divendres, 16 d’abril de 2021

LES LLETRES: X

 


La Xinxilla Rigoberta

té l’orella sempre alerta,

és xerraire i xafardera

i de totes les coses se n’entera.

 

És una xinxilla tan repel·lent,

que xixueja tot el que sent.

I  llavors li importa un xurro

si  d'algú ha parlat malament,

i  marxa a poc a poc i dissimuladament.


Un cop ha muntat el xafarranxo

i després de tot el sarau!

Torna feliç cap al seu cau.

 Marta Vilà



diumenge, 11 d’abril de 2021

EL TUCÀ




El bec del tucà resulta ser més una arma en aparença que en efectivitat, doncs és buit per dins i lleuger, amb la seva gran mida serveix per dissuadir els enemics i depredadors, però no per lluitar contra ells.




El  bec pot arribar a mesurar un terç del seu cos, i està cobert de nombrosos vasos sanguinis que li permeten  regular la seva temperatura corporal. També a l'hora de d'alimentar-se la vora dentada de la part interna del seu bec li facilita la tasca de menjar. Té una llengua molt llarga amb forma de pluma que pot mesurar 15 cm.



Els tucans són aus de plomes i becs de colors molt cridaners.  Els seus ulls estan rodejats per una pell que en certes ocasions és de colors molt vius. Té les potes curtes però molt fortes, que li faciliten la sujecció a les branques i dos dits al davant i dos al darrere. No són ocells molt grans mesuren entre 42 - 62 cm. El més gran de tots és el tucà toco el seu pes de 620 gr.


Tucà toco

Els tucans tenen l'estómac molt petit i mengen molt sovint. S'alimenten principalment de fruites com: papaia, mango, baies, bananes…, també mengen insectes, aranyes, amfibis, ous, petits rèptils i rosegadors...



El tucà no vola grans distàncies i generalment només el just per canviar-se d'arbre o quan els hi cal. Són aus molt inquietes i curioses, sempre estan explorant pels arbres o pel terra.





Són una espècie monògama, que viu  amb la mateixa parella durant la seva vida. No posseeix un cant melodiós, sinó que és monòton i fins i tot a estones pot ser desagradable.





El festeig del tucans és molt cridaner: la femella i el mascle comparteixen menjar i tronquets amb els seus voluminosos becs. Els seus nius solen estar en cavitats dels arbres. La femella pon entre dos i cinc ous en una sola posta anual.

La incubació dura de 17 a 20 dies. Els pollets neixen sense plomes i amb els ulls tancats. Després de 8 o 9 setmanes abandonen el niu  i al cap de tres o quatre anys estan madurs sexualment.

La vida del tucans és de la vora de 20 anys.



El tucà es considera en perill d'extinció, degut a diversos factors com la caça per elaborar guarniments amb les seves plomes, desforestació, comerç d'aus exòtiques…

En molts països americans, avui en dia, és un delicte comerciar amb aquestes aus o tenir-les en captiveri.










El Tucà. Becs extraordinaris







10 tipus de tucans realment atractius





Gege, el tucà que va tornar a la selva




dimarts, 6 d’abril de 2021

LES DUES CABRES


Il·lustració: Milo  Winter


Vet aquí que un dia, dues cabres de diferents ramats van decidir abandonar les seves respectives cledes i fugir en busca de llibertat i fortuna. Per casualitat, es van trobar al cap d'uns dies, separades per un precipici; només un tronc, ben estret, unia els dos marges fent de pont. Ja ho veien, les dues cabres, que era impossible de passar totes dues alhora, però es van entestar a fer-ho. Quan van arribar al mig, cap de les dues no volia retrocedir; tossudes com eren, no es van voler avenir a cap raó, cadascuna volia que fos l'altra la que tirés endarrere. I, discutint, discutint, van arribar a la força; donant-se cops de banyes i empenyent-se mútuament va passar el pitjor: forcejant, van perdre l'equilibri i totes dues es van estimbar.

MORALINA:

*És més savi cooperar que ser obstinat i atreure la desgràcia.



FAULA D’ISOP


dilluns, 29 de març de 2021

7 ANYS DE: CONTES D'ANIMALS!

 



Per molts Anys !!!


espaidecontes@hotmail.com




Moltes Felicitats!

 Som mainada 

(canal  de cançons infantils)


divendres, 26 de març de 2021

LES LLETRES : Y

 



El nyu Zacaries és un golafre,

es passa tot el dia menjant farratge.

Un dia, per equivocació,

un pinyol es va empassar

i  per poc no es va escanyar.

 

Es va espantar tant el pobret,

que després de l’ensurt amb el pinyol,

l’estómac li va quedar fet un bunyol.

Marta Vilà


diumenge, 21 de març de 2021

LA VAQUETA MARINA QUE VOLIA SER UN DOFÍ

 


Autora il.lustració: Jacqueline Mahannah


Blue era una vaqueta que habitava a les aigües del golf de Califòrnia. La petita vaqueta era molt inquieta, però aquesta no era la naturalesa de la seva espècie, doncs són animals molt tímids. Surten a la superfície només per respirar, però Blue volia ser diferent, veia jugar les balenes, els dofins i al veure'ls tan similars a ella, també volia jugar, saltar a la superfície i ajuntar-se amb ells per viure aventures.

Blue es passava les tardes mirant-los i morint-se d'enveja veient com es divertien. Moltes vegades es posava trista i s'allunyava de tots, llavors murmurava baixet les seves frustracions.

Una tarda va intentar seguir uns dofins i va desobeir el que li havia dit la seva mare. Al cap d'una estona va marxar molt trista. Quan la seva mare la va veure, es va acostar a ella per consolar-la.

—No estiguis tan trista Blue. Cada animal té la seva forma de vida i la nostra és aquesta.

—No ho entenc, mare. És tan divertit poder saltar, sortir a la superfície, jugar amb els amics.

—Ho sé. Però els dofins són molts més. Nosaltres devem cuidar-nos per preservar l'espècie.

—Preservar l’espècie?

—Sí. Som únics, només habitem en aquest lloc en el món, no hi han altres animals com nosaltres i estem desapareixent. Per això, hem de cuidar-nos. Tu ets especial, com molts pocs animals ho són. Per què algú que és únic, vol assemblar-se a la majoria?

Blue es va quedar pensant i llavors va somriure. Estava desitjant ser diferent, sense adonar-se que era especial. A partir de llavors, mai més va estar trista, cada vegada que veia jugar els dofins, recordava que ella devia preservar la seva espècie perquè eren molt pocs. Una espècie, que només Mèxic tenia la sort de gaudir.

Moralina:

Quan t'acceptis i t'estimis tal com ets. Tothom t'acceptarà i  t'estimarà. La gent pensa de tu el  mateix que els demostres.


Faula Mexicana

La vaqueta marina (Phocoena Sinus). 

 És una cetaci en greu perill d’extinció, 

només es troba en el golf de Califòrnia.

(Font: Fábulas cortas.com)



dimarts, 16 de març de 2021

L' ÓS BRU


 


L’ós bru és el mamífer més gran dels Pirineus. El pes dels mascles oscil·la entre 150 i 230 kg  i el de les femelles entre 80 i 150  kg. L'alçada a la creu oscil·la entre 90 -100 cm.

 La seva oïda està molt desenvolupada; el seu olfacte és excel·lent i finíssim, pot detectar a molta distància l'aliment o l'estat sexual d'altres ossos en l'època de zel. Aquests dos sentits  l'ajuden molt en la seva activitat quotidiana. En canvi, la vista, no la té molt desenvolupada  i  no hi veu gaire bé de lluny.

Són plantígrads ( trepitgen amb tot el peu i les mans) i tenen cinc dits.




Els óssos viuen en moltes zones d' Europa, Àsia i Nord Amèrica, però sempre amb una població fragmentada en petits nuclis.  



Quan arriba l'època de zel, els mascles comencen a marcar el seu territori. A més de metre i mig del terra, molts arbres mostren senyals d'esgarrapades, mossegades i pelats a l'escorça. Són senyals que utilitzen per avisar a altres mascles de que aquell territori ja té propietari. També es freguen amb l'escorça per deixar el seu olor impregnat.



Hi ha més de 10 subèspecies d'ós bru, la més coneguda és: l'ós bru nord-americà, el Grizzly (ursus arctos horribilis) És un ós molt adaptable i de grans dimensions, la mida  pot variar depenent de la regió on viu. Tot i que la subespècie més gran és l'ós Kodiak (ursus actos middendorffi) Habita a les costes d'Alaska i destaca per la seva mida i pel color marró intens del seu pelatge que és més fosc que el de l’ós Grizzly. Té una alçada de 1,5 m (a quatre potes), una llargada de 3 m i pot pesar més de 500 kg.


Ós kodiak (Autor imatge S.Taheri)

Les seves urpes i anatomia ens revelen una estampa d'un carnívor típic, però en realitat els ossos són uns devoradors de carn totalment atípics. La seva dieta és compon  entre el 70 i el 80% d'aliments d'origen vegetal.

Són animals omnívors s'alimenten de: castanyes, aglans, avellanes, fruita, tubercles, brots tendres de plantes herbàcies, carronya, insectes, mel, bolets, aus, ous, peixos i mamífers ungulats salvatges i domèstics.



Malgrat  les seves dimensions, els óssos són animals molt ràpids. Quan corren, poden arribar a velocitats properes als 50 km/h. Per aquesta raó, representen un perill important pels humans. Les femelles són particularment agressives, quan perceben alguna amenaça cap a  les seves cries.



Una de les característiques més conegudes dels ossos és que hivernen: romanen en estat de letargia durant els mesos d'hivern amagats en coves o grutes. Per poder enfrontar-se a aquest llarg període d'hibernació, els ossos tenen de passar un període de hiperfàgia. És a dir, que tenen d'ingerir grans quantitats d'aliments d'elevat valor calòric per incrementar la seva capa de grassa i tenir reserves suficients per superar la hibernació.




A nivell territorial, hi ha molta diferència entre femelles i mascles. Les femelles d'ós bru tenen àrees d'acció molt més reduïdes, desenes de kilòmetres generalment, que s'encarreguen de protegir i explotar amb eficàcia. Els mascles, recorren centenars o milers de quilometres de bosc, incloent les àrees de diferents femelles per assegurar una major efectivitat de fecundació. Les distàncies són superiors en els boscos de coníferes, sobretot en països freds, com Noruega i més curtes, en boscos caducifolis, el motiu és que troben més aliment.



Durant els mesos de tardor, es van preparant per les precarietats de l'hivern, és comú trobar els ossos bruns en els millors punts de pesca d'Alaska. En aquestes èpoques quan el salmó remunta el riu per pondre els ous,  els ossos aprofiten per menjar tot el que no podran menjar en el seu període d'hibernació. 



Óssa amb dos cadells al Parc Natural de l'Alt Pirineu. Autor imatge: Generalitat de Catalunya

Arriben a la maduresa sexual entre els tres i cinc anys, produint-se l'època d'aparellament amb la primavera avançada, entre maig i juliol. Aquests animals no formen parelles, les seves trobades només són per reproduir-se. Per augmentar les possibilitats de fecundació, les femelles tenen la ovulació induïda, es a dir, que l'ovulació no és regular sinó que la provoca còpula. Llavors l'òvul  fecundat queda flotant en el úter durant un parell de mesos i s'implanta només a partir de la tardor. El període de gestació és de 9 o 10 setmanes, d'aquesta manera, el cos de la femella es regula per donar a llum durant la hibernació, amb la calidesa i seguretat de l'ossera. Tenen entre un i tres ossets, tot i que excepcionalment en poden tenir quatre.



Quan neixen, les cries d'ós bru pesen al voltant de 350 grams i passen els primers mesos aprenent a caminar dins l'ossera  i alimentant-se de llet materna. Al inici de la primavera surten a l'exterior i les mares prossegueixen amb els ensenyaments bàsics de supervivència: rastreig, caça, pesca, recol·lecció, defensa, localització de refugis.

Al cap d'un any, el óssos pesen entre 20 i 25 quilos, i mig any després estaran a punt per viure sols i recórrer els boscos. A partir d'aquell moment, la mare óssa tornarà a estar capacitada per quedar-se de nou embarassada i prosseguir el cicle, amb aquest espai de dos anys entre un embaràs i un altre. 




Els ossos bruns no  són sempre només de color marró, també poden tenir tonalitats rogenques, crema, bicolor o gairebé negre. A vegades, les puntes del seus pèls canvien de color respecte  la resta. 

En estat salvatge viuen una mitjana de 25 anys. 









La vida dels óssos a través de les quatre estacions




Curiositats de l'ós bru





 Un dels animals més perillosos del món 
(mini-documental en clau d'humor)