A la
selva Africana hi vivia un ximpanzé que es deia Zinoué. Era el gran de quatre
germans i era el ximpanzé més poruc de la comunitat. Tot li feia por, no havia après a saltar de branca en branca, perquè temia caure, tampoc no menjava cucs ni formigues com els altres ximpanzés, li feien angunia i no els volia tocar. Mai anava sol, perquè l'espantaven els perills de la selva.
Un
dia cap al vespre, uns homes varen entrar a la selva, carregats amb serresi varen començar a talar els arbres. Volien
conrear terres per plantar arbres fruiters. Duien unes gàbies molt grosses
iunes xarxes i varen capturar tota la
seva família. Tots havien sortir a defensar les terres on vivien. Tots, menys
Zinoué, que s'havia amagat dalt d'un arbre i tremolava com una fulla.
Quan va tornar el silenci, va baixar de l'arbre i va
quedar molt sorprès perquè no hi havia ningú. Es preguntava què havia passat. Estava
tan terroritzat amb el soroll de les serres, que no s'havia adonat de res. «On
són tots?», pensava.
Aquella
va ser la seva primera nit sol. Intentava dormir,però li era impossible. Escoltava els grills,
els mosquits i tota mena de sorolls estranys que li feien posar els pèls de
punta.
L'endemà va sortir el sol i Zinoué estava rebentat, no
havia pogut aclucar l'ull en tota la nit. Com que tenia gana va decidir anar a buscar una mica de fruita per menjar. Anava caminant arrossegant els peus, quan va trepitjar unes quantes fulles seques, al sentir el soroll, un munt de coses li varen passar pel cap. S'imaginava que el
perseguia una serp, que algun lleopard el volia atacar... Després de córrer una bona estona,
es va aturar en un riu i com que tenia molta set es va disposar a beure una mica d'aigua.
Va apropar la boca en un petit bassal, però en aquell moment va veure uns
capgrossos que nedaven a la bassa.
«Ai,
mare quin fàstic. Em moriré de set, no sóc capaç de beure aigua amb aquestes
bestioles que hi neden.», va pensar. Va intentar agafar aigua del riu, però li feia por
posar-hi els peus. Al
cap d'una estona de no haver pres ni una gota d'aigua, es va posar a pensar i
va buscar una solució. Va agafar una fulla d'un arbre i la va submergir a la
bassa. Les mans li tremolaven, però ho tenia de fer o moriria de set , va
emplenar la fulla i va aconseguir beure aigua i això el va fer molt feliç. «Tinc
gana, que podria menjar?» va pensar.
Va
veure unes fruites molt sucoses que penjaven d'un arbre i va pujar dalt del
arbre, però un cop era davant les fruites, es va adonar que eren plenes de
formigues. Zinoué contemplava les fruites i es va posar a pensar, de sobte li
va venir una idea al cap, va agafar una branca plena de fulles i va anar
fregant amb molta paciència les fruites, fins que algunes varen quedar netes de
formigues; i així va poder saciar la seva gana.
Quan
va arribar la nit estava tant cansat que va quedar dormit com un tronc. Al matí, es va disposar a buscar la seva família i va començar a caminar, cridava i
cridava per tots els racons de la selva, preguntava a tots els ximpanzésque veia si en sabien res de la seva família.
La resposta sempre era negativa, avançava molt lentament per la selva i Zinoué
es va adonar, que sinó aprenia asaltar
pels arbres no els trobaria mai.
Va
preguntar al Mandril, com s'ho feia per saltar tan ràpidament de branca en branca,
però el Mandril es va petar de riure només de pensar que no en sabia.
Avergonyit, no es va atrevir a preguntar-ho a
ningú més. Va pensar, que es podria fixar amb com ho feien els altres micos i
cada dia s'asseia una estona i mirava com saltaven.
Aviat
es va adonar de com ho tenia de fer: tenia de flexionar les cames, impulsar-se
amb totes les seves forces i amb els braços agafar-se a les branques. Semblava tan fàcil.Però ell no s'hi veia capaç.
Varen
passar els dies i no va saber res més de la seva família. Un dia mentre passejava, es varen sentir uns caçadors que havien entrat a la selva.
Tots
els animals fugien terroritzats, Zinoué temia per la seva vida, va veure un
grup de ximpanzés que saltaven d'arbre en arbre a tota velocitat, llavors ell
es va enfilar a un arbre també. Estava molt espantat, altre vegadaes varen tornar a sentir uns trets. Aquest
cop no s'ho va pensar dues vegades, va saltar amb totes les seves forces i va
estirar els braços tant com va poder, havia aconseguit saltar i ara la por
havia desaparegut.
Va
seguir el grup de ximpanzés, fins que varen quedar molt lluny dels homes. Zinoué
es va presentar als membres del grup i els va explicar que es trobava sol i
que havia perdut la seva família, llavors el cap dels ximpanzés el va admetre.
Zinoué, estava
molt content perquè havia pogut vèncer totes les seves pors i ara estava tan bé amb ell mateix.Ja no era aquell ximpanzé poruc, sol
se'n sortia prou bé. Amb els mesos, tots els ximpanzés el varen acceptar i
respectar,fins itot es va enamorar de Nahua. Feien molt bona
parella. Al cap d'un temps va néixer Doto, el seu fill, cap cosa el podia fer
més feliç. Zinoué,
no va tornar a veure la seva família, però:
“
Amb la força de voluntat va ensortir-se'n de
tot el que es vaproposar”.
Els
suricates, són també coneguts amb el
qualificatiu de gats de roca, pertanyen a la família de les mangostes.Poden arribar
a mesurar 35 centímetres sense contar la cua, i pesar aproximadament entre 700
i 720 grams. Són mamífers carnívors.
La principal
zona de hàbitat d'aquests mamífers es troba en el desert del Kalahari i la
sabana Africana, especialment a Sud-àfrica, concretament a la regió de Namíbia,
Botswana, Angola, Lesotho... En zones extenses, rocoses i àrides.
S'alimenten
principalment de petites aus, llangardaixos, insectes, ous, fruita... Els agraden els escorpins, perquè quan creixen es fan immunes al seu verí. Les
mares treuen el fibló a aquests aràcnids per alimentar les seves cries.
Aquesta espècie és molt sociable, a la natura viuen en
grans grups. Excaven xarxes de túnels molt grans que els permeten resistir les
fortes temperatures del dia i buscar refugi per la nit. A vegades comparteixen
els seus túnels amb altres animals com ara:
la mangosta groga i els esquirols de terra.
Els
suricates excaven en grup amb un sentinella vigilant que no s'acostin depredadors mentre
la resta busquen menjar. Cada sentinella vigila durant una hora aproximadament.
Els suricates joves no comencen a escorcollar menjar fins que tenen un mes i
sempre ho fan sota la tutela d'un membre més gran de la família. El sentinella
que vigila piula si tot és correcte, mentre que si observa perill, lladra
fortament o xiula.
Aquests
animals d'aparença simpàtica i familiar, quan es senten amenaçats, o envaïts
territorialment per un altre clan de suricates, o un enemic no dubten en atacar.
Les
femelles solen aparellar-se als dos anys. La temporada d'aparellament té lloc
quan les condicions són favorables. El període de gestació és d' aproximadament unes 11 setmanes. Poden arribar a tenir 3 ventrades a l'any, amb
una mitjana de 3 cries per ventrada.
Els naixements són més freqüents durant
l'estació càlida i plujosa que va de l'agost al març, encara per poden criar
tot l'any.
Com tots els mamífers, les mares donen de mamar a les cries. Els pares poden
desenvolupar un paper actiu vigilant els cadells. A causa de la seva
naturalesa social, els individus sense aparellar formen part del grup, ajudant,
vigilant o alimentant les cries.
Els
suricates neixen amb els ulls i les orelles tancades. Acabats de néixer no
poden orinar ni defecar sense l'estimulació de la mare. Als 10 dies obren les
orelles i entre els 10 i els 14 dies els ulls. Les cries són deslletades entre
el 49è i el 63è dia i esdevenen sexualment madures al voltant de l'any.
Viuen entre 10 i 14
anys, encara que alguns exemplars sobrepassen aquesta edat.
Un
xai orfe, criat amb tota mena d'atencions per les filles del pastor, vivia
com un príncep. Mantingut amb llet a demanda, tampoc li faltaven les llaminadures,
i només de venir belant, al moment aconseguia que s'ocupessin d' ell i li
donessin mil coses bones: un terròs de sucre, un tros de pa, grans de blat de
moro, una pastanaga o qualsevol cosa que li agradés. I tot i que era gras a més
no poder, sempre demanava i sempre li satisfeien tots els seus capricis.
Malgrat
tot, no podia veure passar el ramat sense fer un gran rebombori, corria i es
barrejava amb les ovelles atropellant brutalment als xais recent nascuts, traient-los
la mamella i tractant de beure tota la llet pel seu profit, amb crits tan
queixosos com si estigués mort de gana.
Fins
que un dia, una ovella li va preguntar si no tenia vergonya, gras com estava i
en el seu estat de tan manifesta prosperitat, de plorar així per la llet; i el xai orfe
li va confessar ingènuament el que molts, sense confessar-ho, senten: Que res
del que tenia no l'importava, mentre veiés que els altres també tenien alguna cosa.
Moralina:
L'home
sense enveja mai és pobre de veritat; ni ric de veritat l'envejós.
Les
taràntules són les aranyes més grans del món, i resulten tan admirades com
temudes per tothom. Existeixen més de 80 espècies, distribuïdes a les zones
tropicals, subtropicals i deserts del món, i cap és una amenaça per l'espècie
humana. La picada d' una taràntula no és més perillosa que la d'una abella.
Com
moltes aranyes, han de canviar periòdicament el seu esquelet extern per créixer, és el procés conegut com muda. Les taràntules joves fan això diverses vegades l'any,
mentre que les adultes, ho fan una mitjana d'una vegada a l'any i reemplacen les potes perdudes i el pèl urticant.
Viuen en forats sota terra, que han estat excavats per elles
mateixes o van ser abandonats per algun altre animal. Els túnels són dissenyats
amb seda i col·loquen una xarxa a l'entrada per segellar-la. D'altres
taràntules fan els seus caus entre les roques, arbres buits o sota de l'escorça
dels arbres. Finalment moltes d'elles fan caus de seda en els arbres, parets
rocoses, edificis o entre les fruites com les bananes o pinyes.
Fins
i tot les aranyes més pesades estan molt ben dotades per l'escalada. Però
aquesta activitat pot arribar a ser fatal, ja que una caiguda pot
arribar a trencar el seu fràgil abdomen. Les espècies arbòries estan més
adaptades a les altures. Són més petites i resisteixen millor una
caiguda que les terrestres.
Aparellament: Quan un mascle troba el cau d'una femella, crida la
seva atenció fent vibrar el seu cos i colpejant les seves potes frontals. Si la
femella és receptiva, aquesta també fa vibrar el seu cos i colpeja les seves potes
del davant. Després de la copulació, el mascle s'ha d'allunyar de la femella el
més ràpid possible, ja que pot ser devorat. Si la femella decideix no copular
amb el mascle, intentarà menjar-se'l.
La
femella diposita entre 50 i 2.000 ous segons l'espècie; i ho fa en un sac fet
de seda que vigila i protegeix. Volteja el sac perquè els ous es ventilin i les petites aranyes es desenvolupin correctament. Al cap de 6 o
7 setmanes eclosionen els ous. Les aranyes recent nascudes, tenen el cos tou i romanen al cau
durant un breu temps, fins que el seu cos s'endureixi.
Les
femelles poden viure entre 20 i 30 anys i els mascles de 4 a 10 anys, segons l'espècie.