dilluns, 29 d’abril de 2019

CINC ANYS DE CONTES D'ANIMALS






Per molts Anys Contes d'Animals !!!


espaidecontes@hotmail.com





L'home orquesta, cançó d'aniversari: Els Focs Artificials



dissabte, 27 d’abril de 2019

EL BERNAT PESCAIRE




El coll corbat,
el bec llarg i groguenc,
i  l'esquena i les ales
de color grisenc.

Una taca negra sobre l’ull,
al clatell dues fines plometes,
sota la  gola una  barbeta,
i  les potes llargues i groguetes.
Marta Vilà


Bernat pescaire menjant-se una carpa


Alguns exemplars resideixen tot l'any al nostre país  i  d'altres migren

dimarts, 23 d’abril de 2019

divendres, 19 d’abril de 2019

L'ERIÇÓ






El seu aspecte és aplanat, arrodonit i massís. Pesa al voltant de 400 - 1200 g i  fa una llargada total d'entre 23 i 30 cm. Els ulls són sortits, molt foscos i petits, les orelles, arrodonides  i  curtes  i  el musell és puntegut. 



Les pues tenen 1 mm de gruix  i  una llargada de 2 a 2,5 cm, són de color clar amb un parell de bandes més fosques, una a la base i l'altra gairebé a la punta, cosa que confereix a l'animal una coloració general marronosa, més o menys fosca segons les poblacions.


Caça  i  menja insectes  i  les seves larves, cargols, llimacs, cucs de terra  i  fins i tot s'atreveix amb granotes, ratolins, sargantanes, serps. Aquesta dieta es complementa amb ous, glans, baies…


Quan un eriçó detecta una olor o sabor nou, mossega la font de procedència fins a segregar una saliva escumosa  i  espessa, llavors utilitza la seva llengua per escampar aquesta escuma sobre les seves pues i el  cos. Aquest ritual és conegut com ungiment  i  es dóna fins  i  tot en les cries abans que obrin els ulls. Els estudiosos no es posen d'acord sobre el motiu de tal comportament, encara que s'especula que pot produir-se per diferents causes: comportament sexual, camuflatge, memòria olfactòria, cura de les pues, etc.



Habita en boscos, vores de bosc i llocs humanitzats, com ara camps de conreu,  jardins  i  en  general,  llocs no massa freds  i  humits. Sovint se'l troba a prop dels pobles  i  a l'hivern pot fer servir construccions humanes per a protegir-se del fred.


Surt del capvespre fins a l’albada, però alguns dies humits també pot estar actiu durant el dia.

Normalment, de dia sol  quedar-se arrecerat en el seu cau fet de fullaraca, pèls, herbes..., que construeix a la base de matolls espesos. Disposa de diversos caus distribuïts dins del seu territori   i  canvia sovint de refugi.




El mecanisme de defensa de l'eriçó consisteix en embolicar-se, recollint el cap i les potes sota el cos, transformant-se en una bola d'espines. Els seus principals enemics naturals són: guineus, teixons, àguiles, mussols..., encara que el principal factor d'amenaça és, sens dubte, l'home, a través de diferents factors com la destrucció d'hàbitats naturals, la contaminació mitjançant insecticides i pesticides i els atropellaments, derivats del comportament innat de defensa d'aquest mamífer, consistent a immobilitzar-se davant qualsevol perill.


Des de l'octubre fins a l'abril, depenent de clima ( quan la temperatura baixa dels 10 °C), tenen un període d'hibernació. Els mascles entren en aquest període abans que les femelles i els últims en hibernar  són els exemplars joves.



Generalment tenen dos períodes de zel, el primer entre maig  i  juny  i  el segon entre agost  i  setembre.
La gestació dura uns 45 dies, passats els quals té lloc el part (2 per any) en el qual neixen una mitjana de 4 cries amb els ulls tancats, nues i  d'un color rosat. Als tres dies ja els hi han sortit unes espines de color blanc i al cap de dues setmanes obren els ulls. Quan tenen 35 dies de vida deixen de mamar  i  a partir del mes de vida ja acompanyen la mare en les seves sortides. A partir de les cinc o sis setmanes ja s'independitzen. La maduresa sexual l'assoleixen aproximadament al cap de 10 mesos.

L'eriçó té una  línia fosca contínua que separa el front de les pues del cap i una taca facial també fosca que s'estén de la punta del musell als ulls.
Les seves potes són curtes  i  tenen cinc dits acabats amb fortes ungles.  La cua també  és curta.


Té un olfacte molt desenvolupat, camina molt i  neda molt bé.
Viuen entre 7 i 10 anys i presenten una mortalitat del 70% en el primer any de vida.
Els mascles són més agressius i  territorials que les femelles.










L'eriçó comú o eriçó europeu




Rescat d'un eriçó que estava en una carretera





Tipus d'eriçons



dimarts, 9 d’abril de 2019

EL CIGNE I EL BERNAT PESCAIRE





Sense demanar res a ningú, un bernat pescaire, gris i prim, s’aguantava sobre una pota, amb les plomes estarrufades i el coll entre les espatlles, mirava indiferent des de la vora del llac les gracioses evolucions del cigne. Aquest caminava  altiu  i presumint  de  la  seva bonica caseta ubicada en  una illa petita.

Va veure el bernat pescaire, solitari, pobre i  mal vestit i  per fer-se veure, més que per caritat, es va aproximar a ell amb aires protectors.

El cigne pensava que el bernat pescaire s’acostaria per saludar-lo amb el respecte que la pobresa hauria de mostrar cap a la fortuna o potser per demanar-li alguna almoina: però,  tot i que a poc a poc  i donant voltes s’anava acostant, veia que el bernat pescaire no es movia i el seguia mirant amb la major indiferència.

Se li va acostar tant com va poder, per mantenir una conversa i li va dir al bernat pescaire qui era, quina era la seva situació en el món, brillant per cert i  fins i  tot envejable, assegurant-li que amb els seus mitjans i les seves relacions el podria ajudar i tot presumint, li va dir que el podria necessitar, en alguna concessió de pesca o  per qualsevol altre cosa que li pogués ser útil.

El bernat pescaire no contestava i semblava no escoltar o no entendre els amables oferiments, per espontanis que semblessin. Ell no necessitava més del que tenia; no volia major riquesa; vivia com podia sense deure res a ningú i sense tenir cap obligació, ni la volia contraure, sabent que ningú et dona alguna cosa a canvi de res;  i  d’aquí el seu desinteressat silenci.


I el cigne no va tenir més remei que tornar a la seva suntuosa caseta, sense haver aconseguit comprar el que sempre havia cregut de  tant poc valor: l’orgull d’un pobre.

Autor: Godofredo Daireaux


divendres, 5 d’abril de 2019

EL BLAUET O MARTINET PESCADOR





Agut ocellet de colors vius;
plomes de color blau turquesa,
el pit i la panxa de color carbassa
i  un bec amb forma  d’espasa.

Com un espadatxí
es llança al riu
i  amb el bec enxampa
algun peixet viu.
Marta Vilà




Un vídeo amb unes imatge espectaculars del blauet.


Alguns exemplars migren 
 i  d'altres resideixen tot l'any a Catalunya

dilluns, 1 d’abril de 2019

LA GRANOTA



La granota té una morfologia força peculiar el cap i el tòrax formen una unitat indiferenciada. El seu cap és tan ample com llarg, els ulls sobresurten molt, amb la pupil·la vertical, la llengua protràctil  i  la mandíbula superior proveïda de dents. 




Posseeix dos tipus de sistemes respiratoris: Quan la granota està dins de l'aigua, respira a través de la seva pell  i  quan es queda fora de l'aigua, respira a través dels  pulmons.



Les granotes són animals de pell llisa i suau. A Europa solen mesurar entre 9 cm i 15 cm de llargada, però la més gran de totes és la granota goliat, que habita a l'Àfrica, té 30 cm de longitud i pesa 3 kg .



La majoria d'espècies de granotes tenen les potes del darrere llargues, que els permeten donar grans salts, com si tinguessin una molla a cada pota. Als peus tenen una membrana entremig dels dits que les converteixen en grans nedadores.



Són inofensives, però hi ha moltes espècies tropicals que poden ocasionar accidents per toxicitat, degut a les seves de secrecions cutànies.
Les granotes verinoses solen tenir una coloració de pell molt vistosa per advertir als seus atacants.




 Gran part  d'aquestes granotes punta de fletxa viuen a Amèrica del Sud  i  Amèrica Central.

Es coneix que els indis d' Amèrica del Sud cobrien les seves fletxes amb el verí de la pell d'aquests animals, que és mortal amb tan sols una gota.


Les granotes viuen en diferents hàbitats, però la majoria d'elles prefereix els llocs humits. Es poden submergir durant llargs períodes de temps absorbint oxigen a través de la pell.



La reproducció de la granota: Una granota mascle i una granota femella s’aparellen. La femella pon els ous sense closca a l’aigua, i el mascle amb els seus espermatozoides els fecunda ( fecundació externa). Després de dues setmanes, els ous eclosionen  i  de cada ou en neix un capgròs.



El capgròs viu a l’aigua i respira per brànquies ( com els peixos). Al cap d’unes setmanes, es formen les potes posteriors  i  més tard els surten les davanteres. Finalment, desapareix la cua i el capgròs s’ha convertit en una granota adulta. A partir d’ara, la granota respirarà amb els pulmons  i  per la pell. Farà vida a la terra  i  a l’aigua. A tot aquest canvi en la forma del cos, des que neix fins que és adulta l’anomenen metamorfosi.


Gairebé totes les granotes quan són adultes són carnívores, mengen insectes, cucs, cargols, bavoses, i les més grans poden menjar altres granotes més petites, petits mamífers, peixos…


 Les granotes arborícoles estan adaptades a la vida sobre els arbres. Unes altres són exclusivament aquàtiques i cal que passin la major part de les seves vides en amagatalls, dels que només surten per alimentar-se  o  per  reproduir-se.




El mascles tenen dos sacs vocals que produeixen el rauc característic. És comuniquen  mitjançant sons vocals produïts per la laringe.


La temperatura corporal de les granotes depèn del seu medi ambient. En les regions més fredes s'enterren en el sòl per a hibernar. Algunes d'elles, com les granotes australianes, quan passen per un període de calor intensa s'enterren dins de la sorra i  l'argila.







Granotes increïbles

 Un documental excel·lent!





Granotes en perill d'extinció





La metamorfosi de la granota