EL GUACAMAI COMPRENSIU

 

En Picu era un guacamai que vivia a la selva tropical del Perú, la seva família era molt nombrosa, convivien moltes generacions en el mateix grup, els seus pares, tiets, avis, rebesavis, oncles, germans i moltíssims cosinets.  Amb ells s'ho passava molt bé, era molt divertit tenir una família tan gran, però a estones trobava a faltar estar en silenci. En el seu grup sempre hi havia molt de xivarri, les converses es feien interminables i a vegades, també es produïen discussions entre alguns familiars, que pujaven de to  i  acabaven amb forts crits. Quan hi havia alguna baralla, en Picu, que no suportava els enfrontaments, marxava del grup per estar sol una estona i tranquil·litzar-se.

Un dia  que s’havia produït un malentès entre la seva mare i la tieta Lali, en Picu va marxar cap a la part alta del bosc, a fer un tomb fins que es calmessin els ànims. Ja feia estona que volava, quan va decidir parar-se a la branca d’un arbre a descansar, de sobte es va sorprendre, al veure un animaló que no havia vist mai en el tronc d'un arbre. En Picu el mirava i no li treia l’ull de sobre, aquell animal tenia el cos ple de pèl  i unes llarguíssimes ungles, semblava que tenia la intenció de baixar del tronc, però ho feia d’una manera tan i tan lenta, que en Picu es va quedar adormit. Quan es va despertar, va veure que l’animaló per fi havia aconseguit arribar a terra. Llavors es va dirigir cap a ell per parlar una estona.

—Hola em podries dir quin animal ets? —va preguntar en Picu encuriosit.

—Soc una femella d’os peresós i em dic Noni. I tu com et dius?

—Jo em dic Picu. He vist que has baixat del tronc, però per què ho fas tan lentament?

—No puc fer-ho més ràpid! —va respondre la Noni—. El meu organisme no m’ho permet, prou que voldria anar més ràpid, però el meu cos és lent i pesat  i  no pot correr més.

—Renoi! —va dir en Picu—. Deu ser molt avorrit fer les coses tan a poc a poc?

—No t’ho pensis! —va contestar la Noni—. La meva vida és molt tranquil.la. Dels arbres obtinc el necessari per viure, no tinc gaires maldecaps, només m’haig d’amoïnar per les àguiles harpies i els felins, quan  veig algun depredador, m’haig de quedar immòbil com una roca perquè no em vegi.

—Carai! Nosaltres quan estem en perill, sortim volant ràpidament! —va riure en Picu—. Veig que tenim vides molt diferents, però es molt enriquidor conèixer algú com tu, sempre s’aprenen coses que et sorprenen.

En Picu i la Noni varen tenir una llarga conversa fins ben entrat el vespre. Quan va arribar al seu grup, la seva mare el va renyar, perquè havia estat massa estona voltant sol pel bosc i tot el grup estava molt amoïnat. Tots patien per si li havia passat alguna cosa. Llavors, en Picu els va explicar molt emocionat que havia conegut un animal molt especial, un os peresós anomenat Noni i que s’ho havia passat genial!

Seguidament, en Picu va tenir d’escoltar les rialles i les critiques d’alguns membres de la seva família sobre la Noni. Alguns criticaven que era molt gandula, els altres que tenia el pèl ple de brutícia. També feien comentaris com que no tenia família… En Picu no entenia res, només deien coses dolentes de la Noni, com era possible si cap d’ells mai havia parlat amb ella. Així que en Picu en comptes d’enfadar-se, va decidir comprovar per ell mateix com era la Noni de veritat. Cada dia l’anava a veure una estona i aviat va descobrir un munt de coses interessants sobre els ossos peresosos com: que només baixen de l’arbre un cop a la setmana per fer caca i que l’enterren a terra, que les seves ungles tan llargues i fortes actuen com ganxos… I va descobrir que la Noni era una excel·lent narradora d’històries i que en sabia un munt!, cada cop que l'anava a veure n’hi explicava una. A la seva família no els agradava que anés a veure la Noni  i tenien curiositat per saber el motiu de que en Picu i anés tan sovint. Però en Picu no deia ni piu del què feia amb la Noni i això provocava molta desconfiança i malestar en el grup. La mare d’en Picu i les seves germanes varen anar a parlar amb en Xato, que era un tuca amic de la família per parlar del problema que tenien.

—Bon dia Xato —va dir la mare d’en Picu. Et vinc a veure, perquè m’amoïna el meu fill, ja fa molts de dies que no em fa cas i s’ajunta amb males companyies.

—A què et refereixes amb males companyies? —va contestar en Xato.

—Estic parlant de l’os peresós, la Noni, no crec que sigui una bona influència pel meu fill, tota la família està escandalitzada de que en Picu es relacioni amb ella, és molt gandula i molt deixada, això influirà negativament en el caràcter del meu fill.

—Si tant us amoïna, per què en comptes d’estar parlotejant sense parar sobre el tema no li busqueu una solució? —va preguntar en Xato—. Per què algun de vosaltres no segueix en Picu quan marxa i vigila d’amagat que fa amb la Noni? I un cop ho sàpiga, podreu saber veritablement el que passa.

I així ho varen fer, un dia rere l’altre, sense que en Picu se'n adonés, un membre de la família el seguia d’amagat per escoltar la conversa i l'endemà després de que en Picu marxés, el grup parlava amb un membre de la família del que havia succeït el dia anterior. I cada dia es repetia la mateixa resposta: “Només parlaven d’històries”. Però va passar que com les històries que explicava la Noni eren molt interessants, es varen començar a produir baralles per triar qui aniria a escoltar la conversa entre en Picu i la Noni. En Picu que era molt espavilat, ja s’havia adonat en diverses ocasions com alguns membres de la família el seguien, però havia fet com si res. Un dia va escoltar una baralla que tenien els seus cosins, perquè tots volien anar a escoltar les històries de la Noni  i, en Picu per tal de solucionar la situació, va parlar amb la seva família i els va demanar que  els seus cosins poguessin anar amb ell, després li va preguntar a la Noni, i ella li va dir que cap cosa li faria més il·lusió que tenir més companyia. I així, gradualment, la Noni va veure com el nombre d’espectadors es va anar fent més gran. Tots, petits i grans, es varen adonar que la Noni era molt bona, simpàtica, agradable...,  i que les històries que explicava eren molt divertides.  Qualitats, que en principi, només havia descobert en Picu, perquè era molt més observador i tolerant que els altres guacamais.

 Marta Vilà