EL RATOLÍ I L' OSTRA

Un ratolí, nascut en el camp i una mica  curt de mires, es va cansar aviat de la vida domèstica. Va deixar la  casa dels  seus  pares , el gra, les garbes i les comoditats  per anar a conèixer el món.

Un cop fora del cau va exclamar:

—Que gran que és la terra!  Mira els Apenins! Allà el Caucas!

Qualsevol pilonet de terra d’algun talp, era per ell l’Himàlaia.

Al cap d’uns dies va arribar a una platja  on les onades havien escombrat fora de l’aigua unes ostres, i el nostre ratolí va creure que eren vaixells a bord.

—La veritat és que el meu pare era un pobre home!—pensava. 

—No es va atrevir mai a viatjar, patint per si li passava alguna cosa.

—En canvi jo! He vist l’imperi de Neptú i he creuat el desert de Llívia.

—Era una rata ignorant quan vaig marxar, i ara, he après un munt de coses -ell mateix es complaïa. Perquè no era d’aquells ratolins que a força d’estudiar s’havia anat fent savi.

Entre aquelles ostres, tancades quasi bé totes, n’hi havia una oberta: badallant al sol, respirava la brisa fresca, blanca, tendra, apetitosa, i, per la pinta que feia, boníssima. Així que el ratolí va veure l’ostra viva i exuberant va exclamar:

—Què veig? Sembla  menjar, i si no m’enganya la vista, és un exquisit  aliment el que se’m presenta, com no he provat mai.

L’inexpert animal, joiós i esperançat, es va acostar al marisc, estirà el coll, i es va sentir pres en una trampa: l’ostra s’havia tancat. Aquestes són les conseqüències de la ignorància.

Jean de la Fontaine

Moralina: 

Més d’una lliçó té aquesta faula, en primer lloc, com els sorprèn tot, als que no tenen coneixement del món, i  també, que a vegades, qui  creu apuntar millor, li surt el tir per la culata.