L'ocell forner i el colom

 

Un colom domèstic alabava la seva habitació, tan còmoda i tan abrigada i fins i tot amb els nius fets amb  anterioritat. L’aigua, el menjar abundant i variat, allà no li faltava res i, gairebé no tenia treball, a casa seva podia viure feliç i tranquil.

Entre els que l’escoltaven hi havia l’ocell forner, aquell ocell tan modest vestint, tan hàbil i tan assidu al treball, de costums senzilles i tan franques, que mai demana res a ningú i que tot el que espera és d’ell mateix i, amb el seu riure sonor celebra tan feliçment les seves alegries. També obertament es burla de les necessitats dels seus veïns. I això, amb el risc d’escandalitzar als que amb els ulls ben oberts d’admiració,  estaven considerant al colom un ser digne d’enveja, ell es va posar a riure del que el colom deia. I els va dir, que ell tenia només una caseta de fang, edificada amb molt de treball en un arbre  i que sempre necessitava reparacions; a vegades tenia d’anar lluny a buscar els materials; ningú, per suposat, li preparava el menjar i vivia del que trobava per allí. Tenia de construir un niu pels seus petits i no es podia costejar una minyona, ni quan la seva senyora estava covant els ous; i per cap cosa no canviaria, deia, la seva sort  per la vida del pobre colom amb la seva vivenda edificada fins l’últim detall i  envoltada de tota mena de comoditats per part de l’home.

—La meva casa està situada enmig  d’una granja —va afegir —. Però és casa meva; no ve l’amo de la casa a emportar-se els meus pollets, com si fosin d’ell, amb el pretext de que ja dona menjar als pares.

I  per acabar  va dir:

—Del palau aliè que a un alt preu lloga el pobre esclau, el faran fora quan vulguin; mentre jo que soc el propietari, defensaré fins a la mort, la meva humil casa de fang.

Moralina:

Tot i que una propietat sigui petita, dignifica el seu amo.

 

Autor: Godofredo Daireax