COIXÍ AMB FORMA DE LLOP

Coixí amb forma de llop

El paó reial, la garsa i l'ocell forner

Però, mira, que bonic està el paó reial!  –li deia l'ocell forner a la seva companya la garsa.

-Quin goig  veure'l obrir la seva magnífica cua, i  una meravella veure que porta tanta riquesa amb tanta elegància. Deu ser molt feliç el paó reial:  bonic, elegant, ric, estimat, no hi ha dubte; i l'espectacle de  joia que ofereix sempre m'ha donat alegria.

-Doncs a mi em rebenta –va contestar la garsa-. I trobo al paó reial, orgullós,  antipàtic  i  ridícul. Enveja, tant sols..., per no saber apreciar les qualitats que també tu pots tenir. Doncs quin error. Qualsevol no pot portar aquest ornament. Mira'm a mi, per exemple. Creus que per un moment voldria tenir la riquesa del paó reial? Déu me'n lliuri!, doncs no la sabria aprofitar; si l'amagués amb timidesa, renegarien tots de mi; em tractarien d'avar; i si la volgués lluir, pobre de mi!, en quin ridícul cauria, i com se'n riurien tots del adinerat orgullós.

Moralina: 

La bellesa i la riquesa, les dues són efímeres,  juntes, estan bé i es complementen; mentre que el que no va néixer ric sempre viu, quan va adquirir fortuna, sense poder-la gaudir, entre el desig d'augmentar-la  i  la por  de perdre-la.

Autor: Godofredo Daireaux

EL LLOP

El  llop (Canis lupus) és un  animal realment sorprenent, és l'avantpassat del gos. Àmpliament recurrent en els mites de diverses cultures, el llop va passar de ser un déu, a  ser un dels primers animals domesticats per l'ésser humà.

Sabem que el llops viuen en manades  i  que en elles hi ha un estricte ordre jeràrquic. Els líders de la manada són el mascle alfa i la femella alfa. Normalment, és la parella alfa l'encarregada de reproduir-se, mentre que els altres membres del grup ajuden a criar els cadells. A vegades algun membre subordinat deixa la manada amb l'intenció de reproduir-se  i crear el seu propi grup, són els llops solitaris. 

Un dels mites més comuns sobre els llops és que són animals perillosos per l'home, però no és cert, aquests animals són tímids i desconfiats, normalment fugen del contacte amb l'ésser humà i només en cas de que es vegin amenaçats atacaran  l'home.

Cacen en grup i poden matar animals molt més grans que ells, com els búfals, el líder dirigeix la cacera i realitza l'estocada al coll de la presa. Són animals oportunistes sempre intenten caçar la presa més fàcil i vulnerable.

L'olfacte dels llops és agudíssim, el permet caçar de nit i de dia. També el sentit de la vista és especial, posseeixen un capa de teixit pigmentada, que es diu  (tapetum lucidum) ubicada entre el nervi òptic  i  la retina, que els permet captar una major quantitat de llum, quan aquesta escasseja o durant la nit. Aquest fet fa que els seus ulls brillin en la foscor. L'oïda també és molt agut, pot sentir la caiguda d'una fulla i també els udols dels seus companys a grans distàncies.

Udolen de moltes formes diferents i cada una té un significat diferent. L'udol serveix per unir el clan i transmetre informació o estats d'ànim, també serveix per comunicar-se amb clans rivals en la distància. Són animals molt territorials, hi ha fortes baralles entre diferents clans per protegir el seu territori. Normalment es produeix la mort d'algun llop. Practiquen el canibalisme com a mitja de supervivència. 
Un ullal de llop pot mesurar 6 cm de llargada.
La vida d'un llop és de 6 -12 anys.

Els llops, igual que els humans, presenten un marcat vincle familiar, el mascle i la femella dominants, s'encarreguen d'alimentar els petits llobatons i de protegir la família de qualsevol amenaça, així com de garantir la supervivència de la resta de la manada.

L'aparellament té lloc entre el gener i l'abril. Solen tenir una sola ventrada, a menys que el mascle alfa s'aparelli amb una o diverses femelles subordinades. En circumstàncies normals, la femella alfa intenta dominar a les altres femelles en l'època d'aparellament, mantenint-les allunyades del mascle alfa.

El període de gestació dura entre 60-63 dies. Els cadells, amb un pes de 0,5 kg, són cecs, sords i depenen de la seva mare. Neixen entre un i catorze cadells per ventrada, que resideixen en un cau fins que tenen tres setmanes. Durant aquest temps, els cadells es fan cada vegada més independents, i comencen a explorar els voltants del cau, que deixaran quan tinguin les cinc setmanes d'edat. Els cadells queden exclosos de l'ordre jeràrquic de la manada.

Sempre hem vist la imatge d'un llop udolant a la lluna, però en realitat els llops udolen per comunicar-se i la lluna, només els serveix per millorar la seva visió a l'hora de caçar durant la nit, per això és més comú veure'ls quan hi ha lluna plena.

La lloba blanca de la manada del Gran Canyó

La història de Marcos Rodríguez, el nen que va créixer en una manada de llops

AQUEST ÉS EL PLA !

Kat i Doug, un matrimoni de pastissers  format per una gata i un gos, han de postergar el seu somni de fer una pastisseria després d'un incident. Obligats a prendre treballs externs, comencen a tenir ambicions cada vegada més grans que els distancien del seu somni compartit i d'ells mateixos.

LES CARPES CUA DE VEL

No diguis blat, fins que no estigui al sac i ben lligat

Hi havia una vegada, una família de carpes de cua de vel molt boniques, vivien felices en  un gran riu  i  eren el centre d'atenció de molts altres peixos, que admiraven les seves escates brillants i les seves cues que s'obrien i es movien com un teixit de seda al vent.

Un dia, una forta tempesta, va fer naufragar una  barca que navegava pel  riu. Els  dos homes  que l'ocupaven, varen aconseguir salvar la vida amb penes i treballs. Un cop finalitzada la tempesta, quan el riu va tornar a estar en calma, els dos tripulants, varen tornar al lloc per veure si trobaven el tresor que havien perdut, però tot i dedicar-hi molt de temps i esforços, no ho varen aconseguir.

Les carpes de cua de vel, varen ser les primeres de trobar el tresor en el fons del riu. Elles no sabien que era, però en el terra varen veure unes petites pedres precioses que havien sortit per unes petites esquerdes del cofre i, varen quedar meravellades amb  l'espectacle de llum i color que oferien aquelles estranyes pedres quan rebien els raigs solars. Quina meravella, mai havien vist cap cosa igual! Es varen afanyar a amagar-les perquè cap altre peix les pogués trobar i el cofre el varen tapar amb forces capes  de fulles d'algues perquè no fos visible per ningú.

Les carpes se sentien els peixos més poderosos del riu;  cap altre animal del riu no posseïa una cosa tan extraordinària. Dia i nit, no es separaven del seu tresor per por que algú els hi pregués i es barallaven amb qualsevol peix que s'acostés per la zona. Per aquest motiu els altres animals del riu varen deixar de ser els seus amics. Les carpes ja no eren tan alegres i simpàtiques com abans, ara sempre estaven enfadades i eren molt agressives amb ells. No entenien que els havia passat.

De mica en mica, la vida de les carpes es va tornar avorrida i les discussions entre elles varen anar augmentant, degut a la desconfiança que es tenien entre elles, fins al punt, que varen deixar de ser amigues; només es limitaven a protegir el cofre com fan els soldats amb el seu castell.

Un dia, una forta riuada va arrossegar el cofre i el va trencar; tot el seu contingut es va escampar i  va ser arrossegat riu avall. Les pobres carpes el varen buscar per tot arreu, però no  varen trobar el cofre. Elles  estaven molt tristes, havien dedicat tants esforços per protegir-lo i, en obrir i tancar d'ulls, ho havien perdut tot.  Els dies següents el van seguir buscant, però tampoc el varen trobar. A mesura que passaven els dies  les carpes es varen anar oblidant del tresor i el seu caràcter i la seva actitud  va anar canviant, feien llargues passejades pel riu, eren més  agradables amb els altres peixos i fins i tot, varen recuperar la seva amistat.

Finalment, es varen adonar que sense el cofre eren molt més felices i que havia estat una sort que el riu se l'hagués emportat. El cofre només els havia portat problemes. L'avarícia  pel poder les havia convertit en presoneres i elles, no s'havien adonat que havien perdut dos dels millors  tresors de la vida:  la llibertat  i  l'amistat.

*No confiïs en l'èxit d'alguna cosa que no sigui segura, 

fins que no hagi esdevingut*

Marta Vilà

OS I CONILL DE PELFA

2 peluixos en 1,  fets amb mitjons

EL LLANGARDAIX

Un llangardaix que caminava entre les males herbes del camp buscant algun niu per menjar-se els ous, de sobte va sentir el soroll d’una tropa de vaquers i va voler fugir. Però es va trobar, abans de poder-ho fer, rodejat pels vaquers que, havent-lo vist, el volien matar; i la seva mala sort va voler que al disparar, un dels cavalls li trepitges la cua.

Així detingut, encara que només fos per un moment, si hagués dubtat, estava perdut. No va dubtar, i va sacrificar la seva cua tallant-se-la, va quedar escuat i lleig, però es va salvar.

Moralina:

De qualsevol manera, es sempre millor sacrificar alguna cosa que perdre-ho tot.

Autor: Godofrego Daireaux

EL CAMALEÓ

Els camaleons aconsegueixen canviar de color mitjançant cromatòfors, un tipus de cèl·lules pigmentàries que es troben en els animals que canvien de color. Els cromatòfors es troben distribuïts en vàries capes, i tenen la capacitat de contraure's, estendre's, agregar-se i dispersar-se, provocant diferents variacions de coloració. Els camaleons no canvien de color dràsticament, sinó que ho fan subtilment. Si ho fessin, serien molt fàcils de detectar per als seus depredadors.

La seva llengua es troba replegada en una cavitat que posseeixen a la part inferior de la boca. És extremadament llarga,  es pot estirar fins a dues vegades la longitud del seu cos i  té la punta enganxosa. 
Els camaleons tenen una excel·lent precisió quan cacen, aconsegueixen tenir  èxit en el 95% de les ocasions.

 Canvien de color quan  volen impressionar a una femella,  també poden fer-ho per camuflar-se i passar desapercebuts, segons el seu estat d'ànim, per regular la seva temperatura. Si estan davant d'una situació perillosa o estan més agressius canvien cap a colors més vius com el vermell.

 Tenen les  potes llargues i primes. Els seus  dits, estan dividits en dos grups, de 2 i 3 dits, que els permeten agafar-se a les branques. La cua és llarga i prènsil, el coll curt i de mobilitat limitada, però ho compensa amb els seus ulls, que són molt grans i es poden moure en moltes direccions i de forma independent un de l'altre.

Els seus ulls li ofereixen una visió de pràcticament 360º. 

Quan el camaleó veu una presa l'enfoca amb els dos ulls  i les seves  imatges es superposen, llavors els seus ulls passen a treballar conjuntament. A continuació colpeja  i  succiona  la seva presa amb la llengua.

Alguns camaleons mascle tenen el cap i el dors adornats amb crestes, carenes o banyes que sobresurten. Les tenen per atraure les femelles, i per defensar-se amb més facilitat en cas d'un enfrontament amb un altre mascle. Són animals solitaris i  territorials.

És potser el rèptil més lent. El camaleó és tranquil, de caminar romancer i moviments compassats. Poques vegades es desplaça per terra, i  quan ho fa, és lentament i amb la cua aixecada. Cada cert temps, sacseja tot el seu cos, com si es volgués assegurar que es troba realment ferm en una branca.

En moltes espècies, les femelles presenten coloracions més cridaneres i contrastades quan estan en zel, mentre que es mostren d’un color més fosc després de ser fecundades. Al veure aquestes senyals, els mascles poden saber quines femelles es troben disponibles i amb quines femelles val més estalviar-se l’esforç. Els mascles també presenten patrons més cridaners durant la època de reproducció, per  indicar les seves intencions a les femelles  i  per advertir als seus rivals.

Quan la femella de camaleó esta a punt per fer  la posta, baixa al terra i excava un forat de 5 a 30 centímetres, depenent de l'espècie. Un cop acabada la posta els enterra i abandona el lloc. Els ous tenen forma el·líptica  i  són de color blanc.

Autor imatge: Lutz Schuettler

Alguns camaleons adquireixen una coloració pàl·lida, blanquinosa, durant el son. Això permet descobrir-los fàcilment en la foscor entre les branques dels arbres.

Com canvien de color els camaleons?

Documental camaleons de platja

El camaleó més petit del món  Brookesia micra

L'ANIMAL AMB LA LLENGUA MÉS LLARGA DEL MÓN: EL CAMALEÓ

EL RÈPTIL MÉS PETIT DEL MÓN : EL CAMALEÓ BROOKESIA MICRA

Autors imatge:

Frank Glaw, Jörn Köhler, Ted M. Townsend, Miguel Vences