dimarts, 31 de gener de 2023

L'àguila, el corb i el pastor

 

Il·lustració: Milo Winter


Llançant-se des d'un cim, una àguila va agafar a un xai.

Ho va veure un corb i tractant d’imitar a l’àguila, es va llançar sobre un moltó, però amb tan poca destresa i coneixement en l’art,  que les seves urpes se li van embolicar a la llana i, tot i que s’esforçava al màxim per  alliberar-se batent amb força les ales, no ho aconseguia.

Veient el pastor el que succeïa, va agafar el corb i un cop el va haver alliberat, li va tallar les puntes de les ales i el va portar als seus fills.

Els seus fills li varen preguntar quina mena d’ocell era, i el pare els va dir:

—Per mi, només és un corb; però ell es pensa que és una àguila.


Moralina:

Posa el teu esforç i dedicació en el que realment estàs format i no vulguis aconseguir coses que estan fora del teu abast i per les que no estàs suficientment preparat.

Autor: Isop


dimecres, 25 de gener de 2023

EL NERO (Epinephelus marginatus)






El rei de la mediterrània

per la seva grandària,

de cos rabassut,

seriós  i  morrut.

 

Territorial  i  sedentari

és tot un solitari.

Menja peixos  i  crustacis del fons marí,

i  a vegades algun pop gegantí.

Marta Vilà



Guia viva d'espècies

Noms:  Nero, mero, rei, anfós, gerna, mero/nero (de roca / groc)



dijous, 19 de gener de 2023

LA GALLINA

 



Al món existeixen més gallines que humans.  És l’au més nombrosa del planeta  i són descendents del Tiranosauri  Rex.

Hi han més de 2000 races de gallines i n’hi ha de totes mides i varietats. Algunes tenen una cresta ben visible i d’altres gairebé inapreciable. El plomatge d’algunes gallines també és molt curiós i peculiar, algunes tenen el coll desplomat, d’altres tenen moltes plomes curtes al cap que els donen una aspecte de portar un barret, algunes gallines llueixen plomes a les potes… Ens pot sorprendre la gran quantitat  de diferències que tenen unes de les altres.

 



La  posta del primer ou, és la primera ovulació que té la gallina. Al principi les postes d’ous seran erràtiques, fins que l’au maduri del tot i s’estabilitzi, a partir de llavors començarà a pondré amb regularitat. Les gallines ponen normalment un ou al dia, però la climatologia  i  altres factors poden fer que aquest fet variï.





La cresta de la gallina ens indica com va el seu creixement i desenvolupament sexual, així com el seu estat de salut en general.

És un òrgan vascularitzat, regat per  sang. Per això just quan acaben de posar un ou la cresta sempre està més pàl·lida durant uns minuts, això és degut a que la sang es concentra a la zona de la cloaca de l’au per l’esforç de l’expulsió.




Un dels sentits més importants de les gallines és el tacte, que es localitza especialment en el bec i la llengua. Gràcies al conjunt de terminacions nervioses d’aquesta zona poden analitzar a consciència l’aliment: la duresa, textura, temperatura…





A les gallines els agrada especialment rebolcar-se a la terra. Excaven petits forats  i aixequen una gran quantitat de pols, d’aquesta manera netegen l’oli de les seves plomes i també es desfan dels paràsits.






Dormen en llocs alts, preferiblement sobre un pal de fusta. Així elevades de terra és com se senten més segures davant dels depredadors.

Necessiten descansar entre 6  i  8 hores diàries, quan cau el sol elles soletes tornen al galliner.





La seva vida social gira al voltant d’un petit grup, que sempre roman unit i, el seu instint les porta a moure’s juntes per buscar aliment i també es manté a l’hora d’anar a dormir.

Tenen una esperança de  vida de 5 -10 anys.






Sorprenentment, no només existeixen ous de color blanc  i  marró clar, també en podem trobrar d’altres colors com blau, verd fosc, verd clar, marró fosc…

Tot això depèn de la raça de la gallina, però els ous blancs els posen gairebé exclusivament les gallines blanques.




Les gallines i els galls pertanyen a l’ordre de les gal·liformes i són ocells polígams. Però normalment a la majoria de  galliners, les gallines només s’aparellen amb el gall dominant, que evita que d’altres galls s’aparellin amb elles. Un cop realitzada la còpula, el semen  fertilitzarà els rovells d'ou, dels que naixeran els futurs pollets.

Les millors èpoques per l’aparellament són la primavera  i  l’estiu. El motiu és que la llum afavoreix el seu instint reproductiu.




Quan una gallina posa un ou fertilitzat comença l’etapa d’incubació. Després d’expulsar el primer ou, encara tindrà un màxim de 10 dies per pondré ous, a raó d’un al dia.

La gallina quan comença a covar entra en un període anomenat de “gallina lloca”. Això vol dir que no se separà del niu  i  cobrirà els ous amb tot el seu cos, per donar-los l’escalfor necessari pel seu  bon desenvolupament. Aquesta fase dura entre 21  i  24 dies i culminarà amb el naixement dels pollets.





Mentre l’embrió va creixent dins de l’ou, el calci de la closca es desprèn de la seva cara interna, alimentant el pollet en els seus últims dies.

Així, no només guanya força, sinó que la closca es va debilitant, facilitant que es trenqui més fàcilment.  El  pollet també s'ajuda d'una dent, que no és res que una protuberancia calcària a la punta del bec, que l'ajuda a trencar la closca i  que desapareix en els primers dies de vida.

Els pollets neixen amb les plomes molles i s’assequen sota la seva mare. Amb molta facilitat,  aprendran a menjar  i  beure imitant com ho fa la mare gallina.










10 races de gallines amb els seus increïbles ous




Un pollet sortint de l'ou



Què passa amb els galls i les gallines?
(Mini-documental en clau d'humor)





divendres, 13 de gener de 2023

L'amic ximple

 


Conten que fa molt de temps, un rei va anar al seu estable per buscar un animal que pogués fer-li companyia. De seguida es va fixar en els divertides piruetes del mico. Li va semblar, sens dubte, un animal molt intel·ligent, ja que era capaç d’imitar els humans. Des de llavors, el rei sempre anava acompanyat a tots els llocs pel mico. L’alimentava amb les seves pròpies mans i, l’inspirava tanta confiança, que fins i tot el deixava jugar amb la seva espasa.

El palau tenia un frondós jardí que a la primavera va reverdir tant, que un dia el rei va sentir desitjos de passar un dia entre els arbres. Allà hi va anar amb la seva esposa i el seu inseparable animal de companyia. La resta de servents, varen tenir d’esperar a l’entrada del jardí.

Després de caminar una estona, el rei es va cansar i li va proposar a la seva muller fer una becaina. Però abans, li va dir al mico:

—Estic cansat i vull dormir. Assegura’t que ningú destorbi el meu son.

El mico va assentir amb el cap i va decidir vetllar el son del rei.

Però un cop el monarca havia conciliat el son, una abella atreta pel dolç nèctar de les flors, va començar a voleiar sobre el cap del rei per acabar aturant-se sobre els seus cabells. El mico enfadat va dir:

—Què és això?  Puc permetre que una abella destorbi el son del meu rei?

I va començar a espantar amb les mans l’insecte. Però l’abella tossuda, tornava a l’instant i es tornava a posar sobre el cap del rei.

El mico cada vegada estava més enfadat i pres de l’ira, va agafar l’espada del monarca i li va donar un cop molt fort a l’abella, amb tanta punteria, que no només va matar l’insecte, sinó que sense voler  també va matar el rei.

La dona del monarca es va despertar quan va escoltar el soroll de l’espasa i, quan va veure el que havia passat, va dir espantada:

—Mico ximple! Per què li has fet això al rei? Ell confiava tant en tu.

I tot i que el mico va intentar explicar que només volia ajudar al monarca i espantar una abella, a partir d’aquell dia, els humans varen decidir allunyar-se dels micos i també varen recordar molt de temps que és molt perillós escollir “ a un amic ximple”, i  es va fer popular la següent moralina.

Moralina:

És millor tenir un enemic astut que un amic ximple.


Faula originària de la Índia

(Faules del Panchatantra)




dissabte, 7 de gener de 2023

ORADA (Sparus aurata)







Fixeu-vos bé entre els ulls...

Quina franja tan daurada

que té al cap l’orada.

 

Un cos ovalat

de color platejat,

i  amb una bona dentadura,

que trenca fins i tot la closca més dura.

Marta Vilà




Guia d’espècies vives del Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter

Noms: orada, aurada, daurada, doradeta o moixarra