NICOLAU, EL GRIPAU EGOCÈNTRIC

Vora del riu, hi havia un gripau que es deia Nicolau i vivia en un palau. No us penseu pas que era un palau com els que hi ha en els contes de prínceps i princeses, era un palauet fet de fulles  i branquillons d’arbres. En Nicolau es creia un gripau de l’alta reialesa, per això s’havia construït un palau. No menjava mosques ni mosquits, creia que  eren massa vulgars pel seu paladar, ell era un gran gurmet i només menjava caviar dels peixos més selectes del riu.

El riu on vivia era molt tranquil i poc cabalós. Estava ubicat en una plana a la vora d’un poblet molt antic i conegut pel pont que travessava el riu.

En Nicolau no tenia amics, perquè només pensava en ell i no li preocupava gens la vida dels altres animals que vivien al riu. Un dia, la senyora salamandra estava prenent sol sobre una roca i el va veure.

—Bon dia!  —li va dir.

Ell va fer com qui no la sentia.

—Bah, què s’ha cregut aquesta, no tractar-me de senyor, a mi, que sóc tan important! —pensava.

La tortuga de rierol estava nedant una tarda quan, de sobte, es va veure sorpresa per un tronc que baixava pel riu. Tot d’una, va rebre una forta patacada al cap. En Nicolau en comptes d’ajudar-la, es va fer un tip de riure.

—És ben tanoca aquesta tortuga —va pensar.

En Nicolau creia que tenia la millor veu del món, per això a les nits es posava a cantar:

“Tararí, Tararà, sóc el millor gripau que hi ha,

d’aquest riu el més bonic, fixa’t bé  en qui t’ho ha dit,

sóc el més llest i cultivat, de la riba fins el llac”.                                                                                                                                  

La serp d’aigua l’escoltava mentre sortia de l’aigua.

—Que n’és de presumit —pensava.

El senyor gripau era el centre de totes les converses del animals del riu.

La senyora salamandra li comentà al tritó: 

—Que el sents, aquest poca-solta, que diu que és millor que nosaltres?

La truita i la carpa també es varen ajuntar a la conversa.

—Arrogant!  quan menys s’ho esperi li donarem un bon escarment.

L’estiu va passar i va arribar la tardor i, com tots sabeu,  la tardor és època de pluges. Un dia plovia a bots i barrals i tots els animalons del riu no havien vist mai caure tanta aigua del cel.                                                                   

La salamandra, el tritó, la tortuga, la llúdriga i d’altres animals, estaven tan espantats que es varen refugiar en un cau per tal d'aixoplugar-se de la forta tempesta.                                                                                                               

En Nicolau es va tancar al seu palau de fulles.

—Quin mal temps que fa, potser que dormi una miqueta...

I tot despreocupat es va posar a dormir... Dormia i dormia plàcidament quan, de sobte:

—Aire mare!, què passa?, sembla que tot es mou.

El riu havia crescut molt i s'enduia el palau aigües avall. En Nicolau va perdre el seu palau i va tenir molts treballs per sortir del riu.

Varen venir molts dies de pluja. Cap any havia plogut tant i en Nicolau no podia sortir a buscar el caviar que tant li agradava, perquè el riu anava molt ràpid. 

Amb els dies, es va anar aprimant,  ja no era el gripau formós i lluent que havia sigut i ara anava brut i estava tan prim que feia angúnia de veure.

—Oh, quina gana tinc!  Si trobés algun mosquit o qualsevol cosa, de bona gana me la menjaria, no faria tants escarafalls com abans —pensava.             

Alguns animalets es reunien en un cau, per tal d'estar més protegits de la pluja i del fred. Compartien els seus aliments i es feien companyia.

En Nicolau va passar per davant del cau i els va veure. Es va fer un silenci enorme, ningú no li va dir res. Ell es va quedar tot moix i no va dir ni piu. Es va adonar que a la vora d'aquest cau hi havia un petit refugi i s'hi va instal·lar. No era com el seu palau, era un cau de fang, però li serviria de casa. Dins el cau, sentia els comentaris dels altres animalons.

—Heu vist qui ha vingut? —va dir la salamandra.

—Sí, el senyor gripau, —va respondre el tritó -sembla que ara no canta!

De sobte la tortuga va comença a cantar una cançó:

“Tararí, Tararà, sóc el gripau més tibat que hi ha,

escarransit i presumit, fixa’t bé en qui t’ho ha dit,

estic sol  com un mussol, no m’amoïna ni em dol.”

Tots els animalets reien i reien.

—Quines idees que tens, tortuga!  És molt bona, aquesta cançó.

—Que hi torni! Que hi torni! —cridaven tots.

I ja tens la senyora tortuga canta que cantaràs i tots riu que riu, altra vegada.                                                       
El senyor gripau dins del seu cau, s'anava posant de tots colors.

—Ostres, quina vergonya. —pensava— No tornaré a cantar mai més.

Les pluges varen cessar i la pau va tornar al riu. El sol lluïa de valent i tots els animalets varen sortir a veure'l. Tots, menys Nicolau, que es moria de vergonya.
Van passar els dies i el gripau no volia sortir del seu amagatall. Estava tot deprimit i no tenia ni ganes de menjar.

 Aleshores, va sentir: 
—Escolta tortuga, —va dir la salamandra— fa dies que no veiem el senyor gripau.

—És estrany. —va dir la tortuga— Potser se l'ha emportat el riu?

La llúdriga va proposar:
—Escolteu, i si el sortim a buscar?

—Amb mi, no hi comptis. —va dir la tortuga— Es va ben burlar de mi.

—I tu, salamandra?

—Jo ara no puc, tinc molta feina. A més, a mi no em saluda mai, deu trobar que  soc poca cosa.

En Nicolau, en sentir tot això, es va disposar a marxar a un altre lloc a viure.

—Mai no em perdonaran, com els he tractat...

Va agafar les seves coses i quan ningú no el veia,  va marxar. Anava caminant per la vora del riu quan de sobte, va veure que l'empaitava  la serp d'aigua.

—Socors! ajudeu-me! —cridava el gripau.

—Heu sentit algú que demana ajuda? —va dir el tritó.

—Sí, sí que se senten uns crits —va contestar la tortuga. Tots els animalets hi van anar corrents a veure què passava.

I  van trobar en Nicolau, esbufegant i a punt de ser cruspit per la serp.

—Ajudeu-me! —els cridava.

 —Va, som-hi! —va dir el  tritó— L'hem d'ajudar! 

La llúdriga va sentir pena del gripau i va ventar una bona queixalada a la serp.                                                

—Ai mare, quin mal! —va fer la serp, que va marxar corrents. 

En Nicolau va quedar  amb la boca ben oberta, es va posar vermell com una tomata i, tot avergonyit, els va donar les gràcies.                                              

—Disculpeu m'he portat molt malament amb vosaltres, en canvi vosaltres m'heu salvat la vida. Estic tan decebut amb mi mateix. Em podreu perdonar? Us prometo que a partir d'ara no seré tan orgullós ni egoista. Us ajudaré en tot el que em demaneu. Us dec la vida.

Els altres animals varen decidir donar-li una segona oportunitat i varen prometre ser els seus amics si canviava la seva conducta. Ell els ho va agrair molt i va fer tot el possible per millorar el seu caràcter. I d'ençà  d'aquell dia, va ser un gripau més simpàtic i generós  i tots els animals del riu el varen respectar i estimar molt.

I  als vespres, tots els animalets sortien junts a cantar.

Conte i dibuixos Marta Vilà