Al
peu d'una bossa d'arròs es varen trobar un dia una formiga i una panerola.
La
primera, amb compte, va agafar un gra dels que sortien de la costura de la
bossa i amb molt d'esforç el va portar fins la seva cova. Va tornar i en va
agafar un altre; i se'l va emportar també; i així continuà sense descans.
La
panerola va pujar fins a la mateixa boca de la bossa, va provar un gra, el va
llençar, en provà alguns, després molts, mossegant-los una mica i llençant-los de
seguida. I quan va estar tipa, s'adormí en el mateix arròs i ho va embrutar tot.
Quan
va tornar, unes hores després, va tornar a veure a la formiga que seguia
treballant, portant sense descans els granets a la cova.
Se'n
va en riure d'ella, la va tractar de garrepa i va anar a passejar sense rumb
pels sostres del graner.
La
formiga se'n va anar cap a casa seva, a menjar i dormir.
Un
dies després, la panerola, quan va tenir gana, va recordar la beneïda bossa d'arròs i va
córrer al lloc on era, però l'havien tret d'aquell lloc, justament perquè ella
l'havia embrutat tant.
-No
passa res –va dir-, la formiga en té.
I la
va anar a buscar.
La
formiga la va rebre molt bé i va consentir, sense gaires dificultats, de deixar-li
cent grans d'arròs, però amb la condició que n'hi tornés cent deu al mes.
Agraïda,
la panerola es va menjar els grans sense contar i quan ja no en va tenir més,
va anar a visitar una altra vegada a la formiga.
Però
no va aconseguir res fins que no va haver complert amb el seu anterior
compromís. I quina feina va tenir! Havien amagat el sac d'arròs en un racó
fosc, lluny de la cova de la formiga i va tenir de fer voltes i voltes.
La
formiga guardava els grans i a mida que anaven arribant. En separava vuit dels
deu que li corresponien per rèdit i, quan la panerola li va preguntar perquè ho
feia així li va contestar:
-Aquests vuit me'ls menjaré jo; els altres dos es quedaran de reserva; i són
ells els que hem permeten treballar per mi sola i també fer treballar els
altres per mi.
Moralina:
Amb
l'economia es conserva la independència pròpia i fins i tot es compra la
aliena.
Les
iguanes eren conegudes pels nadius americans, i encara que els colons
espanyols ja varen veure alguns d'aquests animals, no va ser fins l'any 1835 en una de les
expedicions de Charles Darwin a les Illes Galápagos quan es varen
començar a descobrir les espècies i estudiar-les.
Hi
ha moltes varietats d'iguanes a la natura; elles viuen tant a les selves
tropicals com subtropicals, al desert o en zones costaneres. En trobem a Amèrica, del sud-est de Canadà fins al centre. A Sud-amèrica, a les Illes Galápagos, algunes illes del Carib, les illes Fiji i Madagascar.
I
La gran majoria d'iguanes són herbívores, i
només mengen vegetació com botons florals, fruita i fulles tendres. Les iguanes
marines, s'alimenten rascant les algues de les roques o menjant algues del fons marí.
I d'altres iguanes de zones àrides gaudeixen menjant insectes i petits invertebrats juntament amb la
vegetació. Tenen unes ungles molt llargues i afilades per poder enfilar-se dalt dels arbres.
Les
iguanes del desert, habiten als deserts de Mojave i Sonora, en algunes illes
del Golf de Califòrnia, i en menor nombre, també al sud de l'estat de Nevada,
Arizona, Utah i la Baixa Califòrnia als Estats Units. A la regió nord
oriental de Mèxic, també existeix una gran concentració d'aquests rèptils. El seu hàbitat es caracteritza per regions
desèrtiques, boscos tropicals i subtropicals, zones àrides i rocoses. Aquests
animals poden suportar temperatures superiors als 50 graus.
La cresta dorsal i la papada d'aquests rèptils són força cridaneres, sobretot en els mascles, que les tenen d’ una mida més gran. La seva pell està coberta de petites escames i, tenen uns colors que fan que es camuflin molt bé amb l'entorn. Els mascles durant l'època aparellament adopten uns tons ataronjats i vermellosos a tota la pell.
Les
iguanes són animals generalment solitaris. Encara que també poden conviure en
grup, normalment en èpoques d'aparellament, quan es concentren vàries femelles
i un mascle dominant. El ball del festeig té una gran importància en l'aparellament.
Consisteix en l'expansió i contracció de la papada del mascle i moviments del cap i la cua. El mascles són molt territorials i estan més agressius durant l'època de reproducció. Utilitzen la seva cua com una arma per fer fora els altres mascles.
La
femella, després d'uns 65 dies de l'aparellament, excava un túnel per pondre els ous. Aquests túnels poden arribar a
mesurar fins a 2 metres de profunditat. Quan neixen les petites iguanes s'han d'espavilar soles, moltes d'elles moriran joves, i les que aconsegueixin sobreviure, tindran una esperança de vida de 10 a 20 anys.
Passen
la major part de la seva vida dalt dels arbres. Són excel·lents trepadores, les
iguanes de major edat sempre busquen col.locar-se a una alçada més superior que les
joves. Les iguanes són bones nedadores fins i tot poden bussejar per escapar dels depredadors.
Durant un enfrontament fan servir la seva cua per colpejar l'enemic, també tenen la possibilitat de despendre una part de la seva cua en una situació de perill, i així
assegurar una ràpida fugida.
A la
part superior del cap, hi tenen un tercer ull, que és una
estructura similar a una retina que es connecta a la glàndula pineal del
cervell. Encara que no produeix imatges, permet que hi passi la llum, i es creu que els serveix com a brúixola solar.
Molts
misteris i curiositats envolten a la iguana
marina, un rèptil que té el seu origen a les Illes Galápagos, sol mesurar de 0’6 a 1,3 metres i pesar entre 0,5 i 1,5 quilos.
Només dediquen un 5% del seu temps a estar dins de l'aigua, que és d'on extreuen les algues de les que s'alimenten.
Les iguanes marines són les úniques que poden bussejar 45 minuts.
Es mouen amb agilitat dins de l'aigua més que al terra, el seu cos s'ha adaptat al mar. Per evitar l'acumulació de sal, la secreten en forma de cristalls a través d'una glàndula salina nasal. El color negre de la seva pell, les ajuda a absorbir la calor quan surten de l'aigua freda.
Són animals tímids.
Les iguanes marines de les Illes Galápagos
7 iguanes exòtiques que són úniques
Parc de les iguanes a la ciutat de Guayaquil, Equador
L'estruç
i l'oca, volent recórrer juntes certa distància, caminaven l'una al costat de
l'altra. Al cap d'un moment, l'oca, tota cansada, li va dir a l'estruç:
—Però vostè camina massa ràpid, amiga!
—Sí
vaig de pressa —li va contestar l'estruç.
I
després de caminar una estoneta més, es va girar l'oca, exclamant:
—Miri, quan hem caminat ja!
—Miri més bé! —li va dir l'estruç—. Quan tenim de caminar encara.
Moralina:
Per
l'au de potes curtes qualsevol pas és ràpid i qualsevol passeig és un viatge. I per la gent curta de mires
qualsevol avançament també és
incomparable progrés.
La família
Camelidae inclou 3 espècies: Camelus ferus o camell bactrià salvatge, Camelus
bactrianus o camell bactrià domèstic; aquest i l'anterior tenen dos geps. I el
tercer és el Camelus dromedarius o dromedari, amb una sola gepa. Del dromedari no existeixen poblacions silvestres.
Els
camells són mamífers herbívors, la seva alimentació es compon bàsicament de
plantes seques, plantes espinoses i altres herbes que aquests animals troben al
desert. Realitzen grans viatges per poder aconseguir el seu aliment, que es
troba en regions desèrtiques i prats. Els camells tenen els llavis molt gruixuts i resistents
que els permeten fins i tot menjar trossos de cactus. S'empassen el menjar
sense mastegar i després remuguen.
La ració mitjana diària que
ingereix un camell és de 5 a 10 kg. Aquests animals tenen 3 compartiments estomacals
que faciliten la seva digestió. Després d'alimentar-se el camell converteix el
menjar en teixit adipós. Gràcies als seus geps són capaços d'acumular nutrients i líquids cada vegada
que mengen. Un dromedari
pot emmagatzemar a la vora de 36 kg de greix que pot convertir en aigua i
energia quan no disposa d'aliment. En el cas del camell bactrià quan els geps són buits, es tomben cap a un costat.
Els
camells bactrians no són gaire diferents dels dromedaris, el seu pèl és més
llarg i llanut, són més baixets i tenen
les extremitats més curtes, viuen al Tibet
i en altres àrees muntanyoses de l’Àsia central, on les temperatures d'estiu
poden arribar als 50ºC i als -40ºC en els mesos d'hivern. A la primavera muden el pelatge per suportar millor la calor.
Els
camells àrabs o dromedaris sempre han
estat molt apreciats com animals de càrrega.
Els ulls dels camells són petits i estan
protegits per llargues pestanyes que els protegeixen del sol i dels esclats de
llum. Tenen tres parpelles, la tercera parpella s'anomena membrana nictitant, i
permet que el camell hi vegi en plena tempesta de sorra, també poden tancar les fosses nasals perquè no els hi entri sorra. Només tenen dos dits a cada peu i la pell de la planta del
peu és molt dura per suportar les altes temperatures. Son capaços de recórrer
fins a 40 kilòmetres al dia. Es troben al nord d'Àfrica i també han estat introduïts
a Austràlia.
Són els animals millor adaptats a les condicions extremes del desert. A
l'estiu quan les temperatures superen els 40ºC poden estar 5 dies sense beure aigua, i a l'hivern aproximadament 50 dies, durant aquest temps poden
obtenir-la de la humitat de les plantes que consumeixen. Quan tenen molta set
poden beure 130 litres d'aigua en menys de 15 minuts.
Es crien aquests animals per la carn i la llet. La seva pell serveix per confeccionar sandàlies i
cantimplores, i el seu pèl es fila per fer vestits i ornaments. La femta és
útil com combustible per cuinar aliments per la manca d'arbres al desert.
Els camells tenen una
cria a l’any i la gestació dura 13 mesos.
Les cries solen romandre al costat de la seva mare fins aproximadament els 5
anys. Els petits neixen sense gep.
L'esperança de vida dels camells és
de 40 a 50 anys.
En
general els camells tenen un caràcter pacífic, però quan s'enfaden o per protegir-se, solen etzibar coces i fins i tot expulsen
saliva produint una sensació de cremor al entrar en contacte amb els ulls.