L’Orca Anuncació
ha perdut l’orientació,
volia anar a Oceania.
i ha acabat a Romania.
I és que el sistema
d’ecolocalització,
cada dia li funciona pitjor!
I quan amb algun company es
comunica,
la cosa més es complica.
No entenen res del què diu...
Es pensen que parla un altre
idioma
i encara li diuen: No et comprenc bufona !
Marta Vilà
El
seu nom científic és Lycaon Pictus, que significa llop pintat. Comparteix avantpassats
comuns amb el gos i el llop de fa
milions d’anys, però és genèticament incompatible i no es pot creuar amb altres espècies de la família dels cànids.
Els licaons també s’anomenen gossos salvatges, a diferència
dels gossos, tenen les potes més llargues, les orelles són molt grosses i
arrodonides i, només tenen 4 dits a les
potes de davant, en comptes dels 5 que tenen els gossos. Estudis recents, han trobat vestigis de que el licaó també tenia un cinquè dit.
Normalment
viuen en grups de 6 a 30 individus, aquests clans són molt socials i jeràrquics
i, on només tenen dret a reproduir-se la femella i el mascle alfa.
Habiten principalment a l'Àfrica subsahariana, exceptuant-ne les selves tropicals
i els deserts més àrids. Actualment, han desaparegut de moltes zones, però
encara sobreviu a Botswana, el Camerun, la República Centreafricana, el Txad,
Etiòpia, Kenya, Malawi, Moçambic, Namíbia, el Senegal, Sud-àfrica, el Sudan, el
Sudan del Sud, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue.
Estan en perill d’extinció. N’hi ha una població d'uns 5000 exemplars en llibertat.
A diferència de molts altres animals que
cacen en grup, els gossos salvatges en estranyes ocasions s’intimiden o es
barallen entre ells per una millor posició, en canvi, exhibeixen comportaments de
suport en benefici del grup per sobre de l'individual.
Per exemple, els membres més joves de la
bandada que porten a terme la cacera portaran menjar als membres més vells. De
la mateixa manera, els cadells són criats per tots els membres del grup, tant
mascles com femelles.
L’any 2017 a Botswana, uns zoòlegs investigaven com els licaons marcaven i
delimitaven el seu territori. Els va cridar l’atenció, que aquests animals esternudaven
constantment. Després de descartar un constipat col·lectiu, varen observar que
el nombre d’esternuts augmentava durant els rituals previs a la cacera.
També es varen adonar, que la parella alfa no tenia el poder absolut en
decidir si el grup sortia o no a caçar, això depenia d’una certa negociació
amb la resta de membres del grup i es feia mitjançant una votació a base d’esternuts.
Quan varen acabar l’estudi, els resultats varen concloure que: “L’esternut actua com una senyal en la presa de decisions”.
Les conclusions més evidents varen ser, que quans
més esternuts, més possibilitats tenia el grup d'acabar sortint a caçar. De
tota manera, alguns vots semblava que tenien més pes que d’altres: si era un
dels alfa el que començava la ronda, uns tres esternuts més de la resta garantien la sortida.
En canvi, si era un subordinat el que iniciava la ronda de votacions, serien necessaris uns deu esternuts per desencadenar el mateix efecte i posar el grup en acció. Si el subordinat no rebia el suport suficient, el grup es quedava reposant com si res hagués passat.
Els licaons atrapen les
preses perseguint-les fins a la completa extenuació. Es tracta d’un mètode de
caça tremendament efectiu i que fa que 8 de cada 10 caceres tingui èxit. En una cacera poden córrer a 60 km/h.
Les preses que cacen consisteixen en ungulats com: impales, kudus, gaseles,
nyus...
Tenen un estil de vida nòmada, en el que poden recorrer uns 50
quilòmetres diaris, cobrint àrees d’entre 560 i 3200 quilomètres quadrats.
Tenen un període de gestació molt similar als gossos d’uns 70 dies i
es poden reproduir en qualsevol època de l’any, però normalment les cries solen néixer entre el mes de març i el
juny. Només es reprodueix la parella dominant i un cop a l’any neix una gossada de 2 fins a 20 cadells. Quan els petits
tenen tres o quatre setmanes comencen a sortir del cau. I entre 8
i 11 mesos ja poden matar petites preses.
Si algun altre membre del clan vol formar una família, haurà de marxar del grup.
El licaó esta a la llista vermella d’espècies amenaçades,
sotmès a la persecució dels humans, la transformació i fragmentació dels seus territoris, la propagació de malalties infeccioses com la ràbia. A més de la
seva talla relativament petita, que els fa vulnerables als lleons, hienes,
cocodrils i lleopards.
Hi havia una vegada dues serps d’aigua que vivien molt tranquil·les i
felices en un pantà. En aquell idíl·lic lloc tenien tot el que necessitaven: amfibis,
petits peixos per menjar i l’ humitat del pantà per mantenir en bones
condicions les seves escames.
Tot era perfecte, però va succeir que va arribar una estació més calorosa
que de costum i el pantà va començar a secar-se. Les dues serps observaven amb
tristesa com la terra s’escardava per la greu sequera, moltes vegades varen
pensar en abandonar, però es mantenien allà perquè hi havien viscut tota la
seva vida. Esperaven amb ànsies les pluges, però el clima no va donar treva i al
final, amb molta pena i dolor varen decidir marxar a un altre lloc on viure.
I així va ser com una de les serp li va dir a l’altra:
—No podem continuar vivint aquí, el pantà està totalment sec, si ens quedem
morirem deshidratades, tenim de marxar.
—Crec que tens molta raó —va respondre l’altra—. Tu avança que jo aniré
darrere teu. Què et sembla si anem cap al nord?
—Em sembla bé que anem cap al nord, però en comptes d’anar una darrere l’altra,
anirem ben juntetes per si de cas i, escolta’m bé, també hem de trobar una estratègia
per si trobem alguns humans, si ens veuen segur que ens caçaran. Hem de pensar com espantar-los per poder salvar la vida.
—I com ho farem? —va preguntar encuriosida la seva companya.
De sobte, a la serp li va venir una idea al cap:
—Escolta’m bé, quan veiem un humà, tu pujaràs sobre la meva esquena i
posaràs la teva cua dins de la meva boca i jo faré el mateix, els humans tenen
por del desconegut, quan ens vegin s’espantaran i fugiran.
Les dues serps varen iniciar el camí, avançaven ben juntes i amagades entre
les herbes, al llarg del camí varen
trobar diverses persones i tal com havien acordat, les serps varen posar en
pràctica la seva estratègia i les persones varen marxar escopetejades, pensant que havien topat
amb un ésser malèfic o que dues serps es volien cruspir l'una a l’altra.
El pla va funcionar a la perfecció i després d’un dies, varen aconseguir
arribar a les terres del nord, allà varen trobar un bon clima per viure i abundant
menjar, aviat es varen acostumar al nou lloc i van viure felices per sempre.
Moralina:
Davant d’una situació complicada, abans de prendre una decisió s’han d’analitzar totes les alternatives i, si prenem la decisió amb saviesa, segur que trobarem la veritable solució al problema.
Faula de la Xina
(Adaptació)
El porquet Dakota
és una fidel mascota,
el deixen passejar pels camps
i menja molts d’aglans.
Un dia un paràsit que es diu
paparra,
se li va enganxar a l’orella, quina
barra!
Aquell hoste xucla-sang era una
molèstia,
quina picor que provocava aquella
petita bèstia.
Quan el seu amo se’n va adonar,
unes pinces va anar a buscar,
i li va extreure amb compte la paparra
que donava al porquet la tabarra.
Després li va posar un esprai
desinfectant
i el porc se’n va anar tan feliç i campant.
