Quan m’enfado,
em sento rabiós,
i dins meu sembla :
Que hi crema un gran foc !
Potser no he aconseguit el que em proposava ,
o algú m’ ha provocat.
I de vegades per qualsevol ximpleria,
m’ he ben enrabiat !
Va existir a la Xina fa moltíssim temps un
músic molt cèlebre, anomenat Gong Mingyi. Era realment magistral interpretant
música clàssica amb un instrument de set cordes de seda i un dolç so, anomenat
guqin.
Un dia, es trobava enmig d’una muntanya,
practicant amb el seu instrument musical, quan va veure pasturant a una
tranquil·la vaca.
—Tocaré per ella —es va dir a si mateix.
I llavors va començar a interpretar una de
les melodies, de forma excepcional. Però la vaca no es va immutar i va seguir
pasturant com si res.
—Vaja —va pensar Gong Mingyi—. No és que
la vaca no ho escolti, és que no li interessa.
Aleshores, el músic va començar a imitar
amb el seu instrument de corda el brunzit de las mosques i el mugit del
vedells. La vaca es va girar, va caminar cap a ell balancejant la cua i
llavors, va començar a escoltar-lo. Ara sí, la música semblava tenir significat
per ella.
Moralina:
Per aconseguir l’interès dels altres, intenta
expressar allò que puguin entendre.
La Xina
Autor: Mou Zi
Quan estic
desanimat,
encongeixo les espatlles
i ajupo el cap.
El meu cos
sembla un globus desinflat,
i dins el meu cap,
els
pensaments estan ben enbolicats.
Una nena espera la mona de Pasqua que li ha de dur el seu padrí. Ell li demana com la vol i pren nota de tot, però d'un savi despistat es pot esperar qualsevol cosa...
El
seu nom llatí és Apodemus sylvaticus, Apodemus prové del grec apo (fora de) i
demos ( el del poble) fa referència a que no es tracta d’un ratolí de ciutat,
cosa que queda molt clara amb el cognom llatí sylvaticus (de bosc). La
presència del ratolí de camp està lligada amb la salut ambiental. S’utilitza com
a bioindicador de toxicitat en els ecosistemes. Els ratolins de camp desapareixen
ràpidament en ambients contaminats.
És
un rosegador petit amb una longitud del cap-cos de 10 a 12 cm. El pelatge
dorsal és marró amb un cert to grisós i el ventre blanquinós, amb tendència a
tornar-se vermellós i groguenc, respectivament, en els adults. En el cap
destaquen uns ulls negres marcats i prominents, un caràcter diferencial amb
altres ratolins que delaten la seva adaptació a la vida nocturna, així com unes orelles rodones més grosses que les dels altres ratolins, les potes del darrera molt més llargues que les del davant adaptades per saltar. La
seva cua és llarga, de 9 a 12 cm, fina i coberta d’un pèl molt fi.
És omnívor i s’alimenta sobre tot de llavors i complementa la seva dieta amb petits invertebrats. Busca aliment normalment en el terra, però no dubta a pujar als arbres per menjar pinyes, fruites o aglans si són accessibles. També consumeix brots i tiges verdes vegetals. Utilitza alguns rebosts per acumular aglans, ametlles i altres llavors.
És
una espècie silvestre present només en hàbitats naturals no molt humanitzats,
que van des de sistemes dunars (amb dunes) fins a estepes, cultius, matolls,
boscos, parcs i jardins. Està present des del nivell del mar fins a l’alta muntanya.
No sol estar present en zones urbanitzades, tot i que es pot presentar en
l’entorn forestal o periurbà. Abunda en zones de cultius de cereals, olivars o
ametllers, on troba abundant aliment.
La
pell de la cua d’aquesta espècie és desprèn amb facilitat, això li permet
escapar d’un depredador si l’agafa per aquesta part del seu cos, aquest mecanisme
no està tan desenvolupat com en alguns
rèptils que tenen la capacitat de perdre tota la cua.
Tot i que la seva cua no és prènsil, aquesta
li permet mantenir l’equilibri cosa que el fa un excel·lent escalador.
Els
ratolins de bosc amaguen aglans sota el terra o entre la fullaraca i moltes
queden oblidades, així s'aconsegueix la dispersió i regeneració natural de les
alzines. Una tasca desconeguda dels rosegadors que demostra l’important
treball que realitza qualsevol ésser viu
en la conservació d’un ecosistema.
Aquest
rosegador es pot trobar pràcticament a tota Europa, Àsia menor i el nord d'Àfrica, en general en zones de
climes temperats. Els seus hàbits preferits són aquells en els que existeix una
moderada cobertura vegetal i arbustos.
És d’hàbits
nocturns, excava galeries a poca profunditat o utilitza esquerdes o forats dels
arbres com a cau. Les galeries solen tenir diverses entrades que porten a una cambra
niu.
La
seva abundància està associada positivament amb l’existència de vegetació
natural, sobre tot de matoll mediterrani i negativament amb el grau d’urbanització
del seu entorn.
Els
ratolins de camp poden estar actius sexualment tot l’any. El seu cicle està condicionat
per la disponibilitat d’aliment. En condicions normals solen tenir un període
reproductor que va des de la tardor fins ben entrada la primavera, amb una
aturada a l’estiu. Els mascles són polígams i recorren el seu territori buscant
el major nombre possible de femelles amb les que procrear. Les femelles són
molt territorials i agressives entre sí. La gestació dura uns 24 dies aproximadament, poden tenir entre 1 i 7 llodrigades a
l’any i, de 3 a 6 cries en cada part.
La
seva mitjana de vida està la voltant dels 6 mesos, però poden viure un parell d’anys
i excepcionalment 4 anys.
Aquesta
harmonia
la
percebo
tan sols
alguns dies…
Quan em sento feliç,
tot em sembla bonic,
noto la
pau dins el pit
i, em sento molt satisfet
amb mi
mateix!
També penso
que tinc una família
que té
cura de mi i m'estima,
llavors valoro
tot el que tinc,
i dono gràcies per ser tan afortunat
de tenir-los
al meu costat.
Marta Vilà
En
un petit poble vivien dos amics, la Marta i en Pere. Un dia, la Marta va trobar
una bonica flor en el bosc i va decidir regalar-li a en Pere. Quan va rebre la
flor, en Pere va pensar en regalar-li una cosa especial per agrair-li el gest.
A la
setmana següent, en Pere li va regalar a la Marta una caixeta de xocolatines
que havia fet ell mateix. La Marta va quedar encantada i agraïda. Però en lloc
de sentir-se alegre, en Pere es va començar a sentir trist.
Quan
li varen preguntar per què, en Pere va explicar que mentre ell havia fet un
regal, la Marta només li havia donat una flor que havia trobat. La Marta va
somriure i li va dir: "La flor que et vaig regalar no és només una flor, és un
trosset de natura que vaig voler compartir amb tu".
En
Pere va comprendre que el valor del regal
no està en el seu preu, sinó en el sentiment i la intenció que hi ha
darrere d'ell. Va aprendre que donar amor i generositat és el que realment
importa.
Moralina:
El
valor del regal no està en el seu preu, sinó en l’amor i la intenció amb la què
es dona.
Faig aquesta
cara d’entremaliat
quan en porto
alguna de cap.
Deixo volar la
imaginació
i com un
bon actor,
més d’un cop he
aconseguit,
ensarronar el
pare o la mare
per treure’n
profit.
Marta Vilà
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/patos-salvajes-bosque_36362506.htm#query=animales%20rio&position=13&from_view=search&track=ais&uuid=a1a5b334-fc37-4d53-b9cf-0e771720e091">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
Com cada
primavera, l’estany que es veia d’encà de la meva finestra, s’omplia de
vida. Aquell any, un grup d’anecs collverds
que havien arribat de qui sap on?, gaudien en família xipollejant i aprofitant el corrent de l’abundant aigua
que brollava del rierol i que
desenvocava al llac. Que bé que s’ho passaven tots els animalons! i jo que era un infant gaudia veient la natura en tot el seu
esplendor.
Al minúscul
poblet de muntanya on vivia no hi havia gaires distraccions, tan sols erem un
grapat de veins i la gran majoria ja eren molt vellets. Jo només tenia una
amiga de la meva edat la Tina i no hi havia cap més nen al poble, anàvem a l’escola amb un autobús de línea, que ens portava a un poble
més gran que tenia escola.
Així, de mica en
mica, em vaig anar fent gran i a mesura
que jo creixia també ho va anar fent el meu poble. Qui sap per quina raó?, aquell
poblet és va anar omplint de moltes cases i, la veritat és que jo ho trobava
genial perquè cada vegada tenia més i més amics…
Llavors tot un
seguit de negocis locals varen anar proliferant, el primer de tots va ser una
fleca, més endavant es va muntar una gran índústria tèxtil, que va donar feina
a moltes persones i encara va fer venir més gent al poble. També es va
construir una escola perquè ja hi havia prou nens per omplir unes quantes aules.
Penso, que aquells anys varen ser una meravella. Jo que era jovenet em passava els dies amb els amics anant d’ un lloc a un altre, banyant-nos al llac i sense
parar gaire estona per casa…
Però també
recordo amb molta tristesa els anys posteriors, amb aquells estius torrits i
aquella manca de pluges, les restriccions per sequera… Ja no podíem anar a banyar-nos al llac, perquè
havia quedat totalment eixut, semblava talment un safareig al que li havien
tret el tap i s’havia buidat. A partir
de llavors, els ocells migratoris que solien venir a la primavera, ja no els
vàrem tornar a veure durant forces anys.
La indústria, com que no es podia abastir de l’aigua
del llac, va ser de les primeres en mirar pels seus interessos i canviar la
seva ubicació, molts treballadors que vivien al poble es varen quedar sense
feina. Varen ser uns anys molt tristos per a tots.
<a href="https://www.freepik.es/vector-gratis/paisaje-estanque-tierra-seca_5601838.htm#fromView=search&term=SEQUIA&track=sph®ularType=vector&page=6&position=2&uuid=d0814c82-2114-4e6c-9ca4-c7a3bb72a2e3">Imagen de brgfx</a> en Freepik
D’ençà d’aquell succés vaig decidir estudiar biologia, no
podia suportar més veure aquell paisatge des de la meva finestra. Em vaig
prometre que quan tornés al poble faria tot el que estigués a la meva mà, per
tal de recuperar l’estany i dedicar-me de ple a l’educació ambiental i, un cop llicenciat em vaig posar a treballar
de valent. Amb un grup d’ amics varem crear una plataforma per tal de salvar i
protegir l’estany, que feia veritablement molta pena. Anàvem a les escoles a
fer xerrades per a famílies i intentàvem conscienciar-los sobre el malbaratament
de l’aigua. També amb l’ajuda d’alguns pares i nens fèiem trobades per tal de netejar els
voltants del llac que eren plens de brossa. Posteriorment, vàrem fer visites
als agricultors i els vam informar sobre els nous mètodes de regadiu i en el
gran estalvi que els suposaria en el consum d’aigua.
I així, a poc a poquet, aquell llac que era com un
desert, gràcies a la col·laboració de tots plegats i com no, de l’arribada de
les pluges, va anar recuperant la biodiversitat.
Els ocells varen ser els primers en fer acte de presència, més endavant va
aparèixer una família de castors i, fins
i tot amb els pas dels anys algunes espècies invasores com el coipú i un caimà,
que es varen endur els agents rurals, per tal que no alteressin la fauna autòctona
i no generessin expectació i pànic entre la gent.
I ara que soc força gran, els meus veïns m’han fet
alcalde del poble i, per tal d’agrair-los la seva confiança i amistat, he
pensat que seria una bona idea fer un recull de fotografies del nostre estany i
no hi ha cap data millor per fer l’
exposició que la festa major.
I per què us
estic explicant tot això? Per tal de dir-vos
que:
Quan un grup de gent il·lusionada col·labora per tal
d’assolir un mateix objectiu, aquest té moltes
més possibilitats de fer-se realitat.
<a
href="https://www.freepik.es/vector-gratis/varios-animales-bosque_27540665.htm#query=animales%20rio&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=4d656932-16b7-4728-8ab6-2113ee2c516f">Imagen
de brgfx</a> en Freepik
Hi
havia una vegada, en una barberia, una bonica navalla d’afaitar.
Un
dia, que no hi havia ningú, va pensar en fer un cop d’ull al seu voltant i, traient
la fulla del mànec a on reposava com en una baina, es va dedicar a gaudir del
bonic dia de primavera.
Quan
va veure el sol reflexar-se en el seu cos, la navalla va quedar sorpresa i
meravellada: la fulla d’acer llançava tals resplendors que de sobte, en un rampell
d’orgull, va dir:
—I he de tornar a aquella barberia d'on acabo de sortir? De cap manera. Els déus no volen que una bellesa com la meva es degradi així. Seria una bogeria romandre allà afaitant la barba ensabonada de tants rústics malvats, repetint fins a l’infinit la mateixa mecànica operació. El meu bonic cos està conforme amb similar exercici?" No, certament!
Així
que me’n vaig corrents a amagar-me a qualsevol lloc secret, per poder gaudir
tranquil·la la resta dels meus dies.
I
així dient aquestes paraules, la navalla es va buscar un amagatall i es va
ocultar.
Varen passar els mesos… Un dia, desitjant prendre l’aire, va deixar el seu refugi i, sortint cautelosament de la seva baina, es va contemplar.
—Ai de mi! Què m’ha
passat?
La
fulla s’havia oxidat i ja no reflexava el rajos del sol.
La
navalla, amargada i penedida, es va lamentar dient:
—Oh!
Hagués estat millor utilitzar la meva afilada fulla afaitant les barbes
ensabonades! La meva superfície hauria continuat resplendent i, el meu tall
sempre esmolat, subtil. En canvi, m’haig de veure així corroïda i picada pel
rovell! I sense cap remei!
Moralina:
El
mateix horrible final de la navalla està reservat a les persones d’ingeni que
en lloc d’exercitar-se en la virtut prefereixen entregar-se a l’oci. I talment com
la navalla d’afaitar, perden la finor i
la llum de la intel·ligència i ben aviat les corroeix la floridura de la ignorància.
Autor: Leonardo da Vinci
Hi ha dies en
què estic molt sensible…
I tot el que
passa al meu voltant
em provoca una
sensació preocupant,
els problemes
sembla que es fan més grans
i jo em sento petit i insignificant.
Marta Vilà
Un home molt ric va encarregar a
un artista molt conegut una pintura:
—M’agradaria que em fessis un
quadre d’un peix.
—Està bé —va dir l’artista—.
Dona’m un any i el podràs venir a buscar.
Al cap d’un any, l’home ric va
anar a casa del pintor.
—Has acabat la meva obra? —li va
preguntar.
Llavors, l’artista li va demanar que s’assegués i esperés
un moment. Va anar a buscar un llenç en blanc i unes pintures i, davant d’ell,
va començar a pintar el peix. L’home ric el va mirar amb estupefacció i va
esperar pacientment a que l’artista acabés de pintar. El pintor quan va acabar
li va ensenyar el quadre amb el peix i li va preguntar si li agradava.
—M’agrada. És preciós! Però
diga’m: per què m'has fet esperar un any per pintar-lo?
L’artista no va dir res, va obrir la porta d’un armari
que tenia a prop i de sobte varen caure a terra mil pintures de peixos…
Moralina:
Perseguir la perfecció implica temps, perseverança,
paciència i molts assajos fallits per tal d’aconseguir l’obra perfecta.
Quan és el meu
aniversari
em sento
especial,
rebu
felicitacions dels meus amics,
també alguna
postal
i fins i tot em fan alguns regals !
Marta Vilà
Un petit i bell rossinyol que tenia una meravellosa i dolça veu, no trobava
amics entre els de la seva pròpia espècie. Els altres rossinyols l’envejaven
i, sempre acabaven intentant competir amb ell.
Una mica trist, va decidir buscar un amic en altres famílies, fins que va
arribar a un parc on va trobar un paó reial. I, enlluernat per la bellesa de les
seves colorides plomes, es va acostar a ell.
—Ets molt bonic, paó reial —li va dir el rossinyol.
—Però, jo no tinc la meravellosa veu que tens tu. Admiro com cantes, rossinyol
—li va contestar el paó reial.
Llavors, el rossinyol es va adonar de que el paó reial podia ser el seu
amic:
—Si vols, podem ser amics —va dir el rossinyol —. Perquè ni tu voldràs
competir pel meu cant ni jo per la teva bellesa.
I el paó reial i el rossinyol es varen fer grans amics.
Moralina:
En una amistat veritable no hi pot
haver espai per l’enveja i la competència.
Faula Alemanya
Autor: Gotthold Ephraim Lessing
És
el carnívor terrestre més gran que existeix actualment a la Terra: un mascle
adult pot mesurar fins a 2,5 metres de llargada i pot arribar a pesar 700 quilos.
Són
nòmades i cacen en gels marins. El seu aliment principal són les foques, tot i
que també cacen morses, belugues i peixos.
El
pelatge de l'os polar no té cap pigment blanc, de fet, la seva pell es negra (per ajudar-los a absorbir la calor) i, els seus pèls no tenen color i són buits per dins. Cada pèl dispersa i
reflecteix la llum visible, això fa que semblin de color blanc, tot i que no ho
són. La llengua és fosca (amb tonalitats que van del blau o púrpura al negre).
Viuen al pol Nord o a les zones àrtiques de països com el Canadà, els EUA, Noruega, Groenlàndia i Rússia.
<a href=httpswww.freepik.esfoto-gratisdisparo-enfoque-selectivo-oso-polar-al-atardecer_13005804.htm#query=oso%20polar&position=0&from_view=search&track=ais&uuid=d7553ee9-db35-4c57-981d-ee36a06d8882Imagen de wirestocka en Freepik
Són
uns nedadors magnífics, el greix corporal els fa surar força bé i poden passar-se dies a l'aigua. Neden amb
les potes del davant com fan els gossos
i poden arribar a una velocitat
de 10 quilòmetres per hora.
Sembla
impossible, però un os polar va nedar sense parar durant nou dies i va fer 687
quilòmetres pel mar de Beaufort, on el gel s'està reduint pel escalfament
global, abans de descansar sobre una placa de gel.
 |
| Autor: Andreas Weith |
Les seves extremitats són com raquetes. Tenen uns
coixinets a les potes que estan plens d'unes microestructures anomenades
papil·les. Aquestes estructures provoquen una rugositat que augmenta la seva
força de tracció i, els permet caminar lliurement sobre relliscós gel que els
envolta.
Quan caminen deixen un rastre d'olor que els permet comunicar-se amb altres exemplars a través del territori.
Els ossos polars tenen dues capes de pell. Els pèls exteriors formen una capa que protegeix la pell interior de mullar-se quan estan a l'oceà. Després d'un bany, ells només necessiten una sacsejada ràpida i ja estan a punt per continuar el seu dia.
Tenen tres parpelles als ulls, la tercera parpella redueix la quantitat de radiació ultraviolada que entra als seus ulls. D’aquesta manera es protegeixen de la ceguera de la neu (una pèrdua de visió causada per la brillantor de la llum reflectida a les grans superfícies de neu o gel).
<a href="https://www.freepik.es/foto-gratis/disparo-enfoque-selectivo-osos-polares_13291809.htm#query=oso%20polar&position=1&from_view=search&track=ais&uuid=d7553ee9-db35-4c57-981d-ee36a06d8882">Imagen de wirestock</a> en Freepik
El
període d'aparellament, (és l'únic moment en què els ossos de tots dos sexes es
reuneixen i es tracten de forma amistosa), va del mes d'abril al maig, però els òvuls
no es fertilitzen i es comencen a desenvolupar fins al setembre aproximadament, en
el que es coneix com a implantació diferida. Durant aquest temps, la femella
intenta emmagatzemar la major quantitat de greix possible.
La gestació dura entre 195 i 265 dies.
<a href="https://www.freepik.es/foto-gratis/primer-plano-oso-polar-agua_10990999.htm#query=oso%20polar&position=9&from_view=search&track=ais&uuid=3f73f1d4-b5be-40c1-9a7f-177aa86496e2">Imagen de wirestock</a> en Freepik
Quan
han de donar a llum, les mares busquen una gelera i hi construeixen un túnel
estret que mena a una cambra. Els cadells neixen a l’hivern, normalment són dues
cries. Són cegues, tenen una capa de pell molt fina i pesen uns 700 grams. La mare els alimenta dins del cau amb la seva llet rica en greix, però
ella no menja res fins que els petits no surten del cau. Cuiden les seves cries fins que tenen un parell d'anys.
L'acumulació
de contaminants al gel i a l'atmosfera i, l' escalfament global estan afectant el seu ecosistema. Segons
estudis canadencs, el gel de les zones habitades per aquests animals s'està
fonent fins a tres setmanes abans que en la dècada de 1970, obligant a l'os a
retirar-se a terra ferma sense haver completat les seves reserves de greix, que
perden durant l'estiu i la tardor, en forma tan crítica que afecta la capacitat
de les femelles per quedar prenyades i minen la seva capacitat de produir llet
per alimentar les cries. Això ha provocat una caiguda del 15% de la taxa de
naixements.
