La navalla d'afaitar

 

Hi havia una vegada, en una barberia, una bonica navalla d’afaitar.

Un dia, que no hi havia ningú, va pensar en fer un cop d’ull al seu voltant i, traient la fulla del mànec a on reposava com en una baina, es va dedicar a gaudir del bonic dia de primavera.

Quan va veure el sol reflexar-se en el seu cos, la navalla va quedar sorpresa i meravellada: la fulla d’acer llançava tals resplendors que de sobte, en un rampell  d’orgull, va dir:

—I he de tornar a aquella barberia d'on acabo de sortir? De cap manera. Els déus no volen que una bellesa com la meva es degradi així. Seria una bogeria romandre allà afaitant la barba ensabonada de tants rústics malvats, repetint fins a l’infinit la mateixa mecànica operació. El meu bonic cos està conforme amb similar exercici?" No, certament!

Així que me’n vaig corrents a amagar-me a qualsevol lloc secret, per poder gaudir tranquil·la la resta dels meus dies.

I així dient aquestes paraules, la navalla es va buscar un amagatall i es va ocultar.

Varen passar els mesos… Un dia, desitjant prendre l’aire, va deixar el seu refugi i, sortint cautelosament de la seva baina, es va contemplar.

—Ai de mi! Què m’ha passat?

La fulla s’havia oxidat i ja no reflexava el rajos del sol.

La navalla, amargada i penedida, es va lamentar dient:

—Oh! Hagués estat millor utilitzar la meva afilada fulla afaitant les barbes ensabonades! La meva superfície hauria continuat resplendent i, el meu tall sempre esmolat, subtil. En canvi, m’haig de veure així corroïda i picada pel rovell! I sense cap remei!

 

Moralina:

El mateix horrible final de la navalla està reservat a les persones d’ingeni que en lloc d’exercitar-se en la virtut prefereixen entregar-se a l’oci. I talment com la navalla d’afaitar, perden la finor  i la llum de la intel·ligència i ben aviat les corroeix la floridura de la ignorància.

Autor: Leonardo da Vinci