dissabte, 17 d’octubre de 2020

dilluns, 12 d’octubre de 2020

EL RUSC D'ABELLES





Era primavera i els camps mostraven la seva bellesa, l’herba era tendra i les flors guarnien el paisatge amb els seus espectaculars colors.  Com a molts llocs del món, en un prat d’Amèrica Central hi havia un eixam d’abelles, el seu rusc penjava de la branca d’un arbre i, les abelles estaven molt atrafegades buscant pol·len per mantenir la seva descendència.

Un sèrie de successos tràgics va trasbalsar la vida de la comunitat, i és que cada dia quan tornaven totes les abelles, s’adonaven que tristament, una d’elles havia desaparegut i no sabien què li havia pogut passar... Durant molts dies la situació no va canviar i eren moltes les abelles que no havien tornat a casa.

Un matí, una abella soldat es va adonar del motiu de que hi haguessin tantes baixes en el rusc, estava fent la guàrdia com cada dia, quan va veure que de la part de darrera del rusc apareixien  unes antenes molt llargues, seguidament, va apreciar un cap terrorífic amb uns ulls hipnòtics i el que li va fer més por, eren uns apèndixs gegants que li sortien de la boca. L’abella va entrar ràpidament dins els rusc i va anar a parlar amb la reina, li va descriure fil per randa el que havia vist, després de la descripció, la reina ho va veure clar, sense dubte es tractava d’un pregadéu i li va dir que el seu nom científic era (mantis religiosa). Un gran enrenou va córrer pel rusc, doncs totes les abelles tenien por de sortir a buscar nèctar de les flors, si hi havia aquella terrible bestiola rondant per allà. Amb molta cura, sortia cada dia l’abella soldat a veure si el pregadéu havia marxat, però desgraciadament ell no es movia del lloc i es fregava les mans esperant una presa. Després d’un parell de dies, les reserves al rusc havien  baixat, calia pensar una estratègia per foragitar l’enemic o amb els dies moriren totes les abelles de gana, el que les feia patir més, eren les cries d’abella,  perquè essent tan vulnerables no sobreviurien gaires dies.

Però el pregadéu no estava disposat a marxar, i les abelles varen decidir atacar-lo. Però com ho farien? Ell era molt més gran i fort que elles.

Un dia, varen traçar un pla, varen agafar una part de les reserves de mel que tenien i es varen dividir en grups per tal de facilitar la tasca, varen omplir nombrosos recipients amb mel per tal d’abocar-la sobre l’enemic i així, intentar obstaculitzar la seva visió, els seus moviments i poder fer-lo caure del rusc. Van pensar que potser en aquest intent també moririen algunes abelles..., però no els quedava cap altra opció, doncs el més important era el benestar de l’eixam.




De bon matí, va sonar l’alarma al rusc i totes les abelles varen sortir alhora per enfrontar-se al pregadéu, alguns grups d’abelles l’empentaven per fer-lo caure i d’altres li llançaven mel a sobre. En pocs minuts, el pregadéu va quedar convertit en un caramel, semblava una piruleta perquè només li quedaven sense mel  les potes del darrere, la resta del cos el tenia ben untat.  Al final varen aconseguir fer-lo caure del rusc. Totes les abelles estaven molt contentes i brunzien d’alegria, per fi havien aconseguit derrotar l’enemic. El pregadéu va quedar estès sobre l’herba, immòbil i esgotat, moments després la sort va fer, que un ós formiguer passés per allà,  en sentir aquella oloreta de mel, es va acostar al pregadéu, el va agafar amb les seves llargues urpes i es va estirar una estona sota l’arbre a assaborir aquella "delicatessen" que havia trobat, amb la seva llarga llengua, llepava i llepava el pregadéu, no el va deixar anar fins que no en va quedar ni una sola gota de mel. 




El pregadéu, després d’aquella mala experiència, mai més es va tornar a  acostar al rusc, i les abelles varen poder sortir a buscar mel tranquil·les, amb la satisfacció, d’haver resolt totes juntes el  gran problema que se’ls havia presentat i, que havien aconseguit solucionar, gràcies al seu enginy i al seu sentiment de pertinença a una comunitat.


Autora del Conte: Marta Vilà




dimecres, 7 d’octubre de 2020

LA MARIETA





Les marietes o poriols (Coccinellidae) són una família d'escarabats molt menuts, mesuren entre 5 i 8 mil·límetres; de colors brillants molt atractius  vermell, taronja, groc… i un nombre variable de taquetes negres. El seu cos és pla per sota i bombat per sobre. Tenen un aspecte inofensiu i per això no ens fa por tocar-les.




Són de colors vius, per advertir als seus possibles depredadors de que poden ser tòxiques o tenir mal gust. Als horts, jardins o camps no és difícil veure marietes a sobre les fulles de les plantes.



Les marietes tenen ales i poden volar, però per fer-ho,  fan servir unes ales transparents que tenen a sota de la cuirassa acolorida que veiem.




Existeixen unes 5000 espècies de marietes a tot el món. Tan sols  a Nord- amèrica hi han 450 espècies.




Les marietes són uns insectes molt útils en el control biològic de plagues, ja que s’alimenten principalment de pugons, però també mengen àcars, puces, cotxinilles..., que són plagues, molt nocives per a l’agricultura. 




A la primavera el mascle i la femella s’aparellen, i posteriorment la femella diposita uns 400 ous sota les fulles o a les esquerdes. Els ous acostumen a ser de color groc, i s'obren al cap d'una setmana.

Les larves acabades de néixer devoren els ous de la posta que encara no s'han obert. Acostumen a ser fosques amb taques ataronjades, tenen 6 potes i una gran capacitat de moviment.  



Autor imatges :Pudding4brains

Les larves fan tres mudes (canvien de pell) abans de convertir-se en pupes. Finalment en surt un adult, que durant les primeres hores és de color groc. Tot aquest cicle de metamorfosi, on la Marieta  neix d’un ou i passa a transformar-se en  adult dura uns 2 mesos.





Els seus depredadors més comuns són: els ocells, les granotes, les abelles, les aranyes i les libèl·lules. Per a defensar-se deixen anar per les articulacions de les potes un desagradable líquid que fa que els depredadors les deixin anar.



Quan arriba l'hivern, per protegir-se del fred , les marietes es reuneixen en grans grups busquen un indret tranquil, sota una fulla o una escorça i hivernen  fins a la primavera.  




La seva esperança de vida és d'aproximament  1 any, tot i que hi ha espècies que viuen fins a 3 anys.




Les marietes són vitals per l’equilibri ecològic, només un exemplar pot alimentar-se de més 1000 preses en un  estiu.










Descobrirem la importància de tenir marietes el nostre jardí.
I veurem com s'alimenten de pugons .




Mini documental en clau d'humor
 Què passa amb les marietes?





El meravellós cicle de vida de les marietes



divendres, 2 d’octubre de 2020

LA MERLA





El mascle és negre, i té el bec més groc,
i  l'ull resseguit amb una ratlla  groga i  fina.
La femella és més grisosa i  pigadeta,
però tots dos tenen la mateixa silueta.
Marta Vilà





La merla característiques  i curiositats


Alguns exemplars són residents
i d'altres migren