diumenge, 30 d’abril de 2017

EL GUEPARD




Autor: James Temple



El guepard corre a uns 45 kilòmetres per hora i durant una persecució pot arribar a més 110km/h, en curses curtes, el que el converteix en el mamífer terrestre més veloç.




Autor: Yathin SK



Les seves ungles no son retràctils, no les poden amagar, i els són molt útils perquè els serveixen per augmentar la tracció i evitar que derrapin. La cua llarga els ajuda com un timó, en el repentins canvis de direcció, que es veuen obligats a realitzar quan persegueixen una presa.








Els guepards no poden rugir, a diferencia dels felins del gènere pantera, en el seu lloc emeten un so similar al so dels ocells.






Les ratlles tan característiques de la seva cara que s'originen al llagrimall, tenen la funció de protegir la vista dels raigs solars.





És un bon escalador i ocasionalment puja als arbres per admirar l’entorn en busca de preses, menjar alguna petita presa, o simplement  descansar. La mare guepard ensenya a les seves cries a enfilar-se als arbres per tal de protegir-los  dels depredadors.







Una femella de guepard pot tenir fins a cinc cries, el període de gestació dura de 90 a 100 dies, els petits conviuran amb la seva mare el primer any i mig de vida. Després els germans es mantindran junts per protegir-se  i caçar. 
Les femelles quan es poden valdré de si soles s'independitzen, i els mascles continuaran tenint un vincle entre ells, i seguiran a prop els uns dels altres durant tota la vida.



Autor: Muhammad Mahdi Karim



Quan neixen els guepards no tenen taques, però posseeixen una melena al cap, que a mida que van creixent  els va desapareixent.
Les taques dels guepards, són úniques a cada exemplar.






Mengen sobretot mamífers com: gaseles, impales nyus,  llebres... Tots ells de la mateixa mida, o més petits, que un guepard adult. Han de menjar la seva presa ràpidament, o tenen el risc de perdre el menjar a mans d'un depredador més fort. Els guepards no lluitaran pel menjar amb un animal més gran, perquè el risc de quedar ferit és no poder caçar.






La principal amenaça del guepard és la pèrdua i fragmentació d'hàbitats, tant per l'avanç de l'agricultura com pels conflictes amb els ramaders. La caça com a trofeu també amenaça l'espècie, un problema especialment greu si es té en compte que el 77% dels seus territoris naturals estan fora d'àrees protegides.









La mare guepard




L'animal terrestre més ràpid del món


L'ANIMAL TERRESTRE MÉS VELOÇ DEL MÓN : EL GUEPARD








dissabte, 29 d’abril de 2017

AVUI CONTES D'ANIMALS FA 3 ANYS!








PER 

MOLTS

ANYS!!!





















espaidecontes@hotmail.com






Feliz en tu dia: una cançó d'Aniversari molt tendra.


Vídeo homenatge al pallasso Miliki.


dijous, 27 d’abril de 2017

dimarts, 25 d’abril de 2017

LA GRANOTA FICA LA POTA



A la reunió de les granotes,
hi han assistit totes,
es parla d'un tema molt important,
i  que és molt preocupant.


Volen fer fora del riu,
un peix molt agressiu.
El seu nom és piranya,
i és més perillós que una aranya.


S’ha menjat moltes granotes;
i les que s’han salvat han sigut poques.
Com fer fora un assassí ,
tan terrorífic i mesquí.


De sobte una granota,
aixeca la pota,
i  està ben convençuda
amb la seva mesura.


“Aquesta pot ser la solució al nostre mal,
i  no cal que fem fora el perillós animal .
Què us sembla si li llimem les dentotes
amb algunes pedrotes?”


Marta Vilà

diumenge, 23 d’abril de 2017

BONA DIADA DE SANT JORDI !





Cançó de Sant Jordi  



Autora: Damàris Gelabert


La llegenda de Sant Jordi





La llegenda de Sant Jordi 


Un bonic conte il·lustrat 

de la  popular llegenda de Sant Jordi


dijous, 20 d’abril de 2017

ELS ERIÇONS








Un dia molt fred d’hivern, el vent xiulava amb tota la seva força, uns eriçons s'apinyaven, en el seu cau, intentant estar el més junts possible. Però resultava que, al  apropar-se,  es clavaven mútuament les seves afilades pues. Llavors, es tornaven a separar; però el fred penetrant els obligava, de nou, a ajuntar-se. Tornaven a punxar-se amb les pues, i es tornaven a separar.  I així una i una altra vegada, separant-se, i ajuntant-se, i tornant-se a separar, varen estar fins que, per fi, varen trobar una distància que els permetia suportar el fred de l'hivern, sense arribar a estar tan junts els uns dels altres com per molestar-se amb les seves pues, ni tan separats com per passar fred.

Moralina:
A la vida, en la societat, entre un germà i una germana i fins i tot en una parella, és necessari mantenir certa distància. Ho anomenem educació o cortesia. Les persones necessiten els altres però, a la vegada també necessiten la seva pròpia independència. 


Autor : Arthur Shopenhauer

diumenge, 16 d’abril de 2017

EL MARTINET PESCADOR









La majoria de martinets pescadors, tenen les plomes de colors brillants, el cap gros, i la cua i les potes curtes. El seu bec és molt llarg i afilat. La mida d'aquestes aus, pot variar de 10 a 45 cm de llargada depenent de l'espècie.  







El més habitual, és observar aquest ocell esperant en alguna branca situada a la vora del  riu, i quan veu que algun peix puja a la superfície, descendeix en picat per pescar-lo. 







Els martinets pescadors s’alimenten de peixos, capgrossos, invertebrats,amfibis, mol·luscs i crustacis que pesquen als rius, llacs i aiguamolls. També hi ha algunes espècies de martinet pescador que no pesquen, s’alimenten d’invertebrats i vertebrats que troben als boscos tropicals. 






Aquestes aus nidifiquen en talussos terrosos, excaven una galeria profunda (de fins a un metre de longitud) acabada en una cambra més ampla, majoritàriament vora l'aigua, on poden  fer dues postes anuals. La incubació dura aproximadament uns 22 dies. 








Els martinets pescadors ensenyen a les seves cries a capbussar-se, ho fan llançant peixos morts a l’aigua perquè els seus pollets pesquin. Un cop ja saben pescar sols, són expulsat del territori dels seus pares.







Viuen pràcticament a tot el món, en àrees boscoses i aquàtiques d’Àfrica, incloent-t’hi la illa de Madagascar, a l’Àsia, Amèrica i Europa





Les poblacions de martinets pescadors del sud i sud-est d’Europa, són majoritàriament residents, mentre que les del nord, i les orientals són migradores, es desplacen a l’hivern cap a les regions mediterrànies. La migració té lloc de finals de setembre fins a principis de novembre, segons la latitud, pot avançar-se o retardar-se un mes. La tornada al territori de reproducció, es produeix entre març i el maig.











Martinet pescador pescant




El martinet pescador: La fletxa blava




dimecres, 12 d’abril de 2017

CISTELLET DEL CONILL DE PASQUA






Cistellet de Pasqua 

(Si no es disposa de pistola de silicona,


es pot fer amb cola )


diumenge, 9 d’abril de 2017

La vida d'en Josep i del seu gos Pinxo








Obre la porta a la peresa, i entrarà a ta casa la pobresa

En Josep havia heretat un gran mas, camps, i una granja, els seus pares havien aconseguit tot aquest patrimoni després de passar molts anys de treball i penúries. Com que en Josep era fill únic, l’havien consentit molt, no va estudiar gaire i la feina del camp la trobava molt dura.

En Josep era solter, i tenia un gos que es deia Pinxo, vivien al costat  del mas, en una caseta que li havien deixat construir els seus pares. 

Després de la mort dels pares, en Josep i el seu gos, es varen traslladar al mas, perquè era més gran. Tenien una vida molt confortable, i en Josep se’n cuidava molt d'en Pinxo; procurava que no li faltés res, i cada setmana el rentava perquè estigués ben net. 

A en Josep no li agradava gaire treballar,  i aviat es va cansar de llevar-se de bon matí per munyir les vaques. Ho tenia de fer un parells de cops al dia, al matí i al vespre. I tot i tenir una munyidora que havien comprat els seus pares, va pensar que seria una bona idea vendre's totes les vaques, si trobava un bon comprador. La llet li compraven a un preu molt baix, i les vaques donaven molta feina. Tot li semblaven avantatges. 

Aviat va trobar un comprador, i en Josep es va fer amb un bon grapat de diners. Ara els matins s’aixecava més tard, i gaudia de la vida, i a les tardes solia anar  a passejar amb en Pinxo, pels boscos de la vora del mas.

En Josep cuidava els camps amb l’ajuda d’un tractor molt vell, però va arribar un dia que va tenir de comprar-ne un altre, perquè el seu tractor s’espatllava molt sovint. Va trobar que els nous tractors eren molt cars, i com que no tenia ni un diner estalviat, va decidir vendre unes quantes terres. Va vendre tres dels sis camps que tenia en propietat, i amb els diners que va guanyar va comprar un tractor nou, el més modern de tots, i va viure com un rei una colla anys. 

Varen venir uns anys on el clima va fer estralls  en els camps dels pagesos, i en Josep que no va preveure que aquesta situació es pogués donar, va tenir de vendre el tractor, perquè no tenia diners, ara només disposava del seu mas; però el mas era vell, i hi havia un munt de coses per arreglar. El teulat tenia goteres, la cuina i el lavabo estaven en molt mal estat, perquè ell no havia reparat res d’ençà que hi vivia . 
L’única opció era vendre’l, i llogar una caseta al mig del poble .

En Josep  va  anar a viure a una casa del poble, i va trobar un treball de masover en una granja, però continuava igual d’irresponsable,  no era gens puntual a la feina,  i no treballava gaire. Un dia els amos enfadats amb ell, el varen fer fora. Sense  treball,  aviat es va quedar sense diners per pagar el lloguer i per comprar menjar. La propietària de l'habitatge el va deixar viure durant alguns mesos a la casa, però finalment, li va demanar que marxés, i en Josep es va quedar al carrer. L’única cosa que conservava de la seva antiga vida era el seu millor amic en Pinxo , que l’hi feia companyia i carantoines quan estava trist. 

En Josep es convertir un captaire,  vagava pels carrers demanant menjar per ell, i sobretot pel seu estimat gos, que li havia demostrat lleialtat i una gran amistat; i tot i les dificultats sempre havia estat al seu costat.

Cap cosa important a la vida, no s’aconsegueix sense esforç.*

Autora: Marta Vilà

diumenge, 2 d’abril de 2017

EL MARSUPIAL MÉS GRAN DEL MÓN: EL CANGUR ROIG









EL CANGUR





Els cangurs són uns marsupials que habiten a Austràlia. Tenen unes potes posteriors grans i poderoses, peus dissenyats per a botar i una cua llarga i musculosa que els permet mantenir l’equilibri. 

Viuen en grups,  hi ha 3 espècies de grans cangurs: el cangur roig, (que és el marsupial més gran del món) , el cangur gris oriental i el cangur gris occidental.







El cangur és l’únic animal gros, capaç de desplaçar-se amb grans salts, que li resulten molt útils per estalviar energia en els desplaçaments llargs, amb salts de fins  a 12 metres de longitud . Poden saltar obstacles de  3 metres d’alçada, i agafar velocitats de fins a 60 kilòmetres per hora.






Els cangurs es barallen per aparellar-se, i el mascle vencedor obtindrà el privilegi de reproduir-se. A vegades es barallen per llocs on descansar o per aliments.


Pertanyen a la família dels marsupials. L’embrió no es desenvolupa totalment a la panxa de la mare. Quan l’embrió mesura  uns dos centímetres de longitud, i no està totalment format, surt de la matriu i es desplaça per si mateix fins al sac marsupial, on acabarà el seu desenvolupament. S’aferrarà a un dels quatre mugrons que hi ha dins el marsupi i romandrà a la bossa aproximadament uns  8 mesos.






Quan la cria és massa gran per estar al marsupi, la mare el continua alletant fins que es pot valdre per si sola.
La femella pot gestar dues cries alhora, un embrió que  roman dins la matriu inactiu,  fins que finalitzi l’alletament de l’embrió que està dins els marsupi. Hi han moltes espècies de marsupials, per exemple: els gats marsupials, els diables de Tasmània, les rates cangur...





En època de sequera, els cangurs femella, poden aturar el desenvolupament de la seva cria a la matriu, fins que les condicions millorin, donant-li així més possibilitats de sobreviure.






Els cangurs no fan pets com la majoria de mamífers,  la fermentació del seu menjar, allibera hidrogen al seu estómac, que es converteix en acetat, i després s’utilitza com energia.





 Són herbívors i s’alimenten de pastures i arrels. Totes les espècies són nocturnes i crepusculars, usualment passen el dia en quietud i s’alimenten al vespre i  durant la nit.







Instint Animal el Cangur





Naixement d'un cangur




El cangur gris