LA PUÇA I LA PELL D'OVELLA

Una puça, que vivia en el pèl tronat d’un gos, va sentir un dia la bona olor de la llana.

—Què passa?

Va donar un salt i es va adonar que el gos s’havia adormit sobre la pell d’una ovella.

—Aquesta pellissa és justament el que necessito —va dir la puça—. És més gruixuda i flexible, i sobretot més segura. Aquí no hi ha perill de trobar les ungles i les dents del gos, que de tant en tant es posen a buscar-me. I la pell d’ovella segurament serà més dolça.

Així, sense pensar-ho massa, la puça va canviar de domicili, passant d’un salt del pèl del gos a la pell de l’ovella.

Però la llana era espessa, tan espessa i gruixuda, que no era fàcil arribar fins la pell.

Prova que prova, separant amb paciència un pèl darrera l’altre i obrint-se amb fatiga un caminet, la puça va arribar a les arrels dels pèls; però aquestes eren tan fines i estaven tan apretades, que no deixaven a la puça ni un petit forat per poder tastar la pell.

Esgotada, suant i desil·lusionada, la puça es va resignar a tornar al gos. Però el gos ja havia marxat.

Pobre puça! Trista per l’error comès, va plorar dies i dies i va morir de gana sobre la pell gruixuda de l’ovella.

Autor: Leonardo Da Vinci

Moralina:

Poques vegades podem tornar enrere de les nostres errades comeses. No aprofitar per falta de visió l’oportunitat que se’ns presenta pot tallar-nos per sempre les ales de la nostra superació, el camí que prenem irreflexivament pot portar-nos a un cim del que mai puguem escapar.