EL RATPENAT DESCONFIAT

En les profunditats d’una cova de l’estat de Campeche,  a la selva  de Mèxic i vivien moltes espècies de ratpenats. Formaven diversos grups i convivien plàcidament sense cap mena de conflicte entre ells. 

La comunitat més nombrosa, era la dels insectívors, que com diu el seu nom mengen insectes.

En Fredi, era  un petit ratpenat, la seva mare l’havia estat alletant  durant setmanes i ara començava a espavilar-se sol. Aprenia  a volar dins la cova, i a emetre sons per detectar els insectes. Feia els seus primers volts i estava força espantat; no tenia gaire traça encara.

Es fixava molt en els altres ratpenats que hi havia a la cova. 

-Que lletjos que són i quina por que em fan,-pensava... No li agradaven gens els desconeguts.

Un dia, va conèixer en Vampi, un ratpenat del grup més petit de la cova.

-Hola, com et dius? -li va preguntar en Vampi.

-Em dic Freeedi,-contestà amb  veu tremolosa.

-La teva família és molt nombrosa,  vosaltres també mengeu sang?

-Com dius saaang?,-s’esgarrifà en  Fredi, a qui tots els pèls se li varen posar de punta.

-Sí, sí sang -contestà en Vampi, -Que ets sord?

-Aaaaaah!!!! -va xisclar en Fredi que va sortir corrents.

-Mare, marona, hem de marxar d’aquesta cova!, sinó aquells ratpenats d’allà ens xuclaran tota la sang mentre dormim i no en sobreviurà cap de nosaltres.

-Que dius Fredi!, no exageris, els nostres veïns no ens han  atacat  mai, quan et calmis, t’ho explicaré:

Escolta Fredi, els ratpenats vampir com se’ls coneix vulgarment, s’alimenten de la sang de mamífers més grans: com les vaques, cavalls, porcs... Els fan un petit tallet  quan estan dormint i l’animal no se’n dona ni compte. 

Són com els mosquits que nosaltres mengen, però més grans. 

També hi ha ratpenats que cacen: ocellets , peixos, ratolins... Però tampoc no ens faran res estigues tranquil.

En Fredi, es va calmar amb les paraules de la seva mare.

Al cap d’uns dies, ja estava preparat per anar a l’exterior. Cap el vespre, tots els ratpenats varen sortir de la cova, en Fredi volava molt bé. Quan de sobte, un cop d’aire el va enviar directament cap al tronc d’un arbre i  va rebre una forta patacada al cap, que el va deixar mig estabornit.

Un cop es va recuperar, va obrir el ulls i es va quedar glaçat quan va veure un ratpenat amb una llengua llarguíssima, semblava un extraterrestre. Ell no es va ni bellugar, estava molt espantat; va observar que introduïa la seva llarga llengua en una flor.

-Quin fàstic!, -exclamà.

Quan es va retrobar amb la seva mare, li va dir, que havia vist el ratpenat amb la llegua més llarga del món i que feia coses estranyes amb una flor.

-Ai, quina imaginació que tens! -va riure la seva mare. És un ratpenat pol·linitzador, s’alimenta de nèctar de les flors, com les abelles i tots tenen aquesta llengua tant llarga, s’ocupen de la reproducció de les plantes i dels arbres.

-Ostres!, -va dir Fredi, -he tornat a ficar la pota.

Cada dia el petit ratpenat, sortia a caçar. Menjava tota mena d’insectes: mosquits, mosques, escarabats, arnes, -que deliciosos! –pensava... 
Aquell vespre quan va estar tip, es va penjar cap per avall en un arbre, a reposar una estona. Llavors, tot d’un cop, li varen caure a sobre un grapat de dàtils.

-Què ha estat això? -va mirar cap amunt i va veure un ratpenat enmig de les fulles d’una palmera.

-Què fas?, llençant-me dàtils! –va cridar mentre s’apropava a ell, però  el ratpenat no tenia ganes de barallar-se, i se'n va anar.

-Covard! ets un covard! –rondinà.

Com les altres vegades, ho va explicar a la seva mare.

-No  crec que et volgués fer mal , devia estar menjant fruita.

-Fruita? –es va sorprendre en Fredi.

-Sí, hi ha ratpenats que mengen fruita: dàtils, plàtans, mangos, advocats... 

Són els jardiners de la selva, escampen les llavors  de la fruita que transporten amb la boca i amb els seus excrements afavoreixen la regeneració del bosc.

-Ostres mare, tu si que ens saps de coses.

-Saps què, fill meu, cap dels ratpenats que has conegut  no et farà mal. Fins i tot la guineu voladora que és el ratpenat més gran del món, només menja fruita.

D’ençà  d’aquell dia, en Fredi va sortir més tranquil a caçar, no es tenia d’amoïnar pels altres ratpenats.

Però la seva mare li va dir, que anés amb compte amb les grans aus: com els mussols, corbs, àligues, falcons... 

Aquests sí, que eren els seus veritables enemics.

Conte i dibuixos Marta Vilà