LA GUINEU I EL LLEÓ

 

Autor: Milo Winter

Un dia els habitants de la vall es varen reunir en consell per prendre una decisió molt important. S’havia de solucionar un problema urgent.

—Us haureu adonat —va començar el voltor—, que hi ha freqüents baralles entre els habitants de la nostra vall i els nostres veïns. No seria millor que triéssim a alguns de nosaltres com a representants, per tal que ens donin suport en les nostres raons i defensin els nostres drets?

—Quina idea més bona has tingut! —va comentar el conill—. Així ens podrem dedicar a les nostres tasques quotidianes i viure en pau i tranquil·litat, sense tenir de cobrir-nos les espatlles.

En aquell moment varen començar les discussions. Un volia triar al gat, perquè caminant tan silenciosament es podia acostar a qualsevol passant desapercebut.

L’altre s’estimava més el ratolí, perquè  podia passar per les escletxes i prevenir les jugades de l’enemic. Una bona opció era l’elefant, perquè amb els seus brams s’imposaria de veritat sobre els altres.

Llavors la mona va dir:

—Us equivoqueu, jo penso que tenim de triar el més astut i el més fort. Tots hi varen estar d’acord, però quan tractaven de decidir qui era el més astut i el més fort, van començar de nou a barallar-se.

—Jo —va concloure finalment la gallina —, conec un animal com no n’hi ha cap a la jungla.

Però tothom la va ignorar i, ràpidament es va dissoldre l’assemblea.

 Durant la nit la guineu va anar a veure el lleó i varen tramar un pla.

—Mira, amic —li va dir—, tothom sap que jo sóc la més astuta de tots els animals i a tu no et supera ningú en força. Què et sembla si treballem junts? El que no es troba mai en un animal sol, en nosaltres dos es troba en abundància.

El pla  de la guineu i el lleó va sortir a la perfecció i els animals els varen triar com a representants, però encara no s’havien apagat els crits d’alegria davant de l’elecció dels dos com a delegats del poble, que la gallina ja va rebre un atac de la guineu.

—Però —deia la infeliç —t'hem triat per defensar-nos. Així ens ho pagues?

—Bé tinc tantes ocupacions que no tinc temps d’anar a caçar. A més, necessito un aliment abundant i substanciós. Tu, sigues valenta i sacrificat pel poble com em sacrifico jo.

—Deixa’m, si us plau!, que jo també soc el poble –es queixava la gallina —; no m’obliguis a cridar el lleó.

Però, encara que l'hagués cridat, aquest no hi hauria anat perquè estava ocupat  desfent-se del gat.

—Em sembla que els nostres representats es diverteixen a costa nostra —es va atrevir a dir una nit el conill.

—És veritat —va xiuxiuejar la gasela —, però callem, si us plau, si no acabarem com la gallina i el gat.

L’endemà la gasela i el conill varen morir, no se sap com, víctimes d’un accident i van acabar en el plat dels seus representants.

Aviat es va estendre el terror per tota la selva; fins i tot la crítica més petita al règim era escoltada per la guineu i castigada pel lleó. De manera que, un rere l’altre, els animals es varen veure obligats a marxar de la vall i demanar asil polític als seus amics dels voltants. I mentre els pobres exiliats marxaven silenciosament, el voltor des del cim d’una roca xiulava una cançó que començava així:

Si mil penúries

no vols patir,

A violents i astuts

procura de no unir.

EL SUDAN