Cinc dins d'una tavella

 

Cinc pèsols estaven tancats en una tavella i, com que ells eren verds i la tavella també, creien que tot el món era verd i tenien tota la raó.

Va créixer la tavella i també els pèsols; per aprofitar millor l’espai, es van posar en fila.

A fora lluïa el sol i escalfava la tavella, mentre la pluja la netejava i la tornava transparent. L'interior era tebi i confortable hi havia claror de dia i foscor de nit, tal com ha de ser; i els pèsols, dins la tavella, anaven creixent i s'entregaven a les seves reflexions, ja que  amb alguna cosa s'havien d'entretenir.

—Ens passarem tota la vida aquí dins?—deien.

—Mentre no ens endurim per estar forçosament tancats! Em sembla que hi ha moltes coses allà fora; és com un pressentiment.

I varen anar passant les setmanes; els pèsols es van tornar grocs i la tavella també.

—El món sencer s’ha tornat groc! —van exclamar; i podien afirmar-ho sense reserves. Un dia van sentir una estrebada a la tavella; havia estat arrencada per les mans d’algú i, juntament amb altres, va acabar a la butxaca d’una jaqueta.

—Aviat ens obriran —varen dir els pèsols ufanosos esperant que arribés el moment.

—M’agradaria saber quin de nosaltres arribarà més lluny —va dir el més petit dels cinc.

—No trigarem a saber-ho. El que hagi de ser, serà —va contestar el més gran.

 Zas!, va esclatar la tavella i els cinc pèsols varen sortir rodolant a la llum del sol. Estaven en una mà infantil; un nen els subjectava fortament i deia que estaven com fets a mida per la seva sarbatana. I posant un pèsol en ella, va bufar.

—Mira'm aquí volant per l'extens món! Atrapa'm si pots!

—Jo me'n vaig directe cap al sol! —va dir el segon. És una tavella com déu mana, i m'anirà molt bé i, allà va anar.

—Quan arribem al nostre destí podrem descansar una estona— van dir uns altres dos—, però encara ens que un bon tros per rodar.

I, en  efecte, varen rodar per terra abans d’anar a parar a la sarbatana, però a la fi ho van aconseguir.

—Arribarem molt més lluny que tots!

— El que hagi de ser, serà! —va dir el darrer al sentir-se projectat cap a les altures. Va anar a picar contra una bella fusta de sota la finestra de les golfes, justament en una esquerda plena de molsa i terra tova, i la molsa el va envoltar amorosament. I allà es va quedar el pèsol amagat.

—El que hagi de ser, serà! —va repetir.

Vivia a les golfes una dona pobra que s'absentava durant la jornada per dedicar-se a netejar estufes, serrar fusta i fer altres tasques pesades, però no li faltaven forces ni ànims, a pesar que tot i fer aquestes feines seguia en la pobresa. A la reduïda habitació on vivia només hi quedava la seva única filla, una noieta delicada i bonica que feia un any que estava en el llit, lluitant entre la vida i la mort.

—Em deixarà com la seva germana!—sospirava la dona—. Vaig tenir dues filles i, em va costar molt cuidar de les dues i, tristament una va marxar al cel. M’agradaria que la filla que em queda es quedés amb mi per sempre.

La noieta es passava tot el  dia resignada i quieta, mentre la seva mare marxava a fora per guanyar diners per les dues. Va arribar la primavera; un matí, ben aviat, quan la mare es disposava a marxar cap a la feina, el sol va entrar piadós a l’habitació per la finestreta i es va estendre per terra i, la noia malalta va dirigir la mirada cap el vidre.

—Què és allò verd que es veu al costat del vidre i que mou el vent?

La mare es va acostar a la finestra i la va obrir un xic.

—Mira! —va dir—, és una planta de pèsols, un jardinet on recrear els ulls. Va apropar el llit de la seva filla a la finestra, perquè la noia pogués  contemplar la tendra planta i la mare va anar a treballar.

—Mare penso que em posaré bona! –va exclamar la noieta al vespre—. El sol m’ha escalfat molt, avui! La pesolera creix meravellosament i, jo també em recuperaré i me'n sortiré amb l'escalfor del sol.

—Tan de bo! —va sospirar la mare, que tenia poques esperances. I va posar al costat de la tendra planta un pal per evitar que el vent la fes malbé, aquella planta que tan bon ànim havia infundat a la seva filla. Va subjectar a la fusta inferior una corda i, la va lligar a la part alta del marc de la finestra, amb l’objectiu de que la planta tingués un punt de subjecció on enroscar els seus circells a mesura que s’enfilés. I, en efecte, se la veia créixer dia rere dia.

—Fins i tot està començant a florir! –va exclamar la mare un matí. I llavors va tenir esperança que la seva filla es posaria bona. Va recordar que en aquells últims  dies la petita havia estat molt més animada; que diverses vegades s'havia assegut sola en el llit i, que en aquella posició s'hi havia estat vàries hores contemplant amb uns ulls alegres el jardinet format per una única planta de pèsol. La setmana següent la noia es va aixecar per primera vegada una hora, i va estar feliç, asseguda al sol, amb la finestra oberta; i a fora també s’havia obert una flor de la pesolera, blanca i vermella. La noieta, inclinant el cap, va fer un petó amorosament als delicats pètals. Va ser com una festa per ella.

—Aquesta planta ha crescut per donar-te esperança i alegria, filleta! –va dir la mare feliç.

Però, que va passar amb els altres pèsols?

Doncs veureu: 

Aquell que va sortir volant cap a l'extens món, dient: Atrapa'm si pots! Va caure en una canal de la teulada i va anar a parar a l'estómac d’un colom, on es va trobar com en Jonàs al ventre de la balena. Els dos més mandrosos van tenir la mateixa sort; varen servir d'aliment pels coloms, de tal manera que van ser de profit  per alguna cosa. El quart, el que pretenia volar fins al sol, va anar a caure en un abocador i, allà va estar dies i setmanes en un bassal d'aigua bruta, on es va inflar horriblement.

—Com m'engreixo! —va exclamar satisfet—. Acabaré rebentant.

Que és tot el que pot fer un pèsol.

—Sóc el més important dels cinc que vàrem créixer en la mateixa tavella.

I l'abocador també hi va estar d’acord. 

Mentrestant, allà dalt, a la finestra de les golfes, la noieta, amb els ulls radiants i fent bona cara, posava les seves mans sobre la flor de pèsol i es mostrava agraïda per haver pogut superar per fi la seva llarga malaltia.

—El millor pèsol és el meu —continuava dient el de l’abocador.

Autor: Hans Christian Andersen

(Adaptació del conte)