Passi-ho bé 2020! I benvingut 2021!
dijous, 31 de desembre del 2020
dissabte, 26 de desembre del 2020
HISTÒRIES QUE UNEIXEN
Mentre els temps van canviant i les persones creixen, les estimades tradicions familiars es converteixen en records memorables, que passen de generació en generació i ens mantenen units, especialment durant aquesta època tan festiva.
dilluns, 21 de desembre del 2020
TIÓ DE NADAL
"Tió de Nadal" - El Pot petit
Aquest és un dels dotze temes que forma part del tercer disc
"A l'aventura!".
dimarts, 15 de desembre del 2020
LA GAVINA
És
un ocell pescador
valent
i un xic traïdor,
astuta
com un pirata
en
el seu mar de plata.
Quan
el mar està en calma
planeja
majestuosa,
cercant
peixos per menjar
i
l’estomac emplenar.
Si
la veieu passejar per la sorra
amb
un posat arrogant,
no cal que us amoïneu,
només d’acostar-vos, l’espantareu.
Marta Vilà
30 dades fascinants de les gavines
Algunes espècies migren i d'altres resideixen tot l'any al nostre paísdijous, 10 de desembre del 2020
L'ESQUIROLETA LINA
La Lina era una esquiroleta preciosa, tenia la cara molt bonica, unes dents molt ben cuidades i la seva frondosa cua tenia el pèl de dos colors, cosa poc freqüent i que li donava un aire encantador. Ella se sentia molt orgullosa de la seva aparença i, es passava moltes hores tenint cura del seu pelatge per estar impecable davant dels seus amics. A vegades, jugaven a fer concursos de bellesa i la Lina molts de cops havia quedat la primera. L'esquiroleta li donava molta importància a l'aspecte exterior i se sentia afortunada de ser tan bonica. La Lina no entenia com era possible, que a la natura hi haguessin animals tan lletjos i repulsius com les aranyes, els cucs i d'altres bestioles. Ella pensava que sense tots aquests animalons que l'espantaven tant, la vida al bosc seria més tranquil·la i agradable.
Un dia al vespre, quan tots els animalons eren a dormir, una espessa boira de fum es va escampar per tot el bosc, la visibilitat gairebé era nul·la i l'aire era irrespirable per la forta olor que desprenia el fum. Hi havia un incendi al bosc i tots els animals fugien espavorits intentant salvar la vida. La Lina, com la resta d'animals, es va posar a saltar de branca en branca a tota velocitat en direcció on corrien tots els altres animals. Tenia molta por, mai no havia experimentat una sensació tan estressant. Mentre saltava d'arbre en arbre va tenir la mala sort, que una branqueta fina on s'havia enfilat no va suportar el fort impuls del salt i es va trencar, i la Lina va caure al terra. L'esquiroleta va quedar inconscient durant uns minuts, però tot i això, sentia com el terra es movia dels cops que feien els animals al trepitjar-lo, mentre fugien del foc. Quan va obrir els ulls, es va adonar que no podia caminar, ni pujar als arbres, perquè s'havia fet mal al peu i el fet de moure'l li provocava un dolor immens. La Lina es va posar a cridar demanant ajuda, però cap animal no l'escoltava, doncs estaven massa amoïnats en salvar-se. De cop, es va posar a plorar desconsoladament i va pensar que cap animal no l'ajudaria; però la Lina estava equivocada, perquè un gripau l'havia sentit plorar i li va preguntar que li passava. L'esquiroleta va contestar que no podia moure el peu, i llavors, el gripau li va dir que puges a la seva esquena, que ell la portaria a un lloc segur. L'esquiroleta va dubtar uns segons, aquell gripau era molt lleig i li feia molta angúnia. Finalment, va decidir pujar sobre l'esquena del gripau, aquest li va dir que s'agafés ben fort per no caure. El gripau saltava a tota velocitat, intentant esquivar les potes dels altres animals més grans i aleshores, va apreciar un petit rierol que travessava a l'altra riba del bosc i el va creuar. Totalment esgotat, es va adonar que havien de aconseguit deixar el perill enrere i que s'havien salvat. L'esquiroleta, molt agraïda li va fer una forta abraçada i li va donar les gràcies, perquè havia aconseguit sobreviure gràcies a ell.
I a partir d'aquell dia, els perjudicis que s'havia creat sobre l'aspecte d'alguns animals varen canviar, es va adonar que certs animals que no eren bonics per fora, tenien una bellesa interior que els feia extraordinaris, com el gripau que l'havia ajudat a salvar-se, que posseïa un cor d'or. I es va prometre, no jutjar mai més cap animal per la seva aparença, primer de tot es fixaria en el caràcter de l'animal i en la seva manera de pensar, i després l'intentaria conèixer més a fons, per així fer-se una imatge completa de la seva personalitat.
Autora del Conte:
Marta Vilà
dissabte, 5 de desembre del 2020
L'OS FORMIGUER
Os formiguer gegant
Hi ha 4 espècies d'ossos formiguers, l’os formiguer gegant que és el més conegut, els tamàndues i, el més petit, l'os formiguer pigmeu.
Tamàndua del sud:
Autor birdphotos.com
Tamàndua del nord : Autor imatge DirkvdM
De tamàndues o ossos formiguers de collar, els científics en reconeixen dues especies: la del nord (Tamandua mexicana) i la del sud (Tamandua tetradactyla). La seva mida és menys de la meitat que la
dels seus cosins els ossos formiguers gegants.
El seu color varia, del marró al voltant del coll, les espatlles i la part central del cos, en el cas dels
tamàndues del nord, fins al daurat, marró i blanc, els del sud.
Els tamàndues són animals que viuen
majoritàriament als arbres i tenen la cua parcialment prènsil Es
poden trobar des del sud de Mèxic fins a l’Uruguai.
Os formiguer pigmeu. Autor imatge: Quinten Questel
L'os formiguer
pigmeu és l’espècie menys coneguda de totes. Els seus exemplars adults no
mesuren més de 40 cm i pesen uns 6 kg. Aquests animalets sí que viuen
exclusivament als arbres, gairebé mai baixen a terra. Es troben des del sud de
Mèxic fins a Bolívia i sempre en llocs amb espessa vegetació per protegir-se
dels seus depredadors, com l’àguila harpia i els mussols.
L'os
formiguer gegant (Myrmecophaga tridactyla), és un mamífer insectívor de
Centreamèrica i Sud-amèrica. Es tracta del representant més gros de la seva
família, amb una llargada de 182–217 cm (contant la cua) i un pes de 33–41 kg (mascles) o 27–39
kg (femelles). Les seves característiques més distintives són el musell llarg,
la cua gruixuda, les urpes anteriors llargues i la coloració del pelatge.
Aquesta estranya
criatura d’Amèrica del Sud sembla que no tingui boca; el seu morro té forma de
tub i no conté ni dents ni mandíbules. Per menjar utilitza una llengua molt
llarga d'uns 60cm i que és molt enganxosa.
Viuen en diferents hàbitats, incloent-hi els herbassars i les selves pluvials. Busquen aliment en zones obertes, però descansen en àrees poblades d'arbres. Mengen principalment, formigues i tèrmits que extreuen del sòl amb les potents urpes davanteres i
atrapen amb la seva llarga llengua. Tot i que els seus territoris estan molt junts,
els ossos formiguers són animals solitaris, a excepció de quan crien.
La femella només té una sola cria, neix a la primavera o
l’estiu, després d'uns 180-190 dies de gestació. A les poques hores de néixer és
transportada sobre l’esquena de la seva mare, on s’agafa amb les potes i, així la cria es camufla amb el pelatge de la mare.
El
formiguer gegant està a la llista vermella d’espècies vulnerables de la UICN. S'ha
extingit localment en diversos llocs, incloent-hi gairebé tot Centreamèrica. Alguns
factors que afecten a la seva supervivència són: la destrucció del seu hàbitat, el foc i la
caça furtiva per a obtenir-ne la pell i la carn; tot i que alguns formiguers
habiten en àrees protegides.
Amb l’aspecte tan dolç i pacífic que tenen els ossos formiguers, és curiós que siguin dels animals que fan més pudor. Quan se senten atacats
per algun depredador, expulsen una
substància pestilent que es pot flairar a metres de distància. I en el cas que l’enemic
no marxi, rebrà una forta abraçada de l’os formiguer i sentirà com se li claven
les seves llargues ungles.
L'os formiguer gegant
Argentina recupera l'os formiguer
Què passa amb els ossos formiguers?
Mini-documental en clau d'humor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)