dimarts, 10 de novembre de 2020

LIN FU, L'ÓS PANDA





Lin-Fu era un cadell d’ós panda que vivia en un bosc muntanyós de la Xina, tenia només 2 anys i acabava d’independitzar-se de la seva mare. El petit panda jugava amb qualsevol animal petit que trobava o objecte i, fins i tot amb el bambú; estava molt indefens davant dels seus depredadors i intentava sobreviure amb les coses que li havia ensenyat la seva mare, com ara enfilar-se dalt dels arbres davant d’un perill.

Tenia un món per descobrir i moltes ganes d’explorar el seu territori. La seva mare li havia donat moltes lliçons sobre els perills del bosc, una de les més importants era sobre els humans; moltes vegades li havia dit:

—Lin-Fu, ves amb compte amb els humans, són uns éssers que caminen sobre dues potes, poden semblar inofensius, però no et deixis enganyar pel que vegin els teus ulls i sobretot no els menystinguis! Tot i  que no tenen l’aspecte del lleopard de les neus, poden ser molt més perillosos.

Aquestes paraules, li havien quedat gravades a la ment i  Lin-Fu tot sovint les recordava.

Un matí, el petit osset va escoltar unes petjades i uns sorolls molt estranys, tal i com li havia dit la seva mare es va enfilar dalt d’un arbre per protegir-se, ben amagat entre el fullatge va observar una dona molt bonica, duia un vestit de mànigues amples de molts colors, el vestit s’anomenava “Hanfu”, una peça de roba similar a un quimono japonès. Portava un paraigua de color vermell, per protegir-se del sol  i  també dels mals esperits. 




La dona s’anomenava  Meiying que vol dir flor bonica. Era veritablement una dona preciosa, però se la veia molt decaiguda, de sobte es va agenollar sobre l’herba i es va posar a plorar desconsoladament. L’osset des de dalt de l’arbre estava molt sorprès de la reacció de Meiying. Al cap d’una estona, la dona es va treure un mocador de la butxaca,  es va eixugar les llàgrimes i va marxar. L’endemà, Lin Fu no es va poder estar de tornar al lloc on havia trobat Meiying, no va trigar a sentir les petjades  i una altra vegada, es va enfilar de seguida a un arbre, novament, va aparèixer Meiying  i es va posar a plorar. El que desconeixia el petit osset, és que aquella dona estava tan trista perquè feia tres anys que havia mort el seu fill, d’una malaltia molt greu i Meiying encara estava de dol. Sempre que s’acostava la data de l’aniversari del seu fill, Meiying anava al bosc a plorar-lo, ho feia cada any durant uns dies, fins que es sentia amb prou forces per prosseguir la vida amb certa pau interior. Els dies posteriors, Lin-Fu anava al mateix lloc per veure Meiying, però un dia no va tenir temps de pujar dalt de l’arbre i la dona el va veure. Lin-Fu, va apreciar que de les seves galtes ja no rajaven llàgrimes sinó que la dona es mostrava molt sorpresa, tots dos es varen mirar fixament sense acostar-se l'un a l’altre i Lin-Fu va veure com es dibuixava un petit somriure a la cara de Meiying. Aquella nit, l’osset  va recordar la seva mare, es sentia molt malament perquè havia trencat la promesa de no acostar-se als humans. Però de bon matí, quan va sortir el sol, no va poder resistir tornar a veure Meiying i, aquest cop també havia arribat ella abans, estava asseguda a terra i Lin-Fu se li va acostar molt a poc a poc, només volia jugar una mica amb ella. El petit ós també trobava a faltar la seva mare, sobretot les abraçades i  els petons que li donava. Meiying va somriure davant la curiositat de l’animaló i  li va acariciar l’esquena i el cap. Durant un dies, Lin-Fu i Meiying varen compartir jocs tendres i abraçades. Un dia però, l’osset no va tornar a veure Meiying, Lin-Fu es va sentir trist, perquè amb aquella dona s’ho passava molt bé i no entenia què  havia passat... Amb el temps, Lin-Fu  va oblidar  Meiying i es va fer més gran i fort, tenia el seu propi territori que defensava ferotgement. També havia tingut alguns incidents amb els humans i per aquest motiu, era més desconfiat amb les persones.

Un dia de primavera, Lin-Fu va veure un humà que s’acostava i es va amagar darrera d’uns matolls, va observar una dona que s’asseia a terra, la va mirar fixament, s’assemblava molt a Meiying, es va acostar lentament a ella per mirar-la de prop i la va reconèixer, no tenia la cara trista sinó que mostrava un gran somriure. Meiying  també l’havia conegut i estava  molt contenta. Tots dos, tot i haver estat tant de temps sense veure’s, encara recordaven els meravellosos dies que havien estat junts, compartint jocs i mostres de tendresa. Es varen acostar l’un a l’altre i, com si el temps no hagués passat, es varen fondre en una dolça abraçada; com fan els vells amics, que encara que no es vegin durant un temps, no es deixen mai  d’estimar.


Autora del conte:

Marta Vilà


Cap comentari:

Publica un comentari