Per molts Anys !!!
espaidecontes@hotmail.com
A
l’illa de Cuba hi havia moltes iguanes, però n’hi havia una que tenia molt mala
fama i s’anomenava Lando. La iguana en qüestió tenia molt mal caràcter, i es
dedicava a increpar i fer la guitza a les seves companyes. Un dia totes les
iguanes de la seva colònia es varen cansar del seu comportament i el varen
expulsar de la petita platja on vivien i,
li varen demanar que no tornés mai més...
En Lando
va tenir de buscar un nou lloc on viure, lluny de la seva colònia. No va trigar
gaire, doncs la illa on vivia era plena de petites platgetes i de grans extensions de manglars.
Els
primers dies, la iguana es sentia molt feliç de viure sola en aquell lloc tan paradisíac.
Però amb els dies es va anar avorrint de no tenir ningú amb qui discutir, que era
el que feia habitualment...
Un dia, mentre estava assaborint les fulles tendres d’un arbre, se li va acostar un minúscul colibrí, era tan remenut, que la iguana el va confondre amb un insecte i quan li va passar per davant de la cara, amb la pota, li va ventar una patacada que el va deixar estabornit. El pobre ocell va caure a terra i va trigar un minuts a recuperar-se de l’ensurt, després, es va dirigir cap a la iguana i li va dir:
—Ei!
Es pot saber perquè m’has atacat?
—Qui
jo! —va respondre la iguana.
—Sí
t’he vist com ho feies. Tens molta mala baba! Jo no t’he fet res i ni tant sols t’has preocupat per saber si havia pres mal.
En Lando
en comptes de disculpar-se es va posar a riure i el colibrí va marxar ben
enfadat.
L’endemà,
el colibrí va anar a veure en Lando per parlar una estona amb ell, doncs encara
estava enfadat pel que havia succeït el dia anterior.
—Una
altra vegada ets aquí! —va cridar en Lando al veure’l —. Marxa!, que ets un
pesat.
—Vindré tantes vegades com calgui fins que em demanis perdó!
—En Lando
estava molt desconcertat amb aquella resposta.
—Si no
marxés, t’esclafaré com un mosquit!
—Ara
marxo, però demà ens tornarem a veure les cares —li va dir el colibrí.
I
així, un dia rere l’altre, el colibrí va anar a veure la iguana fins que va
aconseguir que li digués: Perdó!
Ho
va dir amb la boca ben petita, però el colibrí es va donar per satisfet.
Aquell
minúscul colibrí, era tossut i molt insistent i tenia curiositat per conèixer
la vida d’aquella iguana tan malcarada, i no va parar fins que en Lando, li va
explicar tot el què li havia passat a la seva antiga colònia.
—Aquelles
iguanes sempre em portaven la contraria! —deia en Lando amb ressentiment—. Em
feien enfadar, i es clar, algunes vegades vaig perdre el control i se’m va
escapar alguna mossegada, ho vaig fer sense voler...
Allà, ningú m’estimava i tots m’odiaven per com era.
Però
saps que et dic: Que jo soc així! i aquí
no li agradi que s’hi posi fulles! —va acabar dient en Lando.
—Ara,
que m’ho has explicat, ets sents millor? —va preguntar el colibrí.
—Sí
—va contestar més tranquil en Lando.
Aleshores,
el colibrí va voler escoltar la versió de la comunitat d’iguanes i una tarda les
va anar a veure. Les iguanes li varen explicar el caràcter tan difícil que
tenia en Lando. Ell sempre volia imposar les seves opinions i, quan alguna
iguana li portava la contraria, perdia els nervis i la situació acabava amb una forta
mossegada. Moltes iguanes li varen ensenyar la cicatriu de les dents d’en Lando.
El
colibrí després de la conversa amb les iguanes, va intentar trobar una solució, per poder ajudar a en Lando a controlar la seva agressivitat. Va demanar a uns
amics seus, els flamencs, si li podien donar un cop de mà i ells varen acceptar
encantats.
La
colònia de flamencs es va instal·lar a la mateixa platja que en Lando i la
iguana estava molt contenta amb aquells nous veïns tan sorollosos, i que feien que
la seva vida fos més entretinguda. La iguana els observava durant moltes hores,
n’hi havia d’adults, de petitons. El més graciós és que tots participaven en la
criança dels pollets. I el que més el sorprenia és que vivien en pau i
harmonia, i se’ls veia tan feliços..., que a la iguana, amb els dies, li va
començar a agafar un sentiment de tristesa, perquè ell també havia viscut en una colònia i ara es sentia sol.
El
colibrí uns dies després, el va anar a
veure i li va preguntar:
—Què
et passa Lando? Et veig molt ensopit.
—Fa
dies que em sento molt trist, perquè no tinc cap amic.
—L’Amistat, és un gran tresor Lando... Però per tenir amics s’ha de ser generós i seguir unes pautes de conducta.
Com ara:
*Escoltar
les opinions dels altres i encara que no hi estiguem d’acord acceptar-les.
*Als
amics els hi podem explicar moltes coses, però també hem d’estar disposats a
escoltar el que ells ens volen dir.
*No
està bé ridiculitzar els amics, ni ferir els seus sentiments. I per sobre de
tot, mai no es pot actuar amb ells amb violència.
*Amb
els amics podem passar molts bons moments i en ocasions també ens podem enfadar,
però hi ha d’haver un clima de respecte i
hem d’acceptar les peculiaritats de cadascú.
—Escolta’m
bé, si segueixes aquests petits consells, segur que tindràs bons amics. N’estic
segur!
I d'aquesta manera, aplicant els consells que li havia dit el colibrí, en Lando va aprendre a fer amics,
i amb el temps en va aconseguir tenir molts.
I quan es va veure amb cor, va anar a la seva antiga colònia i els va demanar disculpes pels problemes que ell havia ocasionat. I un cop varen fer les paus, en Lando de tant en tant, sorprenia la colònia amb una agradable visita i, totes les iguanes el rebien encantades!
La Xinxilla Rigoberta
té l’orella sempre alerta,
és xerraire i xafardera
i de totes les coses se n’entera.
És una xinxilla tan repel·lent,
que xixueja tot el que sent.
I llavors li importa un xurro
si d'algú ha parlat malament,
i marxa a poc a poc i dissimuladament.
Un cop ha muntat el xafarranxo
i després de tot el sarau!
Torna feliç cap al seu cau.
Marta Vilà
El bec del tucà resulta ser més una arma en aparença que
en efectivitat, doncs és buit per dins i lleuger, amb la seva gran mida serveix
per dissuadir els enemics i depredadors, però no per lluitar contra ells.
El bec pot arribar
a mesurar un terç del seu cos, i està cobert de nombrosos vasos sanguinis que
li permeten regular la seva temperatura
corporal. També a l'hora de d'alimentar-se la vora dentada de la part interna
del seu bec li facilita la tasca de menjar. Té una llengua molt llarga amb
forma de pluma que pot mesurar 15 cm.
Els tucans són
aus de plomes i becs de colors molt cridaners.
Els seus ulls estan rodejats per una pell que en certes ocasions és de
colors molt vius. Té les potes curtes però molt fortes, que li faciliten la
sujecció a les branques i dos dits al davant i dos al darrere. No són ocells
molt grans mesuren entre 42 - 62 cm. El més gran de tots és el tucà toco, el seu
pes és de 620 gr.
Els tucans tenen l'estómac molt petit i mengen molt sovint. S'alimenten principalment de fruites com: papaia, mango, baies, bananes…, també mengen insectes, aranyes, amfibis, ous, petits rèptils i rosegadors...
El tucà no vola
grans distàncies i, generalment només el just per canviar-se d'arbre o quan els
hi cal. Són aus molt inquietes i curioses, sempre estan explorant pels arbres o pel terra.
Són
una espècie monògama, que viu amb la mateixa parella durant la seva vida. No posseeix un cant melodiós, sinó que és monòton i fins i tot a estones pot ser desagradable.
El
festeig del tucans és molt cridaner: la femella i el mascle comparteixen menjar
i tronquets amb els seus voluminosos becs. Els seus nius solen estar en
cavitats dels arbres. La femella pon entre dos i cinc ous en una sola
posta anual.
La incubació
dura de 17 a 20 dies. Els pollets neixen sense plomes i amb els ulls tancats. Després
de 8 o 9 setmanes abandonen el niu i al
cap de tres o quatre anys estan madurs sexualment.
La
vida del tucans és de la vora de 20 anys.
El
tucà es considera en perill d'extinció, degut a diversos factors com la caça
per elaborar guarniments amb les seves plomes, desforestació, comerç d'aus exòtiques…
En
molts països americans, avui en dia, és un delicte comerciar amb aquestes aus o
tenir-les en captiveri.