dilluns, 22 de novembre de 2021

EL LICAÓ

 



Autor imatge: Derek Keats

El seu nom científic és Lycaon Pictus, que significa llop pintat. Comparteix avantpassats comuns  amb el gos i el llop de fa milions d’anys, però és genèticament incompatible i no es pot creuar amb altres espècies de la família dels cànids.


Els licaons també s’anomenen gossos salvatges, a diferència dels gossos, tenen les potes més llargues, les orelles són molt  grosses i arrodonides i, només tenen 4 dits a les potes de davant, en comptes dels 5 que tenen els gossos. Estudis recents, han trobat vestigis de  que el licaó també tenia un cinquè dit.



Autor:Michael Gäbler

Normalment viuen en grups de 6  a 30 individus, aquests clans són molt socials i jeràrquics i, on només tenen dret a  reproduir-se la femella i el mascle alfa. 



Autor: Nrg800

Habiten principalment a l'Àfrica subsahariana, exceptuant-ne les selves tropicals i els deserts més àrids. Actualment, han desaparegut de moltes zones, però encara sobreviu a Botswana, el Camerun, la República Centreafricana, el Txad, Etiòpia, Kenya, Malawi, Moçambic, Namíbia, el Senegal, Sud-àfrica, el Sudan, el Sudan del Sud, Tanzània, Zàmbia i Zimbàbue.

Estan en perill d’extinció. N’hi ha una població d'uns 5000 exemplars en llibertat.



Autor: Bart Swanson

A diferència de molts altres animals que cacen en grup, els gossos salvatges en estranyes ocasions s’intimiden o es barallen entre ells per una millor posició, en canvi, exhibeixen comportaments de suport en benefici del grup per sobre de l'individual.

Per exemple, els membres més joves de la bandada que porten a terme la cacera portaran menjar als membres més vells. De la mateixa manera, els cadells són criats per tots els membres del grup, tant mascles com femelles.




L’any 2017 a Botswana, uns zoòlegs investigaven com els licaons marcaven i delimitaven el seu territori. Els va cridar l’atenció, que aquests animals esternudaven constantment. Després de descartar un constipat col·lectiu, varen observar que el nombre d’esternuts augmentava durant els rituals previs a la cacera.

També es varen adonar,  que la parella alfa no tenia el poder absolut en decidir si el grup sortia o no a caçar, això depenia d’una certa negociació amb la resta de membres del grup i es feia mitjançant una votació a base d’esternuts.

Quan varen acabar l’estudi, els resultats varen concloure que: “L’esternut actua com una senyal en la presa de decisions”. 




 Les conclusions més evidents varen ser, que quans més esternuts, més possibilitats tenia el grup d'acabar sortint a caçar. De tota manera, alguns vots semblava que tenien més pes que d’altres: si era un dels alfa el que començava la ronda, uns tres esternuts més de la resta garantien la sortida.

En canvi, si era un subordinat el que iniciava la ronda de votacions, serien necessaris uns deu esternuts per desencadenar el mateix efecte i posar el grup en acció. Si el subordinat no rebia el suport suficient, el grup es quedava reposant com si res hagués passat.


(Reena Walker - coautora de l’estudi)
Estudi publicat a la revista científica:  Procceedings of the Royal Society B 




Els licaons atrapen les preses perseguint-les fins a la completa extenuació. Es tracta d’un mètode de caça tremendament efectiu i que fa que 8 de cada 10 caceres tingui èxit. En una cacera poden córrer a 60 km/h.

Les preses que cacen consisteixen en  ungulats com: impales, kudus, gaseles, nyus...




Tenen un estil de vida nòmada, en el que poden recorrer uns 50 quilòmetres diaris, cobrint àrees d’entre 560 i 3200 quilomètres quadrats. 




Tenen un període de gestació molt similar als gossos d’uns 70 dies i es poden reproduir en qualsevol època de l’any, però normalment les cries solen néixer  entre el mes de març i el juny. Només es reprodueix la parella dominant i un cop a l’any neix una gossada de 2 fins a 20 cadells. Quan els petits tenen tres o quatre setmanes comencen a sortir del cau.  I entre 8 i 11 mesos ja poden matar petites preses. 

Si algun altre membre del clan vol formar una família, haurà de marxar del grup.




El licaó esta a la llista vermella d’espècies amenaçades, sotmès a la persecució dels humans, la transformació i fragmentació dels seus territoris, la propagació de malalties infeccioses com la ràbia. A més de la seva talla relativament petita, que els fa vulnerables als lleons, hienes, cocodrils i lleopards.












Sola, és l'única femella supervivent d'una bandada de gossos salvatges, amb el transcurs dels dies forjarà amistat amb altres animals, com xacals i hienes i formarà una original bandada.





Els licaons de la vall de Luangwa són tenaços i estrictament jeràrquics sota el lideratge d'una parella alfa.





El licaó, el gos salvatge africà




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada