dissabte, 30 de juny del 2018

BON ESTIU !






Gaudiu molt de l'estiu!  

I  passeu bons moments en  família.



Ens retrobem el mes de Setembre. Fins Aviat!



dimarts, 26 de juny del 2018

ZINOUÉ EL XIMPANZÉ PORUC


A la selva Africana hi vivia un ximpanzé que es deia Zinoué. Era el gran de quatre germans i era el ximpanzé més poruc de la comunitat. Tot li feia por, no havia après a saltar de branca en branca, perquè temia caure, tampoc no menjava cucs ni formigues com els altres ximpanzés, li feien angunia i no els volia tocar. Mai anava sol, perquè l'espantaven els perills de la selva.
Un dia cap al vespre, uns homes varen entrar a la selva, carregats amb serres  i varen començar a talar els arbres. Volien conrear terres per plantar arbres fruiters. Duien unes gàbies molt grosses i  unes xarxes i varen capturar tota la seva família. Tots havien sortir a defensar les terres on vivien. Tots, menys Zinoué, que s'havia amagat dalt d'un arbre i tremolava com una fulla.


Quan va tornar el silenci, va baixar de l'arbre i va quedar molt sorprès perquè no hi havia ningú. Es preguntava què havia passat. Estava tan terroritzat amb el soroll de les serres, que no s'havia adonat de res.
«On són tots?», pensava.

Aquella va ser la seva primera nit sol. Intentava dormir,  però li era impossible. Escoltava els grills, els mosquits i tota mena de sorolls estranys que li feien posar els pèls de punta.

L'endemà va sortir el  sol i Zinoué estava rebentat, no havia pogut aclucar l'ull en tota la nit. Com que tenia gana va decidir anar a buscar una mica de fruita per menjar. Anava caminant arrossegant els peus, quan va trepitjar unes quantes fulles seques, al sentir el soroll, un munt de coses li varen passar pel cap. S'imaginava que el perseguia una serp, que algun lleopard el volia atacar... Després de córrer una bona estona, es va aturar en un riu i com que tenia molta set es va disposar a  beure una mica d'aigua. Va apropar la boca en un petit bassal, però en aquell moment va veure uns capgrossos que nedaven a la bassa.

«Ai, mare quin fàstic. Em moriré de set, no sóc capaç de beure aigua amb aquestes bestioles que hi neden.», va pensar.

Va intentar agafar aigua del riu, però li feia por posar-hi els peus. Al cap d'una estona de no haver pres ni una gota d'aigua, es va posar a pensar i va buscar una solució.
Va agafar una fulla d'un arbre i la va submergir a la bassa. Les mans li tremolaven, però ho tenia de fer o moriria de set , va emplenar la fulla i va aconseguir beure aigua i això el va fer molt feliç. 
«Tinc gana, que podria menjar?» va pensar.

Va veure unes fruites molt sucoses que penjaven d'un arbre i va pujar dalt del arbre, però un cop era davant les fruites, es va adonar que eren plenes de formigues. Zinoué contemplava les fruites i es va posar a pensar, de sobte li va venir una idea al cap, va agafar una branca plena de fulles i va anar fregant amb molta paciència les fruites, fins que algunes varen quedar netes de formigues; i així va poder saciar la seva gana.
Quan va arribar la nit estava tant cansat que va quedar dormit com un tronc.
Al matí, es va disposar a buscar la seva família i va començar a caminar, cridava i cridava per tots els racons de la selva, preguntava a tots els ximpanzés  que veia si en sabien res de la seva família. La resposta sempre era negativa, avançava molt lentament per la selva i Zinoué es va adonar, que sinó aprenia a  saltar pels arbres no els trobaria mai.

Va preguntar al Mandril, com s'ho feia per saltar tan ràpidament de branca en branca, però el Mandril es va petar de riure només de pensar que no en sabia. 

Avergonyit, no es va atrevir a preguntar-ho a ningú més. Va pensar, que es podria fixar amb com ho feien els altres micos i cada dia s'asseia una estona i mirava com saltaven.

Aviat es va adonar de com ho tenia de fer: tenia de flexionar les cames, impulsar-se amb totes les seves forces i amb els braços agafar-se a les branques.
Semblava tan fàcil. Però ell no s'hi veia capaç.

Varen passar els dies i no va saber res més de la seva família. Un dia mentre passejava, es varen sentir uns caçadors que havien entrat a la selva.                                    
Tots els animals fugien terroritzats, Zinoué temia per la seva vida, va veure un grup de ximpanzés que saltaven d'arbre en arbre a tota velocitat, llavors ell es va enfilar a un arbre també. Estava molt espantat, altre vegada  es varen tornar a sentir uns trets. Aquest cop no s'ho va pensar dues vegades, va saltar amb totes les seves forces i va estirar els braços tant com va poder, havia aconseguit saltar i ara la por havia desaparegut.

Va seguir el grup de ximpanzés, fins que varen quedar molt lluny dels homes. Zinoué es va presentar als membres del grup i els va explicar que es trobava sol i que havia perdut la seva família, llavors el cap dels  ximpanzés el va admetre.

Zinoué, estava molt content perquè havia pogut vèncer totes les seves pors i ara estava tan bé amb ell mateix. Ja no era aquell ximpanzé poruc, sol se'n sortia prou bé.

Amb els mesos, tots els ximpanzés el varen acceptar i respectar,  fins i  tot es va enamorar de Nahua. Feien molt bona parella. Al cap d'un temps va néixer Doto, el seu fill, cap cosa el podia fer més feliç.










Zinoué, no va tornar a veure la seva família, però:

Amb la  força de voluntat va ensortir-se'n  de tot el que es va  proposar”.

Conte i dibuixos Marta Vilà

dijous, 21 de juny del 2018

EN PINQUI A LA PLATJA






Pinqui vas molt mudat,
vestit de mariner
i  amb un barret al cap. 

Explica'm quines diferències hi ha entre el teu  ESTIU  i  el meu:

Jo visc a les illes Galápagos,
que pertanyen a la República de l'Equador,
i  durant l'estació seca,
fa un sol que peta.

Aquí  a  Catalunya s'hi està més fresquet,
sobretot amb aquest ventet,
i  les platges són de sorra fina,
allà són de lava que és aspra i patina.

Veig que a les platges hi ha molta gent,
i  tothom està molt content.
Nosaltres del sol ens hem d'amagar,
si no ens volem socarrimar.

He nedat mar endins,
I  no he vist llops de mar  ni  lleons marins.
També he buscat per tots els racons,
i  no hi cap  rastre de taurons.

I on són les  iguanes marines?
No us les menjareu com les sardines?
Només he vist peixos inofensius,
però que eren molt vius.

M' agrada molt el teu mar,
 i  m' hi podria acostumar,
llàstima que aquí
no hi hagi  cap més pingüí.
Marta Vilà


divendres, 15 de juny del 2018

EL SURICATA




Els suricates, són també  coneguts amb el qualificatiu de gats de roca, pertanyen a la família de les mangostes. Poden arribar a mesurar 35 centímetres sense contar la cua, i pesar aproximadament entre 700 i 720 grams. Són mamífers carnívors.




La principal zona de hàbitat d'aquests mamífers es troba en el desert del Kalahari i la sabana Africana, especialment a Sud-àfrica, concretament a la regió de Namíbia, Botswana, Angola, Lesotho... En zones extenses, rocoses i àrides.




S'alimenten principalment de petites aus, llangardaixos, insectes, ous, fruita... Els agraden els escorpins, perquè  quan creixen es fan immunes al seu verí. Les mares treuen el fibló a aquests aràcnids per alimentar les seves cries.




Aquesta espècie és molt sociable, a la natura viuen en grans grups. Excaven xarxes de túnels molt grans que els permeten resistir les fortes temperatures del dia i buscar refugi per la nit. A vegades comparteixen els seus túnels amb altres animals com ara:  la  mangosta groga i els  esquirols de terra.




Els suricates excaven en grup amb un sentinella  vigilant que no s'acostin depredadors mentre la resta busquen menjar. Cada sentinella vigila durant una hora aproximadament. Els suricates joves no comencen a escorcollar menjar fins que tenen un mes i sempre ho fan sota la tutela d'un membre més gran de la família. El sentinella que vigila piula si tot és correcte, mentre que si observa perill, lladra fortament o xiula.




Aquests animals d'aparença simpàtica i familiar, quan es senten amenaçats, o envaïts territorialment per un altre clan de suricates, o un enemic no dubten en atacar.


Les femelles solen aparellar-se als dos anys. La temporada d'aparellament té lloc quan les condicions són favorables. El període de gestació és d' aproximadament unes 11 setmanes. Poden arribar a tenir 3 ventrades a l'any, amb una mitjana de 3 cries per ventrada.
 Els naixements són més freqüents durant l'estació càlida i plujosa que va de l'agost al març, encara per poden criar tot l'any.




Com tots els mamífers, les mares donen de mamar a les cries. Els pares poden desenvolupar un paper actiu vigilant els cadells. A causa de la seva naturalesa social, els individus sense aparellar formen part del grup, ajudant, vigilant o alimentant les cries.



Els suricates neixen amb els ulls i les orelles tancades. Acabats de néixer no poden orinar ni defecar sense l'estimulació de la mare. Als 10 dies obren les orelles i entre els 10 i els 14 dies els ulls. Les cries són deslletades entre el 49è i el 63è dia i esdevenen sexualment madures al voltant de l'any.




Viuen entre 10 i 14 anys, encara que alguns exemplars sobrepassen aquesta edat.








No sempre es pot estar en alerta!





Què passa amb els suricates?
(Vídeo amb tocs d'humor)


dijous, 7 de juny del 2018

EL XAI ORFE






Un xai orfe, criat amb tota  mena d'atencions per les filles del pastor, vivia com un príncep. Mantingut amb llet a demanda, tampoc li faltaven les llaminadures, i només de venir belant, al moment aconseguia que s'ocupessin d' ell i li donessin mil coses bones: un terròs de sucre, un tros de pa, grans de blat de moro, una pastanaga o qualsevol cosa que li agradés. I tot i que era gras a més no poder, sempre demanava i sempre li satisfeien  tots els seus capricis.

Malgrat tot, no podia veure passar el ramat sense fer un gran rebombori, corria i es barrejava amb les ovelles atropellant brutalment als xais recent nascuts, traient-los la mamella i tractant de beure tota la llet pel seu profit, amb crits tan queixosos com si estigués mort de gana.

Fins que un dia, una ovella li va preguntar si no tenia vergonya, gras com estava i en el seu estat de tan manifesta prosperitat, de plorar així per la llet; i el xai orfe li va confessar ingènuament el que molts, sense confessar-ho, senten:  Que res del que tenia no l'importava, mentre veiés  que els altres també tenien alguna cosa.

Moralina:

L'home sense enveja mai és pobre de veritat; ni ric de veritat l'envejós.



Autor: Godofredo Daireaux



diumenge, 3 de juny del 2018

L'ARANYA MÉS GRAN DEL MÓN: LA TARÀNTULA GEGANT O GOLIAT














Autor imatge: Didier Descouens
Informació: Viquipèdia



LA TARÀNTULA





Les taràntules són les aranyes més grans del món, i resulten tan admirades com temudes per tothom. Existeixen més de 80 espècies, distribuïdes a les zones tropicals, subtropicals i deserts del món, i cap és una amenaça per l'espècie humana. La picada d' una taràntula no és més perillosa que  la d'una  abella.




Com moltes aranyes, han de canviar periòdicament el seu esquelet extern per créixer, és el procés conegut com muda. Les taràntules joves fan això diverses vegades l'any, mentre que les adultes, ho fan una mitjana d'una vegada a l'any i reemplacen les potes perdudes  i  el pèl urticant. 



Viuen en forats sota terra, que han estat excavats per elles mateixes o van ser abandonats per algun altre animal. Els túnels són dissenyats amb seda i col·loquen una xarxa a l'entrada per segellar-la. D'altres taràntules fan els seus caus entre les roques, arbres buits o sota de l'escorça dels arbres. Finalment moltes d'elles fan caus de seda en els arbres, parets rocoses, edificis o entre les fruites com les bananes o pinyes. 





Fins i tot les aranyes més pesades estan molt ben dotades per l'escalada. Però aquesta activitat pot arribar a ser fatal, ja que una caiguda pot arribar a trencar el seu fràgil abdomen. Les espècies arbòries estan més adaptades a les altures. Són més petites i resisteixen millor una caiguda que les terrestres. 




Aparellament: Quan un mascle troba el cau d'una femella, crida la seva atenció fent vibrar el seu cos i colpejant les seves potes frontals. Si la femella és receptiva, aquesta també fa vibrar el seu cos i colpeja les seves potes del davant. Després de la copulació, el mascle s'ha d'allunyar de la femella el més ràpid possible, ja que pot ser devorat. Si la femella decideix no copular amb el mascle, intentarà menjar-se'l. 




La femella diposita entre 50 i 2.000 ous segons l'espècie; i ho fa en un sac fet de seda que  vigila i protegeix. Volteja el sac perquè els ous es ventilin i les petites aranyes es desenvolupin correctament. Al cap de   6 o 7 setmanes eclosionen els ous. Les aranyes recent nascudes, tenen el cos tou i romanen al cau durant un breu temps, fins que el seu cos s'endureixi. 




Les femelles poden viure entre 20 i 30 anys i els mascles de 4 a 10 anys, segons l'espècie. 







La taràntula Goliath la més gran del món





Documental Taràntules