ELS ABELLOTS I LES ABELLES

Va succeir que alguns ruscs de mel no tenien propietari. Els abellots els reclamaven, les abelles si oposaven; es va portar el conflicte davant del tribunal d'una certa vespa: àrdua era la qüestió; testimonis afirmaven haver vist volant al voltant d'aquells ruscs uns bitxos alats de color fosc, semblants a les abelles; però els abellots també s'hi assemblaven.

La senyora vespa, no sabent que decidir, va obrir de nou el sumari i per una major il·lustració, va cridar a declarar a tot un formiguer, però ni amb això va poder aclarir la qüestió.

—Em voleu dir el per què d'aquest enrenou? —va preguntar una abella molt llesta —. Sis mesos fa que està pendent el litigi i ens trobem en el mateix lloc que el primer dia. Mentrestant,  la mel s'està perdent. Ja seria hora que el jutge avances el cas; bastant li ha està durant la ganga. Sense tantes interlocutòries ni providències; que treballin els abellots i nosaltres també ho farem, i veurem qui sap fer ruscs molt ben acabats i plens de deliciosa mel.

No varen guanyar els abellots, demostrant que aquell art era superior a la seva destresa, i la vespa va adjudicar la mel a les seves veritables propietàries.

Moralina:

Per l'obra es coneix a l'obrer. Res parla més de tu que les teves accions.

Autor. Jean de la Fontaine

EL RATOLÍ I L' OSTRA

Un ratolí, nascut en el camp i una mica  curt de mires, es va cansar aviat de la vida domèstica. Va deixar la  casa dels  seus  pares , el gra, les garbes i les comoditats  per anar a conèixer el món.

Un cop fora del cau va exclamar:

—Que gran que és la terra!  Mira els Apenins! Allà el Caucas!

Qualsevol pilonet de terra d’algun talp, era per ell l’Himàlaia.

Al cap d’uns dies va arribar a una platja  on les onades havien escombrat fora de l’aigua unes ostres, i el nostre ratolí va creure que eren vaixells a bord.

—La veritat és que el meu pare era un pobre home!—pensava. 

—No es va atrevir mai a viatjar, patint per si li passava alguna cosa.

—En canvi jo! He vist l’imperi de Neptú i he creuat el desert de Llívia.

—Era una rata ignorant quan vaig marxar, i ara, he après un munt de coses -ell mateix es complaïa. Perquè no era d’aquells ratolins que a força d’estudiar s’havia anat fent savi.

Entre aquelles ostres, tancades quasi bé totes, n’hi havia una oberta: badallant al sol, respirava la brisa fresca, blanca, tendra, apetitosa, i, per la pinta que feia, boníssima. Així que el ratolí va veure l’ostra viva i exuberant va exclamar:

—Què veig? Sembla  menjar, i si no m’enganya la vista, és un exquisit  aliment el que se’m presenta, com no he provat mai.

L’inexpert animal, joiós i esperançat, es va acostar al marisc, estirà el coll, i es va sentir pres en una trampa: l’ostra s’havia tancat. Aquestes són les conseqüències de la ignorància.

Jean de la Fontaine

Moralina: 

Més d’una lliçó té aquesta faula, en primer lloc, com els sorprèn tot, als que no tenen coneixement del món, i  també, que a vegades, qui  creu apuntar millor, li surt el tir per la culata.

L' ORENETA

Una oreneta, havia après moltes coses del temps en els seus llargs viatges, preveia el nostre animalet fins i tot les més grans tempestes, i abans que esclatessin les anunciava als mariners.  

Va succeir que, al arribar la sembra del cànem, va veure un pagès en un camp llaurat que escampava llavors a les regues.

-No m’agrada això- va dir als altres ocells. 

-Quina llàstima em feu. A mi no m’agrada el perill i me’n aniré a viure a qualsevol lloc.

-Veieu aquella mà que llença llavors a l’aire? Un dia vindrà, que no està molt lluny, on els grans que ha escampat el pagès seran la vostra perdició. Apareixeran llaços i xarxes per agafar-vos, utensilis i màquines que seran per vosaltres una presó o la mort. Us convé, doncs, va seguir  l’ oreneta, que us mengeu les llavors. Creieu-me!

Els ocells se’n varen riure, hi havia tant de menjar per tot arreu! Quan despuntaven els primers brots verds en el sembrat, l’oreneta els va dir:

-Arranqueu totes les herbes que han nascut de les maleïdes llavors, o esteu perduts!

Però els ocells no li varen voler fer cas.

-El cànem ha crescut molt. Això va molt malament! –va exclamar l’oreneta.

-La mala llavor madurarà aviat. Però ja que no m’heu fet cas abans, quan veieu que els pagesos ja han batut el cànem, i tenen més temps lliure per fer guerra als ocells, rondant pels camps, posant xarxes per tot arreu, no voleu d’aquí cap allà; esteu quiets en el niu, o marxeu a un altre país: imiteu l’ànec o la grulla. Però la veritat és que no esteu preparats com nosaltres, per creuar els mars i els deserts:

-El millor és que us amagueu en els forats d’algun arbre o mur.

Els ocells cansats d’escoltar-la, varen començar a parlar sense escoltar-la, i tal com va advertir l’oreneta, molts varen quedar atrapats a les xarxes.

Moralina: Això passa, quan no preveim un mal, i no ens adonem de res, fins que  tenim el mal a sobre.

Faula:  Jean de la Fontaine

LES GRANOTES I EL TRONC TALLAT

Una família de granotes que vivia en un llac, tenia molta por d’un tronc tallat que hi havia a  la vora del llac. A les granotes els agradaven les festes i la diversió, però sentien un gran respecte pel tronc, així que en moltes ocasions procuraven no fer gaire soroll per no molestar el tronc.

Segurament aquest personatge al que tanta por tenien, era un monument d’alguna tribu que ja no vivia allí, però com que no es volien acostar per veure bé que era, només podien observar un rostre seriós i que inspirava molta autoritat.

Cert dia, que hi va haver una terrible tempesta, el tronc va caure al llac i en aquell moment les granotes el varen poder veure clarament, era només un tronc tallat que cap mal els podia fer. Varen riure molt  de les pors que havien passat i van començar a jugar amb ell, fent-lo servir de trampolí per saltar al llac.

Moralina: 

El que per ignorància provoca temor, de vegades és digne d’humor.

Autor: La Fontaine