FINS EL MES DE SETEMBRE!

L'ESCARABAT MAL PARLAT

Vet aquí una vegada, una família d’escarabats, el senyor escarabat, la senyora escarabat i els seus dotze fillets. Eren escarabats de la patata i s’alimentaven de les fulles de les patateres que havia plantat el pagès.

El Sr. i la Sra. escarabat eren molt feliços, feia dos anys que eren casats i s’estimaven molt, eren una  família molt respectada per tots els insectes que habitaven el camp.

Però amb el temps, el senyor escarabat es va anar tornant malcarat, no tenia gaire paciència amb els seus fills i els renyava de mala manera quan no sabien fer algunes de les feines que els encomanava, com ara: fer puré de verdura, tenir net el cau, recollir fruites...

-Ase!, més que ase! –li deia amb un-. No serviu per a res! -els cridava als altres.

-Sense mi us moriríeu de gana! –rondinava  Bernat el pare escarabat. Els renyava un dia rere l’altre.

-Fuig d’aquí!, que em fas nosa!

A  la senyora escarabat no li agradava com tractava els seus fills.

-Calmat Bernat!, has de tenir més paciència.

-D’eixam en pau! i ves-te’n que m’atabales! –responia Bernat enfadat.

Un dia la senyora escarabat,  farta de la situació,va aprofitar que Bernat dormia, per marxar amb els seus dotze fillets. Li va deixar escrit en una fulla de patatera els motius pels quals havia decidit marxar. No podia aguantar més la situació i s’estimava més viure sola que amb la seva companyia.

Al matí quan es va llevar,  Bernat va quedar molt sorprès; i va córrer a buscar algun veí, que l’ajudes a trobar la seva muller i els seus fills. Anava caminat ben esverat, quan va trobar la senyora marieta:
-Escolta Carmeta, has vist la meva senyora aquest matí?

-Doncs, sí que l’he vista, m’ha dit que havia decidit marxar -va respondre la marieta.

-I saps on ha anat?- va preguntar l’escarabat.

-Sí, que m’ho ha dit...  Però ella m’ha demanat que no t’ho digui.

-Sisplau , digués- m’ho -va insistir Bernat.

-No t’ho puc pas dir, ho sento -li va dir ella.

-Ets una mala pècora!, bruixa!, més que bruixa! –va contestar l’escarabat, i se’n va anar tot enrabiat.

Tot d’una va trobar el senyor grill:

-Escolta veí, has vist la meva senyora? , fa estona que no sé on para?

-Sí, sí que l’he vista, a primera hora del matí. Estava molt enfadada amb tu!,  diu que tot el dia els estàs renyant, i que no t’aguanta més! 
-Home, Bernat no et fa vergonya tractar així  la teva família? –li va dir el grill.

-Tu ficat en les teves coses!, i preocupat de  tu, que prou feina tens –va replicar Bernat.

Els dies varen anar passant i ningú no li va voler dir a en Bernat on era la seva família.

Ell cada dia estava mes trist, no tenia ganes ni de fer-se el puré de verdures per dinar. Als vespres no podia dormir, pensava  i pensava els renecs i les barbaritats que havia dit als seus fills i a la seva muller. Estava tan penedit del seu comportament... Després de rumiar molt, va decidir canviar d’actitud. El primer que va fer va ser anar a demanar disculpes als seus veïns, sobretot  a la Carmeta i al Sr.grill.

Tots els veïns varen quedar sorpresos del canvi d’actitud d’en Bernat, i li varen explicar a la Sra. escarabat, que vivia en un camp proper.

Al cap d’uns dies,  Bernat va suplicar als seus veïns que li diguessin a la seva muller que tornés, que els estimava molt i els trobava a faltar. Havia après la lliçó i  prometia tractar bé a la seva família; ho va fer davant de tots els veïns.

Els veïns varen parlar amb la Sra. escarabat, i ella va anar a veure  en Bernat. Ell es va disculpar, i es va penedir del seu comportament.

Després de pensar-ho uns dies, la senyora escarabat va tornar a casa seva amb el seu marit.

Bernat a partir de llavors, va ser amable i carinyós amb la seva família; també, va aprendre a controlar el seu mal geni, no volia perdre la seva família, ho havia passat tan malament sense ells. I amb els seus veïns, era agradable i simpàtic; i així, de mica en mica, es va anar guanyant l’amistat de tots els insectes que habitaven el camp. 

De tot el que li havia succeït, en Bernat, va aprendre una gran lliçó per la vida:

“Tracta als altres, com t’agradaria que et tractessin a tu”.

Autora Conte i Dibuixos: Marta Vilà

L' ANIMAL MÉS VERINÓS DEL MÓN : LA VESPA DE MAR

LA VESPA DE MAR

Chironex fleckeri (conegut popularment com a vespa marina, fibladora de mar, medusa caixa, o simplement "cubomedusa") és una medusa cubozoa molt verinosa, nativa del nord d'Austràlia. El nom "cubomedusa" és molt informal, més aviat incorrecte; aquest terme es refereix a totes les cubomeduses, dels quals C. fleckeri només n'és una de les aproximadament 36 espècies conegudes.

L'ombrel·la (cos principal) és gairebé quadrada, translúcida i de color blau i verd (això fa que sigui molt difícil de veure) de la qual surten els cilis o tentacles, d'aproximadament 80 cm. Encara que quan cacen els seus tentacles poden arribar a mesurar 3 metres.

Aquesta espècie és famosa a causa del seu extrem verí. Als seus tentacles hi ha molta densitat de nematocists, la suficient per matar 60 humans adults en 3 minuts. És considerada l’animal més verinós del món.

Generalment, la fiblada passa inadvertida per les seves víctimes. Als 20 minuts, apareixen els efectes: dolor intens a tot el cos, el ritme cardíac es triplica, la tensió sanguínea es duplica, normalment les víctimes moren d'una embolia cardíaca.

Les víctimes també presenten dificultat per respirar, nàusees i vòmits, inflamació i dolors greus, batecs del cor lents i mort del teixit cutani. En el cas dels humans, si el verí penetra en el sistema sanguini, es pot produir la mort en menys de 3 minuts. L'atac de la vespa de mar deixa les marques dels tentacles a la pell, les seves lesions són similars a les marques d'una arma com el fuet.

Segons un estudi del National Geographic, es tornen més mortíferes amb l'edat. Les joves, només tenen verí al 5% de les seves cèl·lules urticants, però les adultes en tenen al 50%, cosa que els permet caçar preses més grans. Això no obstant, alguns animals en són immunes, com ara les tortugues de mar.

Una diferencia notòria de les vespes de mar amb altres meduses, és que posseeixen nombrosos ulls, però encara no saben com processen el què veuen, perquè no tenen sistema nerviós central. També han desenvolupat la capacitat de moure’s, s'autopropulsen en comptes de simplement flotar a l’aigua. Les vespes de mar s'alimenten de plàncton, peixets, i animals petits.

L'animal més verinós del món

Informació de la Vespa de Mar

LA NIT DE SANT JOAN

La Nit de Sant Joan,

és la més curta de l’any,

i el sol es venera,

amb una bona foguera.

Diu la tradició,

que el foc donava força a el sol

i renovava l’energia,

a tothom aquí el  prenia.

Es feien moltes rotllanes,

a la vora del foc,

per tal d’ajuntar-se

i tots junts purificar-se.

En aquesta nit màgica,

tothom es tenia de protegir,

de bruixes i dimonis,

follets i mals esperits.

Que en la nit de Sant Joan,

herbes al bosc anaven a buscar,

per fer-ne encanteris i pocions,

i escampar maldats per tots els racons.

El foc beneïa les persones i animals,

augurava unes bones collites,

fertilitat en la parella que ho desitjava,

i fins i tot aconseguir  la dona estimada.

La parella que saltava,

unida sobre el foc,

aconseguia felicitat

i un munt de bona sort.

Amb aquesta pila d’atributs,

ningú es podia resistir,

a assistir a la trobada,

i gaudir de la vetllada.

Tan popular es va fer Sant Joan,

que a poc a poc,

en altres llocs del món,

 ho varen anar celebrant.

I quan acaba la festa,

diuen que banyar-se al mar,

augmenta els poders màgics,

                                            que fan de Sant Joan,                                     

la nit mes fantàstica de l’any.

   MARTA VILÀ

CONILL DE PELFA

Conill fet amb mitjons

REUNIÓ D'ANIMALS

Els animals de la selva es reuneixen per discutir alguns problemes de la comunitat de veïns.

El primer en queixar-se  és conill:

-N’estic ben fart de l’elefant, cada cop que passa corrents per sobre el meu cau me’l deixa fet un nyap!

L’elefant replica:

-La culpa és del lleó, que cada vegada que apareix, tothom es torna boig!

El lleó protesta:

-Jo no tinc la culpa que  sigueu tots uns gallines!

La conversa es va escalfant. I tota la estona se sent un soroll de fons intermitent :

-Sssssssssh!  Sssssssssssh!  i cada vegada els animals més alterats.

-Ssssssssh!    Ssssssssssh!  i de cop se sent:

- Ssssssssh! Oh! Eh!

I veuen al fons la serp amb la cara ben vermella.

-Què  t’ha passat? -li pregunten tots.

-No res... el goril·la que m’ha agafat pel coll, i m’ha dit:

-O calles!, o et converteixo en una sssssssalsitxa!   

(Acudits registrats en el registre de la propietat Intel.lectual)

Autora: Marta Vilà

CAIGUDA!

Cau un grill i se sent : Clinc, clinc ,clinc!

Cau una tortuga i se sent: Catacrac, catacric, catacroc!

Cau un elefant i se sent:  Pataplom, pataplom, pataplom!

Conclusió:

Com més gros és l’animal que cau, més soroll fa la patacada.

Acudits registrats en el registre de la propietat Intel.lectual Autora: Marta Vilà

EL COLIBRÍ ENFADAT

En un jardí on acostumava a voleiar un jove colibrí, una tarda varen col·locar un gran mirall en forma de globus, perquè en ell es miressin les flors boniques i les papallones presumides.

Com sempre, el colibrí, a l'endemà, quan el sol va començar a escalfar, va entrar com una fletxa al jardí, en busca de nèctar, picotejant aquí, picotejant allà, en el seu vibrant aleteig d'arc de Sant Martí vivent, donant a la flor triada els cruels petons del seu llarg bec.

De sobte, va veure relluir en el gran globus de vidre les mil flors llampants de la mateixa planta que estava saquejant, i  deixant-se il·lusionar en inútils desitjos d'elegants campanetes que li demanaven el seu amor, va anar a picotejar a l' ombra d'elles.

S'hauria d'haver adonat que s'equivocava; però, acostumat a no trobar resistència, es va deixar encegar per la ira, i va seguir picotejant, enfadat i rabiós, fins a trencar-se el bec amb la dura paret de pintades il·lusions, i caient defallit, víctima de la seva bogeria.

Moralina:

La reflexió i la ira són enemigues mortals, i sempre una d’elles mata a l’altra.

Autor: Godofredo Daireaux

EL CIGNE

Existeixen set classes de cignes. Quatre d’aquestes espècies habiten a l’hemisferi Nord. Aquests cignes són anomenats cignes blancs perquè quan són adults els seu plomatge és de color blanc. D’Austràlia prové el cigne negre, d’Amèrica del Sud el cigne de coll negre i també el cigne de Coscoroba que té el coll i el cos més petits que els altres.

El cigne negre va ser descobert el 1697 pels colons anglesos. Quan tornaven d’Austràlia, el varen portar a Europa en els seus vaixells. Fins aleshores es pensaven que tots els cignes eren de color blanc. 

És un ocell força sociable, viu en llacs i a la costa marina, encara que ens ocasions se’l pot veure a mar obert. És més petit que el cigne mut, i no és una au migratòria. Quan neixen les seves cries, tenen el plomissol de color blanc fins aproximadament els 6 mesos, moment en el què els hi surten les plomes negres.

El cigne mut o cigne blanc, és originari d’Europa i Àsia central. Aquesta au és molt elegant, ha estat introduïda com una espècie ornamental en moltes parts del món.

Els seu nom ( mut), es degut a que no emet els forts sons similars a una trompeta com altres espècies. No obstant això, realitza  una gran varietat de sons, xiulets roncs, grunyits, rebufs, tant per comunicar-se amb els altres cignes com per espantar als depredadors que intenten envair el seu territori.

A la primavera comença l’època de reproducció, crien per primera vegada cap als 3 o 4 anys . Quan estan en zel els mascles lluiten entre ells.

Les parelles realitzen un nius molt grans, solen pondre de 5 i 7 ous i la incubació dura entre 36 i 38 dies.

Durant l’època de cria el mascle és molt territorial i agressiu amb qualsevol intrús. Sovint amenacen als humans que s’atreveixen a apropar-se als seus nius. 

El cigne, és  un símbol de la fidelitat i la puresa en l’ amor. Realitzen una dansa d’enamorament de les més vistoses, on la parella de cignes entrellaça els seus arquejats colls, dibuixant la silueta d’un cor. És un dels animals que es manté fidel a la seva parella fins a la mort. En cas de que mori una de les aus formen una nova parella.

     Els pollets de cigne estan coberts d’un plomissol de color gris, el plomatge dels cignes joves també és de color gris, el color blanc l’adquireixen un cop són adults i quan són madurs sexualment.

La dieta del cigne, consisteix principalment en vegetació aquàtica i una petita porció d’insectes aquàtics, peixos i granotes. Aquestes aus no neden per sota l’aigua, però submergeixen el cap i el coll sota de la superfície de l’aigua. S’alimenten en aigües més profundes que altres aus i no competeixen directament amb ells per l’aliment, tot i que comparteixen el mateix hàbitat.

Les poblacions del nord d’Europa de cignes mostren un caràcter marcadament migratori, que els porta a hivernar als Països Baixos, França o les illes Britàniques, mentre que els provinents de Rússia migren cap a les costes del mar Negre i Caspi, així com a Turquia, Grècia o la Índia.

Tenen una envergadura d’ales d’aproximadament 2’40 metres, i un pes de 13 kg, els mascles són més grans que les femelles i la protuberància negra de la base del bec, en els mascles és més gran. Viuen un promig de 14 anys en estat salvatge.

És una de les aus voladores més pesades del món, corre o xipolleja a través de l’aigua per enlairar-se; un cop és a l’aire, vola de forma poderosa mentre emet un característic so palpitant amb les seves ales.

Entre les causes de mortalitat dels cignes s’inclouen: la contaminació de petroli, enverinaments amb plom, atropellament per automòbils, paràsits, hams i fil de pescar, caçadors…

La necessitat de conservar tant les aus aquàtiques com les zones humides de les que depenen, cada vegada es fa més evident.

Cignes emprenent el vol

Un cigne portant totes les seves cries

Increïble història d'amor entre dos cignes

ATREVEIX-TE !

Atreveix-te !

POLLET

Crea...  Un pollet amb plastilina o pasta francesa

LA GATETA MISHA

No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita

La gateta Misha, va néixer un calorós dia d'estiu, en un estable de cavalls, juntament amb els seus cinc germans. La seva mare tenia  tot el pèl de color negre, i els seus germans també; en canvi ella  era de color gris blavós i tenia la panxa de color blanc  com el seu pare .

Un dies després del naixement dels gatets, quan la filla dels amos de la finca, la Rosa, passejava sobre el seu poni,  va veure la gateta i  va quedar impressionada de la bellesa de l'animal; va agafar-la corrents,  i se la va emportar al seu palau per demanar-li a la seva mare si se la podia quedar com a mascota. Els pares de la nena hi varen estar d'acord, i de seguida li varen comprar un collaret preciós i un munt de regals perquè es sentís com a casa.

La Misha tenia una vida molt confortable, un llitet molt tovet, tota mena de joguines per gats i cada dia rebia un bon raspallat perquè  el seu pèl estigués ben brillant. Sempre hi havia menjar en el seu platet i aigua fresca a la seva disposició.  La Rosa estava encantada amb la gateta i l'ensenyava a tots els seus amics quan tenia visites; li feia carantoines i petons, i feia que s'adormís a la seva falda.

La mare de la Misha, no deixava de buscar-la per tot arreu, estava molt amoïnada per la desaparició de la seva filleta. Un matí, la gata es va acostar al palau, i observant per una de les finestres va aconseguir veure-la; li va fer algunes senyals per cridar-li l'atenció, però la Misha no la va reconèixer.  La seva mare, no perdia l'esperança i cada dia anava al palau per poder parlar amb ella.

Els jardiners del palau, es varen adonar del gat negre que rondava pels jardins, i com que els gats negres tenien, i encara avui dia tenen mala fama,(perquè diuen que porten mala sort, cosa que no és certa),  la feien fora de mala manera.  La Misha en una ocasió, va presenciar com feien fora el gat negre del jardí, i es va amoïnar pel comportament que tenien els humans amb ell. “Pobret! Què deu haver fet?”

La seva amiga la Rosa, a mida que varen anar passant els dies, va anar perdent l'interès per la gateta, ja no li feia tant de cas, i moltes vegades no la veia en tot el dia; i la pobre gateta, es passava el dia avorrida passejant pels passadissos del palau. Una nit, mentre la Misha dormia i les finestres del palau eren obertes perquè entrés una mica de fresca, va sentir un gat que miolava al jardí, es va acostar al balcó, i va veure que era el gat negre que la cridava; ella també li va contestar, i la mare de la Misha emocionada va pujar al balcó per parlar amb seva filleta. Li va explicar, que era la seva mare ,i que tenia cinc germans, també que feia molts de dies que l'estava buscant i que l'enyoraven molt.

La seva mare li va demanar que marxés amb ella i els seus germans, però la Misha dubtava, al palau tenia tota mena de comoditats, el seu raspallat diari, el menjar deliciós que li preparava la cuinera; i que passaria amb la Rosa es quedaria molt trista sense ella.

Els dies varen anar passant i la mare de la Misha no deixava d’anar-la a veure cap nit. Una nit la gateta, quan tothom dormia  la va seguir. La seva mare va portar-la a casa del  flequer, que era on vivia. Era una casa humil i molt vella,  el flequer donava de menjar a la família de gats, i a canvi, ells li protegien una estança de la casa que era plena  de sacs de blat i que rebia nombroses visites dels ratolins. Allà va conèixer els seus germans, que es varen posar molt contents, i li varen fer tota mena de preguntes de com era ell lloc on vivia; ella presumia, i els explicava com era viure en un palau i els seus germans no es cansaven d'escoltar les seves aventures. Al cap d'unes hores la Misha va decidir tornar al palau i la seva mare la va acompanyar. 

Unes quantes nits va estar la gateta anant i tornant de casa del flequer a casa seva. Però un dia, va pensar que ja n'hi havia prou, la Rosa no la trobaria a faltar, i ella era molt més feliç en companyia de la seva mare i els seus germans; i encara que no tingués les comoditats del palau, tindria més llibertat, també la seva vida seria  més emocionant;i el més important, rebria l'afecte i la protecció de la seva mare i dels seus germans. 

I així va ser com la Misha  es va quedar per sempre amb la seva família.

 *El que realment importa no són els béns materials*

Autora: Marta Vilà