EL CAVALL I EL SENGLAR

Tots els dies un cavall salvatge saciava la seva set en un riu poc profund.

Allà també hi anava un senglar a beure, que al remoure el fang del fons amb el morro i les potes, enterbolia  l’aigua.

El cavall li va demanar  que anés més  en compte, però el senglar es va  ofendre i  el va tractar  de boig.

Es varen acabar mirant amb odi, com els pitjors enemics.

Llavors el cavall salvatge, ple d’ira, va anar a buscar l’home i li demanà ajuda.

-Jo m’enfrontaré a aquella bèstia –va dir l’home –però m’has de permetre muntar sobre el teu llom.

El cavall va estar-hi d’acord i varen anar a buscar l’enemic.

El varen trobar en el bosc i, abans que es pogués amagar  en  l’espessor, l’home va llençar-li una  javelina i el va matar.

Lliure del senglar, el cavall es dirigí al riu a veure aigua clara, de ben segur, que cap altre animal no el tornaria a molestar.

Però l’home no pensava desmuntar el cavall.

-Me’n alegro de haver-te ajudat -li va dir-. No només he matat aquella bèstia, sinó que he capturat un esplèndid cavall.

I, encara que l’animal es va resistir, el va obligar a que l’obeís  i li va posar regnes  i  una muntura.

Ell, que sempre havia estat lliure com el vent, per primera vegada a la seva vida va tenir d’obeir a un amo.

I encara que la seva sort ja estava tirada, d’ençà de llavors es va lamentar dia i nit :

-Tonto de mi! Les molèsties que m’ocasionava el senglar no eren res comparades amb això!

-Per exagerar un assumpte sense importància, he acabat sent esclau!

Moralina:

A vegades, amb l’afany de castigar als que ens fan mal, ens aliem amb qui només té  interès en dominar-nos.

Autor: FEDRE