dimarts, 24 de setembre de 2019

L'ÓS FORMIGUER


Prenent el sol, immòbil entre l'herba, ben protegit amb el seu gruixut vestit negre llistat de blanc, lluint una magnífica cua del mateix teixit, l'ós formiguer gaudia de la vida. El més gran dels seus plaers era, essent ell molt gandul, observar el treball de les formigues obreres. Es passava les hores mirant-les; admirava el seu ingeni, la seva constància, l'activitat, la destresa, la força, les seves qualitats d'administració i d'economia; però, encara que sincerament les admirés, mai li havia passat pel cap la idea de imitar-les. Li semblava tan natural que altres treballessin  i ell no; la llei del treball no existia, segons ell, més que per certa gent, predestinada probablement per la natura a penar en aquest món per la major satisfacció d'uns pocs privilegiats de la sort.

El óssos formiguers, sense cap dubte, no havien estat creats per treballar. Les seves ungles llargues, la seva lentitud per caminar, clarament ho indicaven i també, assegurava ell, la seva instintiva falta de ganes.

Però s'ha de viure i, encara que  no es treballi, s'ha de menjar. No ho ignorava l’ ós formiguer i també s'havia que el que no produeix té de viure del productor; que només es precís trobar per això un medi que fructifiqui: i no s'havia quedat enrere.

Havent escoltat dir que a d'altres només els hi feia falta anar ben vestits, igual que anava ell, negre amb un toc de blanc i tenint, també com ell, la llengua melosa, per viure sense fer ni brot, va agafar la costum, quan tenia gana, d'estirar la llengua entre les formigues; i aquestes, creient que era sucre, se li enganxaven en tropa i se les empassava amb tota tranquil·litat.

Autor: Godofredo Daireaux




Cap comentari:

Publica un comentari