diumenge, 17 d’octubre de 2021

LA TARDOR QUE JO CONEC

 





La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

les petjades fan crec-crec,

botes d’aigua i un paraigua

i el vent que s’enduu barrets.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

porta figues i fruits, secs

mandarines i magranes

i el primer dia de fred.

La tardor que jo conec.

 

La tardor que jo conec

té gust a raïm i cep,

d’olivera i pluja fina,

de bolets amb julivert.

La tardor que jo conec.

 

Música: Dàmaris Gelabert

Àlbum: Cançons Populars & noves.




MANUALITATS AMB FULLES SEQUES

 



Animals fets amb fulles seques!



dimarts, 12 d’octubre de 2021

EL GALL DINDI






El gall dindi (Meleagris gallopavo) és una de les dues espècies d'ocells del gènere Meleagris, gènere d'aus gal·liformes de la família dels fasiànids.

És originari d'Amèrica del Nord, però s'ha introduït com a au domèstica  gairebé a tot el món. 




Els galls dindis salvatges habiten a Nord-amèrica, des dels Estats Units fins al sud de Mèxic. Les subespècies es troben en una àmplia varietat d'hàbitats incloent-hi planes i muntanyes, necessitant resguard per als nius, aigua a la vora i arbres per posar-se i esquivar als depredadors. Passen gran part del dia buscant aliment en els sòls i únicament volen  distàncies curtes, sense arribar a migrar.





En general són omnívors alimentant-se majoritariament de petits insectes, llavors i plantes; variant en pes i grandària considerablement d'una subespècie a una altra. Són de comportament diürn posant-se a les nits a les capçades dels arbres.




Els mascles adults tenen el cap sense plomes, molt carunculat que normalment té un color vermell, però que es converteix en blanc recobert de blau quan els ocells estan excitats. Altres trets distintius del gall dindi comú són: un llarg ornament carnós vermell que creix des del front sobre el bec; un carreu carnós que creix des de la gola; un manyoc de plomes finíssimes que semblen pèls (conegudes com barba) que sobresurt del pit  i esperons a les cames.



Només els mascles fan el característic soroll glu-glu-glu, i alhora també despleguen la cua, aquests gestos són un acte de domini. Ho fan per espantar als depredadors  i  possibles rivals.

1.  


La reproducció del gall dindi comença amb un festeig per part dels mascles a principi de primavera. Generalment els galls dindi salvatges es concentren en petites societats jeràrquiques  i es comuniquen mitjançant els sons que poden emetre, segons l’època de l’any en la que es troben aquest petits grups varien i també el seu comportament, dins d’un grup de mascles només s’aparella el dominant. Els mascles i les femelles només s’ajunten per reproduir-se. La resta del temps no viuen a la vora ni interactuen.





Les femelles posen una mitjana de 5 a 8 ous que cuiden i coven durant 28 dies. Un cop neixin els pollets la seva mare els protegirà i els alimentarà.


A Nord-amèrica, a principis del segle XX, la caça de galls dindis va arribar a uns nivells tan alts, que l’espècie Meleagris gallopavo gairebé s’extingeix. Es varen tenir d’implementar diversos programes de protecció per rescatar l’espècie.






La domesticació del gall dindi comú va ser probablement iniciada pels natius mexicans. Les aus es van portar per primera vegada a Espanya cap al 1519 i des d’Espanya es van estendre per tota Europa.




Els galls dindis domèstics, també coneguts com “guajalotes” en països com Mèxic, tenen una esperança de vida de la vora dels 10 anys.




La paraula “guajalote” prové del Nàhuatl “huexolotl” que es tradueix com vell monstre o gran monstre. Aquesta definició és deguda sobretot al seu aspecte i també per les seves dimensions.









Granja  ecològica de galls dindis







Què passa amb els galls dindi?

Mini-documental en clau d'humor de curiositats d'aquestes aus.




dijous, 7 d’octubre de 2021

LES LLETRES: R

 



El ratpenat Onorat

s’ha ben enamorat,

d’una ratapinyada molt bufona

 que no menja mosquits ni papallones.

 

L’Onorat li ha recitat un poema,

i li ha portat un ram de flors,

i a la ratapinyada li han pujat els colors.

 

I  com que la ratapinyada és vampiresa,

se li ha llençat als braços

i el coll  li ha mossegat,

per demostrar-li com li ha agradat.

Marta Vilà



divendres, 1 d’octubre de 2021

El poder de les paraules

 



Va existir un samurai que controlava perfectament l’art de l’espasa, però era molt arrogant i orgullós. Un guerrer que trobava el sentit de la vida quan matava  a algun adversari en combat i, per aquest motiu, buscava contínuament ocasions per desafiar a qualsevol davant la més mínima ofensa.  Només d’aquesta manera, el samurai mantenia un sentit a la seva existència  i a la seva  identitat.

En una ocasió va arribar a un poble i va veure que els seus habitants es dirigien en multitud a un lloc, llavors va aturar una persona i li va preguntar:

—A on aneu amb tanta pressa?

L’home molt espantat, li va contestar:

—Noble guerrer, anem a escoltar el mestre Wei.

—Qui és aquest mestre?

—Com és possible que no el conegui?—va contestar l'home—. El mestre és conegut per milers de persones a la nostra regió.

Aquest fet, va despertar la curiositat del samurai, que es va sentir com un ignorant davant d’aquell home i va decidir acompanyar-lo per conèixer el mestre Wei.

Quan varen arribar, el samurai va veure a un senyor vell  i de baixa estatura…,  res més lluny del que s’havia imaginat.

El mestre va començar a parlar:

—Al llarg de la historia s’han utilitzat milers d’armes molt poderoses, però la que jo tinc és letal. I aquesta arma que utilitzo és la paraula.

Quan el samurai va escoltar aquelles paraules, va aixecar la veu i va dir:

—Com t’atreveixes  a dir aquestes tonteries!

Llavors, traient la seva katana i movent-la al vent va prosseguir:

—Aquesta sí que és una arma poderosa i no les teves paraules estúpides!

El mestre sorprès, el va mirar als ulls i li va dir:

—No m’estranya que algú com tu digui això... És fàcil d’observar que ets un salvatge, sense cap mena d’estudis ni intel·ligència… En definitiva, un desgraciat!

Després d’escoltar aquelles paraules el samurai es va enrabiar i es va dirigir cap el mestre amb una actitud desafiant.

—Vell, acomiada't de la teva vida perquè t’ha arribat l’hora.

Llavors, el mestre va canviar la seva postura i va començar a disculpar-se:

—Perdoni, gran senyor. Només soc un ancià i a vegades se me'n va el cap i dic tonteries. Amb el cor noble que caracteritza els grans guerrers com tu, t’imploro que em perdonis si t’he pogut exaltar amb les meves bogeries.

El samurai es va aturar en sec i va contestar:

—Per suposat que sí, noble mestre. Accepto les seves disculpes.

Va ser llavors quan el mestre Wei  va mirar als ulls del samurai i li va dir:

Estimat amic, a veure digue’m: 

Són o, no són, poderoses les paraules?


Moralina:

Una paraula mal dita és com la bala d'una pistola, que un cop es dispara contra una persona no hi ha manera d'evitar el mal.

Reflexió:

Des de l’antiguitat, es té coneixement de la importància del bon ús de les paraules, ja que amb elles es poden generar estats d’ànim, canviar pensaments i, fer-les servir de totes les formes imaginables amb la finalitat d’aconseguir propòsits. Podem alegrar el dia de l’altre o amargar l’existència d’algú, fins i tot la nostra. És extremadament important, tenir coneixement de què és diu i com es diu, per utilitzar-ho d’una forma adequada i així crear la realitat que desitgem.

Conte Japonès



dissabte, 25 de setembre de 2021

LES LLETRES: S

 



En Benito és una serp molt formosa,

però li va passar una cosa molt curiosa.

Ja fa dies que la boca li degotava,

perquè produïa saliva

de manera intensiva.

 

Va decidir rentar-se la boca amb sabó,

i  encara va ser pitjor!

El metge el va ben renyar

i  unes pastilles li va receptar.

El medicament li va anar de primera!

I  va acabar amb la salivera.


Marta Vilà


diumenge, 19 de setembre de 2021

PIU - PIU (twet twet)

 



Excel·lent curtmetratge, amb dos símbols molt ben trobats,
 una corda que representa la vida i un ocell encantador que simbolitza com vola del temps.



MENJADORA PER OCELLS

 




Com fer una menjadora per ocells d'una manera molt senzilla.



dilluns, 26 de juliol de 2021

TORTA, LA TORTUGA ( Autors: Enric Vergés i Marc Cruells)

 


Il.lustradora:  Jorgina Juvé 


      Ja fa molt de temps, un dia, un avió carregat de productes químics i àcids radioactius va caure enmig del mar i va banyar de productes químics un petit niu de tortugues, amb tres ous petitons. No van tardar a néixer, aquelles petites i bufones tortugues, que van anar nedant cap la platja d’una illa d’Indonèsia, anomenada Sulawesi. Una d’elles es va convertir en un monstret estrany (del que el seu poder era) amb un poder desconegut. Aquell monstre es va anar fent popular entre la gent de la ciutat i una setmana després es va convertir en el terror de tot Sulawesi. Tota persona que el molestava acabava devorat, triturat, desfet i exterminat! Però un dia, mentre dormia, va tenir una revelació, va obrir els ulls i de sobte va sortir disparada en direcció oest. Va estar desapareguda tres dies, i tres dies de felicitat i alegria van passar. De sobte, la tortuga va sortir del seu amagatall i va dir a tota l’illa:

            —Hola, cavallers i donzelles d’aquesta ciutat, sóc Torta la Tortuga, i reclamo la ciutat en el meu nom! A partir d’ara, Sulowasi o Sulawesi,  com es digui, es dirà, Tortopolis! A partir d’ara, les coses canviaran i em tindreu més por que abans, perquè he descobert la manera de fer-me gran, gran i molt gran!

De cop i volta, es va començar a fer gran, fins al punt de ser gegant! Una de les persones que l’estava veient es va enfurismar i el va anar a atacar, desgraciadament, una sola pota va ser suficient per enviar-lo a fer punyetes (al riu). 

Totes i cadascuna de les persones que hi eren, van començar a atacar-la amb pistoles, canons i altres armes de foc, mentre els que no tenien feina o no tenien passaport d’armes, van clavar-li ganivets i estris de cuina. Torta va començar a recular i sense que ho veiés, va caure a l’aigua i per culpa de la seva gran i pesant closca, es va enfonsar al mar profund i es va morir

65 anys després...

         —Mira, net, vols que t’expliqui la història del nom d’aquesta ciutat?

         —Sí, avi, diga'm-la!

—D’acord, escolta: fa molt de temps, Torta, la Tortuga va amenaçar la ciutat, quasi em moro, en aquella època, perquè vaig ser tonto i vaig voler atacar-la jo sol... em van haver de rescatar del riu i fer diverses operacions perquè em recuperés del tot. En aquell instant vaig aprendre que lluitant sol no faig res, val més lluitar junts i units, per vèncer.

 

I vet aquí un gos i vet aquí un gat, que la closca s’ha trencat.

 

Marc Cruells i Enric Vergés, 5è Escola Torres Jonama de Mont-ras



Enhorabona Enric Vergés i Marc Cruells pel premi.

Un conte molt original i divertit. Felicitats!!!

I moltes gràcies per voler compartir amb altres persones aquest conte!


I també un aplaudiment a l'Associació sociocultural Mont-ras al Cor

 pel Concurs de Contes Sant Jordi !



dilluns, 5 de juliol de 2021

ENS VEIEM AVIAT!

 





Tres Dites d’estiu:

 

* Sol d’estiu cou com el caliu!


* Tant d’hivern com d’estiu, si podeu, dormiu, dormiu.


* Si  a  l’estiu fa el dia clar, el sol duu el vent per la mà.




Ens veiem a finals de setembre.

Molts Petons i que tingueu un bon estiu!   



dimecres, 30 de juny de 2021

LES LLETRES: T



La tortuga Nicolasa

pren el sol a la terrassa,

llavors, de manera sobtada,

comença una forta ventada.

 

El xiprer i el taronger, com es belluguen!

i voleien moltes fulles.

De sobte, la tortuga rep un impacte,

ha rebut un cop de taronja

però la closca està intacte.

 

I  la tortuga exclama:

Mare meva, quin terrabastall!

Me’n vaig a buscar un amagatall.


Marta Vilà



divendres, 25 de juny de 2021

EL CAVALL VELL

 



En un poble perdut entre les muntanyes es trobava un cavall vell. El cavall  consumit pels anys de vellesa, havia estat un gran corredor de curses i n'havia pogut guanyar moltes.

El seu amo, orgullós del cavall que tenia en aquells temps, presumia del magnífic exemplar el qual, entre altres privilegis, feia que el seu amo guanyés molts de diners en cada cursa de cavalls.

Tanmateix, aquells dies havien quedat sepultats ja feia molts anys, i ara el cavall es trobava cansat i vell  i, pràcticament es passava el dia dormint.

No obstant, el cavall mentre dormia, recordava aquella època d’esplendor. Una nit va somiar amb la millor cursa que havia corregut: ell es trobava amb altres cavalls i no deixava de presumir de la seva fortalesa i velocitat. Estava convençut de que “ era el millor de tots i que aviat guanyaria aquella cursa i moltes més”. Fins i tot va somiar com comentava això amb altres cavalls. Un d’aquells cavalls, d’avançada edat li va dir:

—No presumeixis de la teva joventut, doncs algun dia la perdràs.

Però el cavall pensava que “ això mai li succeiria” i que “ ell seria jove i exitós per sempre”.

Després d’això, el cavall es va despertar sobresaltat i trist i ja no va poder tornar a dormir aquella nit…

L’endemà, el seu amo va arribar al graner on es trobava i, el va portar a un molí on el va vendre a un altre granger perquè el cavall mogués el moli amb la seva força.

Ara oblidat també pel seu amo, no va poder evitar recordar el seu passat i el somni que  havia tingut aquella nit…

Llavors, el  cavall va exclamar:

—Que presumit que he sigut, per creure que la meva joventut seria eterna. Abans corria en les millors curses. Ara tan sols dono voltes a aquest molí.


Moralina:

Mantingues sempre la teva humilitat i mai presumeixis de la teva joventut ni de la teva força, doncs els anys passen i la joventut s’esvaeix.

Autor: Isop


dimarts, 15 de juny de 2021

LES ORENETES



Oreneta vulgar (Americana)

 Les orenetes ens avisen que arriba el bon temps: després d'un viatge de més de 8.000 quilòmetres tornen a les nostres terres per fer el niu perquè hi troben el clima idoni. Durant tot l'estiu ens faran companyia i, mentre crien els seus polls, ens seran unes bones aliades contra els mosquits.



Oreneta vulgar

 La llargada de l'oreneta vulgar és de 15 a 20 cm, l'envergadura: 32-34 cm  i el pes: 17-21 g.

És una au delicada, gràcil i molt aerodinàmica, de color negre, amb reflexos blaus metàl·lics per dalt i blancs crema a les parts inferiors. Té el front i la gola vermelles i un collaret negre. Les ales són llargues i apuntades, mostren tons blancs a la part inferior davantera. La cua, molt llarga i forcada és de color negre, amb petits ovals blancs quan l’estén, les potes són curtes i sense plomes i la boca és molt ampla, amb un bec curt, pla i negre.

Els joves llueixen tons negres pàl·lids, tenen el front i la gola taronges i una cua molt més curta.

Dimorfisme sexual: Encara que ambdós sexes s’assemblen, la femella és menys brillant, més blanca per sota i amb la cua més curta.

De vol àgil, ràpid i acrobàtic, l’oreneta vulgar ocupa en l’espai aeri les capes baixes, per sota d’avions i falciots.

Es pot observar volant a poca alçada per sobre dels prats i les  gespes dels jardins.





 Mapa base de Roke 





A Catalunya hi viuen cinc espècies d’orenetes, que es poden trobar per tot el territori: l’oreneta vulgar, l’oreneta cuablanca, l’oreneta de ribera, l’oreneta cua-rogenca i  el roquerol.


L’oreneta vulgar: És un ocell nidificant estival, comú arreu del territori. Migrador molt comú arreu del país. Hivernant regular, però molt escàs, en algunes zones humides litorals.


El roquerol: És resident en tota mena d'ambients rocosos des del nivell del mar fins a l'alta muntanya, on pot ser estival només. Migrador i hivernant més localitzat, lligat molt sovint a zones humides litorals, en àrees on no hi és a l'estiu.


L’oreneta de ribera : És un ocell migrador regular i comú arreu del territori. Nidificant estival molt localitzat. No cria mai en cases i edificis.





Les orenetes s’alimenten exclusivament d’insectes. La dieta d’insectes varia segons lloc i època. Les preses més consumides són mosques i mosquits, també caça formigues voladores, vespes, xinxes i petits escarabats.

El mètode de captura consisteix en vols acrobàtics de persecució amb la boca ben oberta, de vegades en petits grups, a poca alçada i no lluny del niu. Una oreneta pot arribar a menjar 850 insectes al dia. El règim alimentari  i els consegüents beneficis que ens aporten han desembocat en la protecció legal de l’espècie, tant a nivell nacional com internacional.



oreneta golablanca 

 El cant de l'oreneta consisteix en una xerrameca musical accelerada, formada per refilets encadenats amb un final característic: Un "Prrr" aspre. Au molt cantarina, emet reclams freqüents, sobretot un agut uit, uit.

Canta de manera contínua, ja sigui amb sons curts o un refilet llarguíssim.


Vola amb rapidesa, amb canvis constants de direcció. Li agrada volar sobre basses d'aigua on captura insectes o beu aigua.
Cap a finals d'estiu es reuneixen moltes orenetes i es fàcil veure-les parades sobre els fils elèctrics; es preparen per emigrar cap a l'Àfrica on passen l'hivern, tornant a inicis de primavera.



Oreneta cua-rogenca (Cecropis daurica) 
Autor imatge: Agustín Povedano

 L’oreneta cua rogenca: És un ocell nidificant estival, localitzat i no gaire abundant, distribuït de forma irregular per ambients de caire mediterrani. Migrador regular, però escàs, arreu del territori, detectat més sovint al pas prenupcial.



Oreneta pit-roja

A les orenetes els agrada l’ambient urbà, i a l’igual que amb altres espècies, compartim amb elles les ciutats i viles. La seva proximitat ens permet gaudir d'una mica de natura en els entorns urbans. És necessària una labor pedagògica i divulgativa per evitar que aquesta convivència no generi alguns moments conflictius, com pot passar durant la restauració de façanes, o amb l’acumulació d’excrements. D’altra banda, el refranyer popular recorda que “Les orenetes porten sort, i qui les empaita és bord”.




Oreneta cua blanca

  L’oreneta cuablanca: És un ocell nidificant estival molt comú arreu de Catalunya. Migrador regular i molt habitual per tot el territori. Es distribueix des de la franja litoral fins als 2000 m però el 80% de la població catalana es troba per sota dels 600 m.



També es troba àmpliament distribuïda arreu del continent euroasiàtic. És una espècie migradora, que durant l'època de cria (primavera-estiu) es troba des de Portugal fins al Japó i des de la península Escandinava fins al nord d'Àfrica. A la tardor emprenen el viatge cap a les dues grans regions d'hivernada: l'Àfrica subsahariana  i la península de Malàisia.

A Catalunya arriba a partir de la segona quinzena de març i comença a marxar a les darreries d'agost, i els últims exemplars s'observen a finals d'octubre.

El niu és de fang, esfèric i totalment tancat llevat d'una petita obertura a la part superior d'uns 2-3 cm de diàmetre. No es pot confondre amb el de cap altre espècie. Els de l'oreneta vulgar i el roquerol són totalment oberts de dalt mentre que el de l'oreneta cua-rogenca té un distintiu canal d'entrada.




El període de cria de l'oreneta vulgar és variable, s’inicia:

Al març al sud d’Espanya i a l’abril-maig al nord de Catalunya. Finalitza al juliol i agost.

Cria a prop de l’home, l'oreneta adossa el niu en una paret, sota un balcó, sota un porxo, a l’interior de les masies i de les cases velles. A cobert de la pluja  i en un lloc arrecerat del vent.

Freqüentment utilitzen, prèvia reparació, el niu dels anys anteriors.

El temps de fer un niu de nova construcció, variarà en funció de la climatologia i de la disponibilitat de trobar fang. La parella trigarà uns 8-12 dies a fer-ho.

Construeixen un niu amb forma d’olla, totalment obert per la part superior.

Els materials utilitzats són:  fang, aigua, petits branquillons i brins d’herba, que utilitzen per relligar les boletes de fang.

A la base del niu hi posen plomissol, molses  i pèls.

Fidel al lloc de cria  i a la parella, nidifica en solitari. No fa colònies de cria, malgrat que a vegades es poden trobar varis nius junts.

És una au monògama, que viu en parella. Tanmateix de vegades s’han observat mascles criant amb dues femelles simultàniament.



Els ous són de color crema  i amb taquetes vermelloses.

Número de ous: 4-5. El número d’ous per niu decreix de la primera posta a la segona o la tercera.

Incubació: Ho fa principalment la femella. Només surt del niu per menjar.

Naixement: 15-16 dies. (i els ous eclosionen alhora).

Alimentació dels pollets: Els 2 pares.

Els pares van i tornen moltíssimes vegades al dia per portar menjar als pollets.

Estada al niu: unes 3 setmanes. Els pares els continuen alimentant durant uns dies més.

Si les condicions són optimes, per cada niu solen volar set o vuit joves a l’any.

Nova posta: Un cop que els joves s’han independitzat i saben caçar sols.

Número de postes: 2 o 3 (Segons condicions climatològiques i dels recursos alimentaris).

Els joves nascuts de la primera posta poden ajudar els seus pares a alimentar els pollets de la segona/tercera posta, comportament que es coneix com a “cria cooperativa”.


La mortaldat de les orenetes és molt elevada durant el primer any de vida. Tanmateix pot arribar a viure almenys 15 anys.

Destruir els seus nius no només és una il·legalitat (són ocells protegits, i per tant ho estan també els seus nius), sinó que constitueix un acte d’extrema crueltat i indiferència cap a aquests fantàstics ocells.




Com podeu ajudar les orenetes?

En primer lloc, no destrosseu els nius existents i sapigueu que les orenetes sempre tornen al mateix niu. I, en segon lloc, una bona manera és col·locar nius artificials: els podeu trobar en establiments especialitzats. Cal que tingueu present, però, de mantenir lliure d'obstacles la trajectòria dels ocells a través de les obertures. I, per evitar-vos les molèsties que us puguin generar els seus excrements, podeu instal·lar una lleixa de fusta sota del niu per recollir-los i aprofitar-los després com a adob per a les plantes.










Niu d'oreneta cuablanca





Com identificar les orenetes a casa nostra







El cant de l'oreneta