Prenent
el sol, immòbil entre l'herba, ben protegit amb el seu gruixut vestit negre llistat
de blanc, lluint una magnífica cua del mateix teixit, l'os formiguer gaudia de
la vida. El més gran dels seus plaers era, essent ell molt gandul, observar el
treball de les formigues obreres. Es passava les hores mirant-les; admirava el
seu ingeni, la seva constància, l'activitat, la destresa, la força, les seves
qualitats d'administració i d'economia; però, encara que sincerament les
admirés, mai li havia passat pel cap la idea de imitar-les. Li semblava tan
natural que altres treballessin i ell
no; la llei del treball no existia, segons ell, més que per certa gent,
predestinada probablement per la natura a penar en aquest món per la major
satisfacció d'uns pocs privilegiats de la sort.
El ossos formiguers, sense cap dubte, no havien estat creats per
treballar. Les seves ungles llargues, la seva lentitud per caminar, clarament
ho indicaven i també, assegurava ell, la seva instintiva falta de ganes.
Però s'ha de viure i, encara que no es treballi, s'ha de menjar. No ho ignorava l’ os
formiguer i també s'havia que el que no produeix té de viure del productor; que
només es precís trobar per això un medi que fructifiqui: i no s'havia quedat
enrere.
Havent
escoltat dir que a d'altres només els hi feia falta anar ben vestits, igual que anava ell,
negre amb un toc de blanc i tenint, també com ell, la llengua melosa, per viure
sense fer ni brot, va agafar la costum, quan tenia gana, d'estirar la llengua entre
les formigues; i aquestes, creient que era sucre, se li enganxaven en tropa i se
les empassava amb tota tranquil·litat.
Autor: Godofredo Daireaux
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada