Però,
mira, que bonic està el paó reial! –li deia l'ocell forner a la seva
companya la garsa.
-Quin goig veure'l obrir la seva magnífica cua, i una meravella
veure que porta tanta riquesa amb tanta elegància. Deu ser molt feliç el paó
reial: bonic, elegant, ric, estimat, no hi ha dubte; i l'espectacle de joia que ofereix sempre m'ha donat alegria.
-Doncs a mi em rebenta –va contestar la garsa-. I trobo al paó reial, orgullós,
antipàtic i ridícul. Enveja, tant sols..., per no
saber apreciar les qualitats que també tu pots tenir. Doncs quin error.
Qualsevol no pot portar aquest ornament. Mira'm a mi, per exemple. Creus que
per un moment voldria tenir la riquesa del paó reial? Déu me'n lliuri!, doncs
no la sabria aprofitar; si l'amagués amb timidesa, renegarien tots de mi; em
tractarien d'avar; i si la volgués lluir, pobre de mi!, en quin ridícul cauria,
i com se'n riurien tots del adinerat orgullós.
Moralina:
La bellesa i la riquesa, les dues són
efímeres, juntes, estan bé i es complementen; mentre que el que no va néixer
ric sempre viu, quan va adquirir fortuna, sense poder-la gaudir, entre el desig
d'augmentar-la i la por de perdre-la.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada