EL TAURÓ DESPISTAT

A les costes del golf de Mèxic, a Amèrica del Nord, hi vivia un tauró que es deia Napoleó  i que era molt despistat.

El tauró,  sempre és lamentava  de que no li sortien   les coses bé  i es pensava que la mala sort el perseguia. Però res del que s'imaginava era veritat, en moltes ocasions ell sense adonar-se'n era l'únic culpable de la seva desgràcia.

Els taurons tot i ser uns grans depredadors i tenir un aspecte ferotge, han de ser una mica prudents, perquè també hi ha pescadors que els volen pescar, com a la resta de peixos... En Napoleó no veia cap perill en lloc, es distreia amb facilitat i sempre estava  submergit en el seu món de fantasia.

En la seva memòria hi havia un munt d'anècdotes curioses...

El tauró un dia que estava molt afamat, va veure un petit peixet que semblava del tot inofensiu, sense pensar-ho dues vegades el va mossegar, però quina va ser la seva sorpresa, quan de sobte aquell peixet petitó es va començar a inflar  i  inflar... cada cop més!

Com per art de màgia,  es va convertir en una pilota que era impossible que li entrés per la boca. Després d'intentar menjar-se'l unes quantes vegades ho va deixar estar. Havia mossegat un peix globus  i, com que els peixos globus contenen substàncies tòxiques, li va quedar una estranya sensació a la boca i  a tot el cos; va nedar desorientat força estona  i  fins i tot, en alguns moments els ulls li feien pampallugues! Quin ensurt que es va emportar.

Com que era tan despistat, en Napoleó  tenia  el cos ple de cicatrius, perquè  no anava amb compte i es ventava cops amb les roques, sempre anava tan esverat  que molts de cops acabava ficat en problemes.

A la cua  hi tenia una cicatriu que li havia fet un pop gegant. El dia de l'incident el tauró, perseguia una llagosta,  quan de sobte  es va ficar dins d'una  llarga gruta,  al final de la gruta hi havia el cau d'un pop. Quan el pop gegant  el veure, el va agafar per la cua amb els seus tentacles  i  li va donar unes quantes voltes que el van deixar ben marejat  i per acabar,  el va llençar fora de casa seva com si fos un parrac. Havia tingut sort de no perdre la vida; però el tauró no  aprenia cap lliçó de totes les coses que li passaven.

Napoleó, era un somiatruites, li agradava admirar els dofins, quedava bocabadat, li encantaven els salts i les piruetes que feien, ell volia fer com ells i ser un gran artista del mar. Ho intentava una vegada i una altre, saltava fora del mar com un atleta fa un gran salt d'alçada, amb el perill que comportava aquesta practica,  ja que els taurons no són gaire admirats per les persones.

Un amic seu el tauró balena, un gegant del mar totalment inofensiu, el va advertir:

—Es pot saber que fas!  Has de mirar de no cridar l'atenció, ho acabaràs a la xarxa d'algun vaixell de pesca.

—No ho puc evitar, m'encanta fer-ho!

—Prendràs mal —el va advertir el seu amic.

—Relaxa't...  que la vida són dos dies!

—Després no et lamentis si et passa qualsevol cosa.

Napoleó nedava moltes vegades a la vora del grups de dofins i feia competició de salts  i la veritat és que no ho feia gens malament, però no anava amb compte  i moltes vegades s'apropava massa a la platja on hi havia persones.

—Mireu dofins! Dofins! —cridaven els banyistes contents. Una pila de gent es varen ficar a l'aigua per anar a nedar amb els dofins. Quan totes les persones eren a la vora, de sobte Napoleó va fer un gran salt, que va deixar tot el seu  gran cos al descobert.

—Un tauró! Un tauró!

Tots els banyistes  cridaven i corrien com bojos, estaven aterrits.

Després d'aquell incident, el pànic  va córrer per la platja, tothom parlava d'un tauró assassí que nedava per la zona. Els pescadors buscaven amb els seus vaixells el tauró per la platja i es va crear un gran rebombori al mar.

Al fons del mar la notícia va córrer com la pólvora,  aquest cop en Napoleó n'havia fet una de ben grossa.

El tauró balena el va anar a veure:

—Tots els taurons estan molt enfadats amb tu!

—Per quin motiu? —es va sorprendre Napoleó.

—Ets un irresponsable! Per culpa teva tots els taurons estem en perill.

—Però si jo no he fet res. Només m'ho estava passant bé!

—Et vares acostar massa a la platja i la gent es va pensar que el volies atacar i ara,  tots tenim de pagar les conseqüències dels teus actes. Escolta, el gran tauró blanc vol parlar amb tu.

—El gran Tauró Blanc....

—Sí, ho has entès perfectament.

Mort de por, Napoleó va anar a veure el més gran dels taurons, estava tan espantat que tot el cos li tremolava, la seva imatge li provocava pànic i respecte. El gran tauró blanc el va advertir del seu malestar i li va dir que no tornés a fer cap de les seves bogeries, perquè si el feia enfadar  tenia molt mal geni,  ell mateix el  vigilaria i controlaria tot el que feia de ben a prop per si de cas.

Al cap d'uns dies, després que no es veies cap més tauró per la platja, va tornar la tranquil·litat al mar; el tauró procurava no ficar-se en cap més embolic i es portava bé per tal que no s'enfadés el gran tauró blanc.

En Napoleó a poc a poquet va aprendre a ser més assenyat i prudent, no feia cap bogeria que possés en risc la seva vida i la dels altres taurons.

I és que al mar hi han molts perills, encara que siguis un gran depredador com un tauró.

 Autora del conte: Marta Vilà