EL GOSSET JOY I LA CARPA DE LA SORT

 

Diu una llegenda xinesa que: Qui aconsegueixi superar el salt d'aigua, 

anomenat la porta del drac, es convertirà en un drac celestial.

LES DUES FORMIGUES

 

Una formiga vivia plàcidament en una muntanya de sucre, molt a prop d’allà vivia una altra formiga en una muntanya de sal. La formiga de la muntanya de sucre era feliç, perquè disfrutava d’un aliment molt dolç, mentre que la formiga de la muntanya de sal, sempre tenia una set terrible després de menjar.

Un dia, la formiga de la muntanya de sucre es va acostar a la muntanya de sal:

—Hola amiga! —li va dir.

—Hola! —va contestar estranyada la formiga del turó de sal—. Quina felicitat veure una altra formiga per aquí! Començava a sentir-me molt sola.

—Doncs visc molt a prop d’aquí, en una muntanya de sucre.

—Sucre? Què es això? —va preguntar encuriosida  la formiga de la sal.

—Mai has tastat el sucre? T’encantarà! Si vols, pots venir demà i et deixaré menjar sucre.

—Em sembla una idea fantàstica! —va contestar intrigada la formiga de la muntanya de sal.

L’endemà, la formiga del turó de sal va decidir acceptar la invitació de la seva veïna. Però abans de marxar, es va emplenar la boca amb una mica de sal, per si de cas el sucre no li agradava, així tindria alguna cosa per menjar.

I després de caminar una mica, de seguida va descobrir la brillant muntanya de sucre. A dalt de tot, estava la seva veïna.

—Que bé que has vingut amiga! Puja, que vull que tastis el gust del sucre.

—D’acord! –va contestar la formiga de la sal.

Un cop a dalt, la formiga veïna li va oferir una mica de sucre, però com que ella tenia sal a la boca,  li va semblar que el sucre era com la sal.

—Vaja que curiós!— va dir la formiga de la sal. Resulta que el teu sucre té el mateix gust que la meva sal. Deuen ser el mateix. Tu l’anomenes sucre i  jo sal.

—No pot ser —va dir estranyada l’altra formiga.— Jo he provat la sal i no s’assemblen en res. A veure, obre la boca.

Llavors, la formiga es va adonar que tenia una mica de  sal guardada a la boca.

—Es clar! Ara ho entenc! Vinga, escup la sal i tasta de nou el sucre.

L’altra formiga va obeir i aquesta vegada sí que va notar el gust del sucre.

—Mmmmmm! Deliciós! És una meravella! —va dir la formiga entusiasmada. 

I com que les dues es sentien molt soles  varen decidir viure juntes, gaudint del meravellós i dolç sucre.

Moralina:

Si  la por als  canvis, fa que no et puguis desfer d’aquelles comoditats a les que t’aferres sense que t’acabin de fer feliç, no podràs gaudir de les novetats que se’t presentin a la vida  i et perdràs l’oportunitat de millorar.

Autor: Prew Rawat

LA MALLERENGA BLAVA

Quin moixó tan bufonet,

el seu cos és ben rodonet,

té una ratlla als ulls com els orientals,

i els seus colors són fenomenals.

Blau cobalt per alguns llocs del cos,

groc a la panxona,

petits tocs de negre i verd,

i  blanca la carona.

Marta Vilà

Niuada de Mallerenga blava

Migrador i  hivernant   arreu del territori

LA LLEGENDA DE LES MIL GRUES DE PAPER

 

Sadako Sasaki d'Hiroshima i la seva commovedora llegenda de les mil grues de paper viu en els cors de tots els japonesos i de tot el món. Cada 6 d'agost, "dia de la bomba atòmica", la ciutat d'Hiroshima celebra una cerimònia commemorativa de la pau, per recordar les víctimes de les bombes atòmiques i desitjar la pau mundial .

GRUA

 

Com fer una grua de paper

LIN-FU, L'OS PANDA

Lin-Fu era un cadell d’os panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 

La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat a Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure a Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no es va poder resistir tornar a veure a Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit os també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure a Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar a Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.

Autora del conte:

Marta Vilà

MOSTELES I ERMINIS

La mostela és el representant més petit dels mamífers carnívors, pertany a la família dels mustèlids. El seu cos és petit, esvelt, allargat i flexible, molt similar a l'ermini (mustela erminea), tot i que la mostela és més petita i sense la punta de la cua negra.

 Les mosteles i els erminis semblen animals molt nerviosos, sempre buscant i  inspeccionant per tot arreu amb el seu fi olfacte i oïda, són molt curiosos i vius, pugen, baixen, corren d'un lloc cap a un altre, trepen pels arbres i fins i tot neden.

Són depredadors intel·ligents i versàtils, especialitzats en petits mamífers i aus. No tenen por d'atacar animals més grossos que ells i, son capaços d'adaptar-se i sobreviure en èpoques d'escassetat d'aliments, perquè emmagatzemem els excedents del què cacen.

Per matar a les seves preses, s'aferren a la zona del clatell i mosseguen repetides vegades fins que l’animal mort.

La principal base de la seva alimentació són els petits mamífers ( ratolins, talps, rates, lirons, musaranyes…), però també mengen esquirols, conills, ocells, perdius, coloms, aus de corral, ous d'ocells i en menor mesura grills, saltamartins, peixos, amfibis i rèptils.

 S'adapten a qualsevol tipus de paratges, preferiblement els camps de cultiu i terrenys amb matolls baixos, murs de pedra, matolls propers a camps, en especial en territoris no molt humits però amb aigua a la vora. Normalment viuen al voltant de zones rurals, freqüentat construccions humanes abandonades. A l'estiu,  solen instal·lar els seus caus enmig de pedres, murs, forats d'arbres… I durant l'hivern en construccions abandonades, grutes i cavitats naturals. No tenen un cau permanent.

Es mouen fent salts ràpids, canviant de direcció amb facilitat i parant-se bruscament. Quan corren porten l'esquena arquejada, i quan s'aturen per observar els voltants es posen drets sobre les potes del darrere.

Els membres de la família mostela varien de longitud, entre 11 cm i 25 cm sense comptar la cua, en el cas de la mostela més petita (Mustela nivalis), fins a 45 cm les espècies més grans. Algunes espècies  com l’ermini (Mustela erminea) i la mostela nival canvien a l'hivern el pelatge a color blanc, en països freds on neva.

Es troben distribuïts àmpliament per Europa, Àsia i el Nord d'Amèrica, varen ser introduïts a Austràlia i en algunes illes mediterrànies.

El període de gestació dura de 34 a 37 dies. Entre abril i maig neixen entre 4 i 8 cries, que pesen d'1-3 grams. Creixen ràpidament i són capaces de caçar amb la seva mare a la vuitena setmana d'edat. La  seva esperança de vida és d' 1-2 anys, tot i que hi ha exemplars que poden arribar als 7 anys.

<a href='https://www.freepik.es/vectores/naturaleza'>Vector de Naturaleza creado por pch.vector - www.freepik.es</a>

(Mustela nivalis) caça un ratolí

La dansa hipnotitzant i letal de l'ermini

 Ermini va a buscar la seva cria espantada.