diumenge, 31 de juliol de 2016

UNES PETITES VACANCES






Ens retrobem 
           
                            al Setembre amb les

                                               energies renovades!

BON ESTIU !





dimecres, 27 de juliol de 2016

LA GARSA TRISTA




Com cada primera, el bosc del pi gros, s’omple de colors, tots els animals estan molt contents, els ocells piulen més que de costum, les abelles s’afanyen a buscar flors i el bosc és  ple de rebombori, tothom és feliç. Tothom menys la Cloti,  la garsa.

La Cloti, no té ganes de sortir del niu i es passa tot el dia plorant. Què li deu passar?
La seva veïna, la senyora mallerenga, ho ha anat a explicar al metge, el mussol.

El mussol, l’examina:

-A veure obre bé el bec, la gola està perfecta, no hi ha cap infecció.
L’observa amb deteniment, les potes, la panxa... li escolta el pit, però no aconsegueix esbrinar el motiu del seu ensopiment.

Amb els dies, la Cloti va empitjorant, es passa tot el dia al niu i porta el cap ben esperrucat, no té ganes ni de pentinar-se.
La senyora mallerenga li porta menjar perquè la Cloti no vol ni  sortir a caçar.





-Escolta, això s’ha d’acabar! No pot ser que no et cuidis, mira quina cara que fas! Avui mateix sortirem a fer un volt, et passaré a buscar d’aquí una estona.

Però quan la senyora mallerenga torna, ella continua igual, amb cara de pocs amics i està feta un mar de llàgrimes.

-No serveixo per a res i ningú m’estima.

-No diguis això -li diu la mallerenga-. Vine! -i li fa una forta abraçada. 
-Tothom té temporades dolentes, però això un dia et passarà, no te’n donaràs ni compte. Em sents? Ets una garsa fantàstica, molt simpàtica i una bona veïna, jo t’estimo molt i els altres animals del bosc també.

El senyor mussol està ben amoïnat i decideix reunir a tots els amics de la Cloti per tal de trobar una solució.

La mallerenga, el cucut i la senyora pica-soques han anat a veure el mussol, són els seus millors amics.

-Escolteu!, -diu el mussol-. La Cloti està molt deprimida, hauríem d’intentar que s’animés una miqueta perquè s’ha aprimat molt i està molt dèbil.

-Jo crec -afegeix el cucut -que si busquem coses brillants que li agraden molt, potser aconseguirem animar-la.

-És una bona pensada! –exclama  la mallerenga.

I  tot d’una es posen tots a buscar pel bosc i demanen ajuda als altres animals .

Els esquirols han trobat un botó de nacre. És molt bonic i té molts colors. Els pardals una cadena daurada preciosa. I la senyora pica-soques una moneda  molt antiga, l’ha fregada bé  i ara brilla com un raig de sol.

La mallerenga busca per tot els racons del bosc  i tot d’una, troba una atractiva garsa.

-Caram que ben plantat! –pensa-. Ep! Bon dia, sóc la senyora mallerenga.

-Jo em dic  Rudi i fa pocs dies que he arribat, encara no conec ningú.

-No t’amoïnis. Jo mateixa t’ensenyaré el bosc i et presentaré  tots els meus amics, són bona gent. Ara estem buscant coses brillants per ajudar a una amiga, que està molt trista i entre tots la volem animar. Ens voldries ajudar?

-Coses brillants? Cap problema, jo en tinc un munt!

I tot d’una treu dels seu niu una pila de tresors, una sivella de plata, una arracada i un anell de coure vell. La mallerenga queda bocabadada.

L’endemà, es troben tots sota el pi gros. Caram, quina pila de coses que s’han recollit. Ho han embolicat amb un paper de diari, i ara li van a portar.

La Cloti està  en el seu niu, quan de sobte, rep la sorpresa.          









-Ooooooooohh!, -diu quan obre el regal, es posa molt contenta, tots els animalets estan molt alegres i ella plora d’emoció. Dona les gràcies a tothom, no s’esperava un regal tan magnífic i la companyia de tots els seus amics. Però sent una mica de vergonya quan veu en Rudi, es posa vermella i el cor se li accelera; mai s’havia sentit així.

-Que guapo que és -pensa.

El mateix li passa a en Rudi, la troba tan maca.     

La senyora mallerenga que és molt llesta aviat s’adona del que passa.

-Caram aquets dos s’agraden -sospita. I com qui no vol la cosa, fa que tots dos es facin amics.

La  Cloti és tan feliç al costat d’en  Rudi, ell  és tan amable i simpàtic amb ella. I com que tots dos estan molt enamorats es passen el dia explicant-se coses. Fan una parella fantàstica, i quan estan sols aprofiten per fer-se petonets.

Els amics de la Cloti se’n han adonat de la nova parella, i estan molt contents de veure com l’amor ha canviat la vida de la seva amiga. Ara la Cloti ja no està trista, se la veu tan radiant i feliç.



I per acabar-ho d’arrodonir, només queda que la Cloti i en Rudi culminin la seva relació amb un bon casament. I quan arribi el gran dia, de ben segur que la parella d’enamorats, convidaran a la festa, a tots els seus amics.









Conte i dibuixos:   Marta Vilà


diumenge, 24 de juliol de 2016

dimecres, 20 de juliol de 2016

EL PATO Y LA SERPIENTE










A orillas de un estanque,
diciendo estaba un pato:
«¿A qué animal dio el cielo
los dones que me ha dado?


Soy de agua, tierra y aire:
cuando de andar me canso,
si se me antoja, vuelo;
si se me antoja, nado».







Una serpiente astuta,
que le estaba escuchando,
le llamó con un silbo
y le dijo «¡Seó guapo!


no hay que echar tantas plantas; 
pues ni anda como el gamo,
ni vuela como el sacre,
ni nada como el barbo;


y así, tenga sabido 
que lo importante y raro
no es entender de todo,
sino ser diestro en algo».





Tomás de Iriarte




diumenge, 17 de juliol de 2016

EL DOFÍ






La respiració dels dofins és un acte voluntari, no reflex, com succeeix amb  els humans. Dormen amb un ull obert i el seu son és lleuger, la qual cosa els permet ser conscients que han de respirar.  Tenen l’habilitat de reposar la meitat del seu cervell, deixant l’altre activa i fer-ho alternativament. Per exemple, si té l’hemisferi esquerra del cervell reposant, l’ull dret no hi veu. I també pot dormir surant sobre la superfície del mar. 

Els petits dofins necessiten la protecció de les seves mares durant els primers dies. La mare no dorm, per evitar que el petit dofí s’esgoti i s’enfonsi, morint d’asfíxia.






Els dofins neden com si cavalquessin sobre les onades degut a que necessiten sortir a la superfície cada 5 o 8 minuts aproximadament a respirar. Respiren per l'espiracle.





       
  
    És un dels animals amb el cervell més gran en relació al cos. I està adaptat per nedar a grans velocitats. L’aleta de la cua, en posició horitzontal, està perfectament dotada per la propulsió. Les aletes pectorals per direccionar igualment com la cua completa. I l’aleta dorsal, pel contrari s’utilitza per aconseguir estabilitat.







La gestació d’un dofí és de 12 mesos i un cop neixi la cria estarà al costat de la seva mare de 3 a 6 anys. Durant aquest temps aprendrà tècniques de pesca i hàbits socials. Els dofins conviuen en grups relativament petits i de tant en tant visiten  altres grups.






Com d’altres cetacis, utilitzen sons per comunicar-se, orientar-se i capturar les seves preses, amb un sistema d’ ecolocalització com fan els ratpenats.

Cada dofí té un xiulet que el diferencia de la resta. Encara que aquests animals no tenen cordes vocals es comuniquen mitjançant uns sons que produeixen  amb uns sacs aeris nasals que tenen a sota l’espiracle. També es comuniquen amb gestos i contacte corporal.




Tot i ser uns grans saltadors,  queden atrapats a les xarxes de pesca flotants, i no tenen la possibilitat d’alliberar-se, això fa que alguns morin accidentalment.




La pell dels dofins es renova cada dues hores , perquè els sigui possible desplaçar-se amb més rapidesa. I per caçar entre corals subjecten trossos d'esponja en els seus musells , per protegir-los.




A l’estiu els dofins mengen menys que a l’ hivern, el motiu és que a l’hivern necessiten més greix perquè la temperatura de l'aigua és més baixa.















Informació dels dofins





Els Dofins, els ballarins del mar



SALTADOR D'ALTURA : EL DOFÍ MULAR








diumenge, 10 de juliol de 2016

L' ELEFANT SE SENT FERIT




Un dia l’elefant,
quan anava caminant,
va escoltar darrera seu,
un comentari que li va saber greu:


"Caram! quin cul tan gran,
que té el senyor  elefant!"
Es gira, i veu dos cocodrils rient
i ell s’ho pren molt malament.


Quan arriba a la manada,
li explica a la seva estimada.
"Deixa’ls estar els cocodrils,
si els agafo, en faré pernils!"


"A mi, tal com ets, ja m’agrades";
i tots dos, es fan dolces mirades.
I és que l’amor és tan genial,
que cura qualsevol mal.



Marta Vilà





dimecres, 6 de juliol de 2016

EL RUC




El ruc va néixer bo, alegre, sumís, ple de bona voluntat. Era lleig, és veritat, però reia de bona gana, i encara que la seva veu era horrible, el seu bram semblava un cant.


Se’n reien d’ell  i de la seva figura: ell movia les orelles i reia, bonàs.


Però, com que era massa bo, varen començar a abusar d’ell.

Era fort, tot i ser petit, el van carregar massa; era sobri, i gairebé no li donaven menjar; era resistent, i el van fer treballar més del que li era possible. I quan ja no podia més, el varen començar a maltractar.


El caràcter se li va avinagrar; les orelles no eren com abans de rielleres, sinó que les tirava cap enrere, enfadat, ensenyava les dents i arrossegava les potes.


I  l’amo, desconfiat,  tot i tenir un pal amenaçador a la mà, deia:


“Que dolent és el ruc!”




Autor:  Godofredo  Daireaux







diumenge, 3 de juliol de 2016

LA GUINEU





- Difícilment podem veure diverses guineus juntes, ja que aquests animals prefereixen la soledat a l’hora de moure’s. A diferència d' altres canins, no viu en grup i surten a caçar soles en busca de preses per alimentar-se.





- Encara que són animals solitaris, a l’hora de cuidar les seves cries, les guineus actuen com una família. De cada camada, solen néixer de 4 a 6 cries, encara que el nombre pot ser molt superior o inferior. La femella es queda a cuidar-los, mentre que el mascle surt a caçar per subministrar-los aliments.





Les guineus àrtiques viuen  entre 3 i 6 anys,  en regions molt fredes, no hivernen i poden suportar temperatures de -50ºC. Excaven túnels per tal de posar-se a cobert de les tempestes de neu. Els seus caus subterranis poden tenir segles d’antiguitat. Aquests sistemes de galeries solen ser molt grans, i cobreixen fins 1200 metres quadrats i  poden tenir fins a 150 entrades.






-   La gent sol pensar que les guineus àrtiques són només de color blanc, però a l’estiu, quan la neu es desfà, la seva pell s’enfosqueix per camuflar-se amb el medi ambient.
La imatge superior ens mostra un cadell de guineu àrtica, amb el seu pelatge d’estiu.






És un animal discret i que presenta major activitat quan es fa fosc. Durant el dia acostuma a amagar-se entre matolls o caus, però no és estrany  veure les  guineus de dia, especialment si plovisqueja o el cel és cobert.








La guineu roja, que viu en diferents zones de l’hemisferi nord, és la més comuna. Alguns grups de guineus vermelles han emigrat al sud, a països com Austràlia, on és considerada com una espècie invasiva .








- Les guineus són conegudes per tenir característiques tant dels felins com dels canins. Si bé estan més emparentades amb els gossos, les guineus tenen característiques felines com l’iris vertical als ulls i urpes retràctils. També s’enfilen als d’arbres i juguen amb les seves preses abans de matar-les, com els gats.








- El fennec o guineu del desert té una capa de pèl gruixuda als peus perquè  no es cremi amb les superfícies calentes. Les orelles llargues l’ajuden a reduir l’escalfor del seu cos ja que té els vasos sanguinis molt més superficials.








La guineu àrtica una lliçó de supervivència



Guineu Àrtica caçant