L' eruga

 

Immòbil sobre una fulla, l’eruga mirava al seu voltant: uns cantaven, altres corrien, aquells volaven; tots els insectes estaven en continu moviment. Només ella, pobreta, no tenia veu, ni corria, ni volava.

Amb gran fatiga aconseguia moure’s,  però tan a poc a poc, que quan passava d’una fulla a una altra li semblava que havia fet la volta al món.

Però, no envejava a ningú. Sabia que era una eruga i, que les erugues havien d’aprendre a filar una saliva finíssima per teixir amb un art meravellós la seva caseta.

Per això, amb molt d'afany, va començar el seu treball.

En poc temps l’eruga es va trobar envoltada en un tebi capoll de seda aïllada del món.

—I ara? —es va dir a si mateixa.

—Ara, espera —li va respondre una veu—. Tingues un xic de paciència  i  ja veuràs.

En el moment just l’eruga es va despertar i  ja no era una eruga.

Va sortir del capoll amb dues ales precioses, pintades de vius colors i, ràpidament va volar ben amunt  cap el cel.

Moralina:

No és bo jutjar als altres, ni a un mateix, per les aparences. Darrere d’un exterior vulgar o lleig pot amagar-se la virtut més bella. Aquesta faula també ens ensenya a tenir confiança en nosaltres mateixos i, a creure en l’efectivitat futura d'un treball continu, en aparença  inútil.

 Autor: Leonardo da Vinci