diumenge, 28 de novembre de 2021

LES LLETRES: O

 



L’Orca  Anuncació

ha perdut l’orientació,

volia anar a Oceania.

i ha acabat a Romania.

 

I és que el sistema d’ecolocalització,

cada dia li funciona pitjor!

I quan amb algun company es comunica,

la cosa més es complica.

 

No entenen res del què diu...

Es pensen que parla un altre idioma

i encara li  diuen: No et comprenc bufona !

Marta Vilà



dilluns, 22 de novembre de 2021

EL LICAÓ

 



Autor imatge: Derek Keats

El seu nom científic és Lycaon Pictus, que significa llop pintat. Comparteix avantpassats comuns  amb el gos i el llop de fa milions d’anys, però és genèticament incompatible i no es pot creuar amb altres espècies de la família dels cànids.


Els licaons també s’anomenen gossos salvatges, a diferència dels gossos, tenen les potes més llargues, les orelles són molt  grosses i arrodonides i, només tenen 4 dits a les potes de davant, en comptes dels 5 que tenen els gossos. Estudis recents, han trobat vestigis de  que el licaó també tenia un cinquè dit.



Autor:Michael Gäbler

Normalment viuen en grups de 6  a 30 individus, aquests clans són molt socials i jeràrquics i, on només tenen dret a  reproduir-se la femella i el mascle alfa. 



Autor: Nrg800

Habiten principalment a l'Àfrica subsahariana, exceptuant-ne les selves tropicals i els deserts més àrids. Actualment, han desaparegut de moltes zones, però encara sobreviu a Botswana, el Camerun, la República Centreafricana, el Txad, Etiòpia, Kenya, Malawi, Moçambic, Namíbia, el Senegal, Sud-àfrica, el Sudan, el Sudan del Sud, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue.

Estan en perill d’extinció. N’hi ha una població d'uns 5000 exemplars en llibertat.



Autor: Bart Swanson

A diferència de molts altres animals que cacen en grup, els gossos salvatges en estranyes ocasions s’intimiden o es barallen entre ells per una millor posició, en canvi, exhibeixen comportaments de suport en benefici del grup per sobre de l'individual.

Per exemple, els membres més joves de la bandada que porten a terme la cacera portaran menjar als membres més vells. De la mateixa manera, els cadells són criats per tots els membres del grup, tant mascles com femelles.




L’any 2017 a Botswana, uns zoòlegs investigaven com els licaons marcaven i delimitaven el seu territori. Els va cridar l’atenció, que aquests animals esternudaven constantment. Després de descartar un constipat col·lectiu, varen observar que el nombre d’esternuts augmentava durant els rituals previs a la cacera.

També es varen adonar,  que la parella alfa no tenia el poder absolut en decidir si el grup sortia o no a caçar, això depenia d’una certa negociació amb la resta de membres del grup i es feia mitjançant una votació a base d’esternuts.

Quan varen acabar l’estudi, els resultats varen concloure que: “L’esternut actua com una senyal en la presa de decisions”. 




 Les conclusions més evidents varen ser, que quans més esternuts, més possibilitats tenia el grup d'acabar sortint a caçar. De tota manera, alguns vots semblava que tenien més pes que d’altres: si era un dels alfa el que començava la ronda, uns tres esternuts més de la resta garantien la sortida.

En canvi, si era un subordinat el que iniciava la ronda de votacions, serien necessaris uns deu esternuts per desencadenar el mateix efecte i posar el grup en acció. Si el subordinat no rebia el suport suficient, el grup es quedava reposant com si res hagués passat.


(Reena Walker - coautora de l’estudi)
Estudi publicat a la revista científica:  Procceedings of the Royal Society B 




Els licaons atrapen les preses perseguint-les fins a la completa extenuació. Es tracta d’un mètode de caça tremendament efectiu i que fa que 8 de cada 10 caceres tingui èxit. En una cacera poden córrer a 60 km/h.

Les preses que cacen consisteixen en  ungulats com: impales, kudus, gaseles, nyus...




Tenen un estil de vida nòmada, en el que poden recorrer uns 50 quilòmetres diaris, cobrint àrees d’entre 560 i 3200 quilomètres quadrats. 




Tenen un període de gestació molt similar als gossos d’uns 70 dies i es poden reproduir en qualsevol època de l’any, però normalment les cries solen néixer  entre el mes de març i el juny. Només es reprodueix la parella dominant i un cop a l’any neix una gossada de 2 fins a 20 cadells. Quan els petits tenen tres o quatre setmanes comencen a sortir del cau.  I entre 8 i 11 mesos ja poden matar petites preses. 

Si algun altre membre del clan vol formar una família, haurà de marxar del grup.




El licaó esta a la llista vermella d’espècies amenaçades, sotmès a la persecució dels humans, la transformació i fragmentació dels seus territoris, la propagació de malalties infeccioses com la ràbia. A més de la seva talla relativament petita, que els fa vulnerables als lleons, hienes, cocodrils i lleopards.












Sola, és l'única femella supervivent d'una bandada de gossos salvatges, amb el transcurs dels dies forjarà amistat amb altres animals, com xacals i hienes i formarà una original bandada.





Els licaons de la vall de Luangwa són tenaços i estrictament jeràrquics sota el lideratge d'una parella alfa.





El licaó, el gos salvatge africà




dimarts, 16 de novembre de 2021

LES DUES SERPS

 



Hi havia una vegada dues serps d’aigua que vivien molt tranquil·les i felices en un pantà. En aquell idíl·lic lloc tenien tot el que necessitaven: amfibis, petits peixos per menjar i l’ humitat del pantà per mantenir en bones condicions les seves escames.

Tot era perfecte, però va succeir que va arribar una estació més calorosa que de costum i el pantà va començar a secar-se. Les dues serps observaven amb tristesa com la terra s’escardava per la greu sequera, moltes vegades varen pensar en abandonar, però es mantenien allà perquè hi havien viscut tota la seva vida. Esperaven amb ànsies les pluges, però el clima no va donar treva i al final, amb molta pena i dolor varen decidir marxar a un altre lloc on viure.

I així va ser com una de les serp li va dir a l’altra:

—No podem continuar vivint aquí, el pantà està totalment sec, si ens quedem morirem deshidratades, tenim de marxar.

—Crec que tens molta raó —va respondre l’altra—. Tu avança que jo aniré darrere teu. Què et sembla si anem cap al nord?

—Em sembla bé que anem cap al nord, però en comptes d’anar una darrere l’altra, anirem ben juntetes per si de cas i, escolta’m bé, també hem de trobar una estratègia per si trobem alguns humans, si ens veuen segur que ens caçaran. Hem de pensar com  espantar-los per poder salvar la vida.

—I com ho farem? —va preguntar encuriosida la seva companya.

De sobte, a la serp li va venir una idea al cap:

—Escolta’m bé, quan veiem un humà, tu pujaràs sobre la meva esquena i posaràs la teva cua dins de la meva boca i jo faré el mateix, els humans tenen por del desconegut, quan ens vegin s’espantaran i fugiran.

Les dues serps varen iniciar el camí, avançaven ben juntes i amagades entre les herbes, al  llarg del camí varen trobar diverses persones i tal com havien acordat, les serps varen posar en pràctica la seva estratègia i les persones varen  marxar escopetejades, pensant que havien topat amb un ésser malèfic o  que dues serps es volien cruspir l'una a l’altra. El pla va funcionar a la perfecció i després d’un dies, varen aconseguir arribar a les terres del nord, allà varen trobar un bon clima per viure i abundant menjar, aviat es varen acostumar al nou lloc i van viure felices per sempre.


Moralina:

Davant d’una situació complicada, abans de prendre una decisió s’han d’analitzar totes les alternatives i, si prenem la decisió amb saviesa, segur que trobarem la veritable solució al  problema.


Faula de la Xina

(Adaptació)


dimecres, 10 de novembre de 2021

LES LLETRES: P

 


El porquet Dakota

és una fidel mascota,

el deixen passejar pels camps

i  menja molts d’aglans.

 

Un dia un paràsit que es diu paparra,

se li va enganxar a l’orella, quina barra!

Aquell hoste xucla-sang era una molèstia,

quina picor que provocava aquella petita bèstia.

 

Quan el seu amo se’n va adonar,

unes pinces va anar a buscar,

i  li va extreure amb compte la paparra

que  donava al porquet  la tabarra.

 

Després li va posar un esprai desinfectant

i el porc se’n va anar tan feliç i campant.

Marta Vilà