Era un bonic dia de primavera i la Cleta dormia plàcidament, quan de sobte el soroll de les gotes de pluja caient-li sobre la closca la varen despertar. Va treure el cap encara mig adormida i seguidament es va posar molt contenta perquè feia molts dies que no havia plogut.
La Cleta i un munt de cargols varen decidir sortir a passejar aquell dia, i és que als cargols els agrada molt la pluja. La cargoleta es va enfilar dalt d’una planta per menjar una de les seves fulles tendres. Sobre la fulla contemplava feliç com les gotes d’aigua queien sobre la planta, era una imatge espectacular. De sobte va notar com una mà l’agafava i se l’emportava, una por li va recórrer per tot cos, i es va amagar de seguida dins la closca. La cargoleta només notava uns moviments molt bruscs i patia perquè la closca se li trenqués, perquè els cargols no poden viure sense. Finalment tot va quedar en silenci i la cargoleta va treure el cap uns segons i va quedar sorpresa a l'observar que estava tancada dins d’una capseta. Quina por que tenia, potser no podria sortir mai més d’allà. Al cap d’una estona, la capsa es va obrir i altra vegada aquella mà la va agafar. Ella estava ben amagadeta quan de nou va sentir el soroll d’unes gotes de pluja sobre la closca, la Cleta no volia sortir, però quan notar les gotes d’aigua no ho va poder evitar. Va treure el seu cos lentament i va estendre les antenes. A continuació va notar una forta pressió a l'antena dreta, que es va encongir per protegir-se. I, després va rebre un copet però aquest cop sobre l’altra antena.
Què està succeint? Qui està jugant amb mi? —va pensar la Cleta.
I és que la cargoleta no aconseguia veure qui era el trapella que jugava amb les seves antenes. Farta de la situació, la Cleta es va amagar dins la closca i es va prometre no tornar a sortir-ne. Però l’endemà i els dies següents es va repetir la mateixa experiència, la Cleta tenia els ulls ben vermells i, tot i que a la capseta hi havia unes quantes fulles d’enciam, el que volia de veritat la cargoleta era marxar d’aquell lloc tan horrible!
Un dia, quan passejava per la capseta, es va adonar que hi havia un forat petit per on podia sortir, va estar dubtant uns moments sobre què fer. No sabia què hi havia a l’exterior de la capsa, potser es trobaria en una situació difícil i la seva vida estaria en perill. Però per altra banda sentia la necessitat de fugir, d’intentar tornar a casa seva i retrobar-se amb la seva família. Ella es sentia tan indefensa, tan poqueta cosa. Llavors va recordar aquella mà que l’atemoria cada dia. No tenia cap altra sortida que fugir d’aquell lloc com més aviat possible, o potser se’n penediria tota la vida... I a poc a poquet va aconseguir escapar de la capsa, tot el cos li tremolava de la por que tenia que algú la descobrís, va notar que el seu cos lliscava per sobre d’una superfície llisa i freda que desconeixia, llavors li va semblar reconèixer una cosa de color verd, semblava una gran planta de fulles amples, s'hi va acostar tan ràpid com va poder, va pujar pel test i va aconseguir amagar-se sota una gran fulla de la part baixa de la planta. Va poder emplenar l’estómac, i els dies següents es va anar alimentant de la planta. La Cleta temia que algú la descobrís i la tornés a tancar a la capseta, per això sempre procurava amagar-se molt bé.
Un matí, va notar com transportaven la planta, era un dia plujós, la mestressa de la casa, al observar que la planta tenia algunes fulles grogues, l' havia tret a l’exterior perquè és regués amb l’aigua de pluja. Quina sort havia tingut la Cleta! Ara finalment podria escapar. Va baixar de la planta i va percebre la frescor de l’herba al seu cos, va continuar arrossegant-se fins a trobar un lloc segur, tot el que li havia succeït només havia estat un turment per ella i ara, per fi, havia aconseguit tornar a ser lliure.
*Per aconseguir coses bones, sovint cal arriscar-se*
