó esta a la llista vermella d’espècies amenaçades, sotmès a la persecució dels humans, la transformació i fragmentació dels seus territoris, la propagació de malalties infeccioses com la ràbia. A més de la seva talla relativament petita, que els fa vulnerables als lleons, hienes, cocodrils i lleopards.












Sola, és l'única femella supervivent d'una bandada de gossos salvatges, amb el transcurs dels dies forjarà amistat amb altres animals, com xacals i hienes i formarà una original bandada.





Nascut per ser salvatge